Càstig o amor.

Imatge de Milartino a la viquipèdia.

.

.

 Quan algú “sent”, sense necessitat de comprendre’n la causa (millor encara, sense comprendre’n gens la causa) que a la vida s’ha d’estar content; és molt difícil que aquest algú faci mal a algú altre; és molt difícil que acabi fent les coses malament.

¿Per què, llavors, per redreçar les actituds, apliquem totes les energies a la repressió i al càstig, en comptes de dedicar-les a ajudar a "sentir" a la gent que a la vida el lògic és estar content  ?

Recordant els Petits Cantors Catalans. Qualsevol temps passat fou millor? No. I tu ho saps, Juana. Et recordo Juana. A la teva salut, Juana.

La melodia, l'estil, el cant, el cor que podeu sentir... és a dir, els Petits Cantors Catalans, formen part d'un temps important dins la meva infantesa. D'ella, el millor foren les persones amb qui vaig riure i jugar; i la natura que el destí i les circumstàncies alguna vegada em van deixar gaudir i estimar.  

Les activitats intenses que hem desenvolupat durant la infantesa sovint ens deixen una barreja de sensacions difícils de definir; la majoria bones, d'altres no tant. Haig de dir que no sóc gaire nostàlgic; agraeixo el bo viscut, els amics, les bones estones, la música, les melodies, els viatges... Intento recordar tot això... Però haig de dir que sóc molt més feliç avui que no pas quan tenia onze o dotze anys; la diferència és contundent. No sé si aquesta sensació del fet que el present sigui per a mi un temps molt més feliç és comuna a molta gent, o si per contra la gent acostuma a considerar les èpoques passades com a més felices. Segur que hi han estudis que ho expliquen; jo parlo de les meves sensacions.

 No em resulta difícil trobar les raons d'aquesta evidència; no és per res que fes o deixés de fer, és en part i més aviat perquè amb quaranta-cinc anys, sento que tinc les capacitats mínimes per a desenvolupar una creativitat que de petit necessitava també desenvolupar i no podia; perquè no en sabia més, perquè no tenia mitjans, perquè em faltava créixer i aprendre. És perquè la manera de pensar, i el que sabem, defineix el grau de la nostra llibertat; i ara em sento absolutament lliure. És també per alguns mals mestres, el cognom dels quals no diré, que m'estripaven els treballs per qualsevol lletra mal dibuixada en comptes de valorar-ne la part positiva i animar-me a superar-me des de la positivitat. És per la antiga grisor de Terrassa, tan feta per a les fàbriques i tan poc per a les persones. És potser perquè encara no havia descobert que els bassals tenen més valor que les rajoles de marbre i que rere cada fulla hi ha poemes i cançons, i algú que ens mira i que ens estima des del misteri, sense jutjar-nos ni condicionar-nos. És potser perquè el ritme del creixement, l'entorn social, les activitats cada vegada més professionals, em van anar allunyant progressivament del bosc, de la muntanya, de la pluja, del dolç hàbit de perdre el temps, de la confiança en l'existència i en la natura... 

No ho sé... és un tema que donaria per a escriure molt i molt, i no vull que ningú pensi que vaig tenir una infantesa infeliç, ni de bon tros, però no canviaria cap dia de llavors per cap dia d'avui. Entre d'altres coses, perquè llavors no era pare, ni sabia què era ser pare, ni sabia què volia dir tenir fills. Tenir fills, passi el que passi, i hagi passat el que hagi passat, implica sentir, evidenciar i acceptar que l'existència és bona, passi el que passi, i hagi passat el que hagi passat. 

Per a mi el passat és un temps agredolç, en el qual com a infant em tocava suportar l'autoritarisme d'alguns adults, suportar les limitacions que m'impedien expressar el que duia a dins, les manies i obsessions dels mestres que projectaven damunt nostre els valors que ells creien que tothom havia de tenir i que no sempre eren constructius ni humans.

Recordo, com un exemple entre molts, una professora que ens va castigar, a mi i a uns quants més, pel crim d'aixecar-nos de la cadira per a escoltar i per a sentir la pluja com queia. Érem asseguts a la taula, a classe, i de cop el cel es va tornar carabassa i ens va arribar aquella flaire dolça tan fascinant de la pluja. I va començar a caure aigua del cel amb aquell so meravellós i inigualable que té la pluja. Uns quants ens vam aixecar, admirats per la sensació de l'aigua. La “Juana”, la de socials, com a càstig, ens va fer copiar un tema sencer (unes quatre hores de feina) per haver-nos aixecat davant d'ella. Va castigar la nostra admiració per la natura, per la terra, per l'existència. Ens va ensenyar que calia renunciar a la curiositat, a l'admiració, al gaudi de la bellesa del present. Després ens va dir que algun dia li ho agraïríem. 

