Tenim, tots, necessitat d'estimar i de ser estimats

Tenim, tots, necessitat d'estimar i de ser estimats; entenent l'amor no pas únicament en la seva versió reduida a la parella sexual, sinó en la totalitat del seu concepte humà. 

Necessitem estimar qualsevol amb qui compartim estones de vida; amb un amor del color que pertoqui. Amor de ferro rovellat, d'engranatge que continua girant malgrat el pas dels anys. Amor d'aire invisible i real, que emplena tots els espais, que hi és sense veure's. Amor amb gust de regalèsia i olor de suor, que neix d'aquella veu que crida, i que surt d'un cos que salta i que cerca sempre maneres diferents i noves de divertir-se. Amor contingut de professor discret que mai no proclamarà el seu amor humà de vell que pertot veu criatures necessitades de mots essencials i de gests iniciàtics. Amor de carn, amor de cor, amor de cervesa i braves, amor nou i recent descobert d'amic de maduresa, amor de company fidel que sempre hi és i que comprèn les teves dèries fins a l'incomprensible. 

La parella no té el monopoli de l'amor; fins i tot es podria dir que la parella és un concepte que en les seves formes i els seus detalls depèn de la civilització del moment. L'amor, en canvi, és etern i sempre hi serà; lliure i impossible d'etiquetar, més enllà de les pulsions del cos, de la por a la mort, de la ràbia animal de la supervivència... l'amor és allò que necessitem donar i rebre perquè som humans; malgrat la nostra foscor inconfessable, malgrat el poder o l'autoritat de la qual el moment ens vulgui dotar, tenim una profunda i intensa necessitar de ser estimats i de regalar estimació.

L'amor no es mereix, car si fos conseqüència d'un mereixement no seria amor; tot i això, l'amor és lliure i si cal ha de marxar, fugir, sense que per aquesta raó deixi de ser amor.

Pudor de mort

Heu sentit l'olor de mort d'un cadaver no enterrat de fa uns quants dies? Es va discutir molt al llarg de la seva vida; va esforçar-se a tenir sempre la raó, a aconseguir la víctòria dels seus; del seu país, del seu departament, de la seva ciutat, dels seus! Es va crear enemics, els va maltractar; eren enemics; va viure fastiguejat sempre amb la por de ser superat per algú altre en els seus anhels. Podríem dir que molt poques vegades va respirar. Ara fa pudor de gat mort, el món continua funcionant sense la seva presència; hi ha qui el recorda amb un regust desagradable a la consciència, i ell se'n va anar gairebé sense adonar-se'n, amb un bagatge de frustració subjectiva.

Avui ha sortit el Sol. És un sol bell, com bell és el cant de l'Emma, com bell és el reflex del Sol damunt la mar, com bella és la mirada d'aquella persona tan gran que fa comprendre perquè l'univers es va crear; es va crear perquè algun dia aquesta persona existís, i perquè existís el seu somriure amb tot el que significa. Hi ha dofins a poques milles de la costa de Calella, i la roca roja de les formigues, i el vent és com una remor que du fragàncies de sal i d'històries d'amor viscudes i imaginades. És tot el que hi ha ara, i és tot el que hi ha.

El pendol malèfic de la malaltia de l'ànima fa viure per una ambició que posa els seus ulls en un futur de glòria egocèntrica o de glòria dels nostres. Però la vida rau al present, i el nen o la nena que ens posen al costat, avui, és tota la nostra família ara; és el nostre fill o la nostra filla, i ho veiem en els seus ulls.

Un dia farem pudor de mort; haurem viscut?

Enterrem la disciplina al calaix de les eines rovellades (II)

 

No ens en sortim. No renunciem a la repressió com a mètode educatiu. No creiem en les paraules. Ens desanimem amb les primeres derrotes. No ens sentim capaços de convèncer, de seduir, de fer sentir. Tornem, agenollats, a la mare disciplina, norma, llei, que ens salvarà de tots els mals i farà que el món funcioni amb la precisió d'un engranatge. No creiem en l'individu i les seves potencialitats il·limitades. Ens fa mandra emprendre el millor de tots els camins. Per matar la plaga, cremem el sembrat. No ensenyem a distingir les raons que han de dur de vegades a fer servir allò que limitem i de vegades a no fer-ho servir; ens resulta més fàcil prohibir-ho sempre, prohibir-ho com a exercici de càrrec; és el que ens toca, diem, hem de prohibir, i ells obeir i intentar d'enganyar-nos; no creiem en la possibilitat de respectar la llibertat i ensenyar el risc dels precipicis de les addiccions, de fer veure la llum meravellosa de la maduresa que permet distingir quan fer allò que volem limitar i quan no.

