El regal milionari d'un déu boig i avorrit.

Tic tac, el rellotge corre. Hi ha una Lluna d'ungla i Venus a frec. Al lluny algú canta. Mai no hi tornarà a haver un instant com aquest, bo i que n'hi haurà d'altres. Estem canviant a cada moviment de la busca. La vida ens pica l'ullet i fa olor de roses. A cops l'olor és de llar de foc. Ja no som qui érem ahir, però a cada moment se'ns regala un nou instant i un nou jo per poder néixer de nou.
Cada alba encetem una lluita, i els ulls ens poden brillar o poden tremolar; la bellesa que ens envolta mereix que escollim bé. Estan naixent criatures, perquè l'amor existeix. I un dia aquestes criatures agafaran una guitarra i cantaran i el món serà més bell. Continuen corrent les busques, i el nostre cor batega; el cor de cadascú. Us estimo tant que fins us perdono que em crideu des de dins del vostre cotxe perquè corro poc, o corro massa, o dubto, o somnio truites. Veig un nadó que es mira el rostre arrugat de la seva àvia i el troba bell; només aquest nadó té el sentit absolut del gust estètic; encara no se li ha espatllat. Després d'aprendre la lliçó del nadó, miro la gent i veig tanta bellesa arreu; tot i que alguns no ho saben i estan pansits. No saben tampoc que la vida és un regal milionari d'un déu boig i avorrit que no és fidel de cap religió i que s'enamora de les persones. Tic tac; el rellotge avança; tots marxarem; però aquest instant que tenim ara és part d'aquest regal milionari i ha de ser viscut, compartit, gaudit, plorat de joia, cantat, declamat... Aixequem una copa per celebrar aquest moment; únic, abans no s'esvaeixi. El món és ple de gent bella; fem-los saber com en són de bells, i com d'envoltats de bellesa estem.

L’autoritat és moltes vegades el vestit que es posen els qui no troben bell cap vestit dels que tenen a l’armari.

Realment, hi ha gent que atorga a les formes un poder gairebé absolut; acostumen a ser els mateixos que estimen l’autoritat; i curiosament, sovint són persones que envegen. No m’agrada escriure sobre aquestes persones, ni tan sols per expressar el que no és bo en la seva actitud. Escriure contra algú és molt molest, i em fa perdre energia. Escriure parlant malament de qui sigui, ni que en criticar tingui raó, és esgotador, i em fa estar entretingut un temps que podria dedicar a escriure sobre realitats benignes.

Intentaré no parlar a la contra, sinó a favor.

Quin goig que els altres triomfin, que ho facin els que tinc a prop; que toquin bé el piano, amb virtuosisme, que gaudeixin fent-ho, que guanyin premis… Alegrar-me del bo dels altres fa que la meva alegria sigui doble, triple, multiple… L’alegria fa que el nostre cervell ordeni la generació d’hormones benignes per al nostre funcionament mental. L’alegria pel bé dels altres és una manera d’estimar-los. El bé dels altres, no disminueix el nostre. El que els altres assoleixen, no ens fa mal, ans el contrari. Ser feliços amb la felicitat aliena és un simptoma de victòria personal, de grandesa d’ànima.

L’autoritat és un pobre mal menor que surt quan no trobem cap altra forma més intel·ligent i més humana per ajudar algú, o algun grup, a evitar el desastre. L’autoritat no és pas un patrimoni exclusivament humà; les formigues, i molts altres insectes i animals, tenen la societat estrictament jerarquizada, amb senyors i súbdits, amos i esclaus, dominants i servidors. L’autoritat és essencialment contrària a la igualtat de les consciències pel que fa a la dignitat i al valor. Hi és perquè no hem trobat la manera de fer que no hi sigui. Si apareix quan no toca, cosa que passa sovint, l’erra. L’autoritat és moltes vegades el vestit que es posen els qui no troben bell cap vestit dels que tenen a l’armari. L’autoritat és un autèntic impediment educatiu, generador de ràbia, desmotivador, creador de confusió, miratge fictici a cops amb formes belles que amaguen una buidor esfereïdora. L’autoritat és allò que m’allunya de qualsevol altre; un mal menor que no hem sabut eliminar; alguns l’adoren i l’entronitzen, i es fan molt de mal.

