Uns dies als llacs de la Maragda (X)

XII

Aquell estiu va ser el més calorós que recordo. Barcelona bullia com una olla, i dins del pis, l’aire era espès, ple d’olor de fum i de menjar ranci. Cada matí em despertava amb la mateixa pregunta: tornarà a desaparèixer? Em deixarà sola una altra vegada?
La mare tot just acabava de tornar d’una altra absència de tres dies. Havia entrat per la porta amb els ulls vermells i una bossa de supermercat plena de coses que no necessitàvem per res: galetes barates, una ampolla de vi dolç, un paquet de tabac i una revista de cotxes que el Xavi havia demanat; ell també venia al seu costat. Em va abraçar fort, com feia sempre que se sentia culpable. “Perdona, reina, perdona. Ara tot anirà millor. Et prometo que no tornaré a marxar”. I jo vaig fer que sí amb el cap com sempre. No em creia res.
El Xavi es va asseure al sofà, va engegar el televisor i es va obrir una cervesa; de normal, no parlava gaire amb mi, només per fer-me bromes pesades; la major part de les vegades, quan la mare no mirava.

Pocs dies després, al matí, la mare va dir que sortien tots dos una estoneta a comprar coses per dinar.

-Tu queda’t aquí, amor, que tornem de seguida. No obris a ningú!

Eren les onze del matí, i jo em vaig quedar al sofà, mirant la porta tancada, comptant els minuts al rellotge de la cuina. M’esperava una nova desaparició; estava convençuda que tornaria a passar el mateix.

A les dues, encara no havien tornat. A les quatre vaig començar a tenir gana de veritat. A la nevera hi havia un iogurt caducat i mig paquet de galetes. Em vaig menjar les galetes, asseguda a terra, amb l’esquena contra la paret, i vaig plorar una mica, però no gaire. Començava a estar-ne acostumada. 

Vaig pensar, sentint-me ximple pel fet de pensar-ho, que potser havien anat al mercat i que es devien haver entretingut, que segurament tornarien abans de sopar.
A les vuit del vespre el sol ja baixava i el pis s’omplia d’ombres llargues. Vaig sortir al balcó i vaig mirar cap al carrer: gent que tornava de la feina, nens que jugaven a futbol, cotxes que passaven amb la música alta. Ningú no mirava cap amunt. Vaig trucar al mòbil de la mare; apagat. Vaig trucar al del Xavi; apagat. Em vaig asseure al terra del balcó abraçant-me els genolls. El vestit rosa del Tibidabo em va venir al cap, com un fantasma que em deia: “Ja ho saps, oi? Ja ho saps!”.
A mitjanit, vaig decidir que no m’esperaria més. Vaig agafar la motxilla de l’escola, i hi vaig posar un jersei vell, una ampolla d’aigua que encara quedava i les quatre monedes que tenia guardades en un pot. Vaig deixar un escrit a la taula de la cuina, escrita amb retolador negre en un full de llibreta: “Me’n vaig. No em busquis”. En realitat, però, volia que em busquessin, volia que algú s’adonés que jo no hi era.
Vaig sortir del pis a les dues de la matinada. El portal estava obert, com sempre. Vaig caminar sense destinació; primer cap al parc de l’Espanya Industrial, més tard cap a la plaça de Sants; després més enllà, cap a la Gran Via. Els carrers eren foscos i freds; només hi havia gent a les avingudes principals. Hi havia força taxis i algun borratxo que parlava sol. Vaig dormir en un banc del parc de la Ciutadella, tapada amb el jersei. Feia calor, però a la matinada baixava la temperatura; també tenia fred per dins. Al matí em vaig despertar amb els coloms espicossant al meu voltant i els ulls d’una senyora gran que em mirava preocupada.

-Nena, estàs bé? On són els teus pares?

Vaig marxar corrents.
Els dies següents, dormia on podia: un portal, un parc, una casa okupa, la muntanya de Montjuïc. Menjava el que trobava: restes de pa del contenidor d’un forn, fruita que algú deixava a mig menjar, les restes de la taula d’alguna cafeteria. Vaig aprendre a evitar la gent que mirava massa, a córrer quan sentia sirenes. Vaig veure policies, però ells no em miraven; buscaven algú més perillós, algú més visible. Jo era petita, bruta, amb els cabells embullats, i la roba em feia olor de suor i de por. De vegades pensava que la meva por es podia olorar. Ningú no em veia com una nena desapareguda; em veien com una nena qualsevol que anava per la vida sense arreglar-se.
D’aquesta manera, va passar una setmana. Una setmana sencera sense que ningú em busqués oficialment; ho vaig saber després, quan tot va acabar. La mare no va denunciar la meva desaparició fins al vuitè dia. Ella va dir a la policia que es pensava que jo era amb una amiga, que jo de vegades marxava enfadada però que tornava. Era mentida. Fins aquell moment, jo mai no havia marxat. Ella sí. Va dir que no volia fer un escàndol per res. Va dir que estava malalta, que no podia pensar clar. Des que va denunciar la meva desaparició, la policia va activar la cerca: van posar el meu nom en una llista, van escampar una foto meva vella (una de l’escola, amb el somriure forçat), van preguntar als veïns.
Els últims dies abans que no em trobessin, vaig acabar al Raval, prop del MACBA. Allà vaig conèixer altres nens i nenes que vivien al carrer: un noi de quinze anys que es deia Marc, una noia de catorze que es feia dir Lila, i d'altres que no sabia ni com es deien ni quina edat tenien. Dormíem en grups, en racons amagats, compartíem el menjar que trobàvem o que ens donaven. El Marc em va ensenyar a demanar diners sense parlar gaire; i sobretot, a qui demanar-los sense que avisessin a les autoritats. La Lila em donava sovint trossets de xocolata. Eren els meus primers amics de veritat des del Marcel.
Un feia deu dies que m'havia escapat, vaig veure el meu nom en un cartell penjat en un fanal: “Desapareguda. Aurora, dotze anys. Vista per última vegada al barri de Sants”. Vaig sentir un nus a la gola. Vaig córrer cap a un portal i vaig vomitar. Ara em trobarien, i no sabia dir si ho desitjava o si ho temia; poser les dues coses.
Al final va passar, i la policia em va fer pujar en un dels seus cotxes en una plaça petita prop de la Rambla. Dos agents van venir cap a mi mentre jo seia en un banc menjant-me una poma que havia agafat d’una botiga.

-Ets l’Aurora?

Vaig fer que sí amb el cap. No vaig plorar. Només vaig dir que tenia gana. Em van portar a comissaria i una policia va demanar una hamburguesa per a mi; quan me la van portar em semblava que era al cel. Després van parlar-me molt, i amb molta amabilitat, i van trucar a la mare. Ella va arribar plorant, amb el Xavi al costat, dient que no sabia què fer amb mi, que estava cansada del meu comportament. Jo no vaig dir res. Ni tan sols la vaig abraçar.
La policia va interrogar molta estona en privat a la mare i al Xavi, i després ens en vam anar a casa. 

La mare feia molt mala cara, i em va prometre que canviaria. El Xavi va desaparèixer unes setmanes. Jo vaig tornar a l’escola, però no tenia ganes de fer deures ni d’estudiar. Pensava molt en aquella setmana al carrer, en aquells primers vuit dies en què la meva pròpia mare no havia denunciat la meva desaparició perquè encara no s'havia assabentat que havia fugit de casa.