L'energia invisible

 

Cada moment que vivim és un privilegi. Descans o feina, tribulació o festa, quietud o brogit. El temps i els colors, les formes, els sons, els records dels rostres i dels llocs. Tot és un regal i un goig que de vegades la pressa ens arrabassa. Em fa feliç la felicitat dels altres, la seva sort, les seves habilitats, les seves victòries. Si no em fessin feliç, estaria malalt.

De vegades, qui intenta arrabassar-nos la consciència de privilegi no és la pressa sinó la injustícia, l'ofuscació dels altres quan són guiats pels instints animals; l'enveja i la gelosia (que són malalties mentals); la incomprensió de les dificultats dels altres, de les seves malalties invisibles, dels seus drames interiors, de les seves incapacitats. 
L'obsessió impulsiva, el fet d'actuar a cops de nervis, l'absència de calma, els crits, el nerviosisme, l'odi en estat pur... tot això és la substància de la malaltia. L'absència d'autocrítica fa impossible l'actitud d'escolta. 

L'essencial és la sinceritat amb un mateix. Un mateix sap si es diu la veritat a si mateix. Un mateix sap el pes que no pot aixecar, coneix fins i tot la causa de les malalties que a ulls dels altres són fruit només de l'atzar; un mateix coneix la part invisible de la seva malaltia que els altres no veuen, i que en conseqüència no accepten ni es creuen; un mateix sap el grau del seu amor i la seva pròpia jerarquia d'obligacions, les exigències no escrites de la seva feina si la vol fer bé; exigències que a ulls dels qui tenen miralls a la mirada no són tals, perquè ells no s'hi topen ni les pateixen. Però un mateix coneix la importància de la seva feina, l'ajuda que representa per als altres, el drama d'anar coix en la seva execució, la responsabilitat davant de desenes de persones que necessiten l'acció concreta d'un dels teus dies. Hi ha feines que si no les fa una persona, les podrà realitzar una altra; però hi ha altres feines que només les pots fer tu, i que si no la fas, algú innocent en sortirà perjudicat encara que legalment a tu no et puguin recriminar res.

També saps el que has fet bé, el que has donat, encara que algú no t'ho reconegués; ets plenament conscient del teu esforç, de vegades més enllà del que realment pots, amb tots els problemes que t'ha comportat. Ho saps tu, i no en fas bandera, i això és realment l'únic que compta. L'essencial és la sinceritat amb un mateix.

L'important és mantenir en l'acció diaria la coherència d'una manera de viure concreta que tu tens dret a exercir (ningú te'n podrà mai imposar una altra), i que només has d'entendre tu i els teus. Tens dret a tenir un "tu i els teus". Tens dret a crear la teva pròpia llar i lluitar per ella amb totes les energies del teu ésser, encara que siguin febles. El teu projecte vital mai no va contra ningú, i defendre'l, i defendre l'esforç d'un quart de segle d'amor, no és només un dret, és una obligació i un privilegi. No vols res dels altres, res; mai no ho has volgut; tan sols demanes que no destrueixin el que és teu.

Mai no ens podran prendre allò que és genuïnament nostre, i que tenim a dins i al costat. Al món, entre moltes realitats, hi ha una energia que és discreta i que de normal no es proclama tant perquè sovint no s'identifica com a grandesa. És una energia silenciosa, gratuïta, gens capriciosa, que es fonamenta en la convivència, en el civisme, en la llibertat, en la defensa de la pròpia identitat i en el respecte a les idees i als pensaments diferents als d'un mateix, encara que siguin molt diferents. Mai ningú serà menys per ser diferent a mi, per pensar diferent, per tenir costums, valors o idees, diferents, per parlar d'una manera determinada, o per escoltar una música concreta. Mai no parlaré malament de ningú a esquenes de ningú. Mai no deformaré la realitat dels esdeveniments per justificar la meva visió de les coses. L'energia de deixar ser, de deixar triomfar els altres, i alegrar-se de la seva victòria és patrimoni de moltes persones senzilles que han viscut modestament el seu dia a dia.

Em sento cansat, però espero mantenir-me fidel a aquesta energia, a aquesta actitud; i tenir la humilitat de demanar ajuda quan no pugui més.

 

La identitat cultural individual com a tret personal i segurament únic per a cada ésser humà.

 

Tornem en aquest racó de tant en tant com aquell qui fuig d'una voràgine que si no tens cura se't menja i que malda per destruir-te. Retornar a aquest espai és recuperar la lentitud, la sensació de plenitud dels instants quan no apareixen com a "útils per a" sinó només com a instants estàtics que pots fer servir com et vingui de gust, o no fer-los servir. 

Tornar aquí és marxar una estona d'Espanya i del seu estil. Som dins de l'estat espanyol? Sí. Venim d'un altre punt de l'estat espanyol? Sí. Però viure aquí és descobrir aspectes no espanyols que el lloc d'on vens no té; igual com el lloc d'on vens té aspectes no espanyols que aquí no hi són. 

Tampoc no vull dir que la cultura espanyola sigui dolenta en si mateixa, ni de bon tros; és en general molt bona, i me l'estimo molt, però no és la meva, i a un en moltes ocasions li agrada trobar aquelles realitats que s'amollen més al seu ésser; recordeu que aquests escrits no poden ser altra cosa que sincers, i si a algú li pica, que es grati; tothom té dret a sentir-se com se sent, perquè no ho tria, i perquè té dret a la seva pròpia manera de ser. 

