La por que fan de vegades els micos humans

De vegades, els micos humans, em fan por.

Em fa por la intolerància que pot enviar a la presó unes adolescents només per cantar en una església una cançó de protesta contra el poder. Puc arribar a entendre que algú ho consideri de mal gust, però trobo monstruós tancar dos anys en un penal unes noies per aquesta raó.

Em fa por la fúria amb què els micos sapiens defensen o ataquen algú quan se senten nombrosos i formen una massa exaltada. Les manifestacions d'un cantó i d'un altre de vegades condueixen a la violència irreflexiva.

Em fa encara més por la violència reflexiva; per exemple, la violència del Papa Pau IV (Juan Pedro Carafa) que a Roma es va dedicar a perseguir les persones que no acceptaven la totalitat de la doctrinacatòlica (dimecres us en parlaré); les empresonava, les torturava i a l'últim les executava de forma monstruosa, bullint-les en una olla enmig d'una plaça, cremant-les, o enfonsant-les als canals de Venècia lligats a una pedra. Ho feia perquè considerava que així les podria salvar del foc etern, a elles i a tots els que s'acollonien veient les seves execucions. Heus aquí una prova de com les creences integristes i absolutistes engendren violència; els fruits que produeixen aquestes creences haurien de ser suficients per a provar el seu error doctrinal, en tot cas, l'error de certs aspectes violents de la doctrina.

Em fa por la necessitat de venjança que tenim els micos sapiens. Imagino que en algun moment he pensat que una persona com el segrestador d'Ortega Lara, que no va tenir pietat a l'hora de tenir el funcionari de presons reclòs en un forat, mal alimentat i pertorbat mentalment, no podria patir millor càstig que acabar els seus dies en una presó; però aquest pensament és de mico sapiens, no pas d'humà superior. La manera com són o com actuen els altres no hauria de determinar com som o com actuem nosaltres. La fredor aliena no ens ha de refredar. La pietat vers els culpables no ens afebleix a nosaltres sinó als que s'entesten a continuar sent culpables. Només els valors democràtics construiran la democràcia, no pas la venjança o la violència oficial.

Em fan por els micos sapiens que vans dins dels seus cotxes i que no toleren cap error dels altres conductors; els insulten, els menyspreen davant dels seus propis fills, convençuts que no són micos perquè tenen màsters i duen corbata.

Em fan por els micos sapiens que odien els estrangers (són molts micos sapiens els qui odien els estrangers de manera instintiva).

Em fan por els micos sapiens que insulten o ridiculitzen les opcions sexuals minoritàries.

Em fan por els micos sapiens que diuen que estimen les persones que viuen opcions sexuals minoritàries, però que tot i dir això es dediquen a arraconar-les, a apartar-les, a marginar-les i a proclamar la seva condemnació eterna.

Em fan por els micos sapiens que no saben que son micos i que es pensen que allò que creuen és absolut i que en conseqüència tenen l'obligació d'imposar-ho als altres pel seu propi bé i fent servir qualsevol mitjà. L'antropocentrisme que ens cega sobre la visió de nosaltres mateixos, com a micos que som, ens enquista en aquelles pulsions que es disfressen de civilitat, però que són coordinacions hereditàries de primats, de micos que compartim moltes tendències amb els altres micos, els que no han arribat a desenvolupar cap tecnologia.

La flor del tabac, la pipa i el capvespre.

Heu vist, alguna vegada, com estan disposades les pipes dins d'un gira-sol? L'immens cap de la flor mira cap al llevant a l'hora en què el sol insinua el seu final. 
De vegades, a la vida, se'ns insinua el final, ens saluda la configuració d'un futur irrenunciable per a recordar-nos que tot és finit i que hem de viure cada instant de manera que quan el recordem ens sentim bé. Si encara no ho hem començat a fer, sempre hi som a temps. Viure cada instant de forma que cada instant sigui un estel que vist des de la llunyania embelleixi la nostra nit. 

Heu vist alguna vegada el tabac? No em refereixo a aquella mena de producte marronós que acostuma a presentar-se dins d'una capsa de cartró folrada d'imatges i frases macabres. Vull dir el tabac de debò, la planta del tabac, la flor del tabac. Aquí a sota en teniu una fotografia. 
Tots els éssers vivents, tots els animals, totes les plantes, representen una riquesa natural que ens aporta bellesa i tot un seguit de productes que si els sabem fer servir ens ajuden a viure millor. 
Cap ésser viu no hauria de ser il·legal. Haurien de ser il·legals algunes maneres de tractar aquests éssers vius, però no pas la seva existència ni el seu cultiu. Tot a la natura és bell i tot és riquesa.

