Quan torni a escriure

Quan torni a escriure, evitaré els mussols, 

i els bolets lluminosos amb textures de mel, 

i els pastissos de nata, amb alcaldes i festes, 

i els barrets d'astracan amb sabates de músic. 

Quan torni a escriure, voldré ser petit, 

i a les nits cantaré amb els gats a la teulada, 

sota una lluna enorme, la solitud i el mar, 

de lluny, i amb la ventada, m'acostarà fragàncies. 

Quan torni a escriure, defugiré els imperis, 

i els llampecs fabricats als despatxos dels tigres, 

i els lleons del davant dels palaus, i el ressò, 

tan intens, tan bufó, dels sacerdots del segle. 

Quan torni a escriure, evitaré els sagrats 

anyells de gla i de saba vora del Partenó. 

Begut, i a una taverna, ploraré amb els acords 

del piano d'un pobre, de les cordes d'un boig. 

I pintaré uns pocs mots en un paper saur, 

esgarrapant tossut fins que s'hi cali foc. 

Els escriuré pels astres, pels infants i els records 

d'una nit a la platja amb la xardor d'agost. 

 Des del quarter del bar, derrotat i galdós, 

si m'esforço una mica, em semblarà que hi sóc.

Visió d'una sirena al crepuscle

  

Besllum de carn dessota el glauc encès; 

un rere nu, un ram de pell i sang 

del mar i el pou, dels somnis i la nit; 

fimbrar de cabellera adolescent; 

un cant enllà dels monstres i del vent; 

l'esquena, el coll, els ulls, el ventre, el pit. 

Fendir de blau amb pols d'estels i mar, 

i un salt amunt, i un cabrioleig sublim, 

i el dolç somriure salabrós al niu, 

i riu al fons del moradenc sedàs. 

I clou un ull mentre s'enlaira al cel 

d'argent, ballant; i a sobre, el zèfir boig, 

bufant del Sol quan mor enrojolat 

al fur del temps on tot és dit i és dat.

Respecte a l'ésser humà

Fa l'efecte que el món va cap al blanc i negre. 

Grups convençuts que posseeixen la veritat absoluta, pregoners de les pròpies excel·lències i de la misèria dels qui no ho veuen igual. Persones que identifiquen nacionalitat amb identitat humana, possessions amb pàtria, i que posen per damunt de la dignitat de les persones, de cada persona, la sagrada uniformitat cultural i uns privilegis econòmics que consideren exclusius sense possibilitat de debat. La propietat privada s'estableix com la causa d'ella mateixa, i és considerada superior a qualsevol altre consideració. No es contempla el que s'ha rebut de manera innata; no s'investiga l'origen del que s'ha heretat, no es valora la dignitat de qui no té recursos; fins i tot es criminalitza sense proves. Els únics indicis són la raça, la roba, la falta d'habitatge, la pudor, la por que desperta els vells instints de bèstia, els vells instints de bèstia que desperten més por. 

Els humans del blanc i del negre són cecs davant l'origen instintiu del seu menyspreu; no en saben gaire d'etologia, no han estudiat la psicologia dels goril·les de muntanya amb la qual se sentirien molt identificats si fossin objectius. L'objectivitat és una de les primeres víctimes de l'instint de la bèstia. Un cop desapareix l'objectivitat, la resta es deforma a gust de la por, en contra de qui sigui i al preu que sigui. L'ells i nosaltres ressona sovint a la boca de la gent del blanc i del negre. L'ells com un tot que esborra la identitat humana de cada individu, que despersonalitza, que situa el que es té per damunt de la vida de totes les persones.

