Descans

Hi ha moment que l'esgotament t'asseca la imaginació, i et fa l'efecte que no ets capaç de res, que no pots més, que no veus res del que de normal veus. Toca descansar. Donar la raó en part al desànim, però no pas per signar la rendició, sinó per gaudir de descansar. El cap hi veurà bé no pas quan nosaltres vulguem veure-hi bé, sinó quan ell estigui en una situació de pau interna, de salut, de recuperació de forces, d'entusiasme, de passió. 

Un bri de química que pot ser serotonina o dopamina generada del Sol i el repòs, o de l'exercici fet amb gust i sense estrès i de riure a cor que vols, i tot es veu diferent. El món és el mateix que vèiem quan érem al pou, però aquests neurotransmissors naturals, generats per la llum i el propi cos, fa que veiem el món més bonic, i amb més opcions; ja no decideixen els malalts, ja no defineixen la realitat els generadors de dolor psíquic; veiem ja el món com és sense que cap fumera negra ens enredi embrutant-nos la llum.

El descans és un dret, és un plaer, és una teràpia, és una necessitat, és una obligació, és humilitat. I el descans no és estar-nos sense fer res; és fer el que no ens esgoti i el que ens faci sentir bé; és declarar-nos, durant el temps que estipulem com a descans, senyors dels nostres instants; i és tenir el coratge de no fer res útil, ni per triomfar, ni per aconseguir arribar enlloc, només per descansar.

El monstre que s'enriqueix amb el nostre morir diari

Necessitem parar. 

Cada matí, caminant cap a la feina, podem escoltar un brunz, un brum, una remor de fons de milers de cotxes conduits per persones nervioses, espantades, insegures, atabalades i molt accelerades. Treballem, en el fons, per engreixar les arques d'aquells a qui els sobren els diners, que són els que per interès engeguen la maquinària que ens permet guanyar diners. Sostenim, cremant la nostra tranquilitat i retallant-nos pedaços generoses de vida, el monstre enorme que s'alimenta del nostre "morir" diari per pur desig de riquesa.

No són pas idèntiques totes les necessitats. L'angoixa de qui no pot pagar un habitatge està més justificada i és més comprensible que la preocupació del multipropietari a qui sobren els diners i s'esforça per a guanyar-ne més especulant amb els preus dels lloguers. No podem empatitzar d'igual manera amb qui intenta tenir un sostre i amb qui intenta enriquir-se amb aquesta necessitat de sostre que tenim tots.

El monstre salvatge que sosté el sistema és qui ens alimenta perquè continuem regalant-li hores de vida en benefici del seu enriquiment.

Si fóssim capaços de fer funcionar el sistema sense que existís aquest monstre que s'engreixa, tothom podria viure en pau.

El fetge cru

(Relat de ficció)

Al càmping, les coses tenien un ritme diferent. Els matins eren sorollosos, amb bicicletes, nens cridant i gent carregant bosses de pa acabat de coure. 

Però a mi el que m’atenallava l’estómac no era el pa, ni els esmorzars feliços a les taules plegables sota els pins. Era el record d’allò que podia passar al migdia, quan la mare decidia que calia alimentar-se bé. 

Anàvem al supermercat del càmping, aquell espai fred, amb llums fluorescents que feien tremolar els colors dels productes. Mentre els altres nens corrien a buscar gelats o cromos, jo caminava darrere de la mare, amb una sensació de condemna. Sabia exactament cap a on anava: el taulell de la carn. Allà hi havia safates de plàstic amb carn vermella, encara brillant de sang. I ella sempre triava el mateix: un tros de fetge de vedella, gran, humit, gairebé negre a les vores, i d’un roig intens al centre. 

El carnisser posava el fetge dins un plàstic transparent, i de seguida tot degotava, tacant el paper de la bossa. Jo no podia apartar els ulls de la textura: relliscosa, viva, com si encara respirés. Només l’olor ja em feia venir basques. 

Quan tornàvem a la tenda, la mare s’asseia a la taula plegable sota els pins, desplegava el paquet i, amb tota naturalitat, tallava aquell tros de fetge en porcions. El sol queia a plom, i la calor feia que la carn brillés encara més. Ella deia que el fetge cru tenia totes les vitamines intactes, que era un tresor que ningú més no sabia aprofitar. Es justificava amb aquella veu que no admetia dubtes: “Si es cuina, tot es perd. Cal menjar-lo així.” 

Jo no gosava replicar. Sabia que era inútil. Quan m’acostava al plat, sentia que tot el món se m'aturava. El tros de fetge era dens, relliscava sobre la forquilla, i tenia un color tan viu que semblava encara un òrgan que bategava. 

