L’últim dia de l’any em fa dir el que penso; per això
és tan perillós tot plegat. Perillós mostrar-se com un és. Però
un no ha nascut per callar. Es viu tan poc! Que pocs són vuitanta
anys! Que pocs cent anys fins i tot! El valor de la vida no ve de la
seva durada sinó de la seva qualitat, i hom pot ser lliure sense
sortir del seu poble si la por no el fa callar. La derrota dels
miserables és no aconseguir fer callar els qui tenen por. El càstig
dels animals humans que es pensen poderosos és arribar a l’últim
instant de la vida i descobrir la buidor dels seus objectius.
Adoro
el llom de les muntanyes, la vida que brolla al seu damunt en forma
d’alzines o de pins. Adoro la remor tranquil·la de les valls
solitàries, tan silencioses en aquests dies de recolliment de
l’eixam. M’enfarfega la visceralitat ridícula i perillosa dels
monos que demanen la mort tan fàcilment a les xarxes socials, o la
mutilació, o la foguera de qui sigui que la demanin. Em cansen els
monos violents que ni tan sols tenen la humilitat de reconèixer-se
monos. Les xarxes són l’espill de la ment del darrere del pobre
ésser espantat que supera el seu terror amb l’agressivitat, ja
sigui dins d’un cotxe o rere un facebook. Pobre mico tremolós i
mig embriac, amb corbata i tot, amb somriure i tot; màscara que
amaga una ràbia disfressada. L’obsessió per trepitjar fort i fer
soroll. Un soroll que massa vegades ofega els espetecs de la llenya a
la llar, o la respiració d’un infant, o el repic del vent de la
nit als vidres de casa. Milions d’abelles voleiant esbojarrades
dins d’un immens centre comercial venedor de fum materialitzat
principalment en plàstic i llunyania. Milions d’abelles cercant a
fora allò que tenen a dins.
Recordo
avui, ara que estem just al final de l’any, un sopar d'estiu a la platja del Torn. Les
vuit, les nou, les deu del vespre. Les onades embogides. La lluna
entre les boires. L’olor de pinassa. La sangria. La família. A la
sorra, jugant i xerrant, els meus fills i els seus amics en una nit
de calor i mar brava que podria ser ben bé una vigília de cap d’any. Ni un bri
d’asfalt a prop, ni una edificació fora de la guingueta que ens
servia el peix. Una escletxa en el temps. l’alenada d’un «tot és
possible». La derrota absoluta dels miserables que a la meva
adolescència em van intentar convèncer del fet que la vida era una
adoració del dolor i de la repressió. A la riba, la guitarra i la
lluna. Al cor, el camí de llum damunt l'aigua que la claror traçava. La vida
a les mans, vencent una mort que no fa por quan s’ha viscut tant, i
tan bé. La rosa groga de Texas de l’altra vida també al cor. La
bellesa com un esclat cedit per les divinitats misterioses en una nit
eterna dins l’instant atemporal d’aquell sopar. Recordo també la
lluna entre les branques dels arbres. Ella és la petita rosa més
dolça que Texas mai no va conèixer. Els ulls de Texas són damunt
teu i admiren tot el que fas. I em dius que m’estaràs mirant
sempre a tots els llocs familiars; al petit cafè; al parc de l’altra
banda del camí, a la fira a on els nens pugen al cavall de cartró,
en tot allò que és brillant i alegre. Et trobaré al sol del matí,
i quan la nit sigui nova, estaré mirant la lluna, però també et
miraré a tu. Les veus s’ajunten, són més d’una; dues, tres, i
sempre et pensaré d’aquesta manera; et trobaré al sol del matí,
i a les nits noves, i quan miri la lluna, et veuré a tu. La nuesa
esclatant de la humanitat lliure. La reconciliació amb el cos que
els maleïts covards de la repressió han separat de la ment. Allà,
a l’immens canó que va obrir un riu fa milions d’anys, ran del
tronc d’un arbre centenari, cantaré tot el que tinc de bo al cor,
i ningú mai no silenciarà els meus mots, ni els mots de les
persones lliures. Cridaré ben fort que no tinc rei, que no sóc
súbdit de res més que d’aquesta terra i de l’amor que dedico
als seus fills. Sovint sento que voldria ser una poma, i ser devorat
per les persones que estimo, com Ricky Nelson va dir en aquella presó
de Rio Bravo. Com la Nataly Dawn, com la noia de NemoTheHero. Ha
estat un any atapeït d’emocions barrejades. El passeig ran de
precipici quan el meu fill va estar tan malalt. L’avís directe
d’aquell ésser de l’altre món (altre món? Si tot és aquí!).