I hi anem de cap. No és una guerra entre nacionalismes de diferent color. No és un conflicte entre diferents models econòmics. No és política, tot i que afecta a les decisions polítiques. És el vell poder del totalitarisme que devora les petites restes de democràcia que sobreviuen moribundes. El vell poder del totalitarisme que neix al cor de cada persona. Cal tenir un cor amarat de valors humans per no caure en la trampa. Cal no acceptar els lladrucs del gos acovardit per l'exemplar que es veu com un rival, i no negar un lloc a taula a qui no té res. Cal convidar a la taula humil de la nostra cabana a qui s'arrossega pel fang, i fer-li sentir l'escalfor d'una llar de foc senzilla, el tast d'un vi de casa i d'un pa quotidià que compartim. Cal descobrir en aquest nou company, algú que vol sobreviure, i restar convençuts que l'amistat engendra amistat. Saint-Exupery escrivia: "Si convido un coix a la meva taula, li demano que begui, que comparteixi una estona amb mi, que em regali un somriure; no li exigeixo que balli." .

Prefereixo perdre-ho tot, ésser enganyat mil vegades, alliberar-me de privilegis, convertir la meva terra en una pàtria on ressonin milers de llengües humanes, abans que deixar d'ajudar un sol ésser humà. Ben mirat, no tinc res més; res més no té tan valor com la persistència d'una mà que s'ofereix a aquell a qui no se n'òfereix cap; aquesta és l'única creu de Sant Jordi que paga la pena. La mateixa vida no val la pena si esdevé a conseqüència de trepitjar-ne o ignorar-ne una altra. Jo no sóc un cocodril, ni un tauró, ni un ós bru... No mataré per sobreviure. No ignoraré la dignitat d'una persona per mantenir una seguretat que no és tal. Què tenim segur? Res. Avui hi som, demà ens diran que marxem gairebé sense temps per acomiadar-nos. El que amb tota seguretat podem tenir és l'actitud; l'actitud del respecte a l'ésser humà. 

Respecte a l'ésser humà, aquí, ara i sempre; respecte a l'ésser humà.

El pessebre

Hi ha qui encara busca el pessebre a la plaça de Sant Jaume, i el pessebre és sota el pont de la C-31.

Quan un gos borda perquè algú entra al seu territori

La mena de gent que ens envolta, amb els comentaris que escampen, fan molta por. No sobren persones, sobren racistes; sobren animals territorialistes sense empatia; sobren persones sense amor per als altres; sobren persones que jutgen sense saber res de l'altre com quan un gos borda perquè algú entra al seu territori. Però no ho entendran.

Sense immigració, tots els que escampen odi i indiferència, no haurien arribat a existir. Sense fusió cultural no hauria arribat a existir ni la llengua que parlem. I sense la sort que hem tingut de néixer on hem nascut, estaríem com els que més pateixen i han de marxar del seu país. Ningú no recorda que tot el que tenim és en bona part per l'atzar de néixer on hem nascut. És més fàcil odiar; la indiferència és la forma més covarda de l'odi.

Les realitats més importants de la vida són inútils.

De vegades em sembla que no puc més. No suporto un món on la gent només es preocupa d'allò que li aporta un benefici. Em cansa la submissió al que és útil. No suporto la gent incapaç de preocupar-se per els sentiments aliens. Em destrossa veure la ceguesa de persones que no surten de la seva posició injusta, ni dels privilegis als que no volen renunciar perquè no els veuen com a privilegis. No m'agrada competir. No m'agrada que es doni veu a persones injustes que fan mal amb les paraules i intoxiquen. Em sento cada vegada més a fora d'aquesta mena de món incapaç de dir Bon Nadal a algú que no els importa, o d'acomiadar-se quan marxa, o de mirar els ulls de qui demana una almoina mentre camina cap a un centre comercial. No suporto no preocupar-se de les persones que pateixen, i personalment no trobo cap més sentit que estimar-les sensiblement. M'emplena d'impotència sentir que no soc capaç de convèncer gaire gent del fet que val la pena estimar encara que no en treguem res. M'agradaria convèncer-los de la realitat de l'oximoron: "La utilitat del que és inútil".

Les realitats importants de la vida són inútils; la mateixa vida, com l'element més valuós, és absolutament inútil; perquè quan una realitat és la finalitat de tot, no pot servir per res més que per ella mateixa.

Aigua negra

 

"Vaig fer uns passos cap a l’aigua. La sorra estava gelada sota els peus. Quan les primeres onades em van mullar els turmells, em va semblar que m’ofegava. L’aigua era tan negra que semblava que m’empassés. Cada onada era una boca que s’obria per engolir-me.

