Pobles d'Amèrica

Abenaki‎, Achomawi‎, Acoma, Ahtna‎, Aleut‎, Algonquian peoples‎, Alutiiq‎, Apaches‎, Apalachee‎, Arapaho‎, Arikara‎, Assiniboine‎, Atakapa‎, Athabaskan‎, Atsina‎, Aztec‎, Bannock‎, Beothuk‎, Biloxi tribe‎, Blackfeet‎, Blackfoot‎, Brulé Sioux‎, Caddo‎, Cahuilla‎, Caloosahatchee culture‎, Catawba‎, Cayuse‎, Chehalis‎, Chemehuevi, Cheroenhaka‎, Cherokee‎, Cheyenne‎, Chichimeca Jonaz‎, Chickasaw‎, Chimakum‎, Chinook‎, Chinookan‎, Chitimacha‎, Choctaw‎, Chumash‎, Coast Salish‎, Coast Salish peoples‎, Cochiti‎, Cocopah‎, Coeur d'Alene‎, Comanche‎, Confederated Salish and Kootenai Tribes of the Flathead Nation‎, Cowichan, Cree‎, Crow, Dakelh‎, Dakota, Danezaa‎, Dene‎, Duwamish, Gitxsan‎, Gwich'in‎, Haida‎, Haisla‎, Havasupai‎, Heiltsuk‎, Hesquiaht‎, Hidatsa‎, Ho-chunk‎, Hohokam‎, Hopi‎, Hualapai‎, Huastecos, Huaxtec people, Huichol‎, Hupa‎, Huron‎, Hän‎, Innu‎, Inuit‎, Iowa, Iroquois‎, Kahnawake‎, Kaivavwits‎, Karok people‎, Kaw tribe‎, Kickapoo‎, Kiowa‎, Kitigan Zibi‎, Klallam‎, Klamath‎, Koasati‎, Kootenai, Koyukon‎, Kumeyaay‎, Kuna‎, Kwakwaka'wakw‎, Káínawa‎Lakota people‎, Lemhi‎, Lenape‎, Luiseno‎, Lumbee‎, Lummi‎, Mahican‎, Makah‎, Maliseet‎, Mandan‎, Maricopa‎, Maya‎, Mazahua‎, Mazatecos‎, Menominee‎, Metis‎, Miami, Micmac‎, Mississaugas, Miwok‎, Mixe‎, Mixtec‎, Mixtec people‎, Moapa Band‎, Modoc‎, Mohave‎, Mohawk tribe‎, Mohegan‎, Mongui people‎, Mono, Muscogee‎, Musqueam‎, Nahua peoples‎, Narragansett, Natchez‎, Navajo‎, Nespelem‎, Nez Perce‎, Ngabe people‎, Nisga'a‎, Nisqually‎, Nlaka'pamux‎, Nooksack, North Carolina Algonquin‎, Nuu-chah-nulth‎, Nuxálk‎, Odawa‎, Oglala Lakota‎, Ohlone‎, Oji-Cree‎, Ojibwa‎, Okanagan people‎, Okanese‎, Olmec‎, Omaha people‎, Oneida‎, Onondaga tribe‎, Osage‎, Otoe‎, Otomí‎, Paipai‎, Paiute‎, Palus‎, Pamlico‎, Panamint people‎, Passamaquoddy‎, Pawnee‎, Pee Dee‎, Penobscot‎, Peoria tribe‎, Pericúes‎, Pima‎, Pomo‎, Ponca‎, Popoloca‎, Potawatomi‎, Powhatan‎, Pueblo people‎, Purépecha‎, Pyramid Lake Indians‎, Qahatika‎, Quamichan‎, Quapaw‎, Quechan‎, Quinault‎, Saanich people‎, Sac‎, Sac and Fox‎, San Ildefonso, Santa Clara, Saulteaux‎, Secwepemc‎, Seminole, Seneca nation‎, Seri‎, Serrano people‎, Shawnee‎, Shinnecock Indian Nation‎, Shoshoni‎, Siksika Nation‎, Siletz, Sinagua, Sioux, Skokomish, Skwxwu7mesh, Snoqualmie, Spokane, Squaxin‎, St'at'imc‎, Steilacoom, Stó:lō‎, Suquamish‎, Swinomish people‎, T'atsaot'ine‎, Tanaina people‎, Taos Pueblo‎, Tarahumara‎, Tewa‎, Timucua‎, Tlaxcalteca‎, Tlingit‎,Tohono O'odham‎,Tongva‎, Tonkawa‎, Totonac‎, Trique‎, Tsimshian‎, Tsleil-Waututh‎, Tsuu T'ina‎, Tulalip‎, Tunica tribe‎, Tuscarora‎, Tåîchô‎, Uainuint Paiute‎, Umatilla, Ute‎,Walla Walla‎, Wampanoag‎, Wappo‎, Wasco-Wishram‎, Washo‎, Wet'suwet'en‎, Wichita‎, Winnebago‎, Wishham‎, Yakama‎, Yaqui‎, Yavapai‎,Yokut‎, Yucatec‎, Yuchi‎, Yuki‎, Yupik‎, Yurok‎, Zapotec‎, Zuni‎.