El primer contacte amb la boca era un suplici: fred, metàl·lic, amb aquell gust ferrosós que s’escampava de seguida per tota la llengua. L’instint era vomitar. Sempre. Alguna vegada no vaig poder evitar-ho. Però la mare, amb calma ferotge, recollia el que jo havia escopit amb la mateixa forquilla i me’l tornava a posar al davant. “Tot. Sencer. No pots malgastar-ho.” I jo, amb les llàgrimes a punt, havia d’empassar-me de nou aquell mateix tros. 

Els dinars podien durar hores. Jo feia petits intents, empassades mínimes, i després em quedava mirant fixament la taula, amb el cos tremolant i la gola bloquejada. La mare insistia, una vegada i una altra. 

El món del càmping seguia el seu curs: nens jugant a pilota, famílies rient a la taula del costat, algú estenent tovalloles al sol. Però per a mi tot era mut i llunyà. Només hi havia el plat davant meu, el fetge cru, l’olor ferrosa, i la veu insistent de la mare. Hi havia algun element gairebé ritual en aquella escena. El fetge cru es convertia en un símbol: de submissió, de vergonya, d’una estranya crueltat quotidiana. Jo m’hi quedava atrapada durant hores, fins que, esgotada, aconseguia acabar-me’l. Llavors, la mare somreia, com si hagués aconseguit una victòria. Jo, en canvi, sentia que dins meu alguna cosa s’havia esquerdat. 

A la nit, encara tenia el gust metàl·lic enganxat a la llengua. I alhora, hi havia en mi una mena de fascinació fosca: aquell acte brut, aquell sacrifici imposat, havia deixat empremta. Era com si hagués menjat no només carn, sinó també por i vergonya, i com si aquestes haguessin entrat a formar part de mi mateixa. 

Avui, quan penso en aquest meu passat llunyà, el record del fetge cru torna com una ombra. Aquella sensació de ser obligada, d’haver d’empassar-me el que em repugnava; era un martiri, sí, però també un secret que em definia. I d’alguna manera, encara, inconscientment, dins d'aquesta esquerpa vida que he triat per a mi, en busco la repetició.

"LOS DOMINGOS" de Alauda Ruíz de Azúa

Una gran pel·lícula.

A mi, particularment, m'agraden molt les pel·lícules a on els primers plans i els plans mitjos curts són abundosos. Que t'enganxen des del primer moment i no et vols perdre ni un detall. On l'expressió de les mirades ho diu tot. Un plaer, haver-la vist. Del tot recomanable en pantalla gran. Qualitat d'imatge perfecte.

Uns dies als llacs de la Maragda (VI). Diari adolescent.

 

A l’hora de dinar, he tornat al refugi, pensant que hi trobaria la mare i el Xavi. No és que em fes il·lusió ser a prop del Xavi, però tenia gana, i no volia estar enfadada amb la mare encara que avui es comporti com si li fallés el cap. De fet, li falla, i li falla molt; però no tinc a ningú més. Sense la mare, estic sola.

Quan he arribat al refugi, ells no hi eren; ni el Xavi ni la mare. Li he preguntat a la Magda si els havia vist, més que res per esbrinar si li havien deixat algun missatge; però la dona no en sabia res, i tampoc no li havien deixat cap missatge, ni tan sols li havien encarregat dinar per a mi.

M’he esperat una estona, confiant que tornarien, però res. La Magda m’ha vist tan amoinada, asseguda tota sola en una taula del refugi amb els braços creuats, que m’ha preguntat si volia dinar. Li he dit que no, perquè no tenia prou diners per pagar el dinar, i no sabia si me’l podrien apuntar a les despeses de l’estada. Tot això a la Magda no li ho he explicat, però ho deu haver deduït, perquè cinc minuts després de la meva negativa m’ha posat un plat d’escudella al davant i m’ha dit que em convidava a dinar, que ella també tenia dret a tractar bé les seves amigues. M’he emocionat tant, que gairebé se m’han negat els ulls. Després de l’escudella, m’ha portat un tros de truita de patates i un pastís de formatge.

Durant el dinar, tampoc no he vist el Marcel ni la seva família, perquè avui se n’anaven a Andorra. Potser millor així; no m’hauria agradat que veiessin que la mare i el Xavi s’havien desentès de mi. Perquè, de fet, això és el que ha passat: han fet la seva i no han pensat en mi; ni en el meu dinar, ni en què faria jo al llarg de tot el dia.

M’he sentit molt sola i amb unes ganes de plorar que se’m menjaven per dins. Havent dinat, he pujat a l’habitació, m’he abrigat més i m’he posat a caminar muntanya amunt.

