Tu i jo, i cadascú amb la seva veu. (Sobre la violència de gènere i les seves solucions I)

.

Veig penjat al menjador d'uns coneguts un marc de fusta amb una placa d'argent amb la inscripció: “Ni tu, ni jo, tots dos com una sola veu”, i la silueta dels rostres de dos enamorats que es miren embadalits.
No.
No és això.
Aquesta placa, regal de noces, o de noces d'argent, o de noces d'or, és un error.
La unió de dues persones no ha d'ofegar la identitat de cadascuna.
És impossible estimar bé sense llibertat, i no hi ha llibertat sense la possibilitat de ser un mateix, sense el dret a la pròpia identitat, sense el cultiu de la pròpia identitat.
Les diferències, en una societat lliure, enriqueixen, no separen pas. La uniformitat és la mort de la identitat individual i de la llibertat. L'anulació de les identitats fa que les societats esdevinguin inhumanes; i si duren, no serà per a fer felices les persones que en formen part.
Hi ha qui viu encorsetat en camises d'onze vares, perquè li fa por la llibertat, i quan fa por la llibertat és perquè fa por l'existència.

La societat actual necessita replantejar-se el tema de l'educació de la llibertat per evitar la tragèdia de la violència de gènere, que té moltes causes; una d'aquestes causes és no comprendre que una parella són dues veus, i que no han de dir necessàriament el mateix. Cadascuna d'aquestes veus és igual de digna; aquestes dues veus poden caminar juntes pel mateix camí, o decidir de fer camins per separat, sense que això signifiqui que el món s'enfonsa. Quan una persona es converteix en una peça del nostre cos, de manera que si se'n va ens morim, vol dir que la relació entre nosaltres s'ha plantejat des d'una base malaltissa. Necessitem ser dos. I cadascú de nosaltres, malgrat que caminem junts perquè ens ve de gust o perquè ajudem a créixer unes criatures, n'hem de tenir prou amb cadascú de nosaltres si en algun moment la llibertat de cadascú ho fa necessari.

.

.

Últims descobriments sobre els neandertals

.

Fa temps que tenia ganes de comentar una notícia publicada per La Vanguardia el 17 de juliol d'aquest any, relativa a nous descobriments sobre els neandertals. La notícia feia referència a una publicació de la revista Science, del mateix dia, en la qual s'explicava com Carles Lalueza (especialista en ADN antic de l'Institut de Biologia Evolutiva), i Antonio Rosas, havien seqüenciat el genoma mitocondrial de cinc neandertals trobats a Alemanya, Rússia, Croàcia i Espanya (a la cova del Sidron d'Asturies). El genoma mitocondrial es transmet per línia materna.
El cas és que aquesta seqüenciació ha proporcionat un munt d'informació sobre els neandertals que poblaven Europa fa quaranta mil anys. Hem recordar que els Homo sàpiens van arribar a Europa, procedents d'Àfrica, precisament fa uns quaranta mil anys, i que s'hi van trobar els neandertals, amb els quals van conviure fins que aquests van desaparèixer.
Fa quaranta mil anys, els neandertals eren una espècie escampada per Europa en grups petits. Els Homo sàpiens vivien en grups més grans de fins a 40 individus i eren tribus molt més complexes.
Sembla que només hi havia 1500 dones neandertals en edat fèrtil a Europa, i que la població total de neandertals no arribava a 10.000 individus (tot això fa 40.000 anys).
També s'ha descobert la sorprendent similitud genètica entre dones neandertals que vivien a milers de quilòmetres de distància. Els humans actuals som tres vegades més diversos que els humans neandertals de fa quaranta mil anys. Hem de recordar també que amb els neandertals compartim el gènere humà, encara que no l'espècie.
Tots els neandertals que vivien a Europa fa 40.000 anys descendien d'una mateixa dona que va viure fa 110.000 anys. Tots els Homo sàpiens que vivim actualment al planeta Terra, descendim d'una mateixa dona que va viure fa 136.000 anys a Àfrica.

.

Fa 7500 anys que els adults som capaços de beure llet.

.