Vaig avançar a poc a poc, amb el cor accelerat. El mar era immens, infinit, i jo m’hi endinsava com si fos una formiga dins un desert. La pell em tremolava, no sabia si de fred o de pànic. Quan finalment vaig capbussar-me, l’aigua em va tancar per totes bandes, fosca i silenciosa.

I, tanmateix, hi havia una bellesa estranya en aquell instant. Flotar en la foscor absoluta, amb només el so apagat del meu respirar i el batec accelerat del cor. El mar, en la seva negror, era també un refugi. Ningú no em veia. Ningú no podia veure’m. La vergonya es dissolia per un moment en aquella immensitat invisible."

Fragment de Records tristos de la Beth

La noia perduda a l'àrtic

 

De vegades, les pors de la vida ens persegueixen i ens arraconen. Però és precisament en aquests moments de sofriment i de caiguda que,  a través del fracàs, trobem alguna realitat o a algú que té cura de nosaltres i que ens retorna l'esperança quan tot semblava perdut.

M'agrada Tolouse perquè al riu hi veig el cel

M'agrada Tolouse perquè al riu hi veig el cel. M'agrada la gent, tan diversa. M'agrada el ventall bigarrat de diferents gastronomies, l'ambient dels estudiants, el pont de Sant Pere, el pont Nou, la plaça Daurada, el cafè dels Artistes, el riu, la música, els carrers, l'urbanisme francès, la casa on va néixer Carlos Gardel, el jardí japonès, els mercats de Nadal, la gent de França, m'agrada la manera de ser dels francesos en tot allò de bo que tenen i contradir els que generalitzen i avorreixen les diferències especialment si són dels veïns. Tinc més en comú amb els horaris, els costums, els gustos, la cultura... francesa, que no pas amb l'espanyola. De fet, tinc França més a prop que Espanya, i segueixo la filosofia i l'esperit de Saint-Exupery i de Camus. Sé que això que escric, a alguns, els fa picor; que es gratin; a mi em molesta que en altres latituds la gent parli tan fort pel carrer, als parcs o als restaurants, però ho respecto. 

 

Records de fa 53 anys

Aquest senzill que gira, i que no puc fer sonar pel tema del “teu” “meu” dels sapiens va ser el primer que vaig ser capaç de posar i escoltar en un reproductor de vinils (que en aquell temps es deia “tocadiscus”) ara fa 53 anys, quan jo en tenia 4. Escoltava aquesta mateixa cançó, amb els mateixos microespetecs, i observava les llums d’un arbre similar, en una casa semblant a aquesta.

Despertar el record de sensacions tan primerenques del cervell desperta altres records dolços de quan no existia la mort (en aquell temps, jo, amb quatre anys, ignorava que la gent es moria) ni els diners, ni l’infern, ni el perill… Les coses feien una olor més intensa. Habitualment, sentia a dins la pau, m’agradava l’olor dels llibres i dibuixar, de tant en tant em visitava un mort de la meva família, m’agradaven els Dakars (els qui no sou de Terrassa no sabeu que són), i al carrer Sant Pere hi passaven cotxes, del carrer Cardaire (que llavors era Sant Fructuós) fins a la Rasa, i a la plaça Vella també.

De fet, ara, amb 57, tampoc no crec en la mort, ni penso gaire en els diners, sé que no hi ha infern, els perills hi són però intento no pensar-hi gaire. Sento menys l’olor de les coses, ja no m’agraden els Dakars (l’origen del nom és un pèl racista i missogen), hi ha més cotxes que mai i cada vegada circulen per menys carrers, ja no veig cap mort tot i que sé que em visiten, i… escolto el mateix disc, amb els mateixos llums i un arbre similar en una família on ara soc el gran.

Mentre el món menja pastelina de carn, fruím el nectar, de la fruita del sol.

 

L’amor s’escampa,
com la llum des del cel.
El sol guspira,
i els teus ulls són de mel.
Fem la foguera,
quan la claror se’n va.
Cantem la vida,
amb les onades del mar.

