El que passi després de fer-li l'amor m'és ben igual.

Aquest vici d'escriure no és una esposa, és una amant intempestiva; ve quan vol, fa el que vol, i exigeix ser adorada com una deessa; no serveix de res planificar res, ni organitzar res, ni projectar res; ella mana; i em té alhora el cor robat i el cervell atordit de nits sense dormir, de passió, de pell de gallina, de ratafia i de cançons que esquincen la nit. La nit es torna dia quan ella hi és, i llavors sóc viu; cansat, gastat i amb ressaca, això sí, però intensament viu; el que passi després de fer-li l'amor, més ben igual.

Quan s'acaba el dia, només queda l'amor de la infantesa.

Quan cau el dia, i s’acosta l’adéu; només queda l’essencial; i l’essencial ens apropa i ens retorna l’amor real de la infantesa, l’únic que de debò roman per sempre.

L’únic que és de debò és aquest amor de la infantesa, que sempre hi és, ni que com l’herba, a l’hivern i sota de la neu, creixi ocult i avergonyit.

Al capvespre, en afeblir-se la vida, es descobreix de nou l’amor real, i revela la seva eternitat, el seu poder absolut damunt de tot i de tothom. 

Per a conèixer el traç dels somriures dels fills i de les filles dels altres i adonar-nos que és idèntic al traç del somriure del nostres fills i filles.

Que bé que estem les persones quan ens estimem!

Ens estimem si ens estimem encara que no pensem igual.

Resulta vertiginós adonar-nos que, a la majoria de conflictes, tots dos bàndols volen la pau, la llibertat, la positivitat... A la majoria de combats, els qui lluiten volen el mateix. A la majoria de guerres, ningú vol fer la guerra.

Si estem tan bé quan ens estimem, i si tots volem el mateix, per què ens fem mal els uns als altres?

Suposo que caldria intensificar les actituds positives:

-L'autocrítica: per part dels dos bàndols; profunda, nua i acarnissada. Condemna del propi mal, i voluntat de refer-lo en el que sigui possible i de rectificar l'error. Per part de cadascun dels dos bàndols, unilateralment i anticipant-nos a que ens ho demanin.

-El respecte a la llibertat de l'altre: del tot, sense matisos, respectar les idees, els sentiments, els fets que no ens agredeixin, la indumentària, l'expressió, els mots, l'aspecte, la vida, la creativitat, la llengua, l'autogestió, la independència, els moviments. Per part de cadascun dels dos bàndols, unilateralment i anticipant-nos a que ens ho demanin.

-L'eliminació de les dependències: acceptar que l'altre no hagi de dependre de nosaltres en res; negar-nos a dependre de ningú. Estar amb algú no pas perquè se'ns obliga a estar-hi sinó perquè ho desitgem. Allunyar-nos d'algú, si aquest algú se sent malament amb la nostra presència; i no pas perquè ens facin fora, sinó perquè ens ve de gust allunyar-nos-en. I això per part de cadascun dels dos bàndols, unilateralment i anticipant-nos a que ens ho demanin.

-L'eliminació de la por: deixar de témer l'altre. Deixem de témer l'altre quan el coneixem. El descobriment del fet que l'altre és si fa no fa com nosaltres ens l'apropa i ens el fa estimar més. La por és un impuls involuntari que si volem ser pacífics i lliures hem d'aprendre a controlar. De vegades, la por ens mou a allunyar-nos del diferent; però el diferent no sempre és un perill; gairebé mai no ho és. Els nostres avantpassats es van salvar perquè la por els va salvar dels tigres, dels caníbals, dels enemics... i en salvar-se, ens van cedir la por com a herència genètica; però la por sovint també ens allunya d'algunes persones adorables que ens envolten, i ens les perdem perquè tenim por en veure-les diferents. De vegades no sabem que tenim por, perquè la nostra ment, a cops, pren decisions sense consultar-nos-ho. La saviesa és en part el do de conèixer les intencions que la nostra ment ens oculta i de poder si convé protegir-nos-en.

-L'ajut a l'altre: per a substituir la competició per la col·laboració, i arribar més amunt que amb la guerra. Per a gaudir de la vida, i no tan sols del poder o de la supervivència. Per a conèixer el traç dels somriures dels fills i de les filles dels altres, i adonar-nos que és idèntic al traç del somriure del nostres fills i filles. Perquè la vida, la nostra, la de cadascú, tingui un sentit i una raó de ser, mes enllà de qualsevol interès egocèntric, material, intel·lectual o religiós. Per a passar-ho bé, i adonar-nos que el goig, quan s'estima, dura més, i que és més gran i més dolç que quan es destrueix.

El poble escollirà la llibertat

Si intenteu emmudir el poble, el poble cantarà.

