A l'últim
queda el foc de les coses, el dels camps i les parets. Tan veure-ho
tot clar, tot mastegat, amb la doctrina i la paraula de pedra; i al
final vas descobrir la llum a la palla i la terra.
Vaig buscar la
teva orella pels voltants d'Arles, i no hi era; potser perquè diuen
que la vas regalar a una prostituta.
I el foc de les coses el vas
encendre pel foc de les coses, perquè no vas arribar a saber què
havies fet. Allò que és de debò es fa segons és, i no pas per la
carrinclona mirada de milions que aplaudeixen imatges creades i
explotades pels qui mouen els fils de les titelles. Les coses que es
fan de debò es fan pel foc de les coses, i fa pena, o riure, o pena
i riure, la baba que cau, la panxa inflada dels grumolls proteics
que es pensen superiors perquè allò que fan per a ells no val si no
és mirat, admirat i envejat; per aquest ordre exacte.
He vist a la
sanefa que fa l'aigua a les parets d'Arles el mateix foc de les
coses; després d'haver passat, fa anys, com tu, per l'absurd carrer
de la pedra immutable. La llum ve després pels babaus com jo, com
tu, com qui sigui; perquè la llum, i el color, i el foc, no són pas
mèrit de cap divinitat vivent cofada i cofoia, són l'aigua d'una
deu que s'ofereix a tothom, però és tan evident i tan simple que
sovint és menyspreada.
He vist al
recaragolament neoclàssic de les pobres façanes antigues d'Arles la
resposta del temps al ego ridícul i miserable. Al capdavall, és
l'aigua i el desgast el que acaba fent bell allò que és després de
les creacions, i és el Sol i la seva llum qui ho encén tot; la
forma, la intenció ridícula de qui es creu divinitat no seria res
sense la pols negrenca arrossegada pel ràfec, sense la flama encesa
pel Sol. I el foc que brolla de tot no brolla per ser mirat, ni aplaudit,
ni envejat; això són dèries dels grumolls proteics que es pensen
déus. Surt perquè la ràbia de la seva natura el força a sortir.
Perquè ha de sortir. Igual com l'univers s'expandeix i s'accelera,
el foc de les coses ha de sortir.
No està pas vençut aquell mal hàbit que s'evita per por al càstig, o al dolor, o al trauma que causa el càstig. Perquè si el dolor o el trauma, en determinades circumstàncies, deixen de ser una amenaça, pel fet que el vigilant o educador ja no hi sigui, el mal hàbit tornarà. Si la causa d'un bon comportament és la por, quan el que provoca la por desapareix, desapareix també el bon comportament. I això és així perquè el dolor o el trauma mai no formen ni formaran part de la persona.
En canvi, si un mal hàbit s'abandona pel fet que una persona hagi crescut en l'amor i en la capacitat de comprensió i de visió; aquest mal hàbit probablement mai no tornarà; perquè l'amor i el creixement humans passen a formar part de la persona, i acompanyaran la persona a on sigui que pugui anar.
El dolor o el trauma no buscats i provocats per l'atzar de la vida, o per les pulsions violentes, a tot estirar, i amb una mica de sort, ens faran conscients de l'horror del mal i de la necessitat de posicionar-nos sempre al costat del bé. Sé que hi ha qui diu que bé i mal no existeixen, però jo sóc dels que tenen evidència de la seva existència, perquè he patit molts mals de queixal.
Fa quaranta-tres anys que la conec, i no s'ha mogut. La foca, dic; la que veieu a la imatge. Ara la veig de més amunt que quan caçava capgrossos. Ara, en aquesta bassa, no hi ha taurons, com hi havia abans, quan amb la bossa de plàstic em mullava els mitjons. Les persones que em portaven fins aquest indret se n'han anat. És curiós el silenci que deixen els que marxen, sense queixes, sense un comiat; un silenci misteriós, que avui recordo, cent-un anys després que nasqués la meva àvia.
