Si
ve la mort, seré encara més fidel a la vida; i gaudiré fins a
l'última ranera de tot allò en què crec, que és la llibertat, la
natura salvatge i la nuesa; la realitat de la mort em farà més
fidel a la vida a la qual pertanyo. El besllum de la vida, i tot això
de lluminós i bell que transmet, em comunica una sensació
d'esperança per a totes les persones. Si Déu no fos amor, no
voldria que existís. Si Déu no fos amor, no mereixeria existir. Si
Déu castigués els qui actuen segons són, Déu no seria amor. Si a
l'altra banda em trobés algú abandonat de Déu, no tindria pas cap
interès en fer companyia a aquest Déu. Si Déu donés a algú per
condemnat sense remei, aquest Déu no seria el meu Déu; ni jo,
d'ell. Si només hi ha una vida, ja m'està bé. Si per contra la
vida no s'acaba mai, i vivim per sempre; també m'està bé. El que
no m'estaria bé seria tenir una vida, tan bella com la que ens han
regalat, i que algú, qui fos, em posés com a norma “no poder
viure-la”.
Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
Tuesday, May 14, 2013
Quan vingui la mort, que em trobi vivint.
Sunday, May 12, 2013
L'esclavatge de les tradicions, normes i protocols.
Imatge de http://www.shorpy.com/ que representa la norma de bany de principis del segle XX als Estats Units, i que no supera els 512 pixels tan com demana aquest web.
.
.
.
.
.
.
Totes
les cultures i estats del món tenen les seves elits, que viuen
lligades a unes tradicions, normes i protocols allunyades del
natural; són pobre gent esclava.
Encara
és més fotut quan els grups amb menys recursos s'encadenen a les
mateixes tradicions, normes i protocols; sense més raó que el fet
que sigui “el que toca”. Aleshores tota la població és
autènticament esclava.
Friday, May 10, 2013
Un marc legal dissenyat per a no permetre la llibertat dels pobles de l'estat.
.
.
.
Junqueras:
"El marc legal espanyol no és apte per fer la consulta, perquè
està dissenyat per no poder-la fer" "La legalitat
espanyola no és neutral" "El problema de Catalunya no és
el fet de ser una nació sense estat, sinó formar part d'un estat
que li va en contra"
Dóna
gust escoltar un polític que explica la realitat amb tanta claredat:
no es vol permetre opinar el poble català, les forces unionistes no
volen la llibertat de decidir, volen la unió encara que el poble no
la vulgui; i tenen por de la democràcia.
La
constitució va ser redactada amb la por als militars franquistes arrapada a la pell; militars adoctrinats que tenien els fusells a les mans.
Espanya
és la mateixa Espanya que va torturar i destruir el nostre GRAN
GENERAL VILLARROEL, el qual mai no ha de ser oblidat. La mateixa Espanya
que sent aversió, dissimulada o no, vers la nostra realitat cultural
i nacional i que ens nega com a poble.
La paraula nació atribuïda a
Catalunya és una pesta per als espanyolistes que senten terror
davant d'una hipotètica pregunta al poble. El poble, segons ells, no
ha de poder decidir, no ha de poder ser lliure per marxar. Són
espanyolistes abans que demòcrates; i no senten vergonya d'això.
Tingueu
per segur, feixistes,
que
el meu país serà lliure,
que
el meu país podrà viure,
que
el meu país podrà escriure,
lletres
de llibertat.
Tingueu
per segur feixistes,
que
el meu país parlarà,
i
la vostra por pudenta,
ben
enrere quedarà,
ben
enrere quedarà.
La
vostra estructura negra
de
misèria i de maldat
que
no entén cap més bandera
que
la que ens heu imposat
es
desfarà com la sorra
quan
la mar la va esfondrant
el
meu país, ni que us pesi
trobarà
la llibertat.
Tingueu
per segur feixistes
que
el poble no callarà.
Ni
que li tapeu la boca
la
terra sobreviurà.
Thursday, May 9, 2013
Wednesday, May 8, 2013
Els importem una merda. Per ells no som un poble. Recordeu-ho!
