Amb aquest relat, ahir al vespre, vaig guanyar un accèssit al XXII Premi de Narrativa curta “Conte”, convocat per l'Ajuntament de El Puig.
.
.
.
TOT
EL FRUIT QUE ET PUGUI DONAR
.
.
Truca
a la boja de la Judit, que es veu que ara té mòbil. Deu ser de les
escasses possessions normals que té la hippy de la seva germana,
pensa l'Eva amb un ruc ruc a l'estómac. Vol explicar-li el drama; no
sap per què. Potser perquè no té ningú més amb qui desfogar-se.
Xucla la cigarreta amb avidesa; aviat ni tabac no podrà comprar-se.
Demà s'haurà acabat tot; ho pensa, i no se'n sap avenir.
-Judit?
-Eva?
-Estic
desfeta.
**
Ahir,
amb la Judit, va aconseguir plorar una estona, i se sent més
alleugerida.
Venint
de comprar el pa, se li acut de mirar la bústia, i hi veu sis cartes
d'aquelles grises que li fan venir picors per tot el cos. Les
repassa, arrepapada al sofà, sense obrir-les. N'observa els escuts
oficials, els segells pomposos, el títols freds dels remitents: el
banc, el jutjat... El poder judicial funciona com una piconadora que
mai no fa pana. L'Eva no entén la dèria maquinal d'enviar-li tantes
notificacions; una rere l'altra. Quanta correcció! Quin pou de
dignitat que mostra el tercer poder democràtic! Que bé que fa les
coses! Tanta eficiència exhibida per a una incorrecció tan
monstruosa! Matar-la viva! Només són cartes informatives i ni es
molesten a demanar que les signi. El seu consentiment no compta; no
val res; està tot decidit, tot parlat, tot dat i beneït. La
piconadora d'ànimes derrotades funciona sense deturar-se amb el
mecanisme exacte d'un rellotge suïs. Vindran d'un moment a l'altre;
els espera; tothom ho veurà. Doblega les cartes. Les esquinça.
Llença les miques damunt del marbre del menjador. Podria fer-ne una
foguera. L'escalfor insuportable de la sang li amara la pell com una
flamarada, com una llosa ardent. Li tremolen les cames. Camina fins a
la cambra que un dia va pensar que seria per les seves criatures. Es
posa a plorar. Aquests espais d'acabats tan perfectes van tenir no fa
gaire la clau del seu goig més íntim. Si no hagués estat pel
podrit de l'Oriol, haurien arribat les criatures, i el bullici, i la
vida. I tot seria diferent. Es contempla al mirall; una arruga més;
trenta-quatre anys i ni família, ni fills, ni vida, ni res. L'Oriol
la va fer esperar massa. “Que som massa joves, reina, i hem de
viure! Ja tindrem temps per a nens!” Però els anys han passat, i
ja en fa un que l'Oriol la va deixar per una de vint-i-dos; mai més
no s'ha recordat d'ella ni de les criatures que havien d'arribar. I
ara mateix, aquest pis tan luxós que la seva sogra, en contra del
seu gust, va exigir que estigués estucat de blanc, li sembla un
mausoleu, una mena de monument dedicat al ridícul de la seva vida;
l'entrada a un infern silenciós que li fa llengots i que
l'empresona. Surt al balcó. Els esperarà aquí, recolzada a la
barana. Perd la llar; igual com va perdre la feina, igual com va
perdre el marit. D'aquí a poc, ja no podrà perdre res més. I la
rastes de la Judit va gosar dir-li ahir, per telèfon, que no n'hi ha
per tant. “No n'hi ha per tant. N'hi ha que estan pitjor. Al
capdavall, tu no tens fills” I se li van acabar els mots. Qui és
la seva germana per a donar-li lliçons? ¿Què es pot aprendre
d'algú que a dinou anys va quedar prenyada d'un suec de Palamós? El
suec va fugir i la ingènua de la Judit es va haver de plantar davant
del seu pare amb un bombo que s'anava inflant per moments. I el seu
pare, com era d'esperar, li va tirar la cavalleria pel damunt.