Nadal al blau,
que dança ran l’espadat.
La sorra és càlida,
amb els ratjos tan vius.
La mar es trenca,
entusiasmada quan rius.
Regals de vent,
de sorra i de llibertat.

Mentre el món menja,
pastelina de carn.
Fruïm el nèctar,
de la fruita del sol.
Quan la gavina,
mostra el goig del seu vol,
i aquest silenci,
envolta el foc del teu cant.

Nadal de pau,
deixa fluir el teu amor,
esperit que crees,
bells dibuixos al mar,
traça les sines,
de les dunes al tard,
quan el llom blau,
ja enfosqueix el seu color.

No hi ha més festa,
que el so dels teus tambors,
no hi ha més àpat,
que el que ens fa sentir bé,
ni més conversa,
que els mots que atorguen pau,
ni més vestits,
que el ball del cor vora el blau.

El vent del bosc

I

M'agrada travessar el bosc en solitari; i no em refereixo pas a l'exercici d'avançar pels camins assenyalats, sinó a endinsar-me sense una direcció determinada sota els caps dels arbres, a sentir la flonjor de les fulles sota dels meus peus, a patir els pendents que s'alcen fins a cimeres ventoses, a penetrar la foscor de les obagues més ombrívoles, i a arribar a racons on aconsegueixo la falsa i indòmita sensació de trobar-me en un lloc que tal vegada cap ésser humà no hagi trepitjat. És per això que avui, vint-i-tres de desembre de dos mil set, primer dia de les vacances de Nadal, decideixo de pujar al turó tirant pel dret. I un cop allà, al cim, continuo encara fins a més al nord, i m'atanso a la Vall Fosca, al paratge feréstec on gairebé mai ningú no gosa arribar.

De tant en tant, m'aturo, i escolto tots els sons: el crit d'algun au que no sóc capaç d'identificar, l'udol del vent, el bruit dels brancatges agitant-se.

S'atura la ventada. Comença a nevar. Em meravella la neu, que com totes les coses grans cau en silenci. M'enfilo a una clariana que queda un xic per damunt del nivell del bosc, i m'assec a la soca d'un roure a contemplar com el paisatge es guarneix de blanc. És en aquest moment que em sembla sentir un somic. M'aixeco, aguanto la respiració, i identifico amb tota seguretat, i no gaire lluny, un plor estrany, com un ronc.

-Que hi ha algú?

Les branques s'agiten. El plor persisteix i es transforma en mots.

-Pep... Ramon -pronuncia qui sigui que està plorant.

M'acosto als arbusts d'on procedeix la veu i hi descobreixo un vell amb la roba esparracada. Els flocs de neu se li enganxen fins per les pestanyes.

-Què li passa, bon home?

Em mira i torna a plorar.

-El puc ajudar?

Fa que no amb el cap.

-És molt trist passar el Nadal sol... -acaba dient. Després m'explica que té dos fills que estan barallats, que no es tracten des de fa anys i que això li produeix un sofriment insuportable. El veig tan afligit que sento la seva pena talment com si fos meva. Intento d'animar-lo, però l'home es capfica en l'odi dels seus fills; un odi que, segons ell, s'ha convertit en indiferència. I és clar, si mana la indiferència, com s'ho faran per arribar a la reconciliació? Repeteix aquesta pregunta obsessivament i amb la veu trencada, i afegeix que el temps passa de pressa, que no ens n'adonem i se'ns consumeix la vida.

-I què és una vida sense amor, eh? ¿Digui, jove, quina mena de vida és aquella en què les persones que més ens hauríem d'estimar restem lluny les unes de les altres?

Vessa una mena de llàgrimes estranyes que se li subjecten a les comissures dels ulls, petites i rodones com perles; i fa tant de fred, que les perles de seguida se li glacen. El borrissol de neu que li cobreix el cap es va gelant a poc a poc

M'ofereixo a ajudar-lo. Li dic que, si vol, pot venir a sopar amb mi la nit de Nadal, que estic passant uns dies a casa d'uns parents, i que hi té un lloc a taula. Em mira amb agraïment, però fa que no amb el cap. Insisteix que l'únic que el pot tranquil·litzar, l'únic que de debò desitja en aquest moment, és que els seus fills s'estimin. Assegura que si s'arriben a reconciliar, ell anirà de gust a sopar amb ells la nit de Nadal i totes les nits que calguin.