Avui
el Tribunal Constitucional Espanyol ha dit que li és igual la
declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, és a dir que li
importa ben poc el que senten pensen i creuen els representants del
poble de Catalunya, és a dir que, segons la “Constitución
Española”, l'opinió del Poble de Catalunya no importa. De tot
això es pot deduir que, a ulls d'Espanya, el Poble de Catalunya com
a poble no existeix, no té veu política, no té res a dir; el que
digui el poble de Catalunya és una tifa punxada en un pal; o
altrament dit, el Parlament de Catalunya és un Parlament per a
contentar les ovelles i les vaques del ramat, tipus Navarro, que se
senten cofoies de l'autonomia i de l'”estatutet”, i que mentre el
Parlament digui coses boniques serà tingut en compte, però que quan
pretengui ser la veu del poble serà enviat a la merda amb bones o
males paraules.
Prenem-ne
nota.
Monday, May 6, 2013
Amics del llamp
.
.
Vencem
els amplis espais de temps en què la calma no empeny les veles i el
vaixell llangueix amb la sensació que la vida s'esmuny sense ser
viscuda, caminant cap al cim sota la tempesta.
Quan avancem cap a un
destí lluminós, tant se val si les boires són fosques; la llum
perlada dóna ple sentit al viatge, i ens fem amics del llamp i
còmplices de les flaires del bosc. Absorbim d'aquests paratges
aquella ànima que, malgrat les ombres tedioses pròpies i alienes, ens
cal per moure'ns enmig d'un món que adora la imatge i el poder.
Retrem tribut a la lentitud de la vida per a no perdre'ns cap
trepitjada, cap mirada, cap silenci, cap somriure fugisser, sense
esperar res més que el trajecte sota la tempesta i la bellesa de
tot.
Quan
trepitgem el bosc, el temps perdut es converteix en el sentit de la
vida, i albirem un món més lliure i més verd per als nostres fills
i per als fills dels nostres fills. Confiem en aquesta natura que ens
sosté amb el palmell de la seva mà; li agraïm la vida i la
bellesa, i sabem, per ella, que tot val la pena.
Saturday, May 4, 2013
La dignitat de les vaques, que pensen i estimen
.
.
Això va passar l'altre dia, dimecres 1 de maig, i unes quantes persones ho vam poder veure.
.
Això va passar l'altre dia, dimecres 1 de maig, i unes quantes persones ho vam poder veure.
De les desenes de vaques que pasturaven, una se'ns va acostar trotant i va passar de
llarg. La vaca caminava de pressa i mugia amb expressió d'angoixa a
la mirada.
Tots sabeu com n'és de tranquil·la la mirada d'una vaca; aquesta no n'estava pas. S'acostava freturosa arran de precipici. Cridava vers el buit; no sabíem per què ho feia. Girava la testa, mirant la persona que cada dia li acostava el menjar i que sovint li ordenava d'anar a pasturar o la tancava a l'estable. La vaca mirava aquest guardià, que d'entrada no entenia per què l'animal s'amorrava gemegant al precipici.
La vaca el mirava a ell, després mirava el buit, i s'angoixava. El guàrdia li va cridar: “Quieta, vaca, quieta!” i va abocar el cap per a mirar espadat avall. Hi va veure un vedell estavellat que semblava que encara es movia.
L'home va córrer pel camí que vorejava el prat i que baixava fins a sota del precipici. Va carregar amb els seus braços el vedell petit, de no més d'una setmana de vida, mentre la vaca mare esbufegava i mugia. Va deixar el vedell a terra, el qual va trigar pocs segons a sostenir-se amb les quatre potes. La vaca mare va deixar de mugir i s'hi va acostar tranquil·la.
El vedell intentava de mamar. La vaca mare lluitava contra l'instint que la forçava a donar cosses al vedell, que en agafar-se als mugrons clivellats li provocava dolors insuportables. I la mare vaca tornava a acostar-se al vedell compungida; li llepava les ferides, l'olorava, intentant valorar-ne els danys. A l'últim, el vedell va aconseguir de mamar.