A onsevulla que siguis, Juana, sàpigues que l'únic que t'agraeixo és tot el que em vas ensenyar sobre com no ha de ser un professor. 

A onsevulla que estiguis, Juana, vull que sàpigues que de vegades, quan plou a classe, et recordo molt. Llavors, només algunes vegades, convido a aixecar-se de la cadira els alumnes que ho desitgin, i els deixo mirar per la finestra i aplaudir la pluja, o la neu, o l'albada, i els animo a gaudir de la bellesa que ens envolta... 

A la teva memòria, Juana. Et dedico aquest escrit; i no fumis que és dolent; i somriu una mica, que és bo per la salut. 

Per què els castigues a tots? O el fet que l'autoritat és per natura contrària a la consciència.

.
.

Per què els parles així, animal? Són més que animals. Per què els castigues a tots? Tots ho han fet malament? No? Llavors per què els castigues a tots? Per què crides contra tots? Cridaries així si fossin adults, si tinguessin poder? No ets demòcrata? No ets republicà? No ets una persona amant de la justícia i de la llibertat? Per què els castigues a tots? Ho trobaries correcte si ells fossin el poble i tu un cap d'Estat? Llavors per què ho trobes correcte essent un professor i ells els alumnes? Per què els castigues a tots? Tots ho han fet malament? ¿Amb quina autoritat moral els demanaràs, als que fan les coses bé, que col·laborin a millorar el grup si tu no et portes bé amb ells, castigant-los només pel fet de pertànyer al grup al qual has decidit castigar sense matisos, sense distingir entre els que són responsables i els que no ho són?

¿Per què els dius que s'assabentaran del que és bo, que no saben el que els espera, que vagin preparant la vaselina?

Energumen! Són nens! Vigila el teu llenguatge! Són sagrats! Són el futur del món! Són persones! Són infinitament respectables!

Cal parlar els nens i les nenes amb la convicció que ens dirigim a una mena de déus encarnats, que per un temps deixen de ser déus per a poder conèixer la vulnerabilitat, i que necessiten tornar-ho a aprendre tot, tornar a aprendre el valor absolut de l'amor, la necessitat del respecte, el privilegi d'existir, la joia d'aprendre, de jugar, de viure.

L’autoritat és per natura contrària a la consciència, és per això que cal una aportació d’esforços especial per tal de regular les normes que necessitin d’una autoritat; si aquestes normes no tenen en compte, en la seva forma, el fet que de manera natural la consciència tendeix a la igualtat entre les persones i a la col·laboració, més que no pas a la submissió o al poder, les normes no seran ni acceptades ni assoliran el seu objectiu de millora. Cal fonamentar les relacions i el funcionament tenint cura de la necessitat de igualtat entre les consciències.

Sílvia Pérez Cruz (II). Moments en què la llibertat es disfressa de melodia.

Moments en què la llibertat de fora de la presó entra a dins de la presó, i el que és a dins esdevé lliure, i el que és a fora voldria entrar un instant per a contemplar aquesta llibertat, abraçant persones tancades, sense jutjar fets, ni culpes, ni responsabilitats... només acollint persones, perquè són persones.

Moments en què la llibertat es disfressa de melodia, de veu, d'ànima, i els universos infinitament distants es fonen en un, i tots som iguals, i el mal no té el poder de separar ningú.

Repeteixo, avui, tema; ahir també vaig parlar de la Sílvia Pérez Cruz; últimament els posts els faig per parells, però la cosa va com va. Avui el fat ha volgut que torni a parlar d'ella. 

Escoltar-la m'estalvia píndoles antidepressives, i treu de mi el millor. Avui, els meus alumnes em sentien més proper; no sabien que era perquè m'havia amarat de la cançó de la Sílvia. S'haurien de muntar cursets de professors que consistissin només en escoltar-la, escoltar-la i escoltar-la, i plorar, plorar i plorar; ens acostaríem als nens amb una sensibilitat humana molt superior; només pel fet d'escoltar-la. Parlo per pròpia experiència.

Sílvia Pérez Cruz. Les veus nues són veus que ballen amb la cadència d'una mar imprevisible i inimitable.

.
.

La Terra gira com una gran roca coberta d'aigua atzurada. Es mou per la buidor de l'univers i a la seva atmosfera s'hi escolten veus que ensenyen l'ànima.

Hi ha veus que actuen vestides, previsibles, mudades, d'etiqueta; n'hi ha d'altres, en canvi, que interpreten nues, només amb el que són, i mostrant-ho tot, tot l'interior, reproduint amb detall les ondulacions de l'esperit, el plor, el clam, l'amor, la por, la dolçor, la força, i tot allò que no pot ser atrapat pel llenguatge, tot. 