Les formes imposades són un atemptat a la llibertat del gust estètic aliè. La forma a la indumentària, als dissenys, al treball personal, a les tasques individuals, a la gestió de l’individu, ha de ser la conseqüència d’un procés creatiu de raonament i maduració. La icona que assenyala un fons, un contingut essencial a cops invisible que representa l’autèntica essència humana. Les formes són moltes vegades un instrument al servei de l’autoritari i/o de l’envejós, per a desqualificar i enfonsar aquell individu o grup que li resulta molest o desagradable. La diversitat de formes fa més bell el món i esperona a l’estudi i l’anàlisi estètic a tots aquells que volen trobar-ne de noves i de diferents en una recerca constant de noves maneres de sentir i de comunicar.

Quan allò que fem ho fem perquè ho estimem; el poder de l’autoritari i de l’envejós no aconsegueix el seu objectiu paralitzant. La força de l'amor a la vida és omnipotent i ens porta damunt del palmell de la mà vers regions desconegudes del plaer espiritual i creatiu. Cap ésser finit, engarjolat pel seu propi ego, pot aturar les persones lliures en un univers que no controla ningú.

La vida és un joc en un esplai estrany.

La vida és un joc en un esplai estrany; 

no ens diuen qui som, ho hem de descobrir. 

Ara paro jo, t'haig de perseguir. 

Et toco l'esquena, m'assec sobre el terra, i em faig l'adormit. 

 

Tot seguit, de sobte, la llum està aquí. 

No sé com parlar-ne, em costa de dir;   

tampoc no cal fer-ho, de fet, no hi ha mots;

l'esplai, mentre jugo, i m'embruto de terra, ens ho explica a tots.

La vida és un brou al plat de l'alberg. 

S'hi ha bullit un cor de vedell despert,

rialles de bojos que trenquen fermalls,

que salten i xisclen, s'abracen i empenten, amb càntics i balls.

Juguem mentre duri l'estona d'esplai,

no importa si és curta; s'estira com mai.

Ara paro jo i et faig un petó;

per això quan s'acabi, el món que hem trobat, serà molt millor.

   

Quatre dies.

Quatre dies; no vull perdre ni un instant, 
alliçonant a qui no rep paraules, 
ni d'ell mateix, ni de l'ego que l'angoixa. 
Quatre dies, i agraït de tanta llum, 
d'aquest Sol clar que travessa la finestra.
Quatre dies i els viuria tots sencers, 
estimant qui se sent trist o té basarda; 
els viuria tots amb qui trepitja el sol 
incert del viatge tan terrible. 
Voldria ser l'alegria de tants 
que tenen por, sovint amb justa causa. 
Admiro com maneguen la foscor, 
i aquest somriure, encara, que dibuixen; 
i amb el qual fan tan bonic el món; 
i ens ensenyen el secret de l'art de riure. 
Quatre dies, no tinc temps per dir "no puc"
"no goso", "no ho intento"... els vull tots quatre! 
Per gaudir del temps valuós fet de detalls, 
de tendresa, de misteri, d'esperança.
Quatre dies en què quasi no sé res; 
tan sols com n'és de bell fer que somriguin
els ulls que enmig del plor no poden més
i que m'estimo tant que adhuc m'espanten. 
Si acosto la mirada a tot allò,
que se'm regala avui, aquí, i ara.
Tan sols puc repetir gràcies per tot,
i anar-me'n en silenci cap a l'alba. 

J.S.
.
.
.

La resposta

Arriba un moment a la vida en què reps una resposta. Potser el prefaci del llibre d’instruccions que ningú et va posar sota el braç en néixer. Potser la primera veu del Gran Germà que fins ara t’ha contemplat sense dir res. Potser el primer avís d’un viatge segur i no gaire llunyà.

