Els diners són detestables (II)

Llàgrimes egoistes.

A l'àmbit educatiu, de vegades, cal anar amb compte amb aquells que ploren quan els han enganxat en una malifeta; i cal, també, no afeblir els principis a causa de les seves llàgrimes. 

De vegades, els que ploren ploren per ells, pel que els pot passar, i no pas pel mal que han causat, ni pels damnificats de la seva acció, que els importen ben poc comparat al molt que els importa el que els pugui passar a ells. 

Si els volem bé, cal estimar-los molt, però sense sentimentalismes, i sense estalviar-los les conseqüències raonables dels seus actes; necessiten assumir-les; ni que per assumir-les, plorin més.

Hem de tenir en compte que és freqüent el fenomen que consisteix en aprendre des de petits que plorant es pot entendrir el jutge, que plorant es pot evitar haver d'assumir els errors. La llàgrima fàcil (sincera, però fàcil) s'ha convertit per molts en un mecanisme automàtic, i sovint inconscient, que acostuma a anar acompanyat de l'habilitat imaginativa de mostrar-se com a víctimes, i de cercar, sempre, amb mentides o mitges veritats, excuses convincents.

Insisteixo, en aquests casos, si els volem bé, els hem de fer plorar, si escau, encara més; i obligar-los a assumir la reparació dels errors i l'acompliment de les normes sancionadores que la comunitat educativa disposi. Cal que aprenguin com funciona el món. 

Després, quan hagi passat prou temps, en fred, cal estimular l'empatia i l'amor a les persones, que és l'únic que educa de debò, l'únic que canvia de debò els actes de les persones, perquè canvia els pensaments previs apel·lant a la llibertat i no a la por. 

Però malgrat tot, el vici d'estalviar-los, per llàstima, el pes d'assumir el sofriment provocat pels actes inadequats juga en la seva contra encara que no ho sembli.

Les sancions no eduquen, ensinistren; però estalviar les sancions per “pena” deseduca profundament.

Taigüey Caribe !

Vam perdre, potser, massa,

quan van arribar amb les espases

d'empunyadura de creu,

les caravel·les amb polls, el vi ranci,

la rància mentalitat

de la Isabel i el Papa.

Taigüey, Caribe,

posta Carabassa;

espills de verd gemat; lluor de brases,

sota les ones calmes que agito amb el peu;

llàgrimes d'un temps de llum,

quan la meva llengua morta

era una cançó amb ritme de pinya

i melodia de sorra blanca.

Taigüey, Guaitiao,

amics que sempre fóreu

reflex del sol al bell ventall

de colors bigarrats,

on l'aram de la pell era l'esperit

d'un somriure estès per la verdura

de la selva estimada; a on Atabey

protegia els seus fills, dels ulls de cendra.

I la cendra va arribar del fred del nord,

amb cors balmats, assedegats de vida,

egos malalts de cops i de mentides,

de déus torturadors i torturats,

penjats en creus,

esclaus cuiners d'olles bullint,

cremant els qui pensaven sense jous

i somniaven illes mar enllà,

amb glaucs i nus i postes sense por.

La cendra afaiçonada amb el terror

del monstre dibuixat per la maldat

disfressada d'encens i eternitat;

aquell dia vam perdre de debò

el rostre més preciós de la bondat.

Taigüei! i amunt, que un dia tornarà

aquell aroma salabrós de l'oceà,

ben lluny dels búnquers dels diners, i el dur

càlcul de valors i vanitats.

Torneu-me el meu país, la meva gent,

la meva llengua, la meva cançó,

el nu reflex dels meus petits al mar,

la maragda de la riba i el somrís,

la pau, i el silenci del matí,

el cuyo del bacaju,

i el repic

del timbal a l'hora del dinar,

la xardor del sol,

i el crit enterc

del poble que reclama identitat.

Taigüey Caribe! Guaitiao!

Som oques que estirem el coll per menjar.