Si lligueu els peus al poble, el poble dansarà.

Si prediqueu la submissió i la resignació del poble, el poble escollirà la llibertat.

El sacerdot que troba lògic que algú prefereixi els gossos a les persones. La "España Cañí" violenta, analfabeta emocionalment i violenta, encara existeix.

El presentador Armando Robles, d'Alerta Digital, manifesta a un sacerdot amb el qual parla en directe que no li causa cap trauma, ni cap disgust, que el concejal Pedro Zerolo, tingui un càncer, ja que el concejal és abanderat del moviment gai i contrari a l'església. I li diu al capellà que no canviaria la vida del seu gos per la vida de Pedro Zerolo. El capellà, Don Jesús Calvo, li diu que la seva afirmació és lògica, i que la divina providència castiga els qui s'oposen a la llei de Déu.

Aquesta mentalitat és la que va perseguir els exiliats de la guerra civil a França a l'any 40, la mentalitat que va apallissar Companys a les presons de Madrid només perquè era dels altres, la mentalitat que nega els pobles el dret a votar, la mentalitat que vol convertir les lleis morals de la Iglesia Católica en lleis civils, la mentalitat que defensa la pena de mort, la mentalitat dels que per imposar la pròpia ideologia són capaços dels pitjors genocidis. Davant d'aquesta mentalitat, que escopeix misèria, necessitem estimar, estimar i estimar... les persones per damunt de tot, i treballar sense descans per la llibertat, mitjançant l'educació, i els valors.

Hem d'evitar que els individus que defensen la mort, i que prefereixen els gossos als éssers humans, tinguin cap mena d'oportunitat de decidir res de la vida de les persones lliures.

Ciència i esperit. (I)

Als racons del facebook, hi trobo de vegades escrits meus, comentaris que he deixat en algun grup de discussió, que no vull que es perdin a la nit dels temps. Per això els aniré penjant, adaptats i corregits, al blog. La primera sèrie tracta la relació entre la ciència i la espiritualitat, o entre la ciència i l'humanisme, o entre la matèria i l'esperit, que molts consideren que són móns incompatibles i enfrontats. Al meu parer, no és pas així. Com que és llarg, ho aniré publicant per parts.

La ciència no és una persona, i no pot creure ni deixar de creure res. La ciència és un mètode, una passió, un amor immens a la veritat i a la natura.

L'espiritualitat de la ciència brolla, entre d'altres llocs, de l'actitud humil d'afirmar només allò que sap; brolla de la seva actitud de modèstia, quan afirma no saber res més que allò que sap, i sempre de manera provisional. No nega allò que no pot provar, únicament no ho inclou dins les seves lleis; i aquesta actitud, aquest escepticisme, lluny de ser un defecte és precisament la seva virtut, perquè li permet créixer.

Einstein va afirmar que, contemplant l'univers i l'ordre de les seves lleis, sentia una emoció molt similar a la mística. En l'espiritualitat, no s'hi creu ni s'hi deixa de creure; l'espiritualitat es viu, s'experimenta, es traspua; i sempre, o quasi sempre, de manera discreta i silenciosa.

Molta gent cau a l'esclavatge a les etiquetes: la matèria per un cantó, l'esperit per un altre; l'ànima per un costat, la ciència per un altre. És un error. Les etiquetes són una simplificació de la realitat, una reducció que fa servir sovint l'Homo sapiens per a facilitar els arguments, perquè la ment humana busca la solució menys costosa de comprendre. No obstant això, la simplificació dels arguments ens condueix a un món fals i subjectiu, creat a la nostra conveniència. Totes les realitats de l'univers estan lligades per la mateixa causa, encara per descobrir; hi ha molt més del que no sabem que no pas del que sabem. La separació entre matèria i esperit, o entre matèria i consciència, la fem nosaltres perquè no en sabem més, perquè no ho veiem tot; de vegades, per interessos de grup, per a diferenciar-nos dels qui considerem que són contraris. La nostra consciència, el nostre pensament, el nostre esperit, les nostres capacitats mentals, ens agradi o no, brollen de l'activitat elèctrica del nostre cervell. Tot és u, encara que ens xoqui. Que ens xoqui no és raó suficient per a no acceptar-ho. I això no nega que la consciència pugui perviure més enllà que la causa que la genera, però no està provat i per tant aquesta idea no entra dins del contingut de la ciència. Davant d'això, hi ha qui aixeca la veu per afirmar que la ciència prova la inexistència de la vida de més enllà de la mort, i no és així; el que realment passa és que la ciència fins ara no ha provat que la consciència pervisqui més enllà de la vida. Són dues afirmacions diferents.