La resposta arriba en forma d’evidència, no deixa espai pels dubtes. És miraculosa. Respectuosa amb les lleis de la natura, però sovint es fa present desafiant les lleis de la probabilitat. És miraculosa pel que fa a l’eficiència del seu poder; assoleix allò que amb les forces purament humanes és inassolible. Deixa el seu missatge com un regal i comences a escoltar les paraules que d’alguna manera sempre has intuït que són certes, i que ara veus com una evidència. Recuperes la primera fe, la de quan eres una criatura petita i encara no t’havien produït confusió, adoctrinant-te amb la fe oficial. Tornes a la primera fe, la que portaves en néixer, la dels temps en què veies els morts i copçaves la presència d’un més enllà en tot allò d’aquí que vivies. Els primers Nadals. El carrer Arquímedes. El bosc d’aquell temps. Aquella pau al profund de l’estómac. La tia Estrella caminant i parlant-te al menjador de casa. Els somnis d’allò tan meravellós que un cop despert oblidaves, recordant només que era meravellós i que ho feia tot bo. Els somnis terribles que t’assenyalaven la presència del mal també aprop, i que t’ajudaven a posicionar-te. Les primeres cançons en un “single” de vinil que emplenaven el menjador nadalenc. L’olor dels canalons. La ràbia que et feia quan algú molt gran que estimaves tractava malament la seva germana també molt gran, i la teva revolta guerrillera en la seva defensa; i la llum als ulls de la maltractada en adonar-se que algú que acabava d’arribar denunciava una injustícia.

Però ara som aquí, amb la resposta d’ara, convertida en fets incontestables que proclamen la vida com una realitat maquíssima que val la pena i que hem d’agrair en tota circumstància.

Sóc molt semblant a la majoria dels alumnes que tinc ara. Estic al palmell de la mà de déu. M’estima per ser ell com és, no per ser jo com sóc. No he merescut res d’allò que ara em permet ser. Ho fa perquè vol. Estima a tots igual. Cadascú té el seu moment. Potser la única condició és que s’ha de voler. Ho mereix ell per nosaltres. No estem mai sols. No necessitem res del que tenim, per això podem gaudir del present sense por a perdre’l. Cada pèrdua obre la porta d’un guany. No haig d’intentar millorar els altres, a excepció de la meva tasca com a educador; aquí sí que tinc una missió. Em moriré. La vida és maquíssima. La por que en algun moment sento i sentiré em fa entendre la por que de vegades tenen a la seva vida aquells que tinc al meu càrrec, i m'ajuda a comprendre’ls millor. Ningú no es perdrà; l’eternitat és prou llarga per assegurar que això no passi. Cap religió sap de què parla; pateix d’un excés d’orgull i de confusió intel·lectual. La naturalesa del temps només l’estudia seriosament la ciència. Déu és assegut al cotxe, al costat teu, i al banc de la plaça. De vegades truca. O escriu un missatge. O regala un somriure. O canta. Apareix quan vol i ho il·lumina tot. Hi ha qui confon la llibertat que un necessita per a entomar la seva vida, amb la traïció o la rebequeria; algun dia també rebrà la seva resposta i tot li anirà bé.

“El que fem avui afecta el nostre passat i canvia el nostre futur. Podem deixar el món una mica millor amb només un gest, ni que sigui petit, o una actitud.” C.G.

La felicitat ens espera al llarg de molts camins.

Curta com és la vida, i hi ha qui se la complica:

"Si ets mal xicot, jugaràs a quarta catalana en comptes de jugar a segona catalana!" 
"Si no esculls ciències, no trobaràs feina..." 
"Pràctic, sigues pràctic..." 
"Que fas tocant l'ukelele! De què serveix?"
"Oh! Que adolescent que estàs!" 
"T'imagines? Jugar a primera catalana! Oh quin somni!"

