Castell de Mur.

Se sap que existeix des del 969, i fou propietat d'Arnau Mir de Tost, comte del Pallars Jussà; i va anar passant de generació en generació fins arribar a estar en mans de la família Mur.

Fou una fortalesa fronterera, a l'època en què aquesta terra era disputada per dues cultures; un temps en el qual el poder militar jugava si fa no fa el paper que avui dia juguen els diners. Decidia qui era senyor i qui esclau.

Les rodalies del castell ofereixen oliveres ancestrals esteses per feixes treballades als contraforts del turó a on s'alça l'edifici des d'on s'albira, al lluny, la neu dels Encantats, del Tuc de Ratera, del Parc d'Aigüestortes, de Bohí...

Un bon destí per a passar un dia d'excursió.

Sense adonar-me'n, he canviat la signatura, o... avui comença la primavera.

Aquest matí, a les dotze i dos minuts ha començat la primavera.

Dimecres passat, a la tarda, la neu enfarinava l'Alzina del Salari i la boira cobria la muntanya. Va ser el moment de deixar-ho tot i de pujar al temple de la Terra. La vida ens regala moments improvisats, que duren un instant, i els agafem o no, no hi ha temps per a pensar.

És hora de relativitzar les obligacions que en realitat no ho són de debò i de tenir el coratge de perdre el temps.

Perdre el temps per a guanyar la vida. La vida que molts gasten discutint-se. La vida que molts consumeixen en guerres; guerres fredes o calentes. Toca deixar-ho tot per a ser fidels a l'instant. És hora de trair l'ambició en favor del moment present i de tot el que en aquest present hi ha.

Avui em preguntaven que de què faig vaga.

De preocupar-me. De res més que de preocupar-me. I això implica fer vaga de tot el que està casat amb preocupar-se: vaga d'opacitat, vaga de confrontació, vaga de polèmica, vaga de malfiança, vaga de violència.

Avui m'he adonat que, sense proposar-m'ho, he canviat la signatura. Fins avui signava amb una mena gargot estrany en forma de creu que em tapava el nom i que sovint em sortia diferent, com si em costés ser fidel a la signarura. Ara signo només amb el nom de pila, i sense gargot, el nom i prou, nu, senzill.

Aquest matí, a les dotze i dos minuts, trenta-tres persones hem aplaudit la primavera, perquè vivíem junts l'instant en què la primavera començava. ¿Quants, a tot el món, en aquell moment érem conscients que començava la primavera i que era bo celebrar-ho? 

L'actitud pateix malalties.

L'actitud també emmalalteix.

Tendim a comprendre les mancances que presenta algú quan no pot córrer més de pressa, fins i tot acceptem que hi ha qui no és capaç de resoldre un problema senzill de matemàtiques per manca de capacitats; però ens costa molt d'adonar-nos que la capacitat de decidir, l'actitud, el comportament... depenen també d'un substrat orgànic que pot estar ferit, d'unes connexions neuronals inadequades, configurades a partir de les males experiències de la infantesa i/o de la pròpia informació genètica.

Perdonem fàcilment qui no sap llegir, perquè entenem que no li han ensenyat a llegir; però culpabilitzem sense remordiments qui no se sap comportar, sense considerar que potser no l'han ensenyat a comportar-se, o sense valorar que el sofriment profund moral i físic no enforteix els infants sinó que els enquista en comportaments violents i en actituds destructives.

Ens convertim en jutges patètics, convençuts que som bons perquè decidim ser-ho i prou. I els malalts d'actitud es perden les nostres cures, que passen, al costat d'altres necessitats, per un tracte amable, humà i respectuós.

Les persones canviem i mai res no és impossible.

L'evangeli del revés

Monsenyor,

sotana i ratlla

vidres foscos,

drakkar noir

un somriure de pintura

de mantega, goma laca,

fals ivori, or balmat,

de llautó i de porcellana.

Diu que es prega millor amb plata

que amb les velles arrugades

de l'ermita, allà al forat;

a on la llum de les espelmes

fa dansar les ombres negres

sobre el guix desenganxat

de les parets i les voltes

els passos i els sants cansats.

Monsenyor, prega i calcula

les pujades de l'eufòria

de Mammon i l'Iscariot

de Simó, de Bòrgia, i tus

amb l'elegància del duc

agafadet de la infanta

al Santuari del Lluc.

