Cotlliure

.

Avui toca parlar de la nostra visita a Cotlliure, també de dilluns passat. Un dia emboirat, gris, fred, bell, molt bell. Els colors pastissos de les façanes tenyien el paisatge solitari de finals de la tardor. Des del capdamunt del murallam del Castell Reial, el poble ens regalava aquesta imatge plàcida, amb l'aigua transparent i les teulades roges.

De primeres, una visita al poeta de la meva primera infantesa, a 2º d'EGB; Antonio Machado, la primera persona, potser, que em va ensenyar que la poesia posava la pell de gallina, fins i tot als nens de set anys. Els últims dies de la seva vida els va passar vagant com si hagués perdut el cap pels carrers de Cotlliure, fins que el van trobar mort en un banc dels que donen a la platja.

"Campo, campo, campo

entre los olivos

los cortijos blancos.

Sobre el olivar,

se vio a la lechuza volar y volar"

I arran d'aigua, el vidre de les ones i el rellotge a la torre.

Escadussers i selectes turistes sense pressa assaboreixen els plaers de la grisor del dia i la puresa de l'instant.

Un racó de la muralla del Castell Reial.

Les finestres gòtiques del Castell Reial, suggereixen històries d'amors impossibles i crueltats històriques. Potser una princesa fou empresonada rere els vitralls, potser ho fou per l'amor a un rei, potser una bruixa, potser un inquisidor o un clergue.

I el dia s'anava enfosquint amb la placidesa dels dies lents del primer hivern meteorològic. Aquí encara no sabíem que l'endemà pujarien espectacularment les temperatures (problemes del canvi climàtic)

Se'm va acudir que aquesta façana ningú no la fotografiaria, i reflecteix en bona mesura la bellesa urbana de França.

Aquest carrer costerut que davalla fins a la platja, em va semblar un quadre impressionista. Però no, no era un quadre, no era una pintura, era el poble, era la realitat.

No us perdeu Cotlliure, cregueu-me.

I si en voleu saber històries i tragèdies, aquí teniu uns enllaços:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Cotlliure

http://es.wikipedia.org/wiki/Collioure

http://www.tagzania.com/pt/colliure-2/

http://en.wikipedia.org/wiki/Ch%C3%A2teau_Royal_de_Collioure

.

Homenatge als qui van mal viure i sovint morir a Argelers. Crist de 200.000 braços.

.

Dilluns passat, a la platja del Nord d'Argelers, vaig retre el meu petit i solitari homenatge als milers de refugiats que fa setanta anys foren tractats com a bèsties de bast dins dels camps de concentració que l'Estat Francès va muntar damunt d'aquesta sorra.

Els primers fragments de la novel·la d'Agustí Bartra "Crist de dos-cents mil braços", un cel encapotat, la boira que davallava del Canigó, el mar de color de plom, la solitud dels vius, la companyia dels morts.

.

Auri vestit de les vinyes de la Catalunya Nord.

.

Aquests dies, les plantes del vi es vesteixen d'or. De Port Vendres a Port Bou, la carretera avança entre la mar i les vinyes. Roig i blau. Or i blau. Daurat i blau. La sang dels ceps destil·la la vida de la terra. El Sol ho fa tot. El vent ho beneeix; flaire de salabror i reflex de Mediterrània. Pintura impressionista de la natura que esdevé més mare que mai, més creadora que mai.

.

Els secrets de les pedres. La força de les emocions. La complexitat de les persones. No som fàcils.

.

Les pedres amaguen secrets; i les parets de les cases, i les façanes, i el paisatge, i el sòl que trepitgem. Arreu hi ha matèria que va conviure amb els antics, amb els éssers que hem mitificat. Als nostres gens hi ha la força dels antics, tot el bo i bona part del dolent. Rere les capes de pintura, guix, ciment, i adob de les parets de les cases velles, hi podem trobar sorpreses de tota mena. Als registres dels bateigs de les parròquies, tenim la possibilitat d'il·luminar les incògnites i els misteris del nostre origen.
M'he trobat gent que davant d'aquests signes vertiginosos, testimonis del pas terrible i implacable del temps, resta indiferent. No els ho retrec. Cadascú té la pell que té. Jo, personalment, gaudeixo amb el vertigen, amb la impressió, amb el descobriment d'informacions tan inútils com apassionants. Necessito "saber", conèixer el passat, comprendre el passat; és una necessitat similar a la d'escriure, a la d'expressar-se; com si dins del cervell, algun circuit neuronal em regalés sensacions agradables quan jo li ofereixo la llum d'una evidència identitària, la informació d'una realitat que fins ara era desconeguda i que en aparèixer descriu, dibuixa, exhibeix, la força del temps, de la vida i de la mort.

És semblant, també, al goig de la ciència, no només pel que fa a aquells coneixements dels quals la tecnologia en podrà treure una utilitat, sinó fins i tots a aquells que el fet de comprendre'ls, d'entrada, no ens aporta res. M'interessen els cucs. M'agradaria saber si pensen. Desitjaria saber si hi ha cucs en un altra sistema solar, si hi ha insectes, si hi ha vida ni que sigui microbiològica. Viatjaria de gust a un altre sistema solar només per a veure els cucs que allà han evolucionat. I se'm posaria la pell de gallina en tenir-los a prop.