Li pregunto si viu al poble; em respon que no, que la seva llar és el bosc. Repeteix que no sortirà del bosc fins que els seus fills es tornin a estimar. Li pregunto que com pot ser això, que quina mena de fills poden deixar el seu pare al bosc, tot sol, dia i nit. M'explica que, a ell, el bosc no li desagrada, que al bosc té tot el que li cal, que ja fa molts anys que el bosc ho és tot per a ell. I sense preguntar-li-ho, afegeix que es diu Jan Farré i que l'anomenen "El Raret", i que els seus fills es diuen Pep i Ramon, i que fa tant de temps que no els veu, que no sap ni si encara viuen al poble.

El deixo allà, sol, palplantat enmig de la boscúria. El contemplo, compungit, fent-me adéu amb la mà mentre la neu el va cobrint de blanc.

II

Cau la nit, i per molt que m'hi esforço no em trec del cap el vell del bosc. Dedueixo que deu viure en alguna de les antigues cabanes dels carboners, d'aquelles que encara resten dempeus i que de tant en tant em trobo mig enrunades quan faig sortides llargues per la natura. Entro al bar del poble, demano un cafè, i observo tres homes que discuteixen de futbol. Se'm passa per la imaginació de preguntar-los pels fills del vell. No sé si realment tinc intenció de fer de mediador, o si només em dirigeixo a ells per pura curiositat, però sigui com sigui, els plantejo la qüestió.

-Pep i Ramon? Germans? D'aquí? Del poble? -van dient amb cara d'estranyesa, i m'expliquen que són de Maçanet de tota la vida i que mai no han sentit a parlar de cap Pep ni de cap Ramon que fossin germans. Els explico que són fills d'en Jan Farré, "el Raret", i tornen a fer que no amb el cap. La neu continua caient i penso en el pobre vell glaçant-se a les muntanyes; m'imagino el seu cor, esquinçat per una gelor més freda que la de l'hivern. El cambrer engega el molinet del cafè. Els tres homes aixequen núvols de de fum pels espais del bar. Tenen els ulls enrogits per l'anís i el tabac. Em pregunten si sóc de Barcelona. Els responc que sí, i, decidit a esbrinar el misteri, els continuo interrogant.

-No sabran pas qui em podria informar del Pep i del Ramon?

Em miren amb un punt de desconfiança. Un d'ells m'agafa pel bracet i m'acompanya fins al carrer. M'assenyala un portal a la vorera de l'altra banda.

-Allà hi viu l'home més vell del poble; si ell no els coneix, és que no existeixen.

III

-Pep i Ramon? Sí... i tant... és una història trista. -diu el vell, abaixant la mirada.

-Una història trista?

-Sí, noi. D'aquelles històries que un no voldria recordar mai; coses de la guerra.

-I sap on els podria trobar?

-En Pep té una casa aquí, al poble; la dels seus pares; però no sé on viu de continu. I si t'haig de ser franc, fa molt de temps que no el veig, no ve gaire. En Ramon viu a Darnius. Quan es van barallar, li vaig perdre el rastre.

-Per què es van barallar?

-La guerra, fill.

-La guerra? Què va passar?

-En Pep va lluitar amb Franco; en Ramon era milicià. Oi que m'entens?

-Que trist! Llavors, ja deuen ser grans.

-Sí. Si són els mateixos que jo conec, són força grans... rondaran els noranta.

-Però no pot ser... si jo vaig veure el seu pare ahir mateix; i per l'aspecte, en deuria tenir setanta o vuitanta.

-Que vas veure el seu pare?

-Sí

-A on? Al cementiri, potser? -pregunta amb ironia i trenca a riure.

-No. El vaig veure al bosc.

-Al bosc?

-Sí, al bosc.