Els primers Homo sàpiens adults capaços de beure llet van viure a l'Europa Central fa uns 7500 anys, concretament als Balcans. Va ser llavors que una mutació genètica va permetre que algun individu pogués assimilar la lactasa més enllà de la seva època de lactant. La informació genètica nova d'aquest individu, en ser positiva (afavorir la supervivència), es va escampar amb rapidesa a través de la reproducció dels seus descendents; i és per això que avui dia hi ha molta gent al món que pot beure llet. El curiós és que n'hi ha molta més, la majoria de la població mundial d'Homo sàpiens, que no en pot ingerir, senzillament perquè no han heretat aquesta informació genètica. Només entre els europeus (i entre els descendents dels europeus) és majoria la població que pot digerir la llet. Aquest és un exemple més de com treballa la selecció natural i l'evolució.

.

Altra vegada a Terrassa.

.

Ja està. Tot torna a la normalitat. La vida quotidiana reconquesta allò que és seu; i res millor, perquè a la vida de cada dia hi ha la felicitat, i no pas a la recerca de petits períodes de temps fugissers de vacances, que de seguida que comencen ja s'estan acabant. ¿On trobarem la felicitat si no és a cada instant de la quotidianitat?

Acabo ja aquest post, l'últim dels meus quaranta anys, que d'aquí a molt poc comença el partit del Barça.

.

Senyals de l'animalitat humana als edificis antics

.

Les ciutats estan plenes de detalls que, fixant-nos-hi una mica, ens mostren la profunda lleugeresa de l'Homo sàpiens. Aquesta lleugeresa és força evident, sense la necessitat de caure en aquests detalls que després us comentaré; però de vegades ens podem emborratxar amb les nostres raons, amb la nostra autosatisfacció, i oblidar que som animals, i en moments concrets, profundament irracionals, terriblemen cecs, ridículament orgullosos, espantosament violents.

“Per què ens fas competir, Déu?”, em surt sovint; i no val a dir allò de “ Déu no vol que competiu, vol que us estimeu els uns als altres”. No ho dubto pas. Estic convençut que Déu, si existeix, vol que ens estimem els uns als altres; però llavors, ¿per què ha sembrat la nostra llavor (dient-ho amb moltes simplificacions) en un univers, en una natura, que ens ha construit a força de competició i de violència? Ficar-nos dins d'aquest univers feixuc, és una decisió que ell ha pres, no pas nosaltres. La competició i la violència, les duem a la sang, als gens. Tendim (massa sovint i instintivament) a odiar el company de feina que ens posen al costat i que amenaça amb desplaçar-nos; ens veiem empesos a competir amb ell per la supervivència. Sentim gelos pels germans que es disputen amb nosaltres l'afecte dels pares, pel mascle que sedueix la femella que ens pensem que ens pertany. Hi ha individus que arriben a la violència per a posseir la femella. Ens omplim la ment d'odi i d'acarnissament quan anem a la guerra a matar l'enemic que ens vol destruir o desplaçar (ho fan fins i tot els fills de "bona família"); ho fem des de fa milenis, i segurament, si som aquí, i si som com som, és a causa d'aquestes lluites sagnants en les quals ens hem vist immersos per imperatiu natural. Per què?

I ara dedico el següent paràgraf a Déu:

Està molt bé, Déu, que ens demanis que ens estimem; jo hi estic d'acord i ho defenso des que he nascut. Intento portar-ho a la pràctica amb més o menys encert i amb més o menys decisió. Però aleshores, si això és el que vols, ¿per què ens has fet competidors? ¿Per què ens has posat en aquest tauler d'escacs on la llei massa vegades sembla que és matar o morir, vèncer o desaparèixer? Han mort molts éssers al llarg de la història de la nostra espècie assassinats per companys d'espècie; d'altres han estat torturats; l'instint hi té molt a veure, no és només que tinguem ganes de torturar-nos. Tu, en certa manera, Déu, ets responsable d'aquesta situació sorgida de la natura; no fugis d'estudi. Disculpa si el meu to és massa atrevit, però és sincer, no està mogut per la por a l'infern per la qual multituds masteguen pregàries potser sense creure's ni entendre gaire el que diuen. ¿Què prefereixes, sinceritat o submissió? N'hi ha uns quants que consideren que això que t'estic escrivint és una mostra de la meva supèrbia intel·lectual, gairebé com una blasfèmia. S'equivoquen. Això que t'estic escrivint és fruit de la meva llibertat de pensament i del fet que no em fas por. Em nego a mentir-te pel que fa a com veig la situació, i tu saps que és cert el que dic. Trobo una profunda contradicció entre l'amor que ens demanes i el lloc i el món on ens has fet evolucionar, i així tal com ho veig, t'ho dic. Ara bé, saps també, que et tinc confiança, i que crec que de tot això en sortirà alguna cosa bona per tothom. Subratllo la paraula “TOTHOM”. Si faltés algú, seria un fracàs; un fracàs de disseny o d'estratègia; i tu ets qui ha dissenyat, si no l'ésser humà directament, almenys les condicions o el sistema pel qual “tot” és.
Si és que existeixes, és clar! Si no existeixes, estic parlant per mi, que tampoc està malament.