L'Esquirol i la Foradada. Esquirols i Panikar al cor de Catalunya.

De l'Esquirol a Cantonigròs, i de Cantonigròs a la Foradada. Pendents amb sòls cantelluts, i la visió del Pedraforca i dels caps nevats del prepirineu. Obagues enmig de rouredes. Penya-segats fregant l'aigua del torrent, fins arribar al gran saltant. 

De nou a l'Esquirol, que aquesta setmana estrena un nom que sempre ha estat seu, i que em taral·leja dins del cor melodies d'esplais i excursions; potser perquè som a l'Esquirol i aquí, fa unes quantes dècades, un grup de joves que feien de monitors van convertir-se en un grup mític, "Esquirols", que alguns s'han perdut i que molts han cantat al costat d'un foc de camp, sota els estels, o baixant del Collsacabra, de Sant Llorenç del Munt o del Turó de l'Home. Algunes de les seves melodies han arribat a ser llegendàries: "Arrels", "Torna, torna, Serrallonga", "Fent Camí", "La donzella de les roses vermelles", "Cada dia és un nou pas"... Si voleu rellegir altres escrits que he dedicat a Esquirols:

http://nuesaliteraria.blogspot.com.es/2011/04/esquirols-per-sempre.html

Entre l'Esquirol i Cantonigròs, descobrim les restes del Dolmen de Puig Ses Pedres, i al mateix Cantonigros veiem el Camí de Tavertet, poble que fou la seu i la llar de Raimon Panikar, teòleg, filòsof, pensador i humanista, de qui en algun altre escrit m'agradaria parlar; supervivent de la seva pròpia formació dogmàtica i dels atacs dels sectaris; sacerdot que va aconseguir descobrir un déu que no està atrapat per cap religió ni per cap ment que gosi determinar-lo i descriure'l. Recordo que quan va morir un personatge de Terrassa el va menysprear en un article al diari anomenant-lo "cantamañanas", fonamentant-se només en els avatars de la seva biografia convulsa; aquest personatge de Terrassa no es va adonar de l'error profund que representa sentenciar una persona sense conèixer els detalls de la seva biografia, sense conèixer personalment l'ésser humà, i sense haver llegit la seva obra. I fer-ho amb motiu de la seva mort em sembla a més d'una crueltat refinada; suposo que només va ser inconsciència. De sort, que la figura de Panikar és prou respectada internacionalment com perquè els prejudicis de qualsevol polític de carrera li pugui provocar la més mínima ombra.

No em vull descuidar de l'estelada, tan present a gairebé totes les façanes. Fa l'efecte, i no és un miratge, que aquestes terres són el cor profund de Catalunya.    