Jo no pertanyo al passat. Per a mi els qui se'n van anar, són al futur. No sóc fidel, en realitat, a cap passat. Intento, maldestrament i amb infinits errors, conservar o recuperar les virtuts i la saviesa de la infantesa, i enterrar per sempre els seus errors, les seves pors i la seva ignorància, perquè és fals de pensar que tot en els infants és millor. No és cert; tot no. Conservem, o hauríem de conservar, l'essència de la humanitat que compartim amb el que vam ser, però tenim l'obligació de créixer amb els coneixements, d'abandonar mitologies infantils, cotofluixos de mentida per allunyar-nos d'una vida que molts consideren massa crua. A mi, Carl Sagan em va ensenyar que la realitat és immensament més màgica que el conte ensucrat, que l'univers i la natura amaguen més bellesa que les invencions humanes, i que el coneixement objectiu és profundament alliberador.
Me'n duc de la infantesa la meva identitat i l'obsessió de ser lliure i de ser jo, l'afany de crear, d'escriure i de perseguir la bellesa. Però hi afegeixo els tresors que s'adquireixen en créixer, fins i tot aquells que neixen del sofriment profund, els aprenentatges actitudinals que ens alliberen dels falsos fantasmes que no existeixen i que no ens poden fer por; hi afegeixo la llibertat, que va creixent. Em sento profundament lliure perquè la mort és un mal dels més menors, i els altres mals, els que són de debò, els veig molt més febles que una llavor rebuda.
Em fa gràcia la foca, però sóc del present, d'un present que viatja cap a un futur que sé cada dia millor, bàsicament perquè es va convertint en present, que és el millor. El futur té valor perquè un dia serà present, que és l'únic que hi ha.
Res, que la foto està bé, i que els matins assolellats al parc, el Sol bàsicament, ens fan viure.
La línia i la llum. Més de cent anys a l'embat del vent, i el gir constant de la Terra, i la llum que va ser previsualitzada dibuixa les mateixes línies al blanc.
L'aire és una bombolla de pau encesa de Sol. I els plecs lògics de la ment de l'arquitecte, els racons misteriosos del seu cavil·lar, es fan pedra i columna i arc, eternament.
El tendal del desert és edifici massís.
I demà hi tornaré i trobaré punts de vista mai descoberts. És el que té caminar per l'interior d'un cervell.
No n'hi ha prou amb
què una religió digui que està en contra del terrorisme per a
considerar-la pacífica, ja sigui una religió cristiana, islàmica,
hindú o la que sigui.
Per a ser pacífica,
ha de predicar la igualtat d'opcions i d'oportunitats per homes i
dones, i en general per a qualsevol persona nascuda a qualsevol casta
o classe social. Ha de defensar la llibertat d'acció i de pensament,
mentre aquesta acció o pensament sigui rellevant només i
essencialment a qui pensa o fa. Ha de acceptar i tolerar la llibertat
d'indumentària, el sistema democràtic, les lleis proporcionades a
l'objectivitat de l'acte. No ha de condemnar a mort ni a presó a
ningú pel fet de ser homosexual, adúlter, apòstata... No pot
predicar doctrines que confrontin les persones amb el risc de
l'infern etern, ja que això esperona comportaments sectaris i
integristes capaços del que sigui per a salvar de l'infern la gent
(tal com va passar amb la inquisició). I en general ha de tenir una
visió de la persona humana incondicionalment constructiva, empàtica
i pacífica.
Si no compleix això,
per molt que es manifesti, per molt que s'ompli la boca de paraules
ben sonants que separen religió i política, per molt que maldi per
exhibir la seva bonesa... si una religió conté en la seva doctrina
elements contraris a la llibertat, a la igualtat i a l'amor... és,
vulgui o no, una religió violenta i esperonadora de comportaments
injustos.
Vaig escriure, i ho torno a fer, que el meu metge i el meu déu i la meva filosofia em prohibeixen la preocupació. La preocupació és un programa mental que activa l'alarma quan la situació vital perilla per les causes que sigui. Un cop activada l'alarma, convé desactivar-la ràpid, entre d'altres coses perquè les situacions se solucionen actuant, no pas preactuant, se solucionen ocupant-se de les coses, no pas preocupant-se.
Encara és més urgent defugir la preocupació quan el seu origen no està en nosaltres, ni en les nostres accions; quan cau damunt nostre, com una febre, una situació no buscada, una guerra, una malaltia, una traïció... el que sigui.