-Bestieses!

-Bestieses? Per què? Què vol dir?

-Fill, el seu pare va morir a la guerra; el van venir a buscar una nit, se'l van endur al bosc i el van afusellar. Ni tan sols no van trobar el cos.

-I qui el va matar? Els milicians? Els feixistes?

-Doncs fixa't que ningú no ho sap! La seva dona va quedar tan esglaiada quan va veure que se l'enduien, que no va saber dir qui havia estat... perquè el fet és que a aquell pobre home el perseguien tant els de dretes com els d'esquerres. Uns el volien matar per catòlic, els altres per comunista.

-Era catòlic i comunista?

-Exactament, fill meu... catòlic i comunista. Però saps una cosa? Tant se val que fos catòlic o comunista; era un bon home; no he vist mai ningú tan generós, tan desprès. Maleïdes guerres!

-Escolti, em podria dir on viu en Ramon?

IV

Truco i no rebo cap resposta, però sé que hi és perquè sento que camina i que obre i tanca portes. Torno a trucar i escolto un "ja vaig" un xic amargat. Quan obre, força la vista i fa una expressió com de dubte; suposo que tractant de recordar qui sóc. Li explico que no ens coneixem, que vinc de Maçanet i que estic fent una investigació periodística sobre la guerra civil. Li demano, si us plau, si em podria respondre unes preguntes. Fa que sí amb el cap i em convida a passar. L'habitatge fa una olor estranya, barreja de brutor humana i de menjar acabat de cuinar. Es deslliga a parlar de la guerra, de la seva col·laboració amb la república, de les desgràcies que va arribar a veure i de les injustícies del feixisme a la postguerra. Li pregunto si coneix algun cas d'aquells en què dins d'una mateixa família a diferents membres els toqués de defensar causes enfrontades. La mirada se li entenebreix i sembla a punt de desmaiar-se. Em diu que sí, que és clar que coneix algun d'aquests casos, que la seva família n'és un. Faig veure que m'interesso molt per la qüestió, li dic que precisament és el tema central del meu reportatge, i que espero que em pugui ajudar a comprendre aquest drama. I m'ho explica. Em parla del seu germà, que des de gener del trenta-sis militava a Falange Espanyola. Em diu que d'ençà d'aquell moment, en Pep el va considerar enemic d'Espanya i de tots els valors que pagava la pena de defendre. I ell, d'altra banda, militava al Frente Popular, i considerava el seu germà poc més que una bèstia implacable, un reaccionari defensor de les injustícies de sempre, un pistoler sanguinari al servei d'un dictador potencial. S'atura, panteixa, mira a terra. Li pregunto si aquesta situació neguitejava la família, i agita el cap amunt i avall fent que sí; jo diria que fins i tot amb llàgrimes als ulls.

-El meu pare... -diu esgotat -. El meu pare va morir rabiant!

I m'explica que el seu pare sempre havia estat comunista, però que alhora era profundament creient, barrejava una bonior d'idees per a molts contradictòries, però que dins del seu cap lligaven harmònicament i dibuixaven una societat ideal, un món on les persones s'estimaven i es respectaven fos quina fos la seva manera de pensar. El seu pare era un home que creia en l'ésser humà per damunt de les idees, de la nacionalitat o de les creences; fins i tot per damunt de les seves accions.

-El pare sempre ens deia que un home era un home, que una dona era una dona... i que no importava com pensessin, que per dam

unt de tot eren persones.

-Llavors, sospito que l'odi entre tots dos germans li devia fer molt de mal -li dic.

I torna a fer que sí. I se'm posa a plorar com una criatura. Transcorreguts uns segons, es recompon i continua xerrant.