La por vençuda per la indestructible fe en la vida. La victòria
damunt els dimonis de la foscor. La despreocupació absoluta pel que
no mereix cap bri de preocupació. La independència individual
total. La bellesa dels cossos a les onades salvatges al costat de la
infinitament superior bellesa de les ments. Shenandoah ben al costat,
i el riu ample a on baixava la barca a buscar la filla del poble
perseguit per a casar-se amb qui l’estimava. El riu color de terra
i de cel a les valls mai trepitjades a on el nostre poble viatja per
a continuar amb la vida. Shenandoah, el crit que m’ha donat
l’energia per avançar al llarg dels dies, quan la tempesta bufava
més fort i tot semblava que s’acabava. La consciència de l’exili.
La profunda solitud d’una espècie formada per quatre o cinc
individus en una selva de soroll i por. La dolçor de la identitat
d’aquesta espècie solitària que no se sap si s’extingeix o siestà naixent. Les topades amb la mort que es nega a morir i que intueix que
la vida li guanya la partida i que se li escapa per a sempre. Un any de
pujada; però a la pujada es fabriquen les identitats i s’enforteixen
els pobles perseguits. La veu que es nega a morir i que recupera
antigues possessions que semblaven perdudes per sempre. La guitarra
que obra les seves portes una mica més. En ma terra del Vallès,
tres turons que fan una serra, i quatre pins un bosc espès, i les
cinc quarteres que ja no són massa terra. I els pins que cenyeixen
la cala, amb la sorra de color canyella, la melodia del Castor i els
mots de la Glòria, i l’esperança infinita de la Sílvia, ben a
pron de casa meva, i una pàtria tan petita que la somnio completa; i
l’arròs de Calella, i el roig de la pedra. I el sotrac meravellós
dels Taflic al cor, gairebé al final de l’any, amb aquella donzella
vestida de nit. Les paraules del paisatge omplint els versos sense
neguit. El paisatge sempre té raó, i el seu missatge sempre és
d’esperança. L’enyorança és dolça perquè insinua el millor, que, encara, com sempre, està per venir. Ens enfilem a l’onada mes
alta i veiem el Montgrí, i el blau profund de la mar de l’Empordà.
I plorem suplicant que no sigui destruït. Les hores viscudes dels
vells en una terra eterna que torna sempre. Els ulls que sempre ens
inventen històries noves. Sens dubte, l’any ha estat viu; per bé,
segur, vencent la corrent de la mort que malda per desfer-ho tot.
L’amor ha estat present arreu i en tot moment. Ens podem enfilar a
l’onada més alta, i tot és bell. Si tot s’acabés, tot estaria
bé, perquè el que hem viscut ens ha construït i ens ha omplert del
tot. I hom, que té tantes pàtries com esperances! I una Terra que
és una! I una humanitat a on tots som, si fa no fa, iguals!
Ella
és la petita rosa més dolça que Texas mai ha vist. La rosa groga
de Texas és l’única noia per a mi. I el cercle d’espelmes de la
Platja del Torn amb la festa Hawaiana, que tants altres àngels de
carn han celebrat al llarg de la història. Cal ser adolescent per
estar viu. En certa manera, la humanitat només té garantit el futur
si continua generant adolescències. Perquè l’adolescència és
garantia de trencament i renovació. No existiria la bellesa si no es
pogués renovar amb les diferents adolescències que a cada generació
van naixent. La gent flueix de maneres misterioses. Agafa’m enmig
dels teus braços amorosos. I com va cantar Johny Lee, ens passem la
vida buscant-te a tu, jugant a jocs de rucs. Busquem l’amor als
llocs equivocats, i en rostres que no són. Beneïm el dia que
descobrim els ulls que hem de trobar. Són fars enmig de la nit.
Busquem l’amor a massa llocs, i en realitat, el tenim sempre al
costat.
Acabo
aquí aquesta repassada surrealista i onírica a través de records,
cançons i sentiments viscuts en aquest any 2016.