Els moments i les persones

Hi ha qui veu un tros de terra i pensa en un negoci: possibilitats d'explotació, d'enriquiment... Hi ha qui veu aquest mateix tros de terra i hi descobreix un poema de la natura, un llibre sagrat reflex de la bellesa de tot.

Hi ha qui escolta una melodia, una cançó, un o una cantant... i de seguida hi posa un preu, en compra els drets, es pregunta si serà profitós invertir-hi, si aquell personatge arribarà a la fama... Molts associen d'immediat la idea de cançó amb els diners, la fama i el negoci... Hi ha qui escolta el so de la mateixa cançó i es fon, i tremola, i fimbra com una campana en rebre la sonoritat d'una altra campana veïna; i sap, tot d'un plegat, per què ha nascut, per què val la pena continuar endavant, per què és segur que tot acabarà bé.

Hi ha qui només veu graons, instruments, escales... en un viatge que cerca el definitiu en un altre lloc diferent al qual s'està. I aquest algú no veu que molt del que tenim és ja “punt d'arribada”, destí, finalitat, essència petita i senzilla de la mateixa vida. La vida és un constant punt d'arribada; cada instant representa l'última finalitat de tot; els moments no hi són per arribar enlloc més que als mateixos moments; les persones no hi són per aconseguir res superior a elles mateixes. Els moments hi són per als moments; les persones hi són per a elles mateixes. Cada instant i cada lloc on som són l'instant i el lloc a on hem de ser, cada jorn nou portarà els seus instants; finalitats en ells mateixos.

Hi ha qui sempre té la ment en un lloc i en un instant diferents al lloc i a l'instant en què es troba; hi ha qui sempre és absent del lloc i de l'instant que viu.

Hi ha qui mata l'instant per a perseguir el futur. Hi ha qui es ven el futur per a comprar l'instant; l'obté, i s'hi queda per sempre.

Hi ha qui troba la pau enmig del dolor més profund, i hi ha qui no la troba ni a les alegries.

Hi ha qui no gaudeix de la vida perquè té por de la mort. Hi ha qui no té por de la mort, perquè gaudeix de la vida.

Hi ha qui es nega a viure la vida perquè té por que la seva vida fracassi; hi ha qui s'arrisca al fracàs, sense cap mena de vacil·lació, per a poder viure la vida.

Hi ha qui es passa la vida recriminant els defectes de tothom per aconseguir la perfecció de les coses. Hi ha qui renuncia a la perfecció per no haver d'amargar la vida als altres amb constants recriminacions.

Hi ha qui renuncia a estimar perquè no vol posseir ni encadenar ningú. Hi ha qui es nega a dominar o posseir, perquè s'estima a tothom.
*
*

 
.
.

No em tapis el Sol.

Una altra de les cançons poemes espontànies que van néixer a la migdiada de Masriudoms.

La penjo per si algú la vol aprendre; preferiria mostrar-vos-la cantada per algú altre, però de moment no tinc cap altre intèrpret, és el que hi ha.

Si us agrada, millor.

Si no us agrada, insisteixo, escolteu el Pavarotti i aparteu-vos que em tapeu el sol.

Titelles voluntàries del gran teatre social

Imatge de Jürgen Howaldt a la viquipèdia.

.

.

Quan el prejudici es considera civisme, aquest fals civisme esdevé cadena i presó; esclavatge propi i esclavatge pels altres.

Quan l'apropiació deshonesta dels diners es considera negoci o compensació; aquest fals negoci esdevé corrupció i espoli; corrupció i degradació pròpia, i espoli dels altres.

Quan la supèrbia es considera honor, aquest fals honor esdevé menyspreu i ceguesa; ceguesa pròpia i menyspreu pels altres.

Quan la violència es considera democràcia; aquesta falsa democràcia esdevé tirania i decadència; decadència i podriment de la pròpia missió, i tirania i opressió pel poble, per la seva llibertat d'expressió i per la seva veu.

Quan l'odi a una pàtria que no és la teva o que no sents es considera patriotisme, aquest fals patriotisme esdevé esperó tribal de la violència i animalisme; animalisme per qui l'exerceix, i violència vers la gent innocent d'aquesta pàtria.

Quan la superficialitat es considera l'essència de la vida, aquesta falsa essència es converteix en corrosió i forat; corrosió, rovell i desfeta, per qui l'assumeix, i forat per la societat que perd una persona.

Quan a una camisa de força se l'anomena protocol i correcció; aquesta falsa correcció acaba sent realment una camisa de força i una imposició; camisa de força per qui accepta aquest protocol i aquestes normes subjectives de correcció, i imposició vers tothom amb qui hom es creui, perquè tendim a exigir als altres allò que les circumstàncies o l'educació ens han empès a assumir.
*
*

Solidaritat amb La Nau Cal Àfrica...

Sobren les meves paraules. 