I després d'aquest paràgraf, comentaré els detalls amb els quals he començat el post. Fixeu-vos en les fotogràfies preses ahir mateix a Salamanca.

*A la façana d'una casa: “Niños Espositos”. Que sàpiga, qui dugui el cognom “Expósito”, que algun dels seus avantpassats fou una criatura abandonada a la porta d'algun convent per raons fosques: fam, pobresa, moralitat ancestral excloent dels nascuts fora del matrimoni religiós, prostitució de la mare, etc. Segurament, aquest edifici acollia aquestes criatures maltractades per l'animalisme de l'Homo sàpiens.

*Una altra fotografia mostra el carrer “Tente Necio”. Aquest potser és el detall menys dolent, el més innocent; la creença cega que un ésser humà amb fama de sant va aturar un brau enfurismat només pronunciant l'expressió “Tente Necio” com a escurçament de “Detente Necio”. Té certa gràcia i és preferible a d'altres costums més sagnants.

*L'altre fotografia és la porta de l'Arxiu de la guerra civil de la ciutat de Salamanca. Suposo que no cal que comenti res. Documents i documents d'una experiència vergonyosa, repulsiva, nefasta, absolutament injusta i sagnant per a tants. Acompanyada del xovinisme dels qui consideren la possessió dels papers que proven el genocidi com una conquesta de guerra, i ho aprofiten per odiar Catalunya (Compte! Que no són pas tots els salmantins! La majoria tenen la ment molt centrada)

Podria trobar més detalls: presons de la inquisició, places de braus, un munt d'inscripcions a les esglesies que barregen diners amb indulgències, plaques de la guerra civil... I no només a Salamanca, sinó en un munt de ciutats. Com més antics són els edificis, més pistes de l'animalitat humana.

Com a conclusió podria dir allò de “Vanitat de vanitats i tot és vanitat”

.

Pistes esportives d'ús públic i gratuït.

.

L'antic jardí dels jesuites és ple de basses i fonts.

I pistes d'esport d'ús públic.

L'antic edifici de l'escola.

Un racó del jardí

A Salamanca hi ha un edifici immens i antic que pertany als jesuites. Antigament era una escola; avui dia, només una petita part d'aquest edifici està dedicat a l'ensenyament. El gruix principal de la construcció és avui una mena de casa central dels jesuites de Salamanca. De fet, s'hi veu entrar i sortir gent, i hi ha una barana elèctrica que s'obre i es tanca quan entren o surten els cotxes. El més interessant d'aquesta institució, però, és el seu jardí. Al segle passat, el jardí ocupava un rectangle d'uns trescents metres de llargada, per dos-cents d'amplada. Posteriorment, una bona part del jardí (el 80%) fou cedida a l'ajuntament per raons que desconec. Avui, el parc dels Jesuites és un espai fabulós de natura urbana esponellant, molt ben cuidada: oliveres, eucaliptus, pereres, tanques de boix, pins, cedres, fonts, sortidors... I potser el més curiós de tot: pistes esportives gratuïtes d'ús public. De fet, aquí és on volia arribar. També haig de dir que per tota la ciutat, i a moltes altres poblacions de les rodalies, l'existència de pistes esportives lliures és habitual.

De fet ha estat al llarg dels útims anys en què he estat passant els estius lluny de Catalunya, quan he descobert el costum, l'hàbit, la bona pensada... digueu-ho com vulgueu, dels ajuntaments de moltes poblacions (Salamanca, Errenteria...) de posar pistes esportives (de futbol, de basket, de tennis, de frontó) al servei dels ciutadans que ho desitgin, sense necessitat de reservar pista (n'hi ha prou amb arribar els primers) i obviament sense necessitat de pagar. I el cas és que sempre hi ha algun espai d'aquestes instal·lacions que està lliure; mai no hem hagut de fer cua per fer-les servir. Fins i tot de vegades sorgeix la possibilitat de compartir l'espai i l'esport amb la gent que t'hi trobes, i hi fas amics.

