Fer-li l'amor, a la vida.

Ets petit, potser tens onze anys, i escoltes Cole Porter, i el cor et fa un truc, i mires els estels; li expliques tot això a un amic i se te'n riu, perquè a les pel·lícules, les cançons són avorrides, i tu no pots sentir res estrany, res diferent al que senten els teus amics quan escoltes la música de les pel·lícules, perquè si ho sents ets rar, i mimi, i cursi, i tanoca, i tu t'ho creus, i quan tornis a escoltar Cole Porter, el cor et farà un salt, però no ho diràs a ningú perquè no voldràs que et fereixin.

Tens deu anys. Fas un dibuix, i el professor et diu que no val per res. Tu l'havies dibuixat convençut que expressava el que tu senties, i volies que el dibuix fos exactament com t'ha sortit. La propera vegada intentaràs copiar el dibuix d'algú les obres del qual saps que agraden al professor, així no t'hauràs de sentir dir res desagradable.

Tens cinc anys. T'arriba el flaire d'una bossa de brossa, i aquest flaire tan intens et recorda la fortor d'algunes colònies. T'ho creus de debò. I li dius a la professora del parvulari convençut que tens raó. Ella et renya perquè es pensa que fas broma. La colònia fa bona olor, i la brossa fa pudor, et diu. Però tu no has afirmat pas el contrari, tan sols li has fet veure una similitud, que ella no ha entès. Mai més no tornaràs a dir-li res del que penses, perquè et fa por que et pugui ferir.

Tant com aniràs creixent, intentaràs escoltar la música que escolta tothom i miraràs de riure't d'aquells a qui els agrada alguna melodia passada de moda o antiga o avorrida. Creixeràs convençut que no serveixes per a dibuixar, i acabaràs realment no servint per dibuixar, perquè no intentaràs mai més passar-t'ho bé amb un llapis i un paper. I així amb moltes coses. Mai no faràs el pallasso. Mai no cantaràs si no estàs segur que ets el millor o que ets un crac. Mai no intentaràs fer res que no serveixi per a ser aplaudit o per a forjar-te un futur.

I en un carrer d'una ciutat màgica, quan és de nit i les llums dels fanals tenyeixen de carabassa clar les voreres i les façanes antigues, un ballarí pica amb els talons contra el terra seguint el ritme i les melodies d'Irving Berlin. La lluna s'ho mira tot des de dalt. Milers, centenars de milers, milions d'esperits oblidats ho contemplen invisibles. Examinen els cors de tants infants que creixen espantats a causa de la ceguesa i de les pulsions de la camada Sàpiens, devoradora de competidors. La por, potser inconscient, dels qui no senten allò que un altre sí que sent, els mena a trepitjar el sentiment. I ho fan per pur instint quan són petits, quan creixen i quan es fan vells. La buidor que l'esclavatge de les pulsions els produeix els aboca a abraçar a l'autoadulació, a cercar les activitats no pas pel plaer íntim que proporcionen quan hom les estima i les viu, sinó per la seva utilitat material o pel grau de popularitat que els atorguen.

La por i la gelosia són els assassins de la creativitat. Tothom neix amb un do que existeix no pas perquè ens hàgim d'enriquir amb ell, ni perquè hàgim d'assolir el poder damunt dels altres, sinó per a fer l'amor a la intensitat de la vida. Hem nascut per a crear, i per a fer-ho no pas millor que els altres, sinó per a crear allò que hem de crear cadascun de nosaltres, i que només cadascun de nosaltres té capacitat per a crear. Som únics, i per això tot allò que podem crear és únic. I estem tan mal educats que si escoltem el mot «actor», l'associem de seguida al concepte de popularitat, de riquesa, de diners, de fama, de mite. Alguns pensen en una cançó, en un vers, en un poema, en una història... i no són capaços de separar-la dels diners que estan convençuts que aquesta obra els ha d'atorgar, com si per aquesta obra tinguessin el dret a no fregar plats mai més.

