De vegades, no fer cas de les pors produeix la mort, però més vegades, encara, les pors impedeixen la vida.

Gairebé sempre, la por, qualsevol tipus de por, i les seves conseqüències, són pitjors que allò que es tem; provoquen paràlisi i retrocés.

La intensitat i el goig de la vida esclaten quan un es decideix a superar les pors, els complexos, els prejudicis, la vergonya, la mandra, el sentit del ridícul... Existeixen paratges virginals a on gairebé ningú no hi arriba perquè gairebé ningú no es decideix a viure a un ritme i a unes ordres diferents a les de les pors i els tabús imposats.

Si alguna vegada estàs convençut, o et sembla, que tal o qual comportament no és normal, o no té sentit, torna-t'ho a plantejar. Perquè la meitat de les vegades descobriràs que tal comportament és un comportament alliberador i apassionant, que no fa mal a ningú, que t'ajuda a mirar d'una manera diferent el món, i que no hi ha cap raó lògica per a evitar-lo, reprimir-lo o impedir-lo en algú altre. Però fixa't bé amb el que he escrit, la meitat de les vegades; només la meitat.

De vegades, no fer cas de les pors produeix la mort, però més vegades, encara, les pors impedeixen la vida; potser surt a compte acceptar el risc de la mort per a no perdre l'essència i la llibertat de la vida per culpa de les pors. 

Els continents desconeguts els descobreixen els que s'arrisquen a no fer cas de les seves pors, i la vida ha de ser un descobriment constant.

El drama no és morir-se, el drama és renunciar a l'amplitud de la vida per culpa de les pors i dels prejudicis.

Les pors són parets, si les tires a terra, la teva casa, el teu espai vital, és més ampli, ni que potser hagis de renunciar a tenir casa.

La societat que construeix les seves lleis al pas que marquen les pors i les prevencions obsessives es converteix en una societat neuròtica, a on la confiança en les persones i en la vida deixa d'existir. De res serveix prevenir la mort si per prevenir-la esclafem la vida.

.

.

.

Viure la intensitat de descobrir que formes part del paisatge, que entre el paisatge i tu no hi ha diferència.

Ja fa temps que no visc la platja com un "xiringuito" estrident amb flaires de química i oli de patata fregida. La platja és la costa, és la sorra salvatge, sense passarel·les de fusta, ni passeigs marítims, ni carrers, ni edificis, ni melodies repetitives i "pastelones"... la platja és la roca vermella o groguenca, amuntegada per la força de la gravetat i per l'aigua al llarg de mil·lennis... És el so de les llagostes, l'estridor de les onades trencant-se, el tacte de la sorra a la pell, a tota la pell, sense teles intermediàries, ni tovalloles, ni gandules, ni estris, ni andròmines... És la descàrrega d'una aigua freda que t'embolcalla el cos sencer i que se't fica pel nas regalant-te la intensitat de la sal, la intensitat de la força dels corrents, la intensitat de l'escuma... És sentir que l'onada se t'endú i que et converteixes en una peça més del mar sense veu ni vot, i que vas a on el mar vol que vagis, fins que toques el fons de sorra, esculpit amb ratlles onejants, perfectes, corbes diferencials perfectes, traçades amb més precisió que la que aconseguiria una computadora; corbes irrepetibles, úniques des de la nit dels temps, irreproduïbles... 

La platja és el color d'aram, de coure, de xocolata, de canyella clara... de les formes sublims dels cossos humans lliures a la natura. Són els crits dels que senten aquesta natura tan intensa per primera vegada, que són tots els que la senten, perquè totes les vegades són sempre la primera, ni que no ho siguin. És arrebossar-se de sorra, treure-te-la i tornar-te a arrebossar. És empastifar-te el cos amb argila iodada de color groc i recordar les experiències que mai no has viscut, però que algú, de qui has heretat els gens, va viure; i per això ho sents, i ho perceps, i ho recordes... És sentir una altra vegada que la Terra és la teva mare; perquè ho havies oblidat, perquè t'ho havien fet oblidar. Però igual com tornen les onades, igual com torna la sorra que el mar s'endú, igual com qualsevol barrabassada desapareix i torna de nou la llum de l'essència humana... també torna el sentiment que ens fa reconèixer la Terra com la nostra mare, i a nosaltres com els seus fruits; igual com la consciència és fruit de la humanitat, i igual com l'amor és fruit de la consciència. 