El capvespre regala els millors colors, el silenci més pur, la lentitud més intensa. Viure arran de la natura és un privilegi que els savis aconsegueixen de conservar. Per molts anys.

Prehistòria sagrada enmig de la península. Batalla de Los Arapiles. Calvarrasa de Arriba

Enmig d'un mar de blat apareix el poble de Calvarrasa de Arriba; al voltant del qual, la línia de l'horitzó es confon amb el groc dels camps de l'agost. A la dreta, hi surt un camí de terra que condueix a un indret estrany, un lloc amb una força mística difícil de descriure, un punt geogràfic d'aquells que, per la mena de paisatge, els prehistòrics anomenarien sagrat. Un turó de pedra roja, amb coves inabastables, sembla un altar ofert als déus. Curiosament, al costat, hi ha l'ermita de la Virgen de la Peña, amb la qual cosa es podria acomplir allò que diu que on hi ha un punt sagrat de la prehistòria, hi acaba havent un punt sagrat de la religió contemporània. És clar que això de la prehistòria se m'ha acudit a mi en sentir el paisatge. Però no em sorprendria si, algun dia, algú diu que a l'interior del turó de pedra roja hi han trobat alguna mena de signe humà ancestral.

Sota el turó, hi han reconstruït una antiga plaça de braus romana, de planta quadrada, de la mateixa època en què els gladiadors es mataven per a gaudi dels senyors. I en tot aquest paisatge, ara fa just dos-cents anys, les tropes angleses vencien a Napoleó en la Batalla de los Arapiles, que va ser el principi de la fi de Napoleó a la península. Com sempre passa a les guerres: milers de morts.

Com pot no haver-hi "xiringuitos"?

Avui és dijous, i ja tocava que recuperés l'hàbit d'escriure algun microrelat sobre la nuesa a la natura. De passada penjo un video d'un racó solitari de les nostres vacances.

Tornem de la cala i ens trobem la Beatriz en un bar del centre. Feia anys que no veia la meva vella amiga de quan vaig estudiar la carrera. Recordo que vivia a Sant Cugat i que havia estudiat al Pureza.

-Ah! Heu anat a platja! -em diu, després de posar-nos al dia sobre les respectives vides -. Nosotros venimos del Corte Inglés, de hacer unas compras.

M'adono que ha pronunciat “a platja”, sense l'article “la”, potser perquè el missatge queda més senyor, més etiquetat, més encaixonat dins l'armari de les activitats tipificades; pràctiques reduïdes a tot un seguit de protocols i estris irrenunciables.

-Bé... hem anat a una platja -li dic -, a una cala, a gaudir una mica del mar i del sol.

-Molt bé! A nosaltres també ens agrada molt anar a platja! Ai! Comarruga me tiene loca! Una bona gandula! Un refresc! La passarel·la de fusta fins arran d'aigua! Pim pam! Pim Pam!

-No... no dúiem gandula; de fet no suportem dur gandula; no ens agrada haver de carregar res... I la sorra és el millor matalàs!

-La sorra, el millor matalàs? -estrafà, acabant amb una rialla d'incredulitat -. Que kitsch! Estàs de broma oi? O sea o sea... Ets un bromista, tu! -exclama, i em tusta el muscle tornant a riure com una lloca.

-No. Ho dic de debò. La sorra és un matalàs excepcional. I tampoc no prenem refrescs a la platja. De fet, a la platja a on anem, no hi ha guinguetes; no hi ha res.

-Guin què?

-Guinguetes... Xiringuitos... Saps?

-Ah! Xiringuitos! No hi ha xiringuitos? ¿Com pot no haver-hi xiringuitos? -xiscla, fent escarafalls amb les mans -. ¿Com pot no haver-hi xiringuitos? -repeteix, gairebé amb llàgrimes als ulls -. Però tu saps, Jere, com senta de bé un cubatilla, una horxateta, res.. una fanteta... el que sigui... unes olivetes... Oh! Per favor! ¿Com pot no haver-hi xiringuitos? -repeteix per tercera vegada, posant-se les mans al cap.

-Ni xiringuitos, ni passarel·les de fusta, ni carreteres, ni aparcaments...

-Però vosaltres heu anat a una illa deserta o a la platja? -demana després d'un silenci en què se m'ha quedat mirant amb la boca oberta com si contemplés un extraterrestre.

-A un racó de costa que encara no ha estat destruït per l'especulació immobiliària.

-Ai per favor! Que perroflauta que ets! Em deixes gelada! -exclama amb un to jovial que vol semblar de broma -. ¿I com hi arribes, si no hi ha carreteres?

-Caminant.