-Això
ho arreglem amb una visita a la Deixeus. -va dir l'home.
-És
el meu fill! -va cridar la Judit, fent que no amb el cap, amb els
ulls negats de llàgrimes.
I
el senyor Soteres li va ventar la primera hòstia de la seva vida i
li va repetir, fred com un bloc de glaç, que això ho arreglarien
amb una visita a la Deixeus. I la Judit, enmig dels plors, li va
preguntar que a on quedaven les seves lluites amb els de pro-vida,
les manifestacions a la Plaça de Colom de Madrid a on les havia
dutes de petites amb l'autocar del Pureza. Li etzibà, amb foc a la
mirada, que a on eren les seves crítiques acarnissades a les dones
que, segons ell, eren assassines dels seus propis bebès.
-Ningú
no n'ha de saber res. -es va limitar a respondre el senyor Soteres;
com si parles de diner negre.
-Fot-me
una altra hòstia si et ve de gust, papa! No m'he cregut mai les
teves dèries fatxes, ni me les crec ara... però aquest fill el
tindré perquè em surt dels ovaris tenir-lo, i perquè sóc jo i no
tu qui ho ha de decidir.
I
el seu pare la va fer fora de casa mentre la seva mare anava
repetint: “la meva nena, la meva nena”. I l'Eva recorda que en
aquell moment va dir de tot a la seva germana, que la va anomenar
cabra boja i calenta polles, i que van acabar barallades a mort. Tres
anys després, la Judit la va trucar i la va convidar a la Vall
d'Aran, a un paller de Sauth deth Piss, que sorprenentment havia
aconseguit de comprar al comptat a força d'hores extres a la cadena
de producció d'una fàbrica de revistes pornogràfiques de Sant
Vicenç dels Horts.
-I
has deixat la fàbrica per a venir aquí? -recorda que va preguntar
l'Eva a la Judit només entrar en aquell paller de fusta, que no
tenia ni aigua ni electricitat, i que feia pudor de fems i de fusta
podrida.
-He
trobat feina de pastora.
-De
pastora? -l'Eva feia uns ulls com plats, i anava mirant
alternativament a la seva germana i a la seva nebodeta, que de tan
rossa i tan blanca semblava la Gretel del conte dels germans Grimm -.
¿I aquesta criatura ja pujarà com cal amb una mare fent de pastora?
-Aquesta
criatura pujarà com cal amb una mare fent de pastora... -va repetir
la Judit amb to d'ofesa -. I no com hem crescut tu i jo, amb una
merda de vida burgesa, hipòcrita i consumista...
-Si
em punxen no trec sang... -va fer l'Eva.
Aquell
dia va ser l'últim que va veure la seva germana. Les úniques
comunicacions que ha tingut amb ella d'ençà d'aquell moment han
estat per telèfon. L'última, ahir.
Posa
els palmells damunt la barra freda de la barana del balcó. Respira
fons. Potser vindran demà. No. Serà avui. Aquesta gent no falla.
Hauria de marxar de seguida. Però no té a on anar. No fa ni un mes
que va decidir de trucar l'Oriol per a demanar-li ajut. Li va
despenjar el telèfon la puteta de la Laura, la que un dia va gosar
demanar-li que fossin amigues malgrat que li havia robar el marit i
que se'l repassava més d'un cop al dia. La mateixa Laura que al
llit, amb l'Oriol, ho feia millor que ella. I sap que és així
perquè l'Oriol li ho va confirmar en un rampell de ràbia; i l'Eva
té la puta habilitat de saber distingir sense un bri d'error quan és
que el seu ex parla de debò. I no suporta que la Laura es faci la
bona; encara que ben mirat prefereix que es faci la bona; perquè si
resulta que és bona tia de debò, encara l'odiarà més. La Laura va
passar de seguida el telèfon a l'Oriol, i l'Oriol, quan va sentir
l'Eva, es va posar a riure.
-Però
si vas ser tu la qui va decidir de prendre'm el pis. Ara em demanes
ajut? -va dir, i va penjar de cop. I a l'Eva se li va tallar la
respiració.