És una mica com allò de la pel·lícula de Frank Capra “Mr Deeds goes to town” en un moment de la qual algú li pregunta al protagonista: “¿per què vols anar a veure la tomba de Jefferson si només hi ha ossos, pols, i una llosa que ho tapa tot?" I ell, tot seriós, respon que no hi ha només això; que a la tomba, hi ha la identitat d'un gran home, d'un idealista, d'un mite, i que necessita ser a prop del punt més proper al mite que resta en aquest planeta. Tampoc no sé si ho diu ben bé així, però recordo que la primera vegada que vaig veure la pel·lícula, amb nou o deu anys, vaig comprendre perfectament el sentit de les paraules de Mr Deeds. Tant se val que Thomas Jefferson estigués ple de misèries, que fos esclavista, que tingués fills amb les esclaves, etc. Thomas Jefferson tenia un altre rostre, el rostre del mite, l'idealisme que l'alçava per damunt de la seva realitat material. Les etiquetes "bo", "dolent", "monstre", "heroi", són mentides que els Homo sàpiens enganxem als individus per a facilitar el nostre odi, la nostra adulació, l'admiració o el menyspreu. Qualsevol ésser humà és molt més complex del que qualsevol descripció pugui dir d'ell o d'ella. No som fàcils. No som planers. No podem ser capturats pel llenguatge. Acceptar com a veritat allò que el llenguatge ens pot dir d'una persona, de qualsevol persona, és resignar-se a no conèixer-la.
Hi ha els qui s'omplen la boca d'acusacions contra la ciència i les matemàtiques, parlant de la seva fredor, de la seva incapacitat per comprendre l'humà. No s'adonen que el llenguatge està si fa no fa a la mateixa distància de la veritat, i que de vegades fins i tot desbarra amb la fantasia presa com a realitat. ¡Quants filòsofs han elucubrat, discutit, polemitzat, raonat sobre l'humà, sense arribar enlloc més que al sofisma, perquè han partit d'etiquetes, de convencionalismes falsos; perquè han fet servir per a raonar totxanes inventades pels Homo sàpiens, totxanes excessivament simples, mitificades, inexactes, allunyades de la realitat empírica!

I ara veig que tot això ha sorgit quan intentava dir que les pedres m'emocionen; m'he embolicat una mica, però ja va bé.

.

Pensaments sobre la bellesa

.

La bellesa és una realitat no tan subjectiva com sovint prediquem. És subjectiva en el sentit que cadascú valora o assaboreix uns certs estils (una determinada línia). És objectiva perquè implica la presència d'un ordre (ni que sigui un ordre de difícil determinació), una repetició, un senyal de consciència creadora; fins i tot, la bellesa que brolla de la natura de manera espontània, se'ns presenta com a bellesa perquè ens assenyala un ordre, un ordre comú entre ella i nosaltres. Quan percebem la bellesa, la percebem com a tal perquè entre ella i nosaltres hi descobrim una similitud, un lligam, una essència que d'alguna manera compartim.Els éssers conscients sabem, sense que ens ho hagin explicat, que som ordre, que la tendència a l'entropia que governa l'univers treballa en contra de nosaltres i que per això morirem. L'ordre ens permet sobreviure; vivim perquè som ordre; i al llarg dels milenis aquells que s'han sentit atrets per l'ordre han sobreviscut amb més facilitat que els que han estimat el caos. Heus aquí el nexe entre l'evolució de les espècies, la selecció natural, i la capacitat d'atorgar el valor “bellesa” a les formes.

.

.

.

.Fotografia presa aquest estiu a la població gaditana d'Arcos de la Frontera

.

La llar. Pensaments sobre l'amor (VIII)

.

Necessitem un oasi, una llar, algun espai on estar-nos quan l'absència de l'amor ens geli.

Avui, un senyor, des de dins d'un cotxe, n'ha insultat un altre, que anava dins d'un altre cotxe; l'ha insultat amb els mots i amb l'expressió.

Els ulls de l'irat gairebé li sortien de les òrbites del crani; la seva expressió d'ira es barrejava amb una esperpèntic gest d'ofès, d'agredit, d'atacat, d'animal ferit, d'animal humiliat, d'animal que no es resigna a ser trepitjat i que per això està disposat a trepitjar a humiliar a ferir, a atacar, a ofendre.

L'home irat de dins del cotxe ha aparegut com un mico enfurismat, vermell de galtes, tremolós i a punt per mossegar, per destruir l'exemplar d'Homo sàpiens que segons el seu criteri havia comès alguna mena d'incorrecció en la circulació.

No hi ha hagut cap accident, ni un cop, gairebé ni un ensurt; només odi, només odi, només odi...