-Caminant? ¿Amb el para-sol, les gandules, la nevera, la cadira de la nena gran, les cadiretes dels nens, la cafetera, els dos matalassos inflables, la taula de surf, les pales per a fer castells, la roba de recanvi per a després de la dutxa, els canviadors, la bossa dels ipods i els MP3, la de les càmeres, la bossa dels tupperwares amb les pizzes, la bossa de les tovalloles, les raquetes...? Impossible caminar amb tot això, Jere. Deveu acabar morts!

-Certament. Seria impossible caminar amb tot això. Portem un pareo cadascú, un pot de crema de protecció 50, una mica d'aigua i moltes ganes de desconnectar. Ah! I a on anem tampoc no hi ha dutxa.

-Venga! Te estás quedando conmigo! -fa, canviant una altra vegada al castellà -. Pero que kistch! -insisteix -. ¿Y ya sabes que si vais a estos sitios correis el riesgo de encontraros algún nudista? -em llança, amb una mitja rialla de triomf, convençuda que m'ha enganxat.

-No és problema. De fet, nosaltres tampoc no fem servir banyador.

-Flipo! Em deixes sense sang! ¿M'estàs dient que us banyeu en pilotes?

-Sí.

-I amb els crios al davant?

-Normalment, ells també es banyen sense res.

-Esto es superior a mi! No sé què dir-te. -enrogeix, aguantant-se el riure.

-A veure, Beatriz, tal com tu vas a la platja, per mi se'm fa una tortura.

-Una tortura?

-Si. Veuràs. Sembla que te'n duguis la casa sencera a la platja. Per a tu, la platja és una mena de xalet portàtil a on hi dus totes les mandangues i vicis del teu dia a dia consumista.

-Ui! Ha dit vicis! Míralo! El que se baña en pelotas!

-Tu vas a la platja com si anessis a un parc de Barcelona, o a una cafeteria, o a un club social! No desconnectes!

-Y dale con el desconectar! Desconectar de qué?

-¿Mai no se t'ha posat la pell de gallina quan has vist un paisatge esculpit pel vent? Un indret idèntic a com era fa deu mil anys, sense passeigs marítims, ni torres, ni avingudes... i tu allà sola, amb el mar, el vent, i el teu ésser lliure. Saps, Beatriz? En aquesta situació de virginitat natural, tu no vas a la platja, tu formes part de la platja, tu formes part del paisatge; ets allà dins, i tot, al teu voltant, t'acull i t'abraça.

-Flipo, Jere. T'ha tocat massa el sol. A mi, se'm posa la pell de gallina amb la Roja, amb el Nadal, que està boníssim, amb la inauguració dels Juegos Olímpicos... o quan tinc fred... però no per estar en boles en una platja, com una hippy! Déu me'n guard!

-No saps què et perds!

-Ni lo quiero saber. ¿Pero que teneis los verdes contra los paseos marítimos y contra las tiendas? Si son el progreso!

En aquest moment arriba el seu fill, de vuit anys, corrents i rient com un boig, mentre apunta a un graffiti que hi ha a la paret del costat del bar on som.

-Mira mama, un pene, un pene! -exclama, i vinga a riure!

Miro el graffiti i veig un Simpson despullat damunt d'un monopatí. El penis del Simpson només ocupa un bri de la totalitat del dibuix, que reprodueix una escena d'una de les pel·lícules de dibuixos animats més ben aconseguides. Els meus fills es miren el nen de la Beatriz amb estranyesa. La Beatriz li diu al seu fill que no digui marranades o li haurà de netejar la boca amb sabó. Després s'acomiada amb un “Hemos de quedar, hemos de quedar!” I s'allunya damunt d'uns talons d'agulla, deixant al seu darrere una intensa olor de maquillatge i perfum pujat. Camina feixuga, carregada de paquets, nerviosa. Ha comprat una gran quantitat de regals i no vol que li'n caigui cap a terra.  

Feu d'arqueòlegs amb mi?

 A uns dos o tres quilòmetres de les restes d'una antiga ciutat romana, en una zona salvatge i verge de costa, descobreixo, en una marea molt baixa, aquesta mena de línies damunt d'una possible llosa enterrada a la sorra. 

Us en demano l'opinió. 

¿Creieu que les línies tenen un origen natural o bé podrien ser gravats damunt d'una paret o d'un sòl urbà? Es tracten de les restes d'una altra ciutat romana? ¿D'una casa aïllada? O de res de res?