S'aboca
una mica més cap enfora.
-Una
empenta i tot s'acabaria -diu, parlant sola, com assajant un futur
previsible. Contempla les persones, amunt i avall, com ninus de goma
animats. Unes adolescents desvagades venen de l'escola. L'Eva pensa
que si tornés enrere viuria diferent. Tant cremar nits i caps de
setmana per una puta feina amb un puto sou que tombava d'esquena. Un
sou, això sí, pagat per un empresari a qui agradava massa jugar al
joc de les finances. Diners de fum. Xifres de llum. L'art refotuda de
vendre als rucs les accions que encara no es tenen, per a
comprar-les, després, de debò a la borsa quan baixen de valor;
recuperant-les, de nou, dels mateixos rucs, amb beneficis milionaris.
Fins que un dia: pam! Algú va jugar amb més mala hòstia que
l'empresari espabilat, i l'empresa se'n va anar a norris.
-Busca
feina en una botiga, o en un bar... del que sigui... -li va deixar
anar ahir la seva germana. I l'Eva li va dir idiota, perquè es va
sentir bufetejada. Sap que és orgull, però no ho pot evitar.
**
Recorda
que els va obrir la porta i que gairebé va caure a terra. Va
aconseguir mantenir el tipus i els va preguntar que què volien
malgrat que ho sabia prou bé. Mentre li responien, van entrar sense
demanar-li permís, i allò que li van dir ho va rebre com si ho
sentís de lluny, com si estigués en un somni. Eren quatre; tres
anaven d'uniforme. Només es recorda cridant i corrent cap al balcó.
Li han explicat que va saltar per a matar-se, però que un dels
policies va aconseguir de subjectar-la per un braç. Ara és a
urgències, lligada en un llit; el braç encara li fa mal. No sap
quant de temps ha passat. La Judit i la Iria són assegudes al costat
d'ella i li pregunten que com es troba. Ella vol respondre i no li
surten els mots. Els metges diuen que és a causa de la medicació.
**
-No
tens llum? -demana l'Eva.
-Sí
que tinc llum, però haig d'esperar que es faci de dia. -respon la
Judit mentre la Iria va encenent les espelmes del paller. El vent
dels Pirineus gemega com un déu enfadat. La claror de les flames
projecta ombres dansants a les parets de pedra. La xemeneia tiba tan
bé que amb prou feines es percep un lleu aroma de llenya cremada.
L'estança s'amara d'una calidesa revifadora.
-O
sigui que no tens llum.
-La
del Sol.
-Ah!
Val! -fa l'Eva, amb expressió d'espant -. I a on us renteu?
-Al
riu.
-A
ple hivern?
-És
un moment. Esperem el Sol.
-Sempre
el Sol, pel que veig.
-Sempre
el Sol.
S'esgarrifa.
Fa que no amb el cap. Després pensa en ella mateixa. Tot ha passat
massa de cop. S'avergonyeix. De joveneta, s'imaginava els carrers
plens de fantasmes turmentats; els esperits dels que s'havien matat,
que eren covards i dolents; deia, ella, llavors. Ara se sent com una
desferra. El mirall de la mena de lavabo que té al paller la hippy
de sa germana la martiritza, revelant-li la visió d'una histèrica
amb els ulls enfonsats, addicta a les píndoles, sense el pis a on hi
tenia enterrat el cor, i amb un deute de cent-vint mil euros. Li
tremola el pols.
-Escolta,
no estic boja... -diu a la Judit amb un fil de veu.
-No
m'has d'explicar res.
-He
tingut un mal moment.
-No
hi pensis.
La
Iria es despulla davant del foc. La pell se li tenyeix de carabassa.
L'estol de cabells rossos li llisca per l'esquena gairebé fins a les
natges nues. S'agenolla davant del foc. Obre els palmells de les mans
i acosta els braços a les flames, com si pretengués
ensinistrar-les.
-Què
fa? -demana l'Eva, amb cara de fàstic.
-S'omple
de força.
-I
ho ha de fer en pilota picada?
-Tu
no ho entens. -diu la Judit. I també es despulla.