Ja fa temps que la platja, per a mi, no és oci, sinó pregària; no és descans, sinó intensitat vital; no és un acte social, sinó la submissió als poders eterns de la natura i la profunda unió mística amb la bellesa dels elements. És tornar-se infant amb els infants i crear un cap de sorra, fent-li cabells amb la pinassa del bosc que arriba fins a l'aigua i ulls amb les petxines, per a deixar després que el mar desfaci el que l'ésser humà ha construït i que té valor no pas perquè hagi de durar, sinó simplement perquè ha existit, perquè és.

La platja no és com anar a un parc, ni com passejar per una ciutat desconeguda. No és, ni tan sols, visitar la natura; és formar-ne part i sentir-ho; és viure la intensitat de descobrir que formes part del paisatge, que entre el paisatge i tu no hi ha diferència, que ets a casa, que hi pertanys, i que tot el teu ésser sencer, cos i ment, s'obliden del jo per a ser només el paisatge, per a ser només la mateixa Terra i la mateixa mar, conscient.   

No hi ha ètica sense llibertat estètica

No tens respecte per tu mateix, li diuen a un jove al que veuen sense samarreta sota el sol d'agost. La pell del tors nu la senten com una humiliació a la persona humana. Les clivelles de la pell, el bru terrós dissenyat per l'evolució durant mil·lennis, les corbes suaus dels músculs, la bellesa natural, infinitament més bella que qualsevol bellesa manufacturada en una fàbrica per màquines que absorbeixen electricitat. Cal dir que l'electricitat de les indústries, de moment, es fabrica majoritàriament amb d'altres màquines que escupen fum a l'atmosfera; com més falses necessitats consumim més innecessàriament contaminem.

No tens respecte per tu mateix, insisteixen, encorbatats, com si la indumentària dels poderosos, dels ciutadans burgesos, dels senyors, fos més digna que la mateixa pell humana. Com si a la vida només valgués un estil, una línia, una manera de guarnir-se, de tapar-se, de vestir-se... la dels adoradors de les tradicions, garants dels costums dels avantpassats.

Al mateix sac hi posen les barrabassades més inhumanes i el fet de no portar samarreta, o de dur gorra, o de no fer servir banyador, o de vestir-se d'aquesta o d'aquella altra manera. I molts no gosen dir tot el que senten i tot el que pensen, perquè saben que part del que senten i del que pensen evidencia la seva intolerància i la seva voluntat acèrrima d'imposar la seva cultura, la seva moral, la seva ideologia, el seu estil, com a únics i obligatoris.

Alguns d'ells, els menys però molt poderosos, han creat com una mena d'estat dins l'estat. Estan organitzats. Es reuneixen de tant en tant per a decidir estratègies secretes que busquen un únic objectiu. Imposar la seva civilització, que entre d'altres doctrines té la intenció d'establir la repressió i el protocol, de convertir unes formes determinades en dogmes socials, d'ofegar la llibertat d'expressió en tot allò que faci referència a la nuesa humana, a la natura humana, a la llibertat creativa, a l'obertura de ment que mena a eliminar els fetitxes construïts pels inquisidors i els repressors de totes les èpoques.

No tens respecte ni per tu mateix ni pels altres, li diuen a un xicot que en una plaça de Barcelona, vestit només amb unes bermudes i una gorra, fa salts dalt d'un monopatí, en una pista corbada, sense ficar-se amb ningú i sense dir a ningú com s'ha de guarnir.

L'autèntica falta de respecte és dir-li a algú com ha de ser la seva indumentària o com no ha de ser. L'autèntica falta de respecte és l'exercici d'ofegar i desdibuixar una part importantíssima de la riquesa de la creativitat humana, la llibertat d'indumentària que forma part de la llibertat d'expressió, i els colors i les formes i la bellesa d'un món que de natural és divers, amb una diversitat que ens ajuda a tenir la ment més oberta i a no enclaustrar-nos en la uniformitat castradora dels qui defensen una moral i una estètica úniques i absolutes. No hi ha ètica sense llibertat estètica.  