 

 Aquí, a sota, podeu veure el perfil soterrat de la hipotètica llosa:

 

Sobre la Targeta VIP de la Catedral de Cuenca i les belleses de la Catedral de Salamanca

 Aquí, al capdamunt, teniu una imatge de la Catedral de Cuenca; la única imatge que se m'ha permès prendre sense pagar entrada. Al cartell hi podeu llegir els preus i la normativa de visita; també us informen sobre la Targeta Vip de la Catedral de Cuenca. Tingueu en compte que, ni que pagueu l'entrada, no us deixaran fer fotografies; ni amb flash ni sense. Per què? No ho sé. No ho entenc, perquè les fotografies sense flash no fan cap mal. Deu ser alguna mena d'obsessió contra les fotografies, perquè vaig intentar fer-ne una des de l'entrada (sense flash), i una senyora vestida amb una mena d'uniforme que semblava de la “Sección Femenina” em va fer uns “aspavientos” que gairebé surto corrents.

Aquí, a sota, hi teniu unes imatges de la Catedral de Salamanca, a on sí que hi deixen fer fotografies sense flash. A mi, particularment, m'agraden més les fotografies sense flash, perquè respecten més la llum i el color natural que veu l'ull. A Salamanca no tenen cap problema amb el fet que el visitant s'endugui la bellesa de la construcció cap a casa. Compareu la Catedral de Cuenca (a dalt de tot, al cartell, en un blau elèctric molt financer), i la Catedral de Salamanca, que deixa entrar la puta i la reina, el pobre i el ric, el que fa fotografies sense flash i el que compra postals. Que cadascú trii. 

Les gàbies del cap

No vull ser elitista. Intento no creure que el noranta-cinc per cent de la població defuig la recerca de la bellesa. No vull viure convençut que la mandra frena les persones a anar més enllà del que està escrit, a cercar alguna imatge més de les que ja han estat preses, a viure experiències no tradicionals, a conèixer terres que no anuncia cap agència de viatges, que cap veí no enveja, indrets i vivències que no necessitarem explicar a ningú a la nostra tornada perquè siguin complertes, que són vàlides perquè les hem viscut nosaltres ni que ningú no sàpiga que les hem viscut. M'enfarfega l'actitud de viure experiències només per explicar-les; m'enfarfega fins i tot l'actitud d'explicar-les, perquè l'essència de les experiències és intransferible. M'avorreix no poder parlar de l'origen de les espècies, de la selecció natural, de Scott Fitgerald, de Hemingway, de Key West, de Cole Porter, de la recerca de maneres diferents d'organitzar-nos els humans, dels colors dels diferents parcs naturals, de la distància a la qual es troba l'horitzó, del bossom de Higgs, de la innocència dels infants, de Mart, D'Armstrong, de Mozart, de... Em buida el cor no poder compartir una goteta de poesia amb el gruix de la gent que m'envolta. A cops, i disculpeu-me, em sento com si copsés alguna realitat que ningú més no veu, o en tot cas que ningú més no veu igual, i quan intento explicar-la no trobo un ressò, ans una mena d'indiferència silenciosa que acompanya la meva pell de gallina solitària i incompresa. Potser només al blog he conegut persones que s'han emocionat amb mi. Potser no queda bé això que escric, però de tant en tant va bé confessar el que un sent, que en certa manera és una forma de solitud. Confesso que la majoria de vegades m'avorreixo amb la gent, tot i que estimo la gent i necessito la gent; no sé si hauria de dir-ho, però és la veritat. No em queixo. El que sento em resulta suficient. Amb el que visc i el que veig en tinc prou per a sentir-me sadollat, ni que a cops em trobi sol. Però és avorrit que gairebé tothom sigui igual, que gairebé tothom sigui esclau dels costums, de les tradicions, dels tòpics. Fa llàstima que gairebé tothom consideri incomodíssim i estranyíssim que les dones girafa duguin el coll tan estirat i amb tants collarets, i que gairebé tothom trobi normal que les dones del món occidental caminin damunt d'uns talons d'agulla que les obliguen a anar gairebé de puntetes, a torçar la planta del peu i a fer equilibris. Avorreix que el gruix de la població consideri bo allò que només és tradicional i habitual, i que arrufin el nas davant el que desconeixen. El gruix de la humanitat té una dignitat infinita, no ho poso en dubte i ho defenso; però també considero que aquest gruix és majoritàriament avorrit i que majoritàriament viu amb la creativitat adormida i amb la sensibilitat reprimida per l'opinió aliena.

Recordo un personatge estrany, un sectari, que a la meva joventut deia que només es podien fer fotografies on hi sortís algú, i que no s'havien de fer fotografies que només fossin de paisatges, perquè pels paisatges ja hi havia les postals, i cap fotografia no podia ser millor que les postals, que era un signe de supèrbia fotografiar paisatges sense gent. Quina manca de creativitat! Els sectaris confonen la llibertat creativa, i en general qualsevol llibertat de pensament, amb la supèrbia.

Comparteixo amb vosaltres aquesta fotografia de Salamanca, que diu el que amb malaptesa he intentat escriure en aquest post tan intimista. Nàmaste.