Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
Tuesday, February 5, 2013
Els diners són detestables (II)
Monday, February 4, 2013
Llàgrimes egoistes.
A l'àmbit educatiu, de
vegades, cal anar amb compte amb aquells que ploren quan els han
enganxat en una malifeta; i cal, també, no afeblir els principis a
causa de les seves llàgrimes.
De vegades, els que ploren ploren per
ells, pel que els pot passar, i no pas pel mal que han causat, ni
pels damnificats de la seva acció, que els importen ben poc comparat
al molt que els importa el que els pugui passar a ells.
Si els volem bé, cal estimar-los molt, però sense sentimentalismes, i sense estalviar-los les
conseqüències raonables dels seus actes; necessiten assumir-les; ni
que per assumir-les, plorin més.
Hem
de tenir en compte que és freqüent el fenomen que consisteix en
aprendre des de petits que plorant es pot entendrir el jutge, que
plorant es pot evitar haver d'assumir els errors. La llàgrima fàcil
(sincera, però fàcil) s'ha convertit per molts en un mecanisme
automàtic, i sovint inconscient, que acostuma a anar acompanyat de
l'habilitat imaginativa de mostrar-se com a víctimes, i de cercar, sempre, amb mentides o mitges veritats, excuses convincents.
Insisteixo,
en aquests casos, si els volem bé, els hem de fer plorar, si escau, encara més; i obligar-los a assumir la reparació dels errors i l'acompliment de
les normes sancionadores que la comunitat educativa disposi. Cal que aprenguin com funciona el món.
Després, quan hagi passat prou temps, en fred, cal estimular
l'empatia i l'amor a les persones, que és l'únic que educa de debò,
l'únic que canvia de debò els actes de les persones, perquè canvia
els pensaments previs apel·lant a la llibertat i no a la por.
Però
malgrat tot, el vici d'estalviar-los, per llàstima, el pes d'assumir
el sofriment provocat pels actes inadequats juga en la seva contra
encara que no ho sembli.
Les
sancions no eduquen, ensinistren; però estalviar les sancions
per “pena” deseduca profundament.
Sunday, February 3, 2013
Taigüey Caribe !
Vam perdre,
potser, massa,
quan van
arribar amb les espases
d'empunyadura
de creu,
les
caravel·les amb polls, el vi ranci,
la rància
mentalitat
de la Isabel
i el Papa.
Taigüey, Caribe,
posta
Carabassa;
espills de
verd gemat; lluor de brases,
sota les
ones calmes que agito amb el peu;
llàgrimes
d'un temps de llum,
quan la meva
llengua morta
era una
cançó amb ritme de pinya
i melodia de
sorra blanca.
Taigüey, Guaitiao,
amics que
sempre fóreu
reflex del
sol al bell ventall
de colors
bigarrats,
on l'aram de
la pell era l'esperit
d'un
somriure estès per la verdura
de la selva
estimada; a on Atabey
protegia els
seus fills, dels ulls de cendra.
I la cendra
va arribar del fred del nord,
amb cors
balmats, assedegats de vida,
egos malalts
de cops i de mentides,
de déus
torturadors i torturats,
penjats en
creus,
esclaus
cuiners d'olles bullint,
cremant els
qui pensaven sense jous
i somniaven
illes mar enllà,
amb glaucs i
nus i postes sense por.
La cendra
afaiçonada amb el terror
del monstre
dibuixat per la maldat
disfressada
d'encens i eternitat;
aquell dia
vam perdre de debò
el rostre
més preciós de la bondat.
Taigüei! i
amunt, que un dia tornarà
aquell aroma salabrós de l'oceà,
ben lluny
dels búnquers dels diners, i el dur
càlcul de
valors i vanitats.
Torneu-me el
meu país, la meva gent,
la meva
llengua, la meva cançó,
el nu reflex
dels meus petits al mar,
la maragda
de la riba i el somrís,
la pau, i el
silenci del matí,
el cuyo del
bacaju,
i el repic
del timbal a
l'hora del dinar,
la xardor
del sol,
i el crit
enterc
del poble
que reclama identitat.
Taigüey Caribe! Guaitiao!
Friday, February 1, 2013
Som oques que estirem el coll per menjar.