Els éssers humans i els temps conserven, ni que sigui amb verdet i rovell, les estructures escantellades d'antigues tiranies o esclavatges. Sempre surt algú que diu que, quan aquests esclavatges foren, la mentalitat de l'ésser humà els feia harmònics amb l'època. I aquest algú, amb la boca plena d'academicisme, sembla justificar contra corrent els dictadors ancestrals, les brutalitats, les injustícies, la crueltat... Però el cert és que fins i tot a l'època romana hi havia qui cridava en contra de l'esclavitud, qui protestava quan els pares venien els fills com a esclaus o quan els mataven (era legal); en aquesta època de mentalitat animal, hi havia també qui protestava contra les lluites de gladiadors, i fins i tot, estranys personatges que parlaven de l'amor entre els éssers humans, i que gosaven creure que els déus romans eren només pedres. Els historiadors que assuaugen els crims de la història pequen de servilisme a teories que, per interessos que ara no venen al cas, necessiten disculpar Roma, els imperis, les monarquies, les tradicions, les religions... les columnes heretades on se suporta bona part de la civilitat actual i que en realitat és, en un 90%,  fum i vanitat; i en un altre 10%, cadenes invisibles.

Explicava un gran sacerdot, un xic heterodox no fa pas gaires dècades, que una vegada hi havia una oca que va passar la vida lligada a una cadena. L'oca havia d'estirar el coll fins a més no poder dia rere dia per arribar al menjar que li posaven en un plat. La cadena no li permetia acostar-se a l'aliment, i per això havia d'estirar el coll. Un dia la van deslligar. Però quan va arribar l'hora de menjar, l'oca, tot i que ja no estava lligada, continuava estirant el coll per acostar-se al plat de pinso; després de tants anys, no ho sabia fer d'una altra manera.

Nosaltres, malgrat que no tenim unes cadenes excessivament materials, estirem sovint el coll a causa de l'educació, de les tradicions, dels tabús, de les pors, de l'educació transversal de tota la societat sencera al llarg de la nostra vida des que vam néixer. Estirem el coll perquè hem vist els nostres avantpassats estirar-lo, i vivim, sovint, i sense saber-ho, com si estiguéssim lligats a una cadena. Quan ens adonem d'això, comencem a corregir postures i a obrir mentalitats. Descobrir cadenes invisibles i tics d'esclau esdevé la primera etapa del camí vers la llibertat i la creativitat.

M. J. Larra acostumava a dir que el poble no serà veritablement lliure fins que la llibertat no estigui arrelada als seus costums, i fins que no s'identifiqui amb aquests costums. Els monos sapiens som animals de costums; tendim a ser esclaus dels costums, als quals obeïm sense pensar gaire per què. Existeix una certa reticència (barreja de mandra i por) a canviar de cop allò que sempre hem fet, i continuem estirant el cap per a menjar o beure, igual com fèiem quan estàvem lligats; o encara pitjor, igual com feien els nostres avantpassats llunyans, els pares dels costums, quan estaven lligats.

Els diners són detestables.

Els diners són detestables.

Volen ser la mesura del poder de les persones; la mesura del que poden, del que valen, del que han fet, del que mereixen. Els diners segueixen la política del privilegi, i de la perpetuació dels privilegis. Els diners compren els drets de les persones; compren anys de vida; compren enemics; compren amics. I pels diners, sovint, els enemics fan veure que no ho són; i pels diners, massa vegades, els amics decideixen ser-ho. I la feina ja no es fa per passió sinó per diners. Els diners es converteixen en la finalitat directa o indirecta de tots els actes, de totes les relacions, de tots els protocols, de totes les normes. La llei blinda els diners. La llei sacralitza la possessió dels diners i de tot allò que val diners. Els diners es converteixen en la pauta que diu per on hem d'escriure, en l'estil que dicta com hem de viure, en la norma que dirigeix com hem de riure; en la cadena que ens allunya de la llibertat que els diners decideixen que no ha d'existir; en la moral que regula les accions que posen en perill l'ordenament social generador dels diners. Els diners són als humans el què les cagarades i pixarades són pels gossos; marques territorials, fronteres, configuracions d'un imperi mesquí fonamentat en el poder i la riquesa. Els diners són la falsa humanització de la llei de la selva, que ens pensem que és llunyana, però que traspua cada porus de la nostra pell.