El vídeo, que comparteixo des de l'espai de Manu Chao, ens mostra un projecte laboral portat a terme per un grup de persones d'origen africà de Barcelona, que consisteix en la reutilització i possible comercialització de productes llençats als contenidors; un projecte que sembla que no està sent tolerat per l'administració.

Els 300 treballadors pateixen una ordre de desallotjament tot i estar recolzats pels propietaris de la finca i rebre suport dels veïns del barri.
Malauradament, la matinada del 24 de juliol, 50 furgons els Mossos d'Esquadra es van desplegar un operatiu per desallotjar les tres-centes persones.

*

*

Les idees que volen pertot caçades en una llibreta (II)

Camí de l'avi Pujal (Calella)

*

Fa uns dies us vaig dir que aquest curs havia emplenat dues llibretes petites. Sempre duc una llibreta a la butxaca per a apuntar les idees que venen, que trobo intenses, i que se'n van de seguida; si no les apunto se m'obliden, o com a mínim se m'oblida la manera com se m'havien presentat. La forma, els mots precisos, acostumen a ser importants per a la correcta comprensió. Us vaig dir també que em faltava escriure-vos la segona de les llibretes. La primera la vaig publicar aquí.

Us transcric ara, les idees de la segona, i amb això ja hauré expressat les idees espontànies de tot un curs.

*

La lluita de l'ésser humà damunt la Terra és una lluita per la llibertat dels pobles i de les persones; una lluita per la igualtat, a on ningú, per drets de naixença, tingui més drets o més privilegis que ningú altre; una lluita per la fraternitat, a on el respecte i la tolerància a les idees, costums, estils i formes de les persones camini del bracet amb l'amor a cada persona i a la seva felicitat.

La pompa dels poderosos i els seus privilegis són la vergonya de la inteligència i de la humanitat; atribuir a déu l'origen del poder d'alguns éssers humans sobre d'uns altres és com a mínim una blasfèmia.

*

És interessant pensar en tots els factors que actuen en el moment en què s'engendra una persona i que començaran a determinar el ventall de probabilitats que decidiran com és i com actuarà:

-La informació genètica del pare i de la mare.

-L'atzar de les mutacions.

-La garba de l'entorn, començant ja al període fetal.

-Les dificultats de l'existència.

-Les primeres experiències infantils.

-L'educació que anirà rebent.

-Les informacions que anirà absorbint.

-El grau i qualitat de l'amor que rebrà.

Tots aquests factors, i alguns que em deixo, decidiran com serà i com actuarà la nova persona; és a dir, tots aquests factors governaran la tendència dels seus pensaments, la força de l'inconscient, i per tant els valors de la probabilitat que influirà en les seves decisions.

*

La vida és massa curta per a no estimar-nos.

El temps és massa preciós per a no estimar-nos.

*

Si arriba la mort, seré encara més fidel a la vida; i gaudiré fins a l'última ranera de tot allò en què crec: l'amor, la llibertat, la natura salvatge, la nuesa...

Lluny d'espantar-me, la mort em farà més fidel a la vida, a la qual pertanyo.

*

El regust de la vida és d'esperança per a tothom.

*

Si déu no és amor, no vull que existeixi.

*

Si déu no és amor, no mereix existir.

*

Si déu castiga els qui actuen segons són, no mereix existir.

*

Si al més enllà em trobo algú abandonat de déu, no tinc cap interès en fer companyia a aquest déu.

*

Si déu dóna algú per condemnat sense remei, aquest déu no és el meu déu, ni jo sóc d'ell.

*

Si només hi ha una vida, m'està bé. Si la vida no s'acaba mai, i continua més enllà de la mort, també m'està bé. El que no m'estaria bé fóra tenir una vida tan bonica com la que ens han regalat i que em posessin com a norma no viure-la.

*

La major part de raonaments i opinions, per assenyats que ens semblin, s'elaboren després d'haver pres la decisió sobre com opinem, no abans. Aquesta decisió depèn principalment de les pulsions i de l'inconscient.

*

No experimentaràs el “no ser”, perquè quan “no siguis”, no hi seràs.

*

Fama? Diners? Prestigi? Afalacs? Diners?

Foteu el camp d'aquí! Ara mateix! Fora! Va! Va! Va!

Uniformement desordenat

Tot succeeix en un dia. Un dia és suficient per a capbussar-se en la psicologia d'un grup de persones que coincideixen en un argument atractiu, que anireu descobrint a un ritme serè a mesura que aneu llegint la novel·la. Una línia de ficció que com més avança més va creixent en força i en intensitat. La veu quasi omniscient d'un narrador que es capbussa dins del conscient i de l'inconscient dels personatges, des dels budells fins a la ment racional. Tot plegat en una escenografia propera i quotidiana; amb un realisme social i psicològic que frega la fotografia. Us el recomano de tot cor.