Si ens veiéssim els uns als altres tal com som, ens moriríem d'amor

Cada vida és com una estrella que brilla amb un foc especial; no som conscients de la grandesa d'una vida. Cada vida desprèn una llum única que ha de ser estimada. Una vida no estimada és una vida menyspreada i ferida. Una vida no estimada és un menyspreu inexplicable a una bellesa que no es pot descriure ni es podrà mai descriure amb mots. La grandesa d'una vida humana no depèn dels seus actes; és gran en si mateixa. Les accions que s'inspiren en l'odi o en la por són com una mena de malaltia que no sempre sabem, podem o volem evitar; però el voler també emmalalteix, i de vegades no podem voler alguna cosa diferent al que volem.

La percepció del foc fascinant i estrany de cada vida fa impossible la violència. Seria perfecte que totes les persones aprenguessin a veure aquesta llum; s'acabaria l'odi. Si ens veiéssim els uns als altres tal com som, ens moriríem d'amor. Si ens veiéssim els uns als altres tal com som, seríem incapaços de cap imposició, de cap forçament, de cap agressió.

De vegades penso de quina manera podríem aconseguir aquesta visió, i no me'n surto. Hi ha melodies que ens hi acosten, hi ha el silenci, hi ha la contemplació. La capacitat de mirar una persona sense pensar res més d'ella que allò que és, que no és poc. El traç d'infant que fou. La por en una mirada de vulnerabilitat. La consciència del fet que un dia deixarà de ser i es podrirà. El món sencer encabit dins la seva ment; univers de sentiments, d'esperances, d'il·lusions, d'inseguretats, de pors, d'anhels, d'afecte, de somnis... 

De vegades confio en què la nostra ment de micos està canviant, en què està creixent, i en què que comença a percebre realitats que fins fa poc no es podien percebre; l'evolució de la consciència i de les capacitats cognitives amaga encara moltes sorpreses. L'Homo sapiens està cridat a construir societats que imposin com a dogma la pau i el respecte entre les persones; no pas per imposició legal sinó com a condició biològica i neurològica. L'antiga lluita entre individus i grups s'anirà diluint i arribarem a ser el que sovint ja comencem a ser. I, una mica com va dir Konrad Lorentz, també penso que el millor favor que li podem fer a l'evolució de la nostra espècie, per tal d'ajudar-la a assolir aquest objectiu, és escollir una parella reproductiva, no en funció dels recursos, dels diners, de l'interès material, de la força, o de la protecció que ens pugui oferir... sinó per la seva bondat, per la seva capacitat de reconèixer el valor infinit de cada persona.

L'amor que poguem oferir, pot curar la malaltia de l'odi; només l'amor és capaç de curar l'odi. I l'amor és fàcil si un aprèn a veure la grandesa d'una vida, de qualsevol vida; aquesta grandesa de normal s'oculta. L'amor que ens neix vers les persones és una conseqüència espontània de la capacitat de veure la grandesa de qualsevol vida humana. El respecte, el diàleg, la paraula, la paciència, la comunicació, la llibertat... són conseqüències directes de l'amor; però cal no confondre l'amor amb el desig de possessió o de control. Qui estima l'altre no ho fa per a ell mateix, ho fa per a l'altre; i qui estima, de l'altre, no en necessita res, ni n'espera res. L'amor és una disposició de la persona que va en una direcció única, i, per a ser, no necessita que hi hagi un altre amor a canvi. L'amor no necessita estar a prop de l'ésser que estima; se'n pot allunyar si les circumstàncies ho fan convenient; i se'n pot allunyar, gràcies a que no necessita l'ésser que estima, ni tan sols tenir-lo a prop. L'amor és deixar lliure.

.

.

.

Canviar la vida per a marxar amb la sensació que hem viscut de debò i que ha estat genial.

.
.
.
.

Ens acompanya la mort com a idea, com a futur, com a germana de fat. És per això que sovint haig de parlar-ne. Tinc la necessitat de parlar especialment d'aquells temes que s'eviten socialment, perquè potser el sentit de la nuesa literària és aconseguir que es despulli el sentiment que no es mostra pel carrer per pudor social o per tabú. El blog és l'estadi a on juga l'equip de casa, l'equip de la pròpia identitat; i ha de ser el club d'un mateix el que decideixi de què es parla a cada moment a l'estadi.