I ja que ha sortit el tema, jugar a segona o primera catalana serà per a molts la culminació d'un somni vital que els permetrà passar moltes tardes de diumenge escoltant poemes èpics de clara inspiració shakesperiana tals com:

"Arbitro, que malo eres!" (tot un clàssic)
"Pero que entrenador más malo!"
"Árbitro! Eres un judio!"
"Saca el pito, que no tienes!"
"Entrenador... saca a mi niño, que la tienes pillada con él!"
(N'hi ha més però al meu bloc de notes són les primeres que m'han sortit...)

El privilegi d'escoltar aquests versos es guanya aconseguint categories tan elevades i que emplenen de sentit la vida sencera com la segona catalana. Perquè la vida no és pas res més que això. Ni tocar la guitarra, ni estudiar infermeria o medicina, ni escriure poemes en una platja, ni ensenyar la teva filla a fer volar un estel, ni passar els estius en un càmping naturista i conèixer gent meravellosa, ni formar un grup de música i fer concerts pels pobles fent feliç molta gent, ni anar a Canet Rock, ni lluitar per salvar la Terra contra la contaminació, ni defensar causes justes, ni treballar per evitar que hi hagi gent dormint al carrer, ni fer un petó a la noia que més estimes, ni fer un curtmetratge, ni composar una cançó, ni riure amb els amics o les amigues, ni ser bona persona.... no! La vida és jugar a segona o primera catalana! Això ho omple tot! Dóna sentit a tot. Els versos dels intel·lectuals del públic d'un camp quan pensen en l'àrbitre són irrenunciables! Els crits de l'entrenador humiliant el jugador que s'ha equivocat i que el deixen afònic són d'una mística que només un suïcida o algú molt estrany podria decidir de renunciar. 
Fa poc, a algú se li va acudir de retuitejar un article de l'investigador Massagué que parlava de com d'aprop n'estem d'aconseguir vèncer el càncer; tenia molts pocs retuits, perquè no parlava de la segona catalana, ni de la glòria de jugar-hi o d'arribar-hi. No fa gaire tampoc, el pare d'un xicot que suspèn molt, estava destroçat, no pas perquè el xicot suspengués a l'escola, tots sabem que això no importa, sinó perquè l'entrenador el feia jugar poc! Quin drama! El pobre noi es perdia les bronques de l'entrenador! El pobre noi no podia mirar l'estadi i gaudir amb els poemes èpics dels intel·lectuals que dediquen gloses a l'àrbitre... I el que és pitjor... el pobre noi s'allunyava de la possibilitat de jugar algun dia a la segona (o la primera) catalana! Pobre home! Estava destrossat!

La vida no són moltes coses, només és una: guanyar partits i arribar a una bona categoria catalana. N'hi ha que per guanyar partits perden el temps llançant-se a terra... són estrategues èpics, lluitadors formidables que si aconsegueixen que el seu equip guanyi, mereixen ser canonitzats. D'altres caminen a poc a poc quan els substitueixen a cinc minuts del final i el seu equip guanya. Algun heroi de la vida, filòsof de l'existència, fins i tot ha llançat una segona pilota al camp per aconseguir la gloriosa victòria que fa que l'univers sencer aplaudeixi i que el déu futbol estigui content.
Què més pot voler un pare? Minuts... minuts... per la gloria de la segona catalana! No hi ha res més! Ni la medicina, ni la infermeria, ni el mar, ni el sol, ni noies boniques, ni cançons, ni l'esforç diari per a ser millors persones, ni l'alegria d'estimar els que tens aprop, ni diplomes, ni felicitacions dels mestres, ni bones notes, ni el camping el Templo del Sol, ni manifestar-se al costat de la Greta Thunberg, ni riure, ni abraçar el seu fill.... res no val la pena si no té minuts per tal que el seu hereu assoleixi la glòria d'assolir la segona catalana!