Quan he estat un bon tros lluny, he plorat a cor que vols; com que no em veia ningú, m’he desfogat. Enmig de les llàgrimes, m’he proposat que si algun dia tinc fills, no m’oblidaré mai d’ells i seran el primer objectiu de la meva vida, la meva prioritat. I he pensat també que algun dia els tindria, i que serien la meva família. Tots aquests pensaments m’han fet sentir una mica millor.

M’he assegut prop d’un bosc, al costat d’un riu. He vist cèrvols i marmotes. Han passat dues o tres hores i he contemplat com el sol desapareixia darrere les muntanyes. Després he tornat cap al refugi.

La mare i el Xavi eren allà, i quan m’han vist m’han ensenyat una bota de vi dolç que havien comprat a Bellver. He tingut ganes de preguntar-los per què no m’havien avisat que anirien a Bellver, però no he dit res. Hem sopat al refugi i m’han fet anar a dormir.

Des del llit he escoltat riure la mare i el Xavi; xerraven amb la Magda i el Pere, i reien no sé exactament de què.

M’he adormit i només m’he despertat quan han arribat d’Andorra el Marcel i la seva família. El Marcel s’ha posat dins del sac, al costat meu, i m’ha dit que s’havia passat tot el viatge pensant en mi, i que li hauria agradat que els acompanyés. Aquestes paraules del Marcel m’han fet tan feliç que se m’ha oblidat del tot el mal dia que he passat. M’he tornat a adormir pensant en el Marcel i en el que m’ha dit mentre sentia la seva respiració al meu costat.

L'error, el dubte i el trencament amb els codis establerts com a motor del canvi i del progrés.

Avui, reconèixer que dubtes, que no estàs segur d’una cosa, està mal vist. La gent acostuma a protegir la sinceritat de la seva expressió amb una màscara de seguretat que no és tal. Però dubtar, a més de ser una actitud humana, pot convertir-se en el motor de l’encert que ningú arriba a deduir perquè no corre el risc d’equivocar-se.
Charles Chaplin va quedar tercer en un concurs d’imitadors de Charlot al qual es va presentar d’incògnit. Einstein s’equivocava sovint quan havia de multiplicar; ell es justificava dient que les matemàtiques són bàsicament lletres. Els errors són naturals en gent que, dins d’un camp determinat del saber, són experts i apassionats, però aquesta passió els mou a ser despistats, o a saltar-se l’abecedari tradicional que alguns consideren un dogma.
I no queda bé dir tot això; més val callar i, a tot estirar, escriure-ho. La gent no suporta que algú li expliqui una manera diferent de fer les coses; però mai no diran que no ho suporten, perquè la màscara d’humilitat que dóna una bona entrada social atorga massa seguretat com per renunciar-hi.
Però les coses que sempre es fan d’una manera poden començar a fer-se d’una manera diferent, i perquè això passi cal equivocar-se moltes vegades.

De fet, el primer pas per fer una cosa ben feta és fer-la malament; fer-la malament és senyal que anem pel bon camí. I en determinats terrenys, mai no es fa bé del tot res, i resulta molt difícil, o impossible, trobar el punt màxim de perfecció, que potser ni existeix, perquè alguns camps del saber i del saber fer, els que tenen a veure amb l’art, no es fan d’una única manera, ni han d’obeir un únic codi ortogràfic. 

Dóna’t un somni, i t’estaràs donant un motiu per viure

Una ment lliure desplegarà una successió infinita de possibilitats magnífiques. La plenitud de la nostra vida es transformarà quan decidim alliberar la ment, viure de manera lliure i assolir els nostres somnis més alts. 

Dóna’t un somni, i t’estaràs donant un motiu per viure. El canvi de la nostra ment obrirà mons completament nous per a nosaltres. Ara és el moment d’aixecar-nos de la cadira; és fins i tot el moment d’alçar-nos, caminar, avançar, i ser valents i pacífics. 

Molta gent es deixa enfonsar, es deixa endur pels malsons de la por, es deprimeix per allò que sent com una vida absurda. Tenim un tresor dins nostre, en la manera com veiem la vida, però hem d’avançar i respirar l’aire net del paisatge salvatge. El paisatge salvatge és el llibre on podem llegir el secret de la felicitat, la nostra «ànima-llar», la mare de la nostra sang.