Enllà
dels murs, el vent, com un llop, continua udolant. La neu cau en
silenci. La Judit i la Iria romanen nues fins a l'hora d'anar a
dormir.
Es
desperta amb un fil de Sol que s'escola per les escletxes d'entre les
fustes del sostre. Sent la Judit, que canta.
-Le
ciel bleu sur nous peut s'effondrer...
-Una
hippy cantant Edith Piaf! -fa, mirant la seva germana, que toca la
guitarra despullada arran de llar de foc.
-Has
dormit bé? -li demana la Judit, deixant de cantar i incorporant-se.
-Per
mi pots continuar; no vull ser una molèstia.
-No
ets cap molèstia, tata...
-Tata?
-fa després d'uns segons de silenci -. Feia anys que no m'anomenaves
així. Te'n recordes?
-Sí.
-la Judit abaixa el cap -. Ens ho vam passar bé, eh?
-Si
poguéssim tornar a ser nenes...
-Sempre
es pot.
-Vols
dir? -fa l'Eva després d'un silenci.
La
Iria apareix pel darrere i els diu bon dia. La Judit embolica un
porro i n'ofereix un a l'Eva.
-Estàs
boja? A més d'exhibicionista, drogata...
-Jo
no m'empasso les píndoles que he vist que et prens com si fossin
caramels.
-No
és el mateix.
-És
molt pitjor. I ho estic intentant deixar.
-No...
no... si per mi pots fumar el que vulguis.
-De
debò que ho vull deixar, ja no tinc edat.
La
Iria obre els porticons de fusta. L'Eva contempla el paisatge de
l'exterior i resta extasiada. El blanc resplendent de la neu s'enfila
fins als pics. El cel és blau i esbandit.
-Ahir
tot era fosc -els diu -. Quin paisatge!
-Sempre
acaba sortint el sol.
-Sí.
-Vine
amb nosaltres a buscar llenya -diu la Iria mentre es vesteix -. Et
deixarem unes botes.
-Teniu
botes?
-Aquí
les botes són la vida -diu la Judit.
-Però
en teniu de sobres? Vull dir...
-Que
sí! Som pobres, però en tenim.
-No
he volgut dir que sigueu pobres. Si no deveu res, no sou pobres.
-És
cert. No devem res. Allò que es deu no es té de debò.
-I
de vegades es deu el que no es té. Jo sóc deutora de per vida.
-Queda't
aquí, amb nosaltres.
-No
vull ser un destorb; teniu la vostra vida -fa, sorpresa per la
proposta -. Aquí no hi tinc res a fer; no sabria viure-hi.
-Queda't
un temps, almenys... -insisteix la Iria.
-Sí...
Em quedaré un temps -diu, un xic corpresa -. Però em penso que el
meu deute no desapareixeria ni que algun dia em retirés en un lloc
com aquest.
-Podries
viure com si no hi fos -diu la Judit.
-I
com es fa això? ¿Que no feu servir diners, vosaltres?
-Molt
pocs.
Passeja
per l'habitació. Contempla els taulons de fusta que pretenen passar
per mobiliari, les pedres immenses de les parets, les bigues d'avet
del sostre.
-I
tu? Ja vas a escola? -demana a la Iria.
-Al
Loseron. I l'any que ve, a l'IES.
-O
sigui que fas sisè. I la pots dur cada dia per aquests camins?
-afegeix, tombant-se cap a la Judit.
-Ens
arreglem.
Li
sembla que les setmanes passen molt de pressa; massa de pressa per a
no tenir ni per a un cafè amb llet; massa de pressa si té en compte
que ha perdut les amistats de sempre; massa de pressa per a viure tan
lluny de la ciutat a on va començar a construir la seva vida. El
temps és una matèria estranya que quan és dolça s'escola sense
aturar-se; però com pot ser dolça, si no té res? Acompanya la Iria
a escola conduint un vehicle molt vell, per camins de terra que
travessen prats a cops humits i enfangats, altres vegades atapeïts
de pedres cantelludes. Descobreix cels amb blaus que mai no ha vist,
i racons tan silenciosos que li fa l'efecte que se sent els sorolls
del cap. Aprèn a encendre el foc amb fustes encara verdes, i a
conservar les brases tant de temps que li sembla que no pot ser.