Tots sabeu com n'és de tranquil·la la mirada d'una vaca; aquesta no n'estava pas. S'acostava freturosa arran de precipici. Cridava vers el buit; no sabíem per què ho feia. Girava la testa, mirant la persona que cada dia li acostava el menjar i que sovint li ordenava d'anar a pasturar o la tancava a l'estable. La vaca mirava aquest guardià, que d'entrada no entenia per què l'animal s'amorrava gemegant al precipici.
La vaca el mirava a ell, després mirava el buit, i s'angoixava. El guàrdia li va cridar: “Quieta, vaca, quieta!” i va abocar el cap per a mirar espadat avall. Hi va veure un vedell estavellat que semblava que encara es movia.
L'home va córrer pel camí que vorejava el prat i que baixava fins a sota del precipici. Va carregar amb els seus braços el vedell petit, de no més d'una setmana de vida, mentre la vaca mare esbufegava i mugia. Va deixar el vedell a terra, el qual va trigar pocs segons a sostenir-se amb les quatre potes. La vaca mare va deixar de mugir i s'hi va acostar tranquil·la.
El vedell intentava de mamar. La vaca mare lluitava contra l'instint que la forçava a donar cosses al vedell, que en agafar-se als mugrons clivellats li provocava dolors insuportables. I la mare vaca tornava a acostar-se al vedell compungida; li llepava les ferides, l'olorava, intentant valorar-ne els danys. A l'últim, el vedell va aconseguir de mamar.
Els
animals, i sobretot els mamífers, som si fa no fa iguals, cada
espècie amb la seva peculiaritat.
La nostra peculiaritat és la tecnologia i la intel·lectualitat, i la considerem superior només perquè és la nostra peculiaritat.
Tots els animals formem part d'una mateixa vida que evoluciona com pot. Venim tots de la mateixa mare unicel·lular originària.
Els Homo sapiens no som els únics que estimem, no som els únics que tenim consciència, no som els únics que pensem, no som els únics que tenim constància d'un jo. No som superiors als altres animals; som una de les tres espècies més poderoses, les altres dues també poderoses són insectes.
Per molt que ens humiliï evidenciar-ho, som animals similars a les vaques, i no val a dir que elles actuen per instint. L'expressió “per instint” és una etiqueta que ens han plantat els educadors del segle passat, que ni sospitaven que els Homo sapiens som una espècie més. Les vaques pensen, els ximpanzés pensen, els cetacis pensen, els gossos pensen... la majoria de mamífers, i algunes altres espècies, pensen; i a més, són cosines nostres. I els Homo sapiens actuem moltes vegades per instint, encara que aquest instint sovint actua construint un pensament que el disfressa de racionalitat.
Més que sentir-nos humiliats, aquesta evidència ens hauria de moure a considerar molt més les altres espècies, que no són tan poc dignes com alguns antropocèntrics creuen.
La nostra peculiaritat és la tecnologia i la intel·lectualitat, i la considerem superior només perquè és la nostra peculiaritat.
Tots els animals formem part d'una mateixa vida que evoluciona com pot. Venim tots de la mateixa mare unicel·lular originària.
Els Homo sapiens no som els únics que estimem, no som els únics que tenim consciència, no som els únics que pensem, no som els únics que tenim constància d'un jo. No som superiors als altres animals; som una de les tres espècies més poderoses, les altres dues també poderoses són insectes.
Per molt que ens humiliï evidenciar-ho, som animals similars a les vaques, i no val a dir que elles actuen per instint. L'expressió “per instint” és una etiqueta que ens han plantat els educadors del segle passat, que ni sospitaven que els Homo sapiens som una espècie més. Les vaques pensen, els ximpanzés pensen, els cetacis pensen, els gossos pensen... la majoria de mamífers, i algunes altres espècies, pensen; i a més, són cosines nostres. I els Homo sapiens actuem moltes vegades per instint, encara que aquest instint sovint actua construint un pensament que el disfressa de racionalitat.
Més que sentir-nos humiliats, aquesta evidència ens hauria de moure a considerar molt més les altres espècies, que no són tan poc dignes com alguns antropocèntrics creuen.
Subscribe to:
Posts (Atom)