Estimo tant el meu calaix! El racó de bosc que gemega amb el vent de l'oest. El poema escrit en un tovalló, que amb els anys es torna groc, i que quatre dècades després de ser escrit humiteja els mateixos ulls que fa mitja vida van plorar amb el seu significat. La força de la vida està en aquestes creacions que han nascut d'esgarrapar l'ànima. Que es quedin els ISBN,s, els índex de vendes, les crítiques dels qui representen el gust de l'ortodòxia, la rialla del nen ignorant que se'n riu del seu amic perquè s'emociona amb les melodies de Cole Porter, els autògrafs, les signatures de llibres, l'aplaudiment balmat en actes plens de gent que ni tan sols s'han llegit l'obra que t'han premiat. Penso en els milions d'esperits, ballant amb Fred Astaire en un carrer bromós de París, i m'hi sumo. M'hi sumo i me'n torno al meu calaix, al meu racó de bosc, amb la meva gent i amb els qui bonament vinguin a caminar, amb un entrepà i una ampolleta de priorat, una guitarra, una llibreta, un llapis, una càmera fotogràfica, i tot el temps que ens abelleixi de gaudir.  

El Maresme té una força estranya

                                      

El Maresme té una força estranya, a mig camí entre l'erotisme i l'espiritualitat. La bellesa està impregnada fins i tot a les baranes metàl·liques de les carreteres, o als sostres coberts d'antenes dels pobles d'arran d'aigua. A qualsevol matí, sigui hivern o estiu, si els núvols no ho impedeixen, que no ho fan gaire, el Sol crema l'horitzó del mar com si cridés a cor que vols que la vida és fascinant. Miro a l'horitzó del migdia de Vilassar i sento el crit del mar i del Sol a l'encop: "La vida és fascinant". I imagino les dues esferes, tan rodones i tan perfectes; la de la Terra, amb el perfil del mar, encès pel Sol; i la del Sol, tan fulgurant. I si tot això passa en aquesta costa embellida amb modernisme i nuesa, amb roques minerals i sorres acarabassades. I si aquesta bellesa persisteix, o fins i tot s'incrementa, amb la via del tren, i els túnels, i les carreteres, i els hivernacles, i les enormes voreres dels carrers, i els camins entre els horts, i el verd dels turons malmesos per l'avarícia... Si tot això manté una bellesa tan absoluta, bo i la grapa humana, és perquè el Maresme té una força estranya.  

Fas deu anys al Vacie

Image of Mike Gonzalez in Wikipedia CC-BY-SA-3.0

Fas deu anys al pati cobert d'heura. 

Un Sol immens adora el teu cos pur. 

Al lluny sents el gemec de la teva mare, que plora per una lletra que no pagarà. El dret honorífic del regne beneeix que tinguis l'obligació de quedar-te sense llar perquè heretes el dolor dels teus pares. Ells van heretar la desigualtat dels avis, i la pèrdua d'un puta guerra, que té els seus morts a les cunetes, i als quals els aristòcrates del sistema no volen dignificar. La dignitat per ells és un «Toisón de oro» i palaus, i cognoms altisonants, i formes majestuoses de superioritats enquistades amb fonaments podrits i empastifats de sang. Es creuen els contes de fades de la seva imaginació, i se'ls en refot la fam dels pobres i la llibertat dels oprimits.

I combreguen. I es creuen els mites dels sants justiciers i matamoros, i de les mare de déus que han rebut medalles de la policia, i dels inferns que acullen els dissidents, i de les aparicions de verges cobertes d'or dansant pels aires, mentre el pobres pastors passen gana i han d'alimentar-se amb l'estramoni que els fa veure mares de déus i que funda santuaris. 

Fas deu anys en un internat de la postguerra. El teu pare ha estat afusellat per roig, i a tu t'han rapat el cabell perquè sentis vergonya. I ho han fet els mateixos que són defensats pel cardenal del Alzamiento, i que tenen la poca vergonya de pronunciar el nom de Crist, tot i ser instruments del diable, en qui tant creuen. 