L'autor, Rubèn Intente, ja ens va regalar la màgia del seu Mapa Mut no fa pas gaire. 

Bona lectura!

Només hi ha premi

Els dies lents en una casa de poble amb terrat a dalt de tot; un terrat que només té el cel i els turons clapats d'arbres com a elements més elevats, i des d'on es contemplen les teulades velles de Masriudoms. Un poble fet de silenci i de parets de pedra, a on tornàvem cada migdia i cada nit després de gaudir de la mar i del vent a la platja del Torn. Una casa que ens van cedir generosament persones que se l'estimen i que no hi volen posar a qualsevol. Una casa plena d'éssers invisibles a cada racó; éssers lluminosos i savis, que estimen els pins dels turons del poble i que m'afalagaven tothora demanant-me que escrigués, que composés, que m'assegués a veure què sortia, que em sentís còmode, que era a casa meva, que em considerés a casa meva, però sobretot que m'assegués i que escrigués, que cantés, que no patís per res. Sentir-se acollit així pels que no moren mai, i sentir el xerric constant de la llagosta als arbres, i olor de poble: una barreja de fum de llenya, de pinassa, de farigola; i sentir que no tens luxes que et puguin distreure, i adonar-te que viure així, sense luxes, és un luxe; i saber que d'aquesta casa te'n vas a una mar que també té bosc en companyia d'unes persones que estimen aquesta mar i aquesta costa de la mateixa manera i estil com tu l'estimes; i tornar al poble després, amb la teva família, i retrobar les persones invisibles que gairebé et posen la guitarra a les mans; i dir-los tu, queixós, que no ets guitarrista, ni cantant, ni res, i que no ho fas bé; i dir-te ells que per això volen sentir-te, perquè a causa de les teves manifestes limitacions no cantaràs pas per aconseguir res més que acontentar els pins, i les llagostes, i a ells, que no són vistos per ningú.

He començat aquest escrit no pas amb un vas de vi del priorat, que també, sinó amb la descripció de les vacances; una descripció ficcionada (no gaire ficcionada, creieu-me que no més d'un 1%), per introduir les cançons del terrat de Masriudoms, que poso en comú per si algú amb millor veu i aptituds les vol aprofitar per a ell o ella; alguna vegada a la vida que he tingut el goig d'escoltar de veu d'altres alguna canço composada per mi he sentit una felicitat estranya, en veure com millora, com creix, com perd defectes una lletra o una tonada que jo amb malaptesa he gargotejat. Les vacances se m'han fet massa intenses per a posar-me a escriure; escriure és lent i veu els fruits a llarg termini; i al poble, al terrat, necessitava satisfaccions a curt termini, fondre'm amb les llagostes i els pins, sentir la meva pell voleiar pels turons que em miraven, i veure tota aquella gent invisible contenta.

Us penjo la primera de les tonades, que se'm va acudir pensant en la mort i en la vida; en com combinar la bellesa esclatant de la vida, que regalima tanta bondat en la seva natura; i la tristor que es fa inevitable a cada mort. Que trist haver de marxar entre llàgrimes! Això està mal muntat. No és just que després d'haver viscut tan intensament la vida l'acomiadem amb plors i dolor. És inevitable, suposo, ja ho sé, però... qui se'n va, se n'aniria més feliç si sabés que ningú se sentirà trist o trencat per un adéu que és inevitable. Si mirem la vida com un tot, i no ens quedem només amb l'instant de la mort, veiem que només hi ha premi. El premi és el temps viscut amb intensitat, els anys viscuts. Encara que marxem, el que ens queda és el que hem viscut; per això només hi ha premi. La vida, com un tot, des que es neix fins que es deixa de respirar, ni que s'acabi, és un premi, perquè significa un munt de vivències i de felicitat viscudes; si no haguéssim existit, no les hauríem gaudit, no hauríem estimat. Per tant, hauríem de fer l'esforç, en el moment de marxar nosaltres i de veure marxar els qui ens envolten, d'alegrar-nos per tot el viscut, en comptes d'entristir-nos perquè no duri per sempre.

Una mica és el que diu aquest poema cançó, que està inspirat en les sensacions del naturisme, que va lligat intensament a les vacances que acabo de viure.

Està mal cantada! Sí. Però m'és igual.

Que no arribaràs enlloc cantant-la! Enlloc vull arribar, detesto fer coses per arribar enlloc. Detesto, de fet, bescanviar expressió per diners, art per diners; ni per diners, ni per fama, ni per mandangues amb patates que quan un es mor fan pudor de gat mort. Qui vulgui música perfecte que escolti el Pavaroti i que s'aparti que em tapa el sol. Les coses tenen un valor per elles mateixes, no per arribar a... Cada instant té un valor infinit i és, en ell mateix, un punt d'arribada, una finalitat; present intens que només viu per viure.