Per exemple, hi ha molta gent que avorreix França; jo adoro França, i, en línies generals, tinc molt més en comú amb un francès que amb un aragonès o un valencià; però depèn de quin aragonès o de quin valencià parlem, perquè els individus som tots diferents i les generalitzacions parlen de conceptes irreals. Les maneres de ser relatives a la cultura s'emparen en la llei de la probabilitat i de l'estadística, que són les mentides més properes a la veritat que existeixen. 

I tot això s'incrementa si en comptes de parlar de "cultures" parlem d'"estats", i aquí ve quan els americans del nord no entenen res, de tan acostumats com estan a parlar d'estats com qui parla de regions de la seva pròpia pàtria, i de tan poc avesats com estan a una diversitat cultural, que a Europa canvia amb molt pocs quilòmetres de distància. 

Fixeu-vos, per exemple, en el recorregut  de la ruta panoràmica entre Teruel, Barcelona i Tolouse; vuit-cents vint-i-nou quilòmetres, travessant diferents maneres de parlar, d'entendre la vida, de mirar, de sentir... Totes vàlides, totes bones; però diferents. 

I quan parlo de diferents, no em refereixo només al paisatge; també a la llengua, als horaris, al que es fa a cada moment, al contingut del que es diu, a la importància de les tradicions, als costums. Aquesta variació, en tan pocs quilòmetres, és impensable als Estats Units, i és un tresor. 

És un privilegi poder canviar d'univers sense desplaçar-se excessivament. Això fa que persones que vivim relativament a prop puguem tenir maneres diferents d'entendre l'existència, i que siguem força més tolerants a aquestes diferències, tot i que als temps que corren aquesta tolerància i aquest respecte sovint es troben a faltar. 

Aquesta diversitat cultural també ajuda a evidenciar que en l'essencial totes les persones som iguals, que la cultura no deixa de ser un vestit, i que si ens traiem aquest vestit una estona ens descobrim molt i molt similars. Tots tenim les mateixes necessitats: estimar, ser estimats, protegir els nostres i el seu futur, respectar, ser respectats, transcendir, mirar més enllà dels fets sensibles, donar un sentit a tot. Tots tenim també defectes similars, tendències que ens poden conduir a la violència i la intolerància, tendència al sectarisme, al fanatisme, al xovinisme, al racisme... Enveja, molta enveja; gelosia, molta també; la gelosia és una forma de malaltia mental. 

La cultura és una identitat que fa que puguem ser diferents en les formes de l'esperit, però l'essència de la nostra essència és idèntica en tots els éssers humans.

Tot això ha vingut quan intentava dir que som al nostre refugi, al lloc on fugim quan volem allunyar-nos de la bèstia diària que ens converteix en instruments d'una cadena inhumana. La cadena inhumana que ens valora només per la utilitat que li aportem, que no compren febleses ni malalties invisibles, que pensa només en el seu algoritme personal i no mira el cor i el dolor dels altres. Nosaltres som d'aquí, i serà molt difícil allunyar-nos d'aquest racó, tan proper a realitats íntimament estimades: França, el mar, el bosc, la muntanya, la cultura, les llengües, el menjar senzill, el temps lent, la gent pacífica, la natura lliure de filats i urbanitzacions, un indret on encara que sembli impossible el capital no té l'última paraula, no decideix la destrucció de la costa, ni l'amuntegament inhuma dels éssers humans, ni la pressa genocida, perquè heu de saber que la pressa és genocida, igual com l'amuntegament de persones en barris i macrocentres comercials, però això ja és un tema per un altre escrit.

Sigues lliure.

Sigues lliure. Lliure de la por. Els vaixells estan força segurs al seu port; probablement, resisitirien molts anys restant de continu a la part protegida de l'escollera; però si fessin això, la seva vida estaria buida de viatges, experiències i aprenentatges. La vida, per a poder-la viure, cal gastar-la. I fa més por la por, que allò que la causa. Estimeu el risc de caminar pels camins que gasten la vida en la direcció de la saviesa i de la llibertat; llavors, si arriba la mort, no serà tan greu. La meva mort serà més mort perquè quan mori estaré més viu. La meva mort serà menys mort perquè hauré viscut.

Sigues lliure. Lliure de les normes que només tenen com a fonament la tradició, el "què diran", l'aparença, el protocol, l'estil concret d'una moral i una estètica relatives. Sigues tu; tu i la teva identitat; tu i les teves idees; tu i els teus somnis; tu i la teva recerca honesta de la veritat; ni que aquesta identitat, ni que aquestes idees, ni que aquests somnis, ni que aquesta recerca, et portin a la mort. Només és lliure qui viu sense témer la mort. Hem de témer la vida que no és lliure i que no és nostra més que no pas la mort, que és el dolç exercici de cloure els ulls quan arriba la nit i apareixen els estels i un està esgotat de tant viure.

Sigues lliure, no pas per desbarrar sinó per a dirigir el timó del teu vaixell vers la direcció que només tu has decidit i que t'emplena d'esperança. 
.
.