No podem inventar-nos la realitat. No podem sotmetre la realitat a les velles etiquetes dels savis ancestrals, que, per les limitacions de l'època, no sabien gaire, i que van construir els seus tabús i els seus mites a partir de la seva ignorància involuntària. Hem de saber destriar l'essencial del que van aprendre i deixar estar allò que fou inventat per a explicar el que no hi havia manera de conèixer en aquell moment. Demonitzar la ciència és demonitzar un instrument que ens revela a poc a poc i amb mètode els misteris de la natura. La natura té molts misteris per revelar. La bellesa que desprèn és un poema, un lligam amb el nostre cor, la prova del fet que entre ella i nosaltres hi ha una connexió, una coincidència, un origen, un cordó umbilical que ens demostra que som u, que venim d'ella, que hi hem conviscut com a espècie sempre. Rere aquesta natura, a la qual ens apropem amb la humilitat de la ciència, que no es permet l'arrogància dogmàtica dels coneixements inventats, hi descobrim l'eco de la veritat, la reverberació d'un misteri que ens fascina i ens atrau, la sorpresa de comprendre que som i per què som. (continuarà)  

"L'educació prohibida", de Juan Vautista.

Haig de dir que és un vídeo interessantíssim, del qual es poden treure molts aprenentatges i idees; però també vull aclarir que no estic d'acord amb tots els missatges que s'hi transmeten. 

Concretant, allò que no em convenç és que l'alumne hagi d'estudiar només els temaris o matèries que ell decideixi; al meu parer, és gairebé segur que l'alumne no té prou perspectiva com per a poder decidir amb eficiència quines matèries ha d'evitar i quines ha d'escollir, i en aquest sentit, l'experiència dels pares i dels professors han d'aportar allò que li falta a l'infant, i decidir per ell. 

Tampoc no estic d'acord amb la idea que el nen ho hagi de descobrir tot de nou. El progrés de l'espècie es fonamenta en el fet que una generació parteix d'allò que la generació anterior ha descobert o construït. Per tant, hi haurà algun moment en el qual l'estudiant s'haurà de creure alguns dels aprenentatges assolits pels seus antecessors per tal de poder ell fer un salt que el situï un pèl més amunt; si no, no tindrem temps ni capacitats en una vida per anar més enllà. Sí que serveix aquest mètode al llarg dels primers anys d'escolarització, potser fins a tercer o quart de primària; però més enllà d'aquest nivell, ja s'haurien d'haver assolit les capacitats per avançar des d'on altres s'han quedat, i arribar, potser, un pèl més enllà al llarg de l'exercici de la vida professional. 
Les idees que transmet la pel·lícula, com a tendències metodològiques, són vàlides i necessàries, com a absolut educatiu, al meu parer, no ho són. 

Tampoc no podrem prescindir mai dels títols o certificats, que proven davant de la societat que una persona sap prou medicina, o prou dret, com per a curar-nos o defensar-nos, per posar només dos exemples. Podem discutir i estudiar les metodologies més adequades, però sovint caldrà també garantir unes capacitats.

Fora d'aquests peròs, la pel·lícula és una delícia, un cant a la necessitat de treballar per la felicitat, fins i tot com a eina educativa, i un pou de saviesa imprescindible pel que fa a mètodes i sobretot a actituds.

Us transmeto algunes idees que m'han agradat molt de la pel·lícula, i a les quals dono suport:

El procés educatiu ha de cercar constantment maneres d'evitar el tedi.

No és només important adquirir coneixements; és més important adquirir la capacitat de trobar-los i l'actitud de voler comprendre'ls.

Els sistemes educatius no han canviat tan de pressa com la manera de viure i de ser de la societat.

Les idees que l'escola defensa es contradiuen amb el seu esperó a la competició i amb el reduccionisme de l'avaluació.

L'escola, els valors, els discuteix com a continguts; i haurien de ser transversals, presents i vius a totes les matèries.

El docent, a l'hora de plantejar-se les classes, ha de tenir en compte no només el que sap o el que pensa l'alumne, sinó el que sent i com ho sent.

Als estats, i a les escoles, no els preocupa tant l'ésser humà com a individu, sinó com a grup.

L'educació és el territori a on tot l'aprenentatge succeeix (no només l'escola).

Per educar, per ensenyar, cal conèixer l'infant, cada infant, no conceptes generals sinó com és l'individu.

El nen neix creatiu, creador, observador, curiós... l'escola no ho ha d'ofegar.

L'aprenentatge forma part de l'essència de l'ésser humà, brolla espontàniament.

El nen té la capacitat de pensar de manera diferent (pensament divergent, ment oberta), i això és una eina molt poderosa per a l'aprenentatge.

Cal estimular les relacions afectives a l'aula.

Cal estimular la imaginació.