Penso que pel seu caràcter d'inevitable, la mort s'ha d'encarar de manera que no signifiqui un fracàs; si no intentéssim encarar-la així, el fracàs tindria un caràcter inevitable. Res segur pot ser dolent; i si ho sembla, serà perquè això que és segur s'haurà convertit en el mirall d'una altra realitat que sí que podem canviar, i que hem de canviar, i que es diu “Vida”.

Canviar la vida. 

Perquè l'espill de la mort reflecteixi una alegria il·limitada. 

Canviar la vida. 

Perquè de tant com s'hagi viscut no ens sàpiga greu la mort. 

Canviar la vida. 

Perquè el segell que hi hàgim deixat sigui suficient per a convertir en secundària la nostra fi. 

Canviar la vida. 

Sigui quan sigui que l'hàgim de canviar: de nens, de joves, d'adults, de vells... Un instant pot fer que una vida sencera hagi valgut la pena. 

Canviar la vida no pas una vegada, sinó cada dia, cada hora, cada instant... 

Canviar-la perquè el mot llibertat adquireixi una dolçor impossible de descriure. 

Canviar la vida perquè el so d'una cançó se senti diferent que ahir, i perquè aquesta cançó, sense dir res en concret, dóna sentit a tot. 

Canviar la vida per a sentir-la tan autèntica que sigui impossible tenir por de perdre-la, perquè allò viscut i sentit és tan gran, que si s'acaba, ja ens sentim pagats amb escreix. 

Canviar la vida per a no ser esclaus de doctrines que són doctrines d'éssers humans i prou; éssers superbs i tirans; doctrines que pretenen controlar consciències i estats d'ànim. 

Canviar la vida per a no ser dominats per l'anhel dels diners, per la por a la pobresa o a la opinió dels altres. 

Canviar la vida per a no permetre que ens dibuixin un déu fals, com falsa és la percepció de l'existència de tants, com falsa és la seguretat que afirmen molts que no la tenen, i que, tot i així, converteixen en dogma.

Canviar la vida per a ser capaços de ser feliços enmig de la inseguretat, de la vulnerabilitat, de la ignorància del futur, de la incomprensió dels misteris, de la feblesa, de la petitesa, de la pobresa de diners i tresors.

Canviar la vida per a descobrir que som rics gràcies a la mar, al sol, al vent, a la sorra, a la pluja, al bosc, als estels de la nit, al foc de camp, a les cançons, a la nuesa, a la llibertat... 

Canviar la vida per tal que quan arribi la mort tinguem la sensació que tot ha valgut la pena, i que els qui continuen a la vida seran feliços, i que tot plegat haurà estat molt i molt bé...

Per favor, que quan m'hagi acabat de morir ningú no digui “ara ja descansa”. Si algú ho pronuncia, prometo fer l'impossible per aixecar-me del taüt i fotre-li un ensurt que recordarà tota la vida. El descans no és cap premi. La vida és un regal, un do, un afalac de l'existència, un tresor, un plaer, un somriure... Fins i tot l'esforç, fins i tot el treball, fins i tot la lluita... són un goig; si amb l'esforç, si amb el treball, si amb la lluita, construïm somriures sincers i encenem focs a dins dels cors. 

Que a ningú que vegi el meu cos mort se li acudeixi de dir que “no som res”, que la “vida és una merda”, que “se'n van els millors”, que “sembla que rigui”, o que “sembla que dormi” o "que guapo que està!"... Prometo aixecar-me com un zombi, i enviar-los a la merda. 

Som molt; som goig; som llibertat; som somriure; som pau; som consol; som paraula; som companyia; som comprensió; som esperança; som empatia; som discreció; som humilitat... Som éssers que han aparegut per a passar-s'ho de conya... I ens ho passem de conya si canviem, si ens despullem d'aquesta merda d'ambició que l'organització tribal de la societat, amb la seva merda de diners i de propietats privades, de títols nobiliaris i aparences, de protocols i hipocresies, s'ha inventat per a tenir-nos lligats i controlats.