I ho han fet els mateixos que han posat un rei i un príncep, i uns principis immutables que «todos nos hemos dado». I tot això per alguns és victimisme, o guerres inventades, o dramatismes exagerats. Però tu plores al teu internat de Valladolid, o de Zamora, o de Burgos, o de Tarragona, o de Palma. I el teu pare, el qui t'havia d'abraçar cada nit, es podreix en un nínxol per decisió de les autoritats, que diuen que ho són per la gràcia de déu. I els teus oncles són a les cunetes que mai no desenterraran, perquè els qui no tenen dignitat no ho permeten, tot i que fan de la dignitat el seu vestit; indumentàries que cobreixen un cos miserable que reprimeix les pulsions i que s'inventa mons que no existeixen. 

Fas deu anys al barri del Raval, a la Mina, a Carabanchel, a Vallecas, a La Coma, al Vacie a on et van llançar pedres l'altre dia, a Maribáñez, al Trobal, a Sant Cosme, a Los Asperones, a la Palmilla, al Salobral, a Barranquillas, a Los Palmerales, a l'apuñalá, a la rata, a La Navidad, a Nazaret, al Cabañal, a la Inmaculada, a San Roque, a las Margaritas, a Penamoa, al Almanjayar, a La Alberícia, a Cazoña, a Los Mateos, a La Fama, a Las Cortes, al Puche, al Cerro Blanco, a La Plata, a Las Candelarias, a La Font de la Pòlvora, a Barona, a Otxarkoaga, a Txurdinaga, a Rekalde, a Son Banya, a la Barriada de los Ángeles, a los Mochos, a Campoclaro, a Los Colorines, a Cerro Reyes, a La Paz, a San Blas, a Los Remedios, a Martínez Montañés, a Murillo...

Llum de mel vermella a Sant Miquel de Montclar

La tardor és una simfonia d'alegria. La mort de les fulles no és la mort dels arbres. I abans de morir les fulles es vesteixen de gala, igual com ho fan els últims raigs de Sol, o les persones. I igual com passa amb les fulles, la mort de les quals no significa la mort de la planta, el mateix passa amb les persones. Perquè tot s'acaba, però tot recomença. La tardor és el forn de la primavera i de l'estiu. Quan l'onada se'n va, ho fa per a poder tornar amb més força. La mort no fa por quan a l'altra banda hi tens tanta gent estimada, i quan evidencies que la causa de la mort és la vida. 

 

La cançó pot ser l'herència d'un record dolç que els nostres petits evocaran quan nosaltres ja no hi siguem

Textura d'aglà a l'alzina. Fullà porràcia. Trepitjada flonja que fa olor de fang. Brins d'aigua a les fulles. Ara i adés, catifes de molsa gemada. Codina roja amb arrugues mil·lenàries. Pedra immensa de pedres. Temps materialitzat. Escenari de teatre de fades quan el sol travessa els caps dels arbres. Troncs recaragolats amb verdet taboll. Un senglar de cap immens i cos àgil i estilitzat que ens mira i fuig, prenent-se el temps que li cal per a copsar la informació que necessita i no cometre errades. La ràbia que em cou per haver de lluitar contra els ullals d'un altre hereu de la vida. La bellesa del pèl amorós de la bèstia, vestida per la natura, i dotada del múscul convenient per a grimpar pels pendents coberts de fulles d'alzina a la velocitat de les fures divines. El palau del bosc és un saló de gala de la vida, i no n'hi ha dos d'iguals. El silenci que impera exhibeix amb discreció una noblesa implícita, a on tot és tan sublim, com la mort i com la vida.