Els nens ja són creatius, només se'ls ha d'oferir la possibilitat de desenvolupar la creativitat i donar-los eines i mitjans.

Quan s'exigeix a un nen més del que pot donar, se li provoca estrès.

La comprensió és una capacitat en constant creixement, amb característiques úniques que varien d'una persona a una altra. La informació en canvi es pot desar a qualsevol computadora.

Si no es gaudeix de l'aprenentatge, no hi ha autèntic aprenentatge. L'aprenentatge només pot néixer darrere l'interès.

El que més li agrada al cervell humà és conèixer, però conèixer amb goig, amb alegria, amb plaer.

L'aprenentatge és descobriment, no és repetició ni absorció de veritats.

Aristòtil: 

“Sempre, l'ésser humà, aprèn a partir del que fa”

No hem de considerar pejoratiu allò que és motriu.

Quan naixem i anem creixent, la societat ens torna més ignorants perquè ens dóna respostes prefabricades gairebé per a tot; per a la ciència, per a la política, per a la religió... Mata les preguntes i la capacitat d'aprendre.

L'escola està orientada a la resposta, quan el procés natural d'aprenentatge hauria de moure a la pregunta.

L'educació hauria de preocupar-se del que arriben a ser i com arriben a ser els alumnes; no del que arriben a saber; els resultats, a la llarga, seran millors.

Molts pares o mestres s'obsessionen amb la idea que el nen o nena han d'arribar a ser algú a la vida “I ja són algú a la vida”.

És un error humà pensar que el bosc, si no en tens cura, s'espatlla, quan en realitat el que cal fer és deixar el bosc en pau. Precisament, allò que ens queda de pur, pel que fa a boscos, ens queda perquè l'ésser humà no hi ha intervingut. Però, tot i aquesta evidència, i increïblement, l'ésser humà creu que intervenint millora les coses.

L'escola hauria de ser l'entorn a on la cèl·lula creix, tenint en compte, però, que en ella mateixa ja té tot el que necessita per a créixer.

Créixer és innat, ningú no ha d'estirar ningú.

Per a créixer, la cèl·lula necessita aliment, seguretat i sobretot, AMOR.

Si l'amor és tan important, per què intentem educar amb amenaces, càstigs, tensions?

Hem d'aconseguir que s'engegui el procés d'aprenentatge sense el sistema de premis i de càstigs.

Quan encetem el procés premi/càstig, passem a viure condicionats; ja no fem les coses perquè ens apassionen, perquè ens atrauen, sinó perquè tenim por. Apareix la por.

La societat, avui dia, està ordenada per la POR.

Estem construint una societat a on la gent treballa en coses que no li agraden per aconseguir una posició social determinada.

El "tenir" és el que ens separa de la nostra identitat.

Els nens ens mostren les ganes de viure que com a adults hem perdut.

La primera pregunta hauria de ser: estic tenint cura de les ganes de viure d'aquest nen, sí o no?

Hem d'evitar que l'escola homogeinitzi.

De vegades, a les converses dels professors, sembla que, faci el que faci, el nen mai no fa bé les coses, no és el nen "standard".

Els nens són diferents els uns respecte dels altres.

Cal que cada infant descobreixi que les diferències que té respecte els altres són les que fan que la vida sigui més rica.

Hem de vigilar de no confondre la diversitat dels infants amb suposades malalties, que no ho són. Hem d'evitar de donar-los drogues que els matin l'energia que ens molesta per mantenir un ordre que potser s'ha de replantejar.

Cal un equilibri entre "Cap" "Cor" i "Mans".

L'Art és un dret.

Només serà equilibrat un ésser humà quan hagi rebut molt d'amor, molta comprensió, molta acceptació.

L'educació sense llibertat, dóna com a resultat una vida que no pot ser viscuda plenament. (Alexander S Neill)

Un no pot aprendre llibertat de manera teòrica i després viure-la de maner pràctica quan surt de l'escola.

Els nens dependents mai no sabran fer allò que ells volen, sempre es limitaran a fer els que els altres els diuen.

Cal sembrar a l'alumne la idea que ell ha de ser l'autoritat a la seva pròpia vida.

Davant de cada treball realitzat per l'infant, és el nen o la nena qui ha d'avaluar si se sent satisfet amb allò que ha fet.

Aprendre que allò que ens mou a millorar l'actitud, els procediments o l'adquisició de conceptes no ha de ser una xifra o un cabreig dels pares, sinó la pròpia satisfacció de ser persones que aporten positivitat, persones que adquireixen saviesa o capacitats per a ser més lliures.

El més important és veure als ulls dels pares, quan miren als seus fills, amor incondicional, i que els pares descobreixin no només el nen sinó el món i la vida a través dels ulls del nen.