Arriba a ser capaç de fer les seves necessitats a qualsevol racó de
bosc sense posar-se nerviosa. Descobreix que, ni que encara faci
fred, és fàcil cultivar tomàquets dins petits hivernacles de
plàstic. Arriba fins i tot a pasturar les vaques que tragina la seva
germana. S'adona que pot deixar passar les hores sense que calgui fer
cap tasca concreta, i que no passa res dolent pel fet d'actuar així.
Té temps, cada dia, de mirar la posta; i descobreix que sempre és
diferent. Espera cada capvespre les estrelles, i aprèn els noms de
les constel·lacions. Estima el gust de l'aigua no tractada dels
rierols de la Vall. Gaudeix, banyant-se nua als llacs solitaris de
les rodalies del paller, fimbrant amb la carícia de l'aigua i del
Sol per tota la pell del cos. S'estima cada dia més i més la Iria,
la seva neboda desconeguda, que un dia ella mateixa va desitjar que
no nasqués tan sols perquè un fill il·legítim ofenia la imatge de
la família. I tot això nou, que ara li succeeix, li arriba sense
diners a la butxaca, sense un compte corrent, sense una nòmina, i
amb un deute de cent-vint mil euros que probablement mai no
l'abandonarà.
-Ho
veus com no tens cap deute? -li diu la Judit quan l'Eva li obre el
cor i li explica tot el que comença a sentir.
-El
deute hi és.
-Oh
sí! Però tu no estàs amb ell.
-No
puc viure sempre així; de gorra i enganxada a vosaltres.
-Bé
treballes...
-No
puc continuar així.
-N'estàs
segura?
La
Iria, per la seva banda, se sent estranyament fascinada per la seva
tia; els sentiments són tan lliures i tan esclaus alhora com les
fulles de la tardor endutes pel vent. L'Eva i ella enceten una
amistat còmplice, i la nena, sense saber-ho, esdevé en algunes
ocasions la mestra; mestra de natura, de vida, d'espontaneïtat.
L'Eva, per la seva banda, l'acompanya a tot arreu i li explica
anècdotes de quan tenia la seva edat; li parla dels nois, dels
amors, dels disgustos i les alegries de les relacions humanes.
-Tingues-ne
prou amb tu -diu a la nena -. Agraeix i estima tot allò que t'arribi
de més; però no ho posseeixis ni ho necessitis. Tingues-ne prou amb
tu.
-I
per què et vas voler matar? -li dispara, la nena, així, de cop,
sense valorar-ne l'impacte.
L'Eva
entenebreix la mirada i acota el cap. S'eixuga una llàgrima.
-Ho
sento -fa la Iria.
-No
passa res. De vegades el cap se'n va. Tu no ho pots entendre.
-No
gaire.
-Aquí
tot és diferent; sou més a prop de la Terra.
**
-Ho
he posat tot a nom de la Iria -li diu, sense cap explicació prèvia.
-De
què em parles? -fa l'Eva, amb expressió de dubte.
-Si
ho hagués posat al teu nom, t'ho prendrien, per allò del deute; per
això ho he registrat a nom de la nena; el paller, el cotxe, el poc
que tinc... Fins i tot et cediré la meva feina de pastora... però
per això no t'has d'amoïnar, perquè no he fet papers de cap mena;
és una feina aparaulada.
-Judit,
si no t'expliques, em faràs tornar boja. A què ve tot això ara?
-La
Iria encara no ho sap, però haig de marxar.
-Marxar?
A on? Per què?
-No
t'ho puc explicar. Però cal que marxi.
-Estàs
boja. Em pensava que havies canviat, però estàs igual de boja. Tens
una filla, reina!
-No
puc explicar-te més.
-I
ja dónes per fet que jo voldré ocupar el teu lloc!
-Tots
tenim un fat. La vida t'ha dut fins aquí.
-Què
t'empatolles?