Per l'adoració als diners la música es fa silenci. Per l'anhel pels diners, massa artistes decideixen crear o deixar de fer-ho. Els diners es converteixen en una mena de droga que ens converteix en el centre de món; tot gira al voltant de les nostres mancances; les dels altres es perceben com una qüestió absolutament secundària.

Els diners són el mecanisme zoològic i biològic mitjançant el qual la societat dels insectes humans jerarquitza els individus i ordena un creixement material que enlloc no té escrita una direcció ni una raó de ser. Si els diners són acceptats en la línia vital d'una persona, aquesta persona perd la passió pels actes en si mateixos, deixa de capbussar-se en el present i de contemplar la bellesa present a cada mil·límetre cúbic d'espai i a cada quantum de temps. Els diners són una droga dura que roba vida a cada instant de la vida Els diners no són humans. 

Micos

Lincoln (2012), Steven Spielberg

Lincoln és una pel·lícula que fa recomanable repassar-se prèviament la història de la política dels Estats Units a la guerra de secessió si hom no es vol perdre ja a la primera mitja hora de visionat. 
Jo no la qualificaria com a pel·lícula comercial com he sentit dir a algú; té una certa densitat política i històrica. 
Em sobren alguns arrodoniments carrinclons propis dels dibuixos animats de Disney, com quan el president del congrés manifesta que vol votar i li pregunten el sentit del seu vot; ell respon, jovialment, amb un to que em fa recordar al del Geppeto del Pinotxo o al del mateix Peter Pan. Però deixant de banda aquestes “americanades”, hi ha moments intensos que convé destacar: la discussió del president amb la seva dona pel que fa a la possibilitat de l'allistament del seu fill a la guerra, o l'impecable discurs del president quan explica als seus col·legues l'íntim i sincer motiu pel qual desitja signar l'abolició de l'esclavitud abans que s'acabi la guerra.

Destaco la caracterització del president, els seus moviments, el to de la veu, la mirada, el carisma, la presència, el regust d'intel·lectualitat en algú que no és un intel·lectual. Són impecables les escenes, amb els mobles de l'època, els clarobscurs, els vestits foscos de gala... Tot plegat fa intuir una intensa olor de caoba, de fusta noble, de llibre vell amb llom de cuir, de cerimònia massònica, de lloança a la raó, de respecte a la pluralitat d'idees, a la igualtat, a la llibertat. 
És interessant, també, el paral·lelisme de la corrupció gairebé al·legal de l'època amb les misèries d'avui. Si bé en aquell moment la corrupció semblava treballar al servei d'una causa justa, mentre que avui juga a favor de l'enriquiment dels poderosos. És destacable la descripció del dia a dia de la política del moment: els suborns, la mentida, la trampa o el mig engany, tot per assolir la més noble de les causes. I a l'últim, apareix el sacrifici, el lliurament a la mort de milers de joves, que el propi president va escollir en negar-se a signar la pau abans d'aconseguir l'abolició de l'esclavitud, perquè intuïa que si la guerra s'acabava de seguida, l'abolició, per raons polítiques, no arribaria mai. Es palpa la tensió, la culpa, l'ambigüitat, el pacte amb les forces més obscures, l'elecció entre l'holocaust i l'abolició, o la pau i la perpetuació de l'esclavitud.

Com anècdota, podria explicar que el visionat atzarós i no excessivament buscat d'aquesta pel·lícula m'arriba després d'un parell de setmanes en què la meva activitat filosòfica o literària ha girat al voltant de la llibertat. Sense pensar-ho ni preveure-ho, han estat potser les últimes setmanes del blog “Nuesa Literària” les que més han tractat sobre la llibertat de l'individu i dels pobles.