-La nostra mare es va morir de pena. De petits, sempre ens despertava cantant; i tots tres corríem a despertar el pare. El tibàvem fins a la cuina on esmorzàvem plegats. El meu germà i jo, quan érem nens, somniàvem que algun dia ens convertiríem en salvatges i que habitaríem boscos verges vivint només amb l'essencial. Ens vàrem prometre que ens casaríem amb dues noies precioses a les quals els agradaria l'aventura. Els nadals eren genials, perquè tots quatre, després de sopar, prop de la llar de foc, cantàvem nadales i contemplàvem els estels a través de la finestra. El pare ens deia que algun dia es descobriria que enllà dels astres hi havia altres mons, habitats per persones com nosaltres; o potser diferents que nosaltres, però que al capdavall serien persones capaces d'estimar i de ser estimades. I la nit de reis ens adormíem amb el neguit de saber que quan ens despertéssim trobaríem els regals. Mai no eren regals sofisticats, però sempre ens semblaven increïbles. Al pare li agradava molt il·lusionar-nos amb la història d'aquells mags que cada anys ens portaven regals malgrat que no haguéssim estat prou bons.

-Malgrat que no haguéssiu estat bons?

-Exacte. Aquesta era una de les diferències entre el nostre pare i la resta de famílies. Ell deia que els reis ens estimaven a nosaltres, independentment dels nostres actes. I que ens estimarien igual, féssim el que féssim; i que per tant ens deixaria els mateixos regals tant si érem bons com si no.

-I no us portaveu malament, sabent això?

-No, al contrari. Precisament perquè sabíem que ens estimava tant, ens horroritzava defraudar-los, i encara ens portàvem millor. D'aquesta manera el pare ens va ensenyar que l'amor no es lliura a canvi d'alguna cosa, que si és amor de debò, és incondicional, i que l'amor incondicional engendra amor allà on no n'hi ha.

-I com vau poder arribar fins on vau arribar, amb un pare així?

-La política. Ens vam enganxar tant als nostres ideals, que els vam arribar a posar per damunt de tot. Ja no ens veiem com a germans, sinó com a contrincants; i més tard, com a enemics. En aquella època, el país bullia de violència, i jo no puc evitar de recordar el meu germà com un feixista que va executar un munt d'ex-combatents republicans, un col·laboracionista que em va arribar a delatar a mi mateix.

-I on és ara, el seu germà? Viu encara?

-Em penso que sí. Però no tenim relació.

-I no ha pensat d'apropar-se a ell.

-És un malparit. I per més oprobi, va heretar la casa del pare, la de Maçanet.

-Potser el seu pare estaria content si es reconciliessin.

-El meu pare? Al meu pare tant li és, perquè és mort. El van matar a la guerra.

Quan sóc a punt de marxar, m'ensenya una fotografia del seu pare, i ho veig clar. És l'home del bosc; sens dubte és ell. Se'm posa la pell de gallina i li ho explico tot. Li detallo, fil per randa, el que em va passar ahir mateix a la Vall Fosca. Davant la meva sorpresa, el Ramon em fa fora de casa. Comença a insultar-me i a dir-me que tot és un truc del feixista del seu germà per a morir-se amb la consciència tranquil·la, però que no li sortirà bé. Em llança objectes pel cap, i m'escridassa com un energumen.

V

Avui és Reis, i em trobo dessota la porta una carta escrita a mà. És del Ramon.

"Després de fer-te fora a tu, fill meu, em vaig sentir petit com una formiga. M'imaginava el meu pare capficat, passant fred en algun racó de bosc, trist a causa de la meva llunyania vers el meu germà; però al mateix temps, la història que em vas explicar em semblava una broma de mal gust. El cas és que jo sabia que el meu pare estava enterrat en aquell bosc, i això no era cap mentida. La tristesa es va apoderar del meu cor, el va abraçar amb les seves mans llefiscoses i fredes, i vaig haver de seure a la butaca de davant de l'estufa. Per un moment, em pensava que em moria; i em vaig veure pobre, però no pas de diners, sinó de vida, de companyia, d'arrels, d'escalfor. Aquella mateixa tarda del vint-i-quatre, vaig apropar-me a Maçanet amb l'única intenció de retrobar-me amb el paisatge de la meva infantesa, i amb la idea de demanar perdó a la mare, al pare, a les parets del poble, al cel encapotat de l'hivern, als camps, als racons on havia jugat de petit, a les promeses que vaig fer-me a mi mateix quan era adolescent; promeses traïdes pel meu orgull i la meva ambició; innocències esbotzades per la violència d'uns ideals que semblaven eterns i que en realitat només eren mots dibuixats a la sorra d'una platja; mots fàcilment esborrats pel vent, per les onades, pel temps que passa amb un ritme ineluctable.