.

.

.

Estic cansat.

En aquest blog parlo moltes vegades de la meva sensació de felicitat, i més que sensació potser hauria de dir vivència o immersió; i quan en parlo, no menteixo. Per això és just també parlar de la meva sensació de cansament o d'abatiment quan aquest arriba, que no vol dir pas un abandonament del vaixell de la felicitat; hi ha estranyament una felicitat misteriosa que conviu amb el dolor i amb l'abatiment; creix per dins igual com l'herba creix sota la neu a l'hivern. 

Estic cansat. No és un cansament  físic, i si ho és, és un cansament físic que té en el seu origen un esgotament psicològic. Estic cansat no pas per les nits en què dormo poc pel fet d'estar escrivint poemes sota els estels o per cantar a cor amb quatre gats, sinó, precisament, per les nits en què no ho he fet. El meu esgotament té el seu origen a la sensació real de no poder donar abast a la magnitud de la feina que m'estimo. Quan això passa, un, si pot, ha de manifestar la seva incapacitat per a tirar endavant i demanar ajut; potser una millor redistribució de les responsabilitats. El que més esgota, més encara que les hores de feina, és l'excés de responsabilitats, moltes de les quals no depenen exclusivament d'un mateix. De sort que la gent que un es troba per la vida són persones com cal; de fet, la majoria de persones són persones com cal, i pel que fa a la necessitat de redistribuir les tasques, o, si més no, pel que fa al respecte al meu cansament, tot han estat ajuts.

Estic cansat també pel món. Al 2008, crec que va ser, ja ho vaig escriure: estem entrant en un cicle ultraconservador en tots els àmbits. L'alenada d'aire fresc que a les últimes dècades del segle XX semblava encetar un canvi de civilització ha donat pas a uns temps de pors i de prevencions. Les lleis s'encarcaren i es dissenyen per a preveure qualsevol desgràcia ni que sigui al preu d'ensulsiar la llibertat individual, d'expressió, d'opinió... Torna la velleta que s'escandalitza pels petons al carrer, pels cossos sense samarreta, per les dutxes sense porta i per la paraula comunisme... tot i que la velleta ara ja no és vella i es pinta com una pija de pedralbes amunt i se'n va de viatge amb les amigues i no passa penúries. L'onada que va venir del mar amb tanta embranzida i que ens parlava d'un món més lliure, més obert, més valent, més natural, menys consumista... se'n torna per la seva pròpia inèrcia mar endins. De fet, a la història, sempre ha estat així; i jo ja ho sabia. Però  tot i així, em cansa i m'amoïna. I el món avança, però a cicles. Ara anem enrere, amb monarquies i constitucions blindades, i quan torni a venir la onada cap a terra, arribarà més lluny, per a recular de nou, i així sempre. El progrés hi és, però és cíclic, i a cadascú li toca l'època que li toca.

Sóc, però, molt optimista; ho dic amb tota sinceritat. Crec en la compensació natural. Tot allò que no agrada a la natura, la natura ho acabarà extingint, i aquest és el meu consol i la meva alegria. El progrés rau en el fet que les lleis naturals, que hi són sense el nostre permís, d'una manera implacable condueixen la vida cap allà on les lleis naturals volen, per això sé que tot acabarà bé. 

Sóc optimista també perquè sé que la persona humana pot viure en llibertat ni que estigui  tancada en una garjola. Tal com deia Henry David Thoreau, la imaginació de l'ésser humà li permet habitar en un paradís ni que el seu cos romangui en una presó. Dins del cor i del cap de les persones que estimem la llibertat, existeix realment  aquesta  llibertat, i la utopia que molts rebutgen és ja una realitat dins nostre i fins i tot dins del petit  nucli familiar proper. Ningú no pot apagar la flama de la llibertat que fimbra amb el vent sense apagar-se. Hi haurà qui no veurà la llum de la torxa, però no podrà impedir que els que l'estimem la subjectem amb el puny i apuntem cap als estels. La llibertat és una realitat per aquells que creiem en ella i el nostre esgotament, i fins la nostra son definitiva, no seran res més que el preludi d'un món més lluminós i més positiu. 