Creiem, creu el gruix de l'eixam, en la llei i els càstigs que modulen la conducta; dubtar-ne aboca al dissident al calaix dels excèntrics, dels incívics fins i tot. Avui dia afirmar que hom no creu en la configuració dels estats, en els sistemes judicials, en la violència legal, en l'autoritat legal, és condemnar-se un mateix a ser apartat de qualsevol cercle d'intel·lectualitat, a no ser tingut en compte com algú amb n discurs digne de ser escoltat. Però la repressió, sempre, és la malaptesa d'una màquina incapaç de descobrir la persona rere l'ésser humà que s'equivoca i que l'únic que necessita és canviar; no necessita ser castigat per a satisfer no se sap quina mena de justícia (disfressa de la venjança o espantaocells del sistema); l'únic que necessita qui fa el mal és canviar; no pas canviar només el comportament, sinó canviar primer ell o ella, comprendre, sentir, voler, tornar a néixer... Només això necessita, perquè un càstig reforarà la seva ràbia, enfosquirà la seva humilitat, l'empentarà a noves malifetes, l'enquistarà en el seu enuig. Però som abelles; i les abelles anul·len les dissidents per a continuar essent abelles.

Renuncio a qualsevol llei per a canviar la vida, a qualsevol càstig, a qualsevol escarment, a qualsevol bestiesa impròpia de persones humanes superiors; i crec només en la capacitat il·limitada de l'individu de canviar cada dia, de tornar a néixer, de sentir d'una manera diferent la vida, d'odiar el que ha fet malament i disposar-se a construir un món lliure, sense por a la bellesa ni a la tecnologia.

Impunitat és el mot que fan servir els qui estan obsessionats amb la venjança sense saber-ho, i els que en el fons en el fons, entenen el comportament humà com l'exercici d'un interès egocèntric; entren en el joc del premi i el càstig, i no s'adonen que la reparació és ja la pedra que esclafa la impunitat, i la reparació, o la compensació vital que d'una manera o altra vol obrir-se pas, és el primer anhel de qualsevol persona que canvia de debò.

Buscar parella

 

Buscar parella no és el més encertat. No diré que sigui dolent ni que sigui bo; només dic que no és el més encertat. La parella no es busca, es troba. I es troba una parella millor com menys la necessitem per a ser feliços, com més feliços ja som per nosaltres mateixos sense que la presència o les accions d’algú diferent a nosaltres mateixos ens siguin necessàries per assolir la felicitat.

Perquè quan això passi, quan ens sigui suficient amb nosaltres i prou, de segur que no convertirem a ningú en un instrument de la nostra felicitat o en una possessió, de segur que ens mostrarem tal com som i que la futura parella ens coneixerà tal com som, i per tant sabrà si li agradem o no, de segur que si triem la nostra parella, no serà per a emplenar cap buit sinó només perquè la valorem, l’estimem, i trobem agradable i constructiva la seva companyia a la nostra vida.

Per tant, si estem bé amb nosaltres mateixos, per què buscar-la? Ja la trobarem.

Potser perquè ho veig així, em deixen un regust amarg aquests programes a on la gent va a buscar parella; la mostra i exhibició dels candidats, dels pretendents, em sembla com una fira de bestiar a on, per a més vergonya, les actituds, les paraules, la fatxenderia, la falsedat, els tòpics, el sucre recremat i ranci dels qui pretenen seduir o ser seduits, els mostra com a pesones incompletes que converteixen l’altre en un objectiu estratègic, en un complement de la pròpia vida, en una “cosa”, valuosa potser, però cosa que desitgen, que necessiten, que busquen, potser per a donar sentit a una vida que ells sols no saben o no volen encarar.

No tenir parella és viure una independència alliberadora, i trobar-la hauria de ser també viure una independènia alliberadora. L’emparellament només és humà si no malmet la llibertat i la independència. Només per als fills té sentit perdre la independència, perquè la sacrifiquem parcialment en benefici d’unes persones vulnerables que ens necessiten i a les quals hem fet venir sense preguntar-los si volien venir. 

En fi, és la meva opinió i prou.