Les almoines que s'enfilen

amb la fúria de l'avern,

pensa que, amb els fems, els angels,

poden encendre els inferns;

negocia amb el diable

l'expansió del déu etern.

Monsenyor viatja a Roma,

caminant pel fil enterc

de l'equilibrista asèptic,

broker, single, swing, sinclair,

donant-li un petó, a la llosa,

del tossut aragonès,

fundador, cantant, marquès.

Cada xifra, una mirada

a la creu i un tant per cent;

cada compte que s'engreixa

amb la suor de les velletes

arrugades i els seus néts,

que treballen a la gleva

dels servidors del marquès.

Monsenyor llegeix ingenu

l'evangeli del revés.

.

.

.

.

.

Sostre amb la forma de la superfície de la mar.

 He observat, de vegades, al mar i a dins de l'aigua, la forma que fa la superfície quan els fronts de les ones venen desordenats i els pics de les que arriben primer coincideixen amb les valls de les que arriben després, i se m'ha acudit que podria ser una forma interessant per al sostre d'un edifici.

Així, amb ajuda de l'Sketchup8, he fet un sostre format per arcs. 

Cadascun dels fronts d'arcs (com si fossin ones) els he fet de manera que un arc s'aixeca en posició normal, el següent en posició invertida, i així successivament.

I els dos fronts (el d'una paret i el de la paret del davant) els he fet de manera que cadascun dels pics d'un front coincideixen amb cadascuna de les valls de l'altre front. 

He unit els dos fronts d'ones amb barres primes d'acer, i m'ha sortit la superfície del sostre buscada.

Escala a la vida.

Estic fent escala a la vida.

I m'enamora l'aeroport.

L'objectiu no és el destí, sinó el viatge.

Pensar en un destí seria pensar en el final del viatge.

I el viatge no s'acaba mai.

La vida és l'escala del viatge a on ara em trobo.

Estic fent escala a la vida.

Vaga d'estrès.

VAGA D'ESTRÈS

Adverteixo als companys d'existència que començo una vaga indefinida de preocupacions i d'estrès. 

D'ara endavant, i a causa de la crisi i d'altres històries, no em permetré cap preocupació. M'ocuparé, però no em preocuparé. I si no arribo al que s'exigeix, no hi arribo. I si tinc defectes, els tinc.

M'ocuparé (que no em preocuparé) de totes les qüestions essencials de la vida, prioritzant les importants per damunt de les que no ho són tant. 

Les que no ho són tant són totes les que no influeixen en el servei directe a les persones. 

La més important de totes és l'amor. 

A la feina, faré tot el que podré, amb esforç, però sense preocupacions ni neguits, prioritzant les tasques que signifiquin un servei real a les persones, i deixant per quan pugui les tasques que tenen un caire més burocràtic. 

Si no arribo a les tasques secundàries, serà perquè no hi puc arribar. 

Per davant de les tasques secundàries, hi ha la meva família, el tracte amb les persones que m'envolten i que un dia se n'aniran, espero anar-me'n jo abans. 

Per davant de la burocràcia, que compliré si puc, hi ha la vida, la pròpia vida, i la vida dels que m'envolten i de la humanitat sencera. 

La vaga indefinida d'estrès afecta a tots els àmbits de la meva vida, no nomès al professional; el neguit i la preocupació, d'ara endavant m'estan prohibits; i la tranquil·litat i la filosofia d'estar concentrat al moment present (sigui de feina o de gaudi) passen a ser la política oficial del meu ésser. Si algú, a causa d'aquesta vaga, s'enfada amb mi, que pensi que és una vaga, i que a les vagues, sempre hi ha danys col·laterals. Li prometo que seran petitons, perquè les persones no seran desateses ni l'amor vers elles abandonat. 

Qualsevol sofriment, si arriba, no serà a causa de la preocupació sinó de les circumstàncies del moment, i l'afrontaré.

Si aquesta política, implica un fre a les aspiracions de triomf professional, social, o del tipus que sigui, se me'n fum; el sol continuarà brillant i és molt bonic; i moltes vegades quan plou brilla un arc de Sant Martí. 

I si a algú no li agrada, que s'hi posi fulles.