Aquestes instal·lacions gratuïtes són d'una indubtable qualitat; fins i tot, al País Basc, tenen il·luminació nocturna, que s'engega automàticament a l'hora en què el sol s'amaga. ¡Quina diferència amb les instal·lacions privades d'alguns clubs pobres de futbol de la ciutat de Terrassa, que de vegades han d'entrenar a les fosques per manca de recursos!

A Terrassa, i a Catalunya en general, no m'hi he trobat instal·lacions públiques i gratuïtes similars. Potser és que no les he sabut buscar, però sigui com sigui, sí que m'he adonat que en general ( i a excepció d'honroses excepcions) la mentalitat és diferent pel que fa a la qüestió pública. També reconec que com a país no tenim diners, i això, vulguis o no, es nota; però a banda de la manca de recursos, sospito que hi ha alguna raó de tipus organitzatiu o de mentalitat.

Per exemple, moltes vegades he sentit l'expressió:

-Qui vulgui jugar, collons, que pagui! Que els terrenys tenen un preu! A veure si resultarà que tothom ha de pagar amb els seus impostos la partideta de futbol de quatre arreplegats del polígon de Can Pistrach!

Aquesta és una expressió bastant corrent, i que se sent en molts àmbits, no només en el tema de les pistes esportives d'ús públic.

N'hi ha d'altres menes:

-Qui vulgui tocar, que pagui!
-Qui vulgui circular per les autopistes, que pagui!
-Qui vulgui bona educació, que pagui!
-Qui vulgui un metge bo, que pagui!

Val a dir que les administracions van amb molt de compte de no pronunciar literalment aquestes expressions; les disfressen una mica, encara que massa vegades, a la pràctica, acaben convertint-les en vàlides si més no de manera provisional. La sanitat, per exemple, és un garbuix de concerts i subrogacions que fan agafar mal de cap. Costa trobar una responsabilitat purament pública que tingui una qualitat elevada no tant pel nivell dels mitjans, sinó sobretot pel que fa als temps d'espera, a l'atenció a l'usuari i a la qualitat humana.
Els qui sí que pronuncien literalment les expressions de més amunt són un bon feix de clients dels serveis privats (no pas tots els clients) que sembla que se sentin malament quan algú sense recursos rep els mateixos serveis que ells només pel fet de ser persones. I per molt bonics, intel·ligents i bon jans que siguem els terrassencs i els catalans en general, ens agradi o no, tendim molt, tendim massa, al “Que pagui!”.
I això fa que quan som lluny del nostre club esportiu, no puguem jugar a futbol amb el nostre fill, perquè no som socis, o perquè la pista té llista d'espera, o perquè val massa diners i ho deixem estar bo i dient ja jugarem quan siguem al club.
I si parlem de necessitats més bàsiques que l'esport, l'obsessió per la privacitat encara porta a situacions més greus. Hi ha metges que treballen a la pública i a la privada alhora, i que tenen dos rostres i dues veus, segons a quin costat es trobin.

Resumint, aquests últims estius que he passat al País Basc i a Salamanca, he pogut entrenar amb el meu fill en pistes de futbol ben preparades: porteries amb xarxa, filats, il·luminació, línies de camp... Una hora i mitja diària de faltes directes, ziga-zagues, passades i control, penalties, rebots i gol, tècnica, partits... tot el necessari per passar-ho bé i aprofitar les vacances de la millor manera; i tot d'ús públic i gratuït.
Jo, a Catalunya, i sense dubtar-ho, faria una aposta pels serveis públics en tots els àmbits; és només una opinió, però insisteixo que n'estic absolutament convençut. Només cal que les administracions els prioritzin, i obviament que tinguem prou finançament per a poder-ho fer.

El tema del finançament, però, el deixo per un altre post, perquè porta cua, i és llarg. Jo, personalment, sospito que amb el nou finançament de l'estatut pel qual molts es feliciten, ens han tornat a aixecar la camisa. I és evident que, sense recursos, el futur difícilment serà públic. Però repeteixo que del tema del finançament ja en parlaré en un altre post.

..

Tot allò que significa per a mi el fet que s'acabi l'agost.

.

