A les persones diferents, i que tenen intel·ligència i creativitat elevades, no hem de deixar-les encallar en els atzucacs del sistema. I anar contra les pròpies conveniències no sempre és símptoma de poca intel·ligència, de vegades és la intel·ligència elevada la causa d'aquest inconformisme; una reacció contra els absurds del sistema.
Hi ha intel·ligències que perceben les renúncies que el sistema imposa als individus si aquests volen tenir èxit; i de vegades aquesta percepció mou a escollir el fracàs, o el risc del fracàs, en comptes de la resignació.
Hi ha intel·ligències, en canvi, que només s'enfoquen a les formes i les rutes imposades pel sistema; són intel·ligències que treballen amb una visió limitada, estreta, que no contempla els canvis ni les revolucions, que confon obediència amb bondat, qualificacions amb capacitats, uniformitat amb encert, progrés amb camins escrits per una autoritat prèvia i establerta com un absolut. Són intel·ligències que només es reconeixen a si mateixes i que exclouen o neguen les que trien les rutes heterodoxes.
En el fons, la intel·ligència en si mateixa pot poc, necessita una mirada àmplia, capacitat de rectificació, humilitat i l'omnipotència que atorga estar per damunt dels instints de venjança, que a la majoria de les civilitzacions és anomenada i confosa per la justícia.
El voluntarisme obedient no és l'única resposta possible d'una intel·ligència; la tendència al risc, a l'adolescència, hi és a conseqüència de la selecció natural, perquè ha suposat un benefici evolutiu, tot i que de vegades provoqui tragèdies. No som tots igual, i totes les maneres de ser han de trobar camins, que no han de ser sempre barrats per vies sense sortida esculpides en taules de la llei de pedra pel poder que dona forma al sistema i els seus esclaus.
Totes les maneres de pensar creuen situar-se a l'opció correcta; però el mal gairebé sempre és exercit per persones que estan convençudes d'estar fent el correcte; per això hem de ser molt respectuosos amb qui no pensa com nosaltres, i alhora no tenir por de dir el que pensem, ni resistència a canviar de manera de pensar si ens adonem que el que fins al moment opinàvem ara ho entenem diferent. Les persones no són equacions lineals que tenen sempre solucions determinades. Hi ha comportaments majoritaris que són conseqüència de maneres de ser majoritàries, però hi ha persones individuals que no responen igual als mètodes de solució de les equacions, que són intel·ligents, que tenen capacitats tot i que no saben o no poden desenvolupar-les, que tenen qualitats tot i que no són capaces de voler exercir-les. Som lliures per fer el que vulguem fer, però no som sempre tan lliures per voler el que vulguem. I les persones diferents tenen dret a existir i a trobar camins que els permetin tenir èxit a la vida. Totes les maneres de ser tenen dret a existir; aquesta és la primera norma d'una societat que no vulgui resignar-se a la mecànica del capital i la seva garba utilitarista. Les persones no som instruments, ni existim per produir. Cada vegada que ens agenollem davant les formes imposades pel sistema capitalista, l'ajudem a engreixar-se i a perpetuar l'exclusió dels diferents.
El que s'ha fet sempre d'una manera mai no s'ha fet de la millor manera possible. No sempre que aconseguim canviar una conducta és a causa d'haver aconseguit canviar una persona. Tenim dret a preocupar-nos pel futur de les persones, a desitjar-los camins oberts, oportunitats per a les seves potencialitats, triomf personal, risc de fracassar o de vèncer... I tenim dret a desitjar-los el millor encara que no s'ho mereixin; com menys s'ho mereixin, més necessiten que algú desitgi per elles un futur. El nostre futur, o almenys el meu, no sempre s'ha construït a partir dels mèrits d'un mateix, sinó de l'ajuda de moltes persones que van veure en mi allò que ni jo mateix veia, i que em van ajudar quan no m'ho mereixia, i ho van fer només perquè jo era una persona, i perquè elles també ho eren. Tenim dret a tenir en compte tots els factors a l'hora de prendre decisions que poden afectar el futur d'una persona. No ens hem de deixar condicionar per les mancances de la persona a la qual intentem orientar o ajudar, perquè precisament l'estem ajudant a causa d'aquestes mancances. No ens hem de deixar condicionar pel desagraïment o per l'odi que rebem d'aquella persona a qui intentem ajudar, ni per l'odi que pugna per intentar sortir de nosaltres com a reacció. La justícia humana, amarada a la mecànica acció i reacció, és una disfressa que fa servir l'instint de venjança per no semblar tan animal. L'única justícia real és que cadascú rebi allò que necessita per ser millor persona, no pas allò que mereix. Creixem quan som conscients que rebem sempre més del que mereixem, i que hi ha algú que ens estima. Aquesta percepció és l'única guspira que pot fer que algun dia siguem capaços de donar als qui estimem més del que es mereixen, de donar-los el que necessiten per viure i per ser millors persones.
L'interès és una motivació maligna que sovint va vestida de dignitat; les relacions humanes només són humanes si deixen de banda l'interès; per això no podem conèixer del tot una persona fins que no ens relacionem amb ella en una situació en què no ens necessiti. Coneixem les persones quan no ens necessiten.
Hi ha a qui li cal aplicar un esforç, i hi ha qui necessita ajuda; tots necessitem alguna cosa.
Un altre dia escriuré sobre l'esforç com un dels poders humans; no és l'únic, hi ha més poders. Com a introducció, recordo aquella frase de Saint-Exupéry:
"Si vols construir un vaixell, no comencis per buscar la fusta, tallar taulons o distribuir la feina. Evoca primer en els homes i dones l'anhel de la mar lliure i ampla."