El curs que ve m'omple d'esperança perquè tinc la convicció que podré fer encara millor les coses; fer menys per a fer-ho millor, per  aconseguir que les coses estiguin ben fetes. I siguin quines siguin aquestes coses, fer-les bé és una font de serenor i d'esperança.

Donòstia amb pluja.

Hi ha moments que la pluja a Donòstia està tan amarada a la ciutat i al mar que en realitat tot és una unitat, com un sol ésser. Quan passa això, els colors tenen una lluminositat especial, com si s'encenguessin amb una llum pròpia que els sortís de dins. La pluja es presenta com una mena de fluid sagrat que desenteranyina el paisatge i ho embelleix tot. La bellesa de la pluja és sovint incompresa per les ments més utilitaristes, a les quals els costa veure que el paisatge amb la pluja és una festa. La pluja a Euskadi és una festa de la Terra que es vesteix de gala i que alhora ho espiritualitza tot. A la natura, passa sempre que tot allò festiu és alhora sagrat, espiritual, misteriós, místic... amb una espiritualitat que ve de molt enrere i que fuig molt i molt endavant, deslligada de religiositat i doctrines i profundament unida al poder del cosmos.

"Hoya de Huesca" "Río Asabón" Allunyament de la civilització. Solitud. I algunes idees dels esperits del bosc.

Ara feia temps que per raons de feina no havia publicat res i ho trobava a faltar, i aprofito per explicar-vos un indret secret a aquells que estimeu els llocs salvatges, sense pobles a prop, i molt, molt lluny de la civilització.

Un lloc a on si engegueu la ràdio no enganxareu cap emissora. Un lloc sense cobertura de mòbil i a on Google Earth no ha fet fotografies detallades. Un lloc, a on ni tan sols els usuaris de Google Earth hi han enviat fotografies; jo tampoc no ho faré; us ho dic només a vosaltres, els amants dels llocs solitaris i naturals, desconeguts i misteriosos, a on us podreu trobar amb els déus del bosc, amb les fades, amb els esperits de la boscúria i amb els valors eterns amagats a la finitud besllumant. Si us agrada banyar-vos en solitari com si estiguéssiu a casa vostra però enmig de boscos espesseïts, per aquí anireu bé.

És important que el vostre viatge prioritzi el trajecte més que no pas el destí, que sigueu capaços de vèncer les pors que us impedeixen gaudir de sensacions que mai no diríeu, i que no sapigueu què passarà als minuts que seguiran, i que aquest desconeixement us agradi.

Em surt del cor, en aquest moment, i no sé per què, dir-vos que és important que no us penseu que ho teniu tot assolit, que no digueu que sí per a fer content el qui teniu davant quan el que heu de dir és que no, que no malparleu de ningú, ni per a fer pinya, ni per a crear vincles, ni perquè sigueu més “cotilles” que una portera, ni perquè us penseu que teniu raó quan critiqueu algú. Que si feu un dinar no el feu contra ningú. Que si pregueu no sigui contra ningú. Més val ser ateu que creure en un déu que té persones escollides i bons i dolents i condemnats i salvats i els de la “Creme” i els empestats. I no sé perquè escric això últim, algun esperit del bosc m'ho dicta.

Al gra. Si aneu de Huesca a Murillo de Gállego, després us trobareu els Mallos de Riglos i el riuet o riuàs que hi corre per sota.

Després, si seguiu la carretera arribareu al Pantano de la Peña, i més enllà, a la A-132, un riu serpentejant entre boscos i turons, al punt màxim d'allunyament de la civilització del qual us parlava. A qualsevol punt del riu, o al quilòmetre 56 si voleu aparcar bé, trobareu el racó perdut que surt a les imatges, i milers més força més amagats i bellíssims. Perdeu la por a remullar-vos. Esteu sols. Venceu el temor infantil a les aigües desconegudes i als boscos fantasmals, La natura us ho agrairà.