Quan es va fer de nit, em vaig plantar a la plaça del poble, davant de la façana de la casa dels meus pares; la llar on el meu germà i jo havíem nascut. Era closa, fosca, silenciosa. La neu queia amb rauxa i m'anava tapant els peus i emblanquint la roba. La llum ataronjada del fanal feia pampallugues amb els flocs silenciosos que queien i engruixien la catifa blanca. Llavors, vaig sentir el motor d'un cotxe que s'acostava, i em vaig amagar en un portal. Era el meu germà, amb la seva filla, el seu gendre i els seus néts, que arribaven a la casa de Maçanet a celebrar el sopar de Nadal. Baixaren tots del cotxe. Els infants cantaven, corrien, es llançaven boles de neu. La Rosana, la meva neboda, anava repetint que estava molt contenta de passar el Nadal a casa dels seus avis. En Pep estossegava, i aquella tos em va recordar la meva tos, la tos de tantes tardes de diumenge en què m'he sentit sol fins a morir-me de llàstima; la tos del pare quan jo era petit i m'estava dins del llit intentant d'adormir-me mentre sentia la veu de la mare parlant de les vaques, del blat, del temps... I el pare estossegava i la mare li deia que s'havia de cuidar, que tenien dues criatures i que volia tenir-lo al costat molts anys. La tos d'en Pep era la tos de la meva família. La família segada per la guerra i per l'estupidesa humana. I en aquell moment, no vaig poder més i vaig sortir del meu amagatall. Vaig cridar el seu nom, fort, com un babau, com un pàmfil. "Pep" vaig dir, "Perdona'm! Germà! Perdona'm!" Ell es va quedar esglaiat. Va fer silenci al llarg d'uns segons que em van semblar eterns. Se'm va acostar i em va abraçar amb una força descomunal. "Perdona'm tu a mi", va dir. "Ets tu qui m'ha de perdonar a mi!" I vam plorar tots dos com si tinguéssim vuit anys. I em vaig oblidar del meu comunisme, i ell no va dir res de les seves idees reaccionàries. No vaig ni pensar en els seus crims; era només un vell, i jo un altre vell. Ell tampoc no em va retreure les esglésies que jo havia cremat, ni els terratinents que vaig anar a buscar. La seva família es va acostar a mi i em van abraçar. Tant sí com no, em van fer quedar a sopar. La llar de foc crepitava. Rere el vidres guspirejaven les volves blanques caient del cel. Els petits corrien per la casa. El meu germà em mirava i somreia. Havent sopat, vam cantar nadales a prop del foc. Tot d'un plegat, van picar a la porta amb força. Tots ens vam estranyar que a mitja nit vingués algú a casa; al poble, gairebé ja no ens coneix ningú. En Pep s'aixecà i anà cap a la porta. El vaig seguir. Qui fos que trucava continuava picant amb ganes. "Ja va! Ja va!" cridava el Pep. Quan va obrir, però, no hi havia ningú. Vam sortir un metre enllà del portal, i res. Va bufar una ventada i va escampar flocs de neu pel passadís i per la sala on s'estaven els fills i els néts d'en Pep. I darrere els flocs de neu, van ploure fulles d'alzina i brots de farigola i de romaní. Les criatures van fer un "oh" d'admiració i van començar a llançar-se pel damunt la neu i les fulles. Els grans els començaren a fer pessigolles. En Pep em mirà, em posà la mà al muscle i em digué que no em podia ni imaginar com se sentia de feliç de retrobar-me. Vam tancar la porta del carrer, i encara que ni ell ni jo no ho vàrem dir, vam pensar en la mare i en el pare, i en tantes coses bones viscudes que no podríem oblidar mai. Després tornàrem a la xemeneia, davant de la llar de foc, i vàrem continuar cantant."

* * *