Les veus nues són veus que ballen amb la cadència d'una mar imprevisible i inimitable. La mar és com és i cap ment humana no pot programar-la ni reproduir-la. Són veus com un arc iris, com el so de la pluja, com la forma del raig d'una cascada, com l'olor del bosc, com l'olor de la sal vora de la mediterrània... Són humanes, perquè qui les deslliga és intensament humana.

De totes aquestes veus que parlo, al llarg del meu temps de vida, de moment, només n'he sentida una, que és la de la Sílvia Pérez Cruz; i de fet, no és just parlar de veus; no són només veus; les veus no són gaire sense una realitat misteriosa que les modula, com modula un violinista les cordes del seu instrument; una realitat que viu més enllà del cos, més enllà del que s'aprèn o del que s'estudia; una realitat que no pensa com dibuixarà la melodia amb la veu amb la qual es manifesta, sinó que senzillament es manifesta perquè la veu i la realitat misteriosa, al llarg de la cançó, són una mateixa essència.

Ens sedueix aquella melodia, aquella veu, aquella interpretació... que la nostra ment no espera, i que, quan escoltem, ens adonem que ja era dins nostre i no ho sabíem; i que entre ella i nosaltres hi ha una nexe, un lligam, una comunió que ens sorprèn i que ens revela detalls de la nostra autèntica identitat. Les veus nues ens mostren espais interiors de nosaltres mateixos que havíem oblidat que teníem, o que potser mai no havíem sabut que teníem. Són l'energia inexplicable que ens mou a estimar l'univers, les persones, la vida i la seva bellesa única.

Avui us presento una altra amant.

Ahir parlava de la meva amant intempestuosa anomenada “dèria per escriure” “vici d'escriure” “onanisme espiritual d'escriure” “borratxera d'escriure”... i fixeu-vos que dic d'escriure i no pas de publicar, perquè el que passi després de fer-li l'amor a la meva amant no és un fenomen que em tregui la son, sobretot en el moment en què l'estimo. Us asseguro que ahir no vaig fer poesia, ni vaig deslligar metàfores, ni vaig exagerar un pèl; la meva descripció fou literal i estrictament objectiva.

Avui us parlaré d'una amant més humil, menys histèrica, potser fins i tot més íntima, que és el gust de cantar, de fer cançons, de tocar el piano, la guitarra, la flauta, i algun altre instrument, segons èpoques i moments. És una amant que perd sempre davant la necessitat de fer servir molt i molt la veu a la meva feina, de vegades estrafent un paper teatral d'algú que fa veure que fa por i que mana molt, de sort que aquest paper l'haig de fer molt poques vegades; però el que és xerrar, xerro com un conferenciant, unes quantes hores al dia, i arribo a casa amb mal de coll; però m'agrada tant cantar que li faig concerts a la meva filla mentre sopa; de fet, gràcies a ella, a com sopa de bé ella mentre li canto, m'he acostumat de nou a cantar i a tocar la guitarra, i a ella li agrada molt, i amb això ja faig. A l'estiu, tinc millor la veu (tampoc no gaire millor), però com a mínim la laringe no em fa mal i arriba un pèl més amunt i potser un pèl més avall; també és veritat que a l'estiu no tinc horaris, i tinc més temps per les meves amants, el priorat (em refereixo al vi), Masriudoms, el terrat a la nit o al migdia, la llibreta, els gargots, els poemes, els relats, el mar, la platja, les torrades de pa amb oli de Masriudoms, el Sol, la pell, la sal... tot això fa cantar més de gust, i treure cançons de tot; melodies que es queden al terrat, i al cor i a les orelles de la meva filla, i que no són res més que camins de muntanya per assolir a cims petits des d'on s'hi veuen les vinyes, la platja i el Sol.

Avui he recuperat un tros d'una de les gravacions del Terrat de Masriudoms, que en Serrat em perdoni. 

El que passi després de fer-li l'amor m'és ben igual.

Aquest vici d'escriure no és una esposa, és una amant intempestiva; ve quan vol, fa el que vol, i exigeix ser adorada com una deessa; no serveix de res planificar res, ni organitzar res, ni projectar res; ella mana; i em té alhora el cor robat i el cervell atordit de nits sense dormir, de passió, de pell de gallina, de ratafia i de cançons que esquincen la nit. La nit es torna dia quan ella hi és, i llavors sóc viu; cansat, gastat i amb ressaca, això sí, però intensament viu; el que passi després de fer-li l'amor, més ben igual.