Tot just acabàvem de néixer quan algú va decidir impedir que les nostres vides s'unissim a la natura salvatge, al fang, a l’aigua freda, a la terra… Tot just havíem començat a caminar quan algú va obligar els nostres passos a seguir les normes escrites de la civilització, lluny de la nostra terra natal, lluny del nostre nucli veritable. Tot just havíem arribat a l’edat de la maduresa quan algú ens va forçar a tenir por de viure; i en tenir por de la vida, vam començar a ser esclaus invisibles del ritme de la civilització. Hem de resoldre aquest drama per nosaltres mateixos; la nostra vida és a les nostres mans; la nostra llibertat és el poder que construeixen els maons de «l’Edifici de l’Èsser Humà Lliure»; la nostra valentia és la nostra arma principal; el nostre amor a la vida és l’energia més poderosa. 

I en algun lloc hi ha algú que pensa igual; en algun lloc hi ha un sol brillant, un mar immens, un vent fresc i net… Però en algun lloc també hi ha esclaus; una realitat tèrbola que es marceix dins la foscor de les ments esclaves. No permetem que ens enfonsin. Tampoc no hem de lluitar contra ells amb violència ni amb agressivitat; la nostra manera de lluitar és la d'avançar amb el cor ple de pau i esperança.

M’agrada contemplar les fulles vermelles i daurades de les vinyes, arribar a un poblet i anar a qualsevol hostal per a prendre alguna beguda. Llavors acostumo a tocar i cantar una cançó amb la guitarra arrelada a l’estació i al lloc. M’agraden les cançons desconegudes del país (de qualsevol país); les cançons que van fer plorar la gent fa molts anys; gent que ja és morta. M’agraden les cançons que fan plorar encara els éssers invisibles que ens envolten i que vénen a escoltar-me. Sento la seva proximitat, el seu amor i els seus sentiments. Cantar em dona més energia que qualsevol pastilla o teràpia. Cantar és una manera de parlar amb Déu i amb la gent que ja ha marxat. Cantar no és només un passatemps ni una manera d’animar una festa; cantar és una eina per parlar amb un món que existeix més enllà del nostre univers i del nostre temps.

Molta gent s’equivoca quan pensa en el cant i les actuacions com si fossin simples maneres de perdre el temps o camins cap a la fama; solen fixar-se en els noms resplendents de neó dels carrers, l’esclat fals de la fama i la fortuna que la civilització valora com si fossin el tot de la vida. Veuen i assumeixen el fals lluentor de l’acte de cantar, una mentida que els mitjans de masses repeteixen i repeteixen fins que la gent s’ho creu fermament i errònia. Però cantar és molt més i molt més interior. Cantar és un tresor per a cada persona, com també ho és pregar.

La vida dels amants del poder esdevé buida i rància. El poder corromp els seus esclaus i se sent encara més famolenc. Els esclaus del poder solen quedar cecs; arriben a les artificialitats més extremes que poden assolir pensadors en decadència, que en un temps passat havien estat brillants. 

Hem de ser humils i hem de ser somiadors. Hem de viure amb la idea que estem envoltats de milers i milers d’éssers humans que un dia rebran els fruits de les nostres creacions. La feina més petita és un camí cap a la creació. El vers més senzill pot portar notícies dels àngels. Com més estimem, més es salvarà el món. 

Vivim sempre en un crepuscle. La llum d’un sol moribund sempre cedeix la seva bellesa i canta una cançó suau i pacífica d’esperança. Vivim sempre esperant el moment en què viurem i restarem a la terra de la llibertat. Hem nascut per a la llibertat. No hem de viure com conductors endormiscats al llarg de la carretera de l’existència; hi ha massa estrelles a dalt. No hem de permetre’ns perdre tanta bellesa. 

Hem d’avançar amb la ment plena d’esperança mentre el món trona al nostre voltant. El nostre ésser ha de ser un refugi de pau. Hem d’acollir el nostre proïsme amb calma. Hem de gaudir del gust saludable de l’existència vivint lliurement en contacte amb la natura salvatge i els éssers invisibles que ens envolten. Els carrers, els racons, les places, els llums de les nostres ciutats són plens de forces invisibles i amables que estimen la nostra existència i inspiren creacions. El sentit de l’existència empeny cap a la pau i l’empatia vers tothom. 

Justícia no és una paraula que demani venjança o càstig sinó una alliberació absoluta del mal i del buit. Els càstigs només afegeixen més mal i no resolen res. Ningú entén l’amor a través dels càstigs; al contrari, molta gent es torna més i més dura, cega i agressiva. Només l’amor pot crear amor. Només els pensaments poden canviar pensaments. Només la pau pot desenvolupar pau. És clar, no parlo de solucions generals per a un estat sencer sinó d’actituds individuals. La plenitud de les actituds individuals és el poder que pot canviar el món.