Canviar la vida per a marxar amb la sensació que hem viscut de debò i que ha estat genial.

La Terra, un embrió.

Si del planeta Terra amb tot el que té: atmosfera, mar, terra, elements, temperatura, llum del sol, lleis naturals, forces... n'han acabat sortint persones humanes... buff... llavors és que la Terra és com un embrió... no?
.

La nostra ment s'escarrassa per imposar les decisions que l'inconscient (sense que ho sapiguem) ja ha pres per nosaltres sobre com hem de tractar les persones.

La nostra actitud vers els altres moltes vegades no obeeix a criteris racionals, sinó que, sense que ho sapiguem, és dictada per l'inconscient en funció de criteris de domini, control del l'entorn, supervivència, reproducció, recursos, jerarquies de poder... 

L'inconscient és expert en detectar riscos, possibles competidors... en definitiva, individus que posen en perill els criteris que he anomenat al paràgraf anterior. L'inconscient pren una decisió sobre l'actitud que ha de tenir vers una persona; i ho fa, tal com el seu nom indica, de manera inconscient. Tot seguit comunica la decisió a la ment racional, la qual rep el missatge de la decisió sense adonar-se que aquest missatge li ha estat dictat per l'inconscient. A continuació, la ment conscient, amb el missatge de l'inconscient acceptat i clar, comença a elaborar arguments racionals que malden per a justificar una actitud hostil, o si escau favorable, vers la persona; actitud que es desprèn del missatge transmès per l'inconscient. 

El raonament lògic, per tant, moltes vegades és posterior a la decisió inconscient d'una actitud determinada vers una persona o persones determinades. La inconsciència d'aquest procés fa que l'individu Homo sapiens experimenti una falsa sensació de llibertat i de control de les seves pròpies actituds i decisions, i que una vegada i una altra es negui a acceptar el seu caràcter d'animal influenciable i en bona mesura determinat per la genètica i l'entorn.

El que és segur és que adona-se, amb humilitat, d'aquest imperi de l'inconscient damunt de les nostres actituds ens permet en certa mesura rebel·lar-nos i ignorar les tendències impulsives i irreflexives, i decidir-nos a pensar si l'actitud que oferim als altres neix realment de criteris objectius i racionals, o si per contra els arguments lògics que elaborem no són si no sofismes o pseudoraonaments que intenten justificar la tendència de la nostra ment a imposar els dictats de l'inconscient. 

Acceptar aquesta realitat ens acosta una mica més a la llibertat i al control utòpics que els dogmàtics de totes les èpoques consideren, a cops amb passió, que és l'essència de la humanitat.
.
.
.   
Fonts, entre d'altres: "Les emocions escultores del cervell" 
de Pierre Magistretti, i François Ansermet.
Les conclusions de l'escrit són responsabilitat de 
Jeremias Soler, tot i que es fonamenten en els articles 
citats a les fonts.
.
.
.

El disseny del bosc. Aransa. Travesseres.

 Bosc d'Aransa

.

.

.

Busca un escultor o un arquitecte que traci una corba més elegant que la de la superfície de la neu acabada de caure al llit d'un bosc. Busca un director de cinema capaç d'imaginar una escenificació més intensa. Busca un jardiner capaç de cultivar i organitzar un jardí més bell que el del bosc natural. Busca un urbanista amb les habilitats suficients per a dissenyar una ciutat, un poble, un parc... tan seductor per la ment humana com un bosc natural.

Quan et cansis de buscar, deixa d'intentar mullar l'aigua, o desisteix d'escalfar el sol, o renuncia a allargar amb un rellotge la duració del dia, o abandona l'intent de descobrir la realitat a través d'un diccionari o de dominar el món mitjançant el vici d'etiquetar-ho tot... Després, acosta't al bosc, i estalvia't tanta feina inútil. Aprèn de la natura; és suficient.  

Restaurant Cal Lliuret, de Travesseres, especialistes en arrossos. 

(No és publicitat, és una recomanació)