Encara és més urgent defugir la preocupació quan tenim fills que ens necessiten segurs. És molt important que els nostres fills ens vegin segurs, contents, optimistes... No hi ha res més erosionant per un infant que sentir la por o la inseguretat en els seus pares. Hi ha qui diu que els petits han de començar a fer-se forts a la vida coneixent fil per randa els deutes, els perills, les malalties... tot allò que rosega els pares. Quin error més cruel! Els nens potser no necessiten creure que existeixen els reis, però us ben asseguro que necessiten veure els seus pares segurs. Necessiten la sensació que els seus pares cerquen el camí més segur, més constructiu, més assenyat, més asserenat... Els han de veure optimistes i alegres. Els han de veure generosos i despresos, i han de sentir que ells, els fills, són una prioritat, per damunt de realitzacions personals, d'egocentrismes i protagonismes estèrils i onanistes. Els fills han de ser la prioritat dels seus pares, i alhora han de ser lliures i progressivament independents, sense que els pares absorbeixin la vida dels seus fills, que només és dels fills, amb el seu dret a la intimitat, a la discreció, a la naturalitat.
Hi ha pares que de seguida que tenen una preocupació, corren a descarregar-se transmetent-la als seus fills, i els enfonsen. No a totes les edats una persona és capaç d'assumir una llosa, que d'altra banda ell, o ella, pel fet de tenir obligacions escolars, i necessitats d'infant, no té manera de solucionar. És una crueltat alleugerir el sofriment moral dels adults recolzant-se damunt dels fills i carregant a les seves espatlles el coneixement d'una preocupació que l'únic que pot aconseguir és enfonsar-los en la por, l'angoixa i la inseguretat. No ho han de saber tot.
Els pares han de ser un mur per als seus fills, parant els cops i els vents que el mal malda d'enviar damunt de les seves ments joves en formació, que tenen necessitat de seguretat i d'esperança. Els pares s'han de vèncer a si mateixos, empassar-se els verins que calguin, suportar els embats que arribin, sense perdre l'alegria i la pau. No parlo de fingir que no es pateix, parlo el coratge de realment no patir, de realment no preocupar-se, de realment confiar en el futur i en l'existència, per amor als nostres fills, ni que ens fotin hòsties per totes bandes. I la força descomunal que cal la traurem de la decisió constant, ni que sigui rere rectificacions, d'orientar la nostra vida cap a la honestedat, el treball, la voluntat de construir, el respecte a les persones properes i llunyanes, la fe en un poder misteriós que ens estima i ens guia enmig de les tempestes i també en els dies de la llum, i la convicció que el fet de decidir viure en pau i amb el cor encès d'esperança, ni que les circumstàncies ho facin dificilíssim, no és només una porta a la llibertat, és una obligació vers les persones que estimem, i seria un egoisme per la nostra part no participar en aquesta lluita, que els nostres fills mereixen. A la natura, s'hi amaga la força que necessitem, només hem de decidir d'agafar-la. Els infants necessiten seguretats, no ho han de saber tot, no han de conèixer tots els riscos i els perills de la vida dels adults. Les infanteses viscudes en ambients d'amor, de seguretat, d'esforç optimista i auster, evitant el consumisme, i evitant sobretot l'error de pensar que els regals i les compres són obligatòries, i que qui no compra és un fracassat... aquestes infanteses lliures de l'obsessió d'adquirir aconsegueixen adults enamorats de l'existència, que generalment no tindran dificultats a dedicar la seva vida a ser honestos amb els qui els envolten.
Acabo amb unes paraules que vaig escriure en aquest mateix blog gràcies a algú. Això va ser ja fa uns quants anys, però continuen sent igual de vàlides. Potser més vàlides que mai:
"No espereu que us abandoni el perill per abandonar la por, perquè si ho feu així, sempre tindreu por.
No espereu a fer-ho tot bé per a deixar de preocupar-vos, perquè si ho feu així, estareu sempre preocupats.
No mateu la vida ara per a viure-la més endavant; perquè si ho feu així, sempre la tindreu més endavant."
No esperaré a ser
un sant, per a esforçar-me en orientar la meva vida rotundament cap
a la honestedat, rotundament cap a la pau, rotundament cap a
l'optimisme, cap l'esperança i la felicitat, passi el que passi. Ningú
em convencerà per deixar d'oferir als meus fills una actitud tranquil·la i feliç no
fingida, asserenada, confiada, alegre i segura.
.jpg)