-És
ben clar. Tot succeeix per alguna raó. A tu t'ha passat tot el que
t'ha passat per a poder ésser aquí, ara mateix, en aquest precís
instant; i perquè assumeixis el teu fat.
-Quina
cara més dura que tens! Abandones la teva filla i a això li'n dius
fat?
La
Judit no pot més. Respira a poc a poc, profundament; comença a
plorar en silenci.
-Eva,
m'estic morint. Em moro. -li diu, i s'asseu en un banc de fusta.
-Què
dius! -exclama, i es posa les mans al cap -. Què m'estàs dient?
-M'han
donat un més. Potser dos.
-Déu
meu... -mormoleja, i trenca a plorar -. S'ha de poder fer alguna
cosa!
-La
“quimio” ho allargaria tot unes quantes setmanes més; i no vull
passar per aquí.
-Judit!
-crida l'Eva, gairebé perdent els sentits. I també s'asseu,
enfonsant el cap entre les mans.
-No
passa res. He viscut molt feliç. Al llarg de tots aquests anys, he
trobat la meva identitat i la meva vida. Ara només necessito que em
diguis que continuaràs amb tot això; que ajudaràs la Iria.
-És
clar... -gemega, l'Eva, gairebé d'esma, sense forces per a deixar de
plorar.
**
Mira
per la finestra i el cap li dóna voltes. Ho té previst. Quan tot
s'acabi, parlarà amb l'assistenta social. La nena necessita algú
que en sàpiga tenir cura de debò; li cal una vida normal, una
escola més propera a Barcelona, i gent professional que sàpiguen
orientar-la. La vida, aquí a dalt, és sens dubte molt especial; un
somni, una mena de recés natural inigualable, però cal tocar de
peus a terra. Ella és una dona de ciutat. D'acord que està passant
un mal moment, però s'ha educat en un altre món i fracassaria com a
mare. Aquests mesos a la Vall, vivint de convidada, han estat molt
bé, i ha sentit coses precioses, però no es pot viure de somnis.
Aparta els ulls de la finestra i veu la Judit estirada a la gandula
del costat de la llar de foc; ja no tornarà en sí, és qüestió
d'hores. La Iria és agenollada al seu costat i té una expressió
estranya i serena. Sosté, immòbil, les mans de la seva mare, i amb
els cabells tan rossos i la pell tan clara, sembla un àngel rebent
l'esperit d'una moribunda. La idea que la seva germana es mori se li
fa impossible, i torna a plorar. Gira de nou els ulls cap a la
finestra perquè la nena no li descobreixi les llàgrimes, i busca a
la butxaca el número de telèfon de l'assistenta social. Li
explicarà la situació; segur que ajudaran la nena; avui dia no
queda cap criatura desemparada. I ella ja veurà què fa... això
rai... Tornarà a Sant Cugat i alguna amiga l'acollirà temporalment
a casa seva; n'està segura. Li arriben els acords de la guitarra i
sent la Iria cantar. Es tomba i veu la nena amb l'instrument a les
mans, amb llàgrimes als ulls. Entona “Que tinguem sort” de Lluis
Llach. Es mira la seva mare, que tot just ha deixat de respirar. Quan
la nena acaba de cantar, es llança als braços de l'Eva.
-Se
n'ha anat... -diu la Iria amb un fil de veu.
-Tot
anirà bé... -fa l'Eva amb la veu trencada.
-”I
així pren... tot el fruit que et pugui donar...” -torna a cantar
la Iria, sense deixar de plorar -. “El camí que a poc poc escrius
per demà...”
L'Eva
l'abraça amb força; gairebé no pot respirar. Després s'aixeca,
mira la posta per la finestra, i, en un rampell, fa miques el telèfon
de l'assistenta, i jura que mai no la trucarà. Ressegueix amb la
mirada el verd acarbassat de la vall, que d'ara endavant serà la
seva llar, i es mira la Iria. De cop, malgrat els dubtes, malgrat la
boira que s'estén al seu voltant... se sent disposada a abraçar el
seu fat i a prendre tot el fruit que li pugui donar.