Per si algú no ho ha pillat, és un text irònic, satíric i sarcàstic que pretén expressar hiperbolitzant l'obsessió malaltissa d'alguns per una activitat que és només un bon esport, una possibilitat d'exercitar el cos i la ment, i que sovint es pren com una religió o com la finalitat de la vida. 
La finalitat de la vida és ser feliç, i la felicitat no està al final de molts camins, sinó en el mateix camí; i entre aquests camins a on s'està, no hi ha el de l'obsessió.
.
.
.

Respecte

Image from unsplash image's bank by Mathew T Rader

"Masclets", "Machitos", van de guais, de pallassets, de bons paios, d'intensament sociables... dissimulen quan poden una concepció de la vida ultratradicional; quan porten massa alcohol al damunt els costa més d'amagar. Miren els culs de les noies sense poder-ho evitar; es pensen que un piropo, a les dones, els fa feliç, no veuen que sovint els fa vergonya, que se senten intimidades, i que no sempre es queden prou tranquil·les com per a fotre'ls un moc. Quan alguna els fot un moc i exigeix no ser tocada o piropejada l'anomenen estreta, o "tortillera", com si ser lesbiana fos negatiu, com si representes una condició inferior a ser heterosexual.
Quan es descuiden d'intentar semblar progres, en critiquen alguna altra per anar massa fresca; a ulls d'ells una dona ha d'anar tapada, perquè si no va tapada vol dir que vol "guerra". Per ells una dona en realitat té una imatge feta per als ulls del mascle; no ho reconeixeran mai, fins i tot faran campanya contra això que acabo d'escriure, però en el seu dia a dia, sobretot quan beuen més del compte, evidencien això que íntimament ja pensen i que al llarg de dècades han absorbit del seu entorn de mascles "machitos", eh! Que guais que som! eh! Quina penya que som!
Es pensen que en to de broma tot és permès, fins i tot la seva misogínia; també és veritat que no saben què vol dir misogínia. La broma és per ells l'escletxa per on ataquen i destrueixen el que no entenen o el que saben que mai no podran assolir. La broma, quan es torna burla, els permet ser grollers, ser injustos, ser racistes, ser masclistes, enriure-se'n de les persones amb deficiències, ofendre els qui no pensen com ells en qualsevol tema. La broma, la paròdia, tant més agressiva com més alcohol han absorbit, treu d'ells la bèstia gelosa i orgullosa que exhala la imposició d'una concepció ancestral de la vida en què les dones ho fan tot i l'home és el client de l'hotel domèstic.

Com la majoria de la societat, associen l'atractiu sexual al cos nu. No entenen que hi ha persones que bo i que sentim atracció per les dones (o pels homes segons l'orientació de cadascú), no associem aquesta atracció a cap part concreta del cos, sinó a la realitat humana de la persona, a la qual coneixem a través de la paraula, l'amistat, i el respecte (també trobem atractiu el cos). Quan cada estiu un servidor, amb milers d'altres servidors, conviu en nuesa amb centenars de persones de totes les edats i sexes, el cos ja no té cap reclam i ja no esdevé obsessió de res. Un cos humà és per damunt de tot una persona, i és atractiva la persona sencera, no pas un organ, un feix de grassa o de proteina, o la visió de determinada corba. Però com que ells no ho entenen, i com que sospiten que no podran mai entendre-ho, converteixen la seva frustració en sarcasme, cinisme, menyspreu, i a l'últim en exclusió.

No es pot conviure amb qui no és respectuós amb l'altre, amb qui no té un mínim de tendresa, amb qui se'n riu de l'amor, amb qui el confon amb promiscuïtat o sexe irresponsable, amb qui malgrat tot això considera fresques, putes o provocadores les dones que es vesteixen com volen; amb qui se'n riu dels grassos, o dels deficients... amb qui considera la dona algú a qui el marit ha de prohibir vestir-se d'una manera o d'una altra... amb qui es pren la familiaritats de grapejar la qui li agrada sense preguntar-se si a ella li agrada, i sense entendre que no cal arribar a que t'hagin de respondre amb un moc o amb un exabrupte perquè les deixi tranquil·les i les tracti amb el mateix respecte que si fossin mascles.