Prenc la guitarra i s'escampa un acord que reverbera dins d'un clot del bosc. Cantar no és una activitat que hom es decideixi a realitzar per alegrar la vida dels altres. És un trànsit. És un ritus de comunicació amb allò que no sabem descriure. És un conjur que aconsegueix fusionar en un únic instant de temps, tots els instants de temps del passat i del futur; i en un únic punt de l'espai, tots els punts de l'espai de l'univers sencer; i en una única ment que expressa, els racons edènics de totes les ments que han viscut, que viuen, i que viuran instants de vida intensa.

Cantar no és un rierol; cantar és un oceà que mai no mostra del tot el fons, que no es coneix mai del tot, que no revela mai tot el misteri que amaga. El tot del fet de cantar no es mostra en allò que s'escolta, per això sovint hi ha una diferència profunda entre qui expressa i qui copsa, i per això l'acció de cantar és una pregària íntima i intransferible, que no necessita públic, però que es pot amplificar si un company connecta amb la cadència de les ones de l'oceà, o amb l'explosió de l'escuma, o amb els granellons que el Sol deslliga en impactar damunt del pulmó de la superfície que s'infla i que davalla.

Potser per tot això l'auditori del bosc és el millor, o la muntanya, o una vall perduda a on el silenci és tan intens que t'escoltes els sons del cap. Lluny queden els qui confonen la cançó amb un vestit de gala, o amb un partit de boxa, o amb una timba de pòquer. La cançó és un poema que recitem als nostres fills, i que assevera que la vida val la pena de ser viscuda, es tingui el que es tingui; ni que s'avanci, a cops, a les palpentes, per la foscor d'un bosc a la nit. Sempre acabem trobant el camí, i si no el trobem el construïm amb les nostres passes. La cançó pot ser l'herència d'un record dolç que els nostres petits evocaran quan nosaltres ja no hi siguem; i ells cantaran les mateixes cançons, i de noves, als seus fills. I nosaltres, d'alguna manera, viurem en ells, i ens mourem il·lusionats entre les notes de les seves veus dolces, entre els arbres del bosc i les codines roges del massís.

.

.

Mura és Lourdes, Mura és Benidorm, Mura és el Baricentro quan hi ha rebaixes.

  

Vas al bosc i xerres de la baralla que has tingut amb la companya de feina; t'esplaies bé, perquè ella no és davant teu, i tu no ets al bosc, perquè la teva ment no hi és. T'enduus al bosc allò del qual volies fugir, i et poses nerviosa pensant en la baralla. El teu neguit no descansa, i tu no ets a on voldries ser, ets enmig de la baralla amb la teva amiga.

Te'n vas al bosc, i et passes l'estona angoixada, explicant als teus amics com n'estàs de malament amb la teva companya de pis, que té un concepte de l'ordre diferent al teu, i que per tant és un desastre, perquè el teu sistema de l'ordre i el lloc que ocupa l'absència de pols a les teves prioritats vitals és el correcte. I tu no ets al bosc, ets a on està el teu pensament: al pis, amb la teva companya, a la qual no suportes; i el bosc no hi és, perquè te'n dus al bosc allò del qual volies fugir.

El gruix de la població no és gairebé mai enlloc. Quan es desplaça de la feina a casa, per exemple, no és al carrer, perquè el pensament el té en algun altre lloc. No veu la gent, ni les flors dels balcons, ni els raig de sol; no és enlloc. La vida passa, per al gruix de la població, sense que estiguin enlloc. Són a on és el seu cap, que tria estar allà a on hi ha una alerta més gran, allà a on el neguit voldria solucionar-ho tot de cop, acomplint amb els tòpics i prioritats que gairebé mai no es posen en dubte, perquè s'han adquirit a partir dels hàbits apresos, dels dogmes creguts, de les tradicions assumides sense discussió. Quan tot allò que sempre s'ha cregut no es posa en dubte, la realitat sencera es veu només a través del vidre de les conviccions indiscutibles, i resulta pràcticament impossible fugir de la tirania de la ment, que ens du allà a on la ment vol estar, i que ens presenta el món i les situacions de la manera com la nostra manca d'obertura decideix que han de ser. I no som mai a on nosaltres triem ser.