Els
éssers humans i els temps conserven, ni que sigui amb verdet i
rovell, les estructures escantellades d'antigues tiranies o
esclavatges. Sempre surt algú que diu que, quan aquests esclavatges
foren, la mentalitat de l'ésser humà els feia harmònics amb
l'època. I aquest algú, amb la boca plena d'academicisme, sembla
justificar contra corrent els dictadors ancestrals, les brutalitats, les
injustícies, la crueltat... Però el cert és que fins i tot a l'època
romana hi havia qui cridava en contra de l'esclavitud, qui protestava quan els pares venien els fills com a esclaus o quan els mataven (era
legal); en aquesta època de mentalitat animal, hi havia també qui protestava contra les lluites de
gladiadors, i fins i tot, estranys personatges que parlaven de l'amor
entre els éssers humans, i que gosaven creure que els déus romans
eren només pedres. Els historiadors que assuaugen els crims de la
història pequen de servilisme a teories que, per
interessos que ara no venen al cas, necessiten disculpar Roma, els
imperis, les monarquies, les tradicions, les religions... les
columnes heretades on se suporta bona part de la civilitat actual i que en realitat és, en un 90%, fum i vanitat; i en un altre 10%, cadenes invisibles.
Explicava
un gran sacerdot, un xic heterodox no fa pas gaires dècades, que una
vegada hi havia una oca que va passar la vida lligada a una cadena.
L'oca havia d'estirar el coll fins a més no poder dia rere dia per
arribar al menjar que li posaven en un plat. La cadena no li permetia
acostar-se a l'aliment, i per això havia d'estirar el coll. Un dia la van deslligar. Però quan va
arribar l'hora de menjar, l'oca, tot i que ja no estava lligada,
continuava estirant el coll per acostar-se al plat de pinso; després
de tants anys, no ho sabia fer d'una altra manera.
Nosaltres,
malgrat que no tenim unes cadenes excessivament materials, estirem
sovint el coll a causa de l'educació, de les tradicions, dels tabús,
de les pors, de l'educació transversal de tota la societat sencera
al llarg de la nostra vida des que vam néixer. Estirem el coll
perquè hem vist els nostres avantpassats estirar-lo, i vivim,
sovint, i sense saber-ho, com si estiguéssim lligats a una cadena.
Quan ens adonem d'això, comencem a corregir postures i a obrir
mentalitats. Descobrir cadenes invisibles i tics d'esclau esdevé la
primera etapa del camí vers la llibertat i la creativitat.
M. J. Larra
acostumava a dir que el poble no serà veritablement lliure fins que
la llibertat no estigui arrelada als seus costums, i fins que no
s'identifiqui amb aquests costums. Els monos sapiens som animals de
costums; tendim a ser esclaus dels costums, als quals obeïm sense
pensar gaire per què. Existeix una certa reticència (barreja de
mandra i por) a canviar de cop allò que sempre hem fet, i continuem
estirant el cap per a menjar o beure, igual com fèiem quan estàvem
lligats; o encara pitjor, igual com feien els nostres avantpassats
llunyans, els pares dels costums, quan estaven lligats.
Els diners són detestables.
Els
diners són detestables.
Volen
ser la mesura del poder de les persones; la mesura del que poden, del
que valen, del que han fet, del que mereixen. Els diners segueixen la
política del privilegi, i de la perpetuació dels privilegis. Els
diners compren els drets de les persones; compren anys de vida;
compren enemics; compren amics. I pels diners, sovint, els enemics
fan veure que no ho són; i pels diners, massa vegades, els amics
decideixen ser-ho. I la feina ja no es fa per passió sinó per
diners. Els diners es converteixen en la finalitat directa o
indirecta de tots els actes, de totes les relacions, de tots els
protocols, de totes les normes. La llei blinda els diners. La llei
sacralitza la possessió dels diners i de tot allò que val diners.
Els diners es converteixen en la pauta que diu per on hem d'escriure,
en l'estil que dicta com hem de viure, en la norma que dirigeix com
hem de riure; en la cadena que ens allunya de la llibertat que els
diners decideixen que no ha d'existir; en la moral que regula les
accions que posen en perill l'ordenament social generador dels
diners. Els diners són als humans el què les cagarades i pixarades
són pels gossos; marques territorials, fronteres, configuracions
d'un imperi mesquí fonamentat en el poder i la riquesa. Els diners
són la falsa humanització de la llei de la selva, que ens pensem
que és llunyana, però que traspua cada porus de la nostra pell.
Per
l'adoració als diners la música es fa silenci. Per l'anhel pels
diners, massa artistes decideixen crear o deixar de fer-ho. Els
diners es converteixen en una mena de droga que ens converteix en el
centre de món; tot gira al voltant de les nostres mancances; les
dels altres es perceben com una qüestió absolutament secundària.
Els
diners són el mecanisme zoològic i biològic mitjançant el qual la
societat dels insectes humans jerarquitza els individus i ordena un
creixement material que enlloc no té escrita una direcció ni una raó
de ser. Si els diners són acceptats en la línia vital d'una persona, aquesta persona perd la passió pels actes en si mateixos, deixa de capbussar-se en el present i de contemplar la bellesa present a cada mil·límetre cúbic d'espai i a cada quantum de temps. Els diners són una droga dura que roba vida a cada instant de la vida Els diners no són humans.