Després continueu el viatge i arribareu al Pantano de Yesa. No és a les antípodes de la civilització, però té també espais de solitud. I si us foneu amb les aigües, descobrireu que les aigües us estimen, us abracen; no són aigües de sal, són aigües de sucre i de tendresa. Absorbireu el misteri.

 Mallos de Riglos

 Riu Gállego

 Riu Asabon (quilòmetre 56 de la A-132)

 Pantano de Yesa

Paraules de comiat d'un pare a la promoció de sisè que abandona l'escola.

Tanco els ulls i recordo aquell primer dia de setembre en que ens vam acostar a una aula de P3 a jugar una estona. Només una estona perquè us anéssiu familiaritzant amb l'escola.

Recordo cases immenses de nines, cuines, vehicles, molta calor... i molts nens i nenes petits, amunt i avall, alguns amb cara d'espantats, sense treure els ulls dels pares, i d'altres començant ja a fer xivarri. Nens i nenes que teníeu, si fa no fa, les mateixes faccions al rostre que teniu ara, la mateixa brillantor a la mirada, la mateixa qualitat de somriure. Podria dir noms de rostres de nens i nenes que vaig observar aquell dia i que ara veig aquí.

Han passat nou anys i heu deixat enrere la primera infantesa. Nou anys d'excursions, de racons, de tallers, de bates, de menjador, d'estones de pati, de carnestoltes, de danses, de Sant Jordis, d'amistat, d'aula verda, de professors, de professores, de baralles, de reconciliacions, de rialles, d'amors i desamors, i més amors i més desamors...

Tot s'ha acabat.

Tot s'ha acabat perquè comenci una aventura diferent. L'aventura no podria començar, si no s'acabés la vida que heu portat fins ara. La infantesa us ha fet arribar fins a una preadolescència que, com a tots ens ha passat, us sacsejarà com el vent a les branques dels arbres.

Alguns el curs que ve us allunyareu. Les vostres vides caminaran per vies diferents. Però heu de conservar i tenir cura de l'amistat que heu viscut.

Que ni la distància ni el temps no us facin oblidar els companys que han crescut al vostre costat. Heu crescut junts. I passi el temps que passi a la vida, heu de recordar sempre aquells nens i aquelles nenes que van compartir amb vosaltres la infantesa sencera.

L'existència, el destí, la sort, la naturalesa, l'atzar, la vida... van decidir un dia de fa nou anys que havíeu de compartir el temps de la infantesa... que havíeu de créixer junts; i aquesta existència, o atzar, us ha regalat aquests anys plens de somriures, de jocs i d'aprenentatges. I aquest regal té un valor infinit que mai ningú no us podrà prendre; els uns als altres us heu enriquit amb una riquesa que val més que la material, perquè és una riquesa humana.

Els professors i els pares us hem observat, i hem ajudat el millor que hem pogut, el vostre procés; i, encara que cada vegada des de més distància, sempre hi serem.

Fins ara, us ho heu passat molt bé, malgrat que, com és normal a la vida, hi ha hagut moments puntuals de llàgrimes, per diferents raons... Però tingueu en compte, que el millor de la vostra vida encara està per arribar. I que vosaltres hi esteu anant. Vosaltres esteu caminant cap al millor de les vostres vides. Una vida que serà com vosaltres decidiu que sigui. Vosaltres sou els qui la construireu amb el vostre esforç i amb les vostres ganes. La vida és un regal, però un cop la vius i la tens, ja no us regalaran res més, tot el que hagi de venir ho haureu de treballar cada dia, i ho podeu fer molt bé. Sou joves, llestos i llestes, valents i valentes, guapos i guapes... i esteu disposats a esforçar-vos per a construir aquella vida que més us agrada, la que vosaltres decidiu.

Poseu l'esforç que calgui per a triar aquella vida que us il·lusiona.

Tanco els ulls i recordo aquell primer dia, d'un setembre de fa nou anys. Sou els mateixos. Sou companys. I passi el que passi, ho heu de continuar sent per sempre.   

.

.

.