Tot i així, de bones intencions en tenim; tots cap a Mura. 

Diumenge 11 d'octubre, Mura és Lourdes, Mura és Benidorm, Mura és el Baricentro quan hi ha rebaixes. Exhibició de bastonets d'aquests que jo anomeno pijowalikings i que es veu que si els duus ja no camines, sinó que practiques «Nordic Walking», tant se val que ho facis a Tortosa o a Sant Carles de la Ràpita, si dus aquests bastons no camines, fas «Nordic Walking», i costen el que costen, quan els pals secs del bosc, llençats sobre l'humus, i fets per la natura, són gratuïts, però no tenen els colors del Decathlon, que fan que més d'un i d'una diguin que que bé que van aquests Nordic Walking per caminar! I s'ho creuen, i no els duguis la contrària explicant-los que podrien trobar pals secs al bosc, perquè no et sentiran, estan parlant de la discussió que van tenir amb la seva companya de feina, i no són al bosc. 

Després paren a dinar a la taula de la zona de picnic de Mura, al costat del riuet, a on hi trobes un cartellet que et diu «Passi per recepció», i penses, caram, han anat al bosc (diuen ells i elles) i els han d'obrir una fitxa. I mentre penses això, has d'anar esquivant les desenes de cotxes que busquen aparcament sota d'un Sol de justícia, que són els vehicles dels centenars de persones que han decidit d'anar al bosc a Mura. Bé... a l'àrea de pícnic de Mura, que, després de baixar del cotxe, implica una caminada d'uns dos-cents metres ben bons, i la necessitat de fer la fitxa perquè et puguin donar una bona taula a on poder dinar de gust. Mura és Benicàssim. Mura és una simfonia de persones que no són allà i que s'enduen al bosc, o a allò que ells entenen per bosc, la seva pròpia presó quotidiana.
.
.
.
P.D. Tot i el que he dit, Mura és preciós, que no se m'enfadi la gent de Mura!
.
.
.

.

.

12 d'octubre

Que visqui la llengua que us van robar,

i la fe que us van destruir.

Que verdegi altre cop el jardí que van esquinçar,

i que es purifiqui l'aigua que van embrutar.

Que s'alcin les vides que van segar,

i els esclaus que van explotar.

Que tornin i vencin els pobles que van morir

sota l'espasa miserable dels fanàtics religiosos i els imperialistes.

La monarquia que menyspreava el que no coneixia,

inconscient de la seva pròpia ignorància.

Que somriguin els vostres fills,

i els nens i nenes que mai no van poder néixer,

de pell d'aram i ulls de foc,

els del vestit que la selva va teixir,

i que els raigs de sol de després de la pluja del migdia va il·luminar.

Bufarà Quetzalcóatl, de més cap al nord,

la serp emplomallada que no volia sacrificis humans,

la qui va vèncer Tezcatlipoca,

la que segle rere segle refulgia,

adorada pels fills i les filles del bé...

Bufarà i ho retornarà tot.

Brollarà de la terra

la sang que els que van imposar la seva llengua van vessar,

i tornarà a córrer per les venes dels que no van poder continuar vivint.

S'escoltaran els crits dels milions d'aus que ja no hi són.

I ressonaran els mots dels que van callar per sempre.

Ningú tornarà a cobrir la bellesa dels vostres cossos sagrats

ni el disseny inigualable dels segles a la vostra carn sagrada.

S'endurà, el buf de la serp, les armes amb què us van pervertir,

la por a la llibertat amb què us van engarjolar,

i la consciència d'inferioritat amb què us van humiliar.

Tornaran els poemes del vent i el so de la flauta de guadua,

el ritme dels cinturons de Shakap, i les danses de les noies joves.

Quetzalcóatl, la gran serp que vola, us ho tornarà tot..