Asseguda al costat de l’aigua, em sentia protegida per la
immensitat tèrbola del pantà, lluny de l’edifici sinistre que
m’empresonava. El corsec del cor no s’aturava, i em semblava la
mà encara em feia aquella olor estranya que desprenia sempre Don
Benito. El meu cap anava donant voltes al voltant del que havia
passat. Ben mirat, no podia dir que el capellà hagués fet res
indecent, però jo sabia que sí, que no era normal que la meva mà
fos premuda per la mà d’una altra persona sense jo voler-ho; i
també els seus comentaris i la seva mirada. Jo sabia que tot plegat
era un abús, una burla, un senyal que em podia fer mal si volia, que
em volia fer mal. Potser en aquell moment no ho hauria sabut
descriure així, però ho sentia d’aquesta manera, i alhora em
semblava que si em decidia a explicar-ho, ningú li donaria
importància. Tant de bo hagués parlat amb algú de confiança! Tant
de bo m’hagués posat a córrer i no m’hagués aturat fins que
algú m’hagués deslliurat d’aquell empresonament. Però també
em feia vergonya. Només d’imaginar-me explicant que aquell home
m’havia agafat de la mà sense el meu consentiment, em feia venir
mareig. Per tot això no vaig córrer en direcció contrària a la
casa, sinó que vaig caminar a contracor, i a poc a poc, fins a la
porta de l’edifici gòtic, on m’esperava l’Elisenda amb cara de
pomes agres.
-Don Benito ha marxat. Ja està bé! No hi ha
dret! -va emfatitzar.
No li vaig respondre. Vaig
envermellir i vaig abaixar la mirada.
-Demà anirem a la
parròquia i li demanaràs perdó.
-No el vull veure…
-se’m va escapar de dir. I l’Elisenda em va bufetejar per segona
vegada aquell estiu. Em vaig sentir cremar la galta, i vaig trencar a
plorar.
-Què t’has cregut? -va dir, molt enfadada -.
Qui et penses que ets per decidir les coses? Tant com ens costa la
teva manutenció! La teva mare no ens ha passat ni un “duro”! Ho
sents? La morta de fam de la teva mare no ens ha deixat ni les teves
calces! I em surts amb aquests aires de grandesa!
Jo no
deixava de plorar, i no sabia què dir. En aquells moments, encara
que sembli una bogeria, em va convèncer. Vaig arribar a estar segura
que jo era dolenta, que no tenia en compte com em cuidaven, com
m’educaven, els diners que es gastaven amb mi. Vaig pensar que
havia estat esquerpa amb Don Benito, i que en realitat, la meva
resistència a deixar-me agafar la mà obeïa a un orgull pecaminós,
que no tenia dret a protestar; que la vergonya que sentia per com
m’havia tractat aquell capellà era culpa del meu orgull. A voltes,
però, pocs minuts després, tornava a enfadar-me interiorment amb
ell, i tornava a acusar-lo de violentar-me; de seguida, però,
aquesta idea es retirava tota sola, i tornava a sentir-me dolenta i
culpable.
L’endemà
d’aquell primer succés, vam anar a la parròquia i li vaig demanar
perdó a Don Benito. Recordo que l’home em va mirar amb
alleujament, com si s’acabés de treure un pes del damunt. Em va
preguntar si em volia confessar i vaig respondre-li que sí. De
genolls, vaig descriure la meva reacció del dia anterior i em vaig
acusar d’orgull i de falta d’obediència. Ell em va fer moltes
preguntes, algunes de força estranyes que ara no em ve de gust
d’escriure; a l’últim, em va donar l’absolució. Tot seguit,
va començar a parlar-me amb tendresa, assegurant-me que donaria la
seva vida per mi, que em volia salvar, que em volia fer santa, i vaig
acabar plorant no sabria dir per què.
Després de la
confessió Don Benito va demanar al Santi i a l’Elisenda que no em
castiguessin per tot el que havia passat, que jo ja havia reconegut
la meva mala reacció, el meu orgull, i que això era suficient. Es
va acomiadar i em va prometre que continuaríem la conversa sobre la
meva vocació ben aviat, i que estava segur que jo em comportaria com
calia, perquè ell sabia que jo era una nena amb ganes de fer les
coses bé.
Vam tornar al casalot en silenci. El dia va
continuar segons l’horari marcat i, tots dos, l’Elisenda i el
Santi, van actuar com si l’episodi del dia anterior amb Don Benito
mai no hagués succeït.
Quan va ser fosc, i ja a la meva habitació, em vaig acostar a la finestra i vaig contemplar el cel estrellat. Vaig resar amb totes les meves forces fins a plorar, demanant-li a déu que em permetés marxar d’aquell lloc, ben lluny, amb el Marcel i l’Arnau, amb el Núvol, amb la mare, però sense el Xavi. Li vaig demanar amb tanta força a Déu que no entenc com no em va respondre de seguida, i com vaig continuar allà palplantada, sola i atemorida, contemplant un cel que semblava indiferent.