S'acaba l'agost, i per a mi, com cada any, aquesta finalització em condueix a fer algunes reflexions.
De primeres tinc el tema del dia 29 d'agost. El 29 d'agost (dissabte) compleixo anys; aquest any, ja són quaranta-un; i noi... ja és una xifra seriosa, fa patxoca. No és que em deprimeixi, en absolut; tinc molt més del que sempre havia imaginat que tindria als quaranta-un, i no em refereixo a diners ni a possessions, que en tinc ben poques comparat amb la resta de ciutadans de l'estat, i moltes si em comparo amb el conjunt d'humans del planeta Terra (els ciutadans de l'Estat Espanyol amb un sou mig/baix, encara que no us ho cregueu, estan dins del 5% de persones més riques de la Terra).
Quan dic que tinc molt més del que havia imaginat, em refereixo a... experiències, persones estimades, projectes (artístics, professionals...), idees... De ben jove, sempre havia pensat que acabaria sent un ésser tradicional, i que si acabava destacant per alguna cosa seria per pertànyer al sector més conservador i integrista de la societat; no he pogut ser així. El que he viscut i el que he comprès m'han mogut progressivament cada vegada més cap a l'hàbit de defugir dogmes, morals establertes, consignes estudiades per tercers que obeeixen més a interessos de classe o d'ideologia que no pas a conclusions raonades dels fets i de les essències. No he pogut mantenir el conservadurisme i alhora ser fidel a la meva consciència. No és que m'hagi proposat caminar cap a l'esquerra; és que he hagut de caminar cap a l'esquerra (dic esquerra per dir-ho d'alguna manera encara que no és ben bé així) perquè és on he vist que havia d'estar; i encara em moc.
A la vida hi ha dues maneres de ser fidels: l'una és ser fidels a les idees, no abandonar-les mai bufi el vent que bufi, passi el que passi, i vegem el que vegem; l'altre és ser fidel a la veracitat de les idees, la qual cosa implica canviar una idea quan evidenciem que està equivocada. Jo he optat per la segona opció, i potser per això sóc tan poc amic de les militàncies. M'agrada primer raonar, i després opinar; més que no pas opinar primer, i després fer mans i mànigues per intentar doblegar els raonaments a les opinions decidides prèviament per raons poc clares. Per això, avui dia, sóc tan impermeable a les doctrines (ja siguin polítiques o religioses).
Bo i tot el que he dit, amb quasi quaranta-un anys, reconec sincerament que haig de millorar molt, en moltes coses; espero (també sincerament) poder-ho fer i saber-ho fer.

Després, la finalització del més d'agost, implica per a mi, també, el retorn a la feina; i això sempre m'il·lusiona. El retorn a la feina, per a un professor, significa el principi d'un curs nou, i això vol dir ineluctablement fer les coses millor que mai; perquè la finalització de cada curs ens atorga l'aprenentatge de tot allò que encara podem fer millor, i al llarg del curs següent podem aplicar aquestes millores i gaudir al màxim amb els resultats obtinguts. El principi de curs és sempre una oportunitat per a fer les coses molt i molt bé, per ajudar a moltes persones a preparar-se per la vida, i per a continuar construint un món millor.

I que s'acabi l'agost encara pot voler dir més coses: que l'estiu continua, si més no, fins al vint-i-u de setembre, amb la possibilitat de gaudir de caps de setmanes de sol prop de la mar que tant estimem; que pot començar a ploure a bots i a barrals, la qual cosa ens permetrà gaudir dels bassals, dels paraigües, del soroll de les gotes damunt les teulades, de la fragància dels carrers mullats o del bosc mullat; que la tardor s'acosta, amb un festival de colors indescriptibles; que torna el dia a dia, el soroll de la gent pels carrers de Terrassa a les tardes, l'olor de creps i de gofres al passar davant d'alguns forns, els entrenaments i els partits de futbol dels nens, la lliga, l'activitat literària a relatsencatala.cat, els premis literaris dels pobles de Catalunya, el “Cuarto Milenio” els diumenges a la nit, “House” els dimarts.
La vida continua, malgrat els cops, els errors i la incertesa. La vida és incertesa. La vida és fràgil. La vida és una casualitat impressionant. La vida és un regal. La vida és un repte. La vida és plena de contrastos, coincidències, picades d'ullet del més enllà, flors, pluja, neu, aromes, sons, fugacitat. La vida és l'oportunitat de ser nosaltres, si aconseguim vèncer els obstacles que nosaltres mateixos ens posem.
Rere aquesta vida imprecisa i misteriosa que podem tocar amb les mans, s'hi amaga una esperança silenciosa, una resposta que ja comença a escoltar-se. Cal perdre la por per a sentir-la del tot.

.