Quants milers de vegades ha passat això! Quan manca l'amor, manca la humanitat. La llar de la humanitat és un cor on hi abundi l'amor; l'amor de debò, no pas aquesta falsificació barata que pretén fer passar per amor allò que no és altra cosa que intercanvi d'interessos.

L'amor va més enllà de la lògica dels mamífers. L'amor és una força misteriosa present a l'univers vers la qual l'evolució es dirigeix de forma inconscient. En algun racó de la direcció evolutiva, l'amor hi és, esperant que algú hi arribi, que alguns hi arribin. L'amor és la meta de totes les interaccions de l'univers, a tots els universos. L'amor ens atrau perquè és el nostre enginyer; i igual com els fills s'assemblen als pares, nosaltres ens assemblem a l'amor, hi tendim, el necessitem. Ni que l'amor aparegui rere el mecanisme evolutiu de la selecció natural, com la consciència o la intel·ligència, si hi apareix és perquè abans, d'alguna manera, ja hi era.

Necessitem l'amor que només actua, que no espera, que no negocia; l'amor unilateral que només es necessita a si mateix i només s'espera a si mateix; que no actua a canvi de res ni a condició de res; que es té com a essència a ell mateix, i que no té por ni de la vida ni de la mort.

Necessitem una llar de foc dins d'una casa de parets de pedra; a fora les muntanyes i la neu, els flocs caient damunt les teules; sabent que, quan tot hagi passat, quan la tempesta dels crits, de l'ira, de l'orgull de mamífers s'hagi esvaït... només ens quedarà l'amor; sense que sigui necessari veure l'enemic mort, per adonar-nos que no era un enemic.

Cal esborrar la falsa etiqueta que el nostre inconscient ens ha manat posar damunt de cadascuna de les persones que ens envolten; etiqueta reductora, simplificadora, que ens aplana el camí de l'odi, de l'adulació, de l'adoració, o del rebuig; etiqueta que elimina la profunda complexitat humana, capaç del més alt i del més baix, i profundament necessitada d'amor. Només així restarem a la llar, i a redós de la tempesta.

..

Preocupacions vers la direcció de l'educació contemporània. Anàlisi de les causes de l'anomenat fracàs escolar III

.

Em preocupa que el camí dels aprenents sigui massa pla. Sense pedres, sense pujades, sense un xic de foscor, sense mal temps... És difícil, i poc probable, que, sense la presència de dificultats naturals o simulades, aprenguin a caminar. La vida, ens agradi o no, és, la majoria de vegades, caminar enmig de pedres, remuntar pujades, avançar dins la foscor, i fer via amb mal temps... I malgrat totes aquestes dificultats, caldrà caminar.

Em preocupa que s'eduqui els infants enmig de cotofluixos, per abocar-los després a una societat salvatge on els llançaran rocs.

Em preocupa que se'ls transmeti, ja des de ben petits i mitjançant una pedagogia tova, la falsa idea que es pot créixer, que es pot progressar, sense patir una mica, sense exigir-se a un mateix una disciplina i un esforç que a cops ha d'arribar al cansament feixuc.

Em preocupa l'obsessió d'alguns pares i d'alguns educadors pels resultats acadèmics, i la poca preocupació d'alguns pares i d'alguns educadors pels aprenentatges. S'entronitzen les qualificacions i es valora poc l'aprenentatge, que de vegades no queda reflectit enlloc més que a les connexions neuronals de qui aprèn. Suspendre alguna vegada pot significar un aprenentatge essencial, i el principi del camí per a no suspendre més i per a començar a créixer intel·lectualment. A l'educador no li ha de fer por suspendre els alumnes que necessitin aquest missatge. La por de l'educador a suspendre és el principi de la mediocritat educativa.

Em preocupa que es desaprofitin les immenses capacitats del cervell a les edats més tendres.

Em preocupa l'errada mentalitat d'alguns que diuen que l'escola no ha d'educar, que el que ha de fer és ensenyar. Cal assumir que un adult sempre ha de tenir el compromís d'educar un infant, a casa, a l'escola i al carrer.

Em preocupa que de les escoles hi puguin arribar a sortir persones atrofiades, desaprofitades, que viuran al vint per cent de les seves potencialitats creatives i intel·lectuals, perdent-se un munt d'oportunitats per a ser més felices i per a contribuir essencialment al progrés de la comunitat humana .

Em preocupa la baixa exigència del currículum, la poca inversió en factors humans, fet que genera aules massificades i en conseqüència un tractament excessivament impersonal per imperatius de la massificació.

Em preocupa l'obssessió pels mínims i la poca preocupació pel màxim que pot assumir cada individu.

Em preocupa que l'obsessió per l'escolarització "sí o sí" de tots els menors de setze anys (fins i tot dels que tenen qualitats per altres tasques humanes tan nobles com qualsevol altra) generi aules de vegades massa plenes de gent que no hi vol ser, que essent-hi s'avorreixen, que no aprofiten, que destrueixien l'aprenentatge dels altres i que aprenen a sobreviure sense fer res.

Em preocupen encara més temes (relacionats amb l'educació en general de Catalunya, d'Europa i del món), però un altre dia ja us els continuaré comentant.