Wednesday, January 30, 2013
Tuesday, January 29, 2013
Lincoln (2012), Steven Spielberg
Lincoln
és una pel·lícula que fa recomanable repassar-se prèviament la
història de la política dels Estats Units a la guerra de secessió
si hom no es vol perdre ja a la primera mitja hora de visionat.
Jo no la qualificaria com a pel·lícula comercial com he sentit dir a algú; té una certa densitat política i històrica.
Em sobren alguns arrodoniments carrinclons propis dels dibuixos animats de Disney, com quan el president del congrés manifesta que vol votar i li pregunten el sentit del seu vot; ell respon, jovialment, amb un to que em fa recordar al del Geppeto del Pinotxo o al del mateix Peter Pan. Però deixant de banda aquestes “americanades”, hi ha moments intensos que convé destacar: la discussió del president amb la seva dona pel que fa a la possibilitat de l'allistament del seu fill a la guerra, o l'impecable discurs del president quan explica als seus col·legues l'íntim i sincer motiu pel qual desitja signar l'abolició de l'esclavitud abans que s'acabi la guerra.
Jo no la qualificaria com a pel·lícula comercial com he sentit dir a algú; té una certa densitat política i històrica.
Em sobren alguns arrodoniments carrinclons propis dels dibuixos animats de Disney, com quan el president del congrés manifesta que vol votar i li pregunten el sentit del seu vot; ell respon, jovialment, amb un to que em fa recordar al del Geppeto del Pinotxo o al del mateix Peter Pan. Però deixant de banda aquestes “americanades”, hi ha moments intensos que convé destacar: la discussió del president amb la seva dona pel que fa a la possibilitat de l'allistament del seu fill a la guerra, o l'impecable discurs del president quan explica als seus col·legues l'íntim i sincer motiu pel qual desitja signar l'abolició de l'esclavitud abans que s'acabi la guerra.
Destaco
la caracterització del president, els seus moviments, el to de la
veu, la mirada, el carisma, la presència, el regust
d'intel·lectualitat en algú que no és un intel·lectual. Són impecables les
escenes, amb els mobles de l'època, els clarobscurs, els vestits
foscos de gala... Tot plegat fa intuir una intensa olor de caoba, de fusta noble,
de llibre vell amb llom de cuir, de cerimònia massònica, de lloança
a la raó, de respecte a la pluralitat d'idees, a la igualtat, a la
llibertat.
És interessant, també, el paral·lelisme de la corrupció gairebé al·legal de l'època amb les misèries d'avui. Si bé en aquell moment la corrupció semblava treballar al servei d'una causa justa, mentre que avui juga a favor de l'enriquiment dels poderosos. És destacable la descripció del dia a dia de la política del moment: els suborns, la mentida, la trampa o el mig engany, tot per assolir la més noble de les causes. I a l'últim, apareix el sacrifici, el lliurament a la mort de milers de joves, que el propi president va escollir en negar-se a signar la pau abans d'aconseguir l'abolició de l'esclavitud, perquè intuïa que si la guerra s'acabava de seguida, l'abolició, per raons polítiques, no arribaria mai. Es palpa la tensió, la culpa, l'ambigüitat, el pacte amb les forces més obscures, l'elecció entre l'holocaust i l'abolició, o la pau i la perpetuació de l'esclavitud.
És interessant, també, el paral·lelisme de la corrupció gairebé al·legal de l'època amb les misèries d'avui. Si bé en aquell moment la corrupció semblava treballar al servei d'una causa justa, mentre que avui juga a favor de l'enriquiment dels poderosos. És destacable la descripció del dia a dia de la política del moment: els suborns, la mentida, la trampa o el mig engany, tot per assolir la més noble de les causes. I a l'últim, apareix el sacrifici, el lliurament a la mort de milers de joves, que el propi president va escollir en negar-se a signar la pau abans d'aconseguir l'abolició de l'esclavitud, perquè intuïa que si la guerra s'acabava de seguida, l'abolició, per raons polítiques, no arribaria mai. Es palpa la tensió, la culpa, l'ambigüitat, el pacte amb les forces més obscures, l'elecció entre l'holocaust i l'abolició, o la pau i la perpetuació de l'esclavitud.
Com
anècdota, podria explicar que el visionat atzarós i no excessivament buscat d'aquesta pel·lícula m'arriba després d'un parell de setmanes en què la
meva activitat filosòfica o literària ha girat al voltant de la
llibertat. Sense pensar-ho ni preveure-ho, han estat potser les últimes setmanes del
blog “Nuesa Literària” les que més han tractat sobre la llibertat
de l'individu i dels pobles.
Subscribe to:
Posts (Atom)