Reflexió futbolística de final de temporada. Què vull que sigui el meu fill?

-A on t'agradaria que jugués el teu fill l'any que ve? A primera, a preferent, a segona? Digues! Va! Mulla't! Sigues sincer! Mostra't com el que realment ets: un pare ambiciós que vol triomfar esportivament en el seu fill. Va! Digues! Va!

-D'acord. T'ho diré. Em mullaré. Vull que el meu fill jugui a l'equip del Bob.

-Del Bob?

-Sí. Del Bob. Del Bob Marley. Vull que sigui feliç. Vull que celebri les victòries, i vull que a les derrotes celebri la vida, i el sol, i el mar, i la música... Vull que entengui què vol dir triomfar. Triomfar és ser feliç i fer feliços els altres. Triomfar vol dir adonar-se del privilegi de viure. Triomfar és ser lliure.

-No vols que s'esforci? Que progressi? Que pugi graons?

-Sí. És clar! Vull que s'esforci, però per gust, perquè se senti feliç esforçant-se; perquè allò que faci li agradi tant que pagués per fer-ho. Vull que progressi per gust, per il·lusió. Vull que pugi graons com a efecte secundari no buscat d'intentar fer aquell art que tant li agrada (i que es diu futbol) tan bé con li faci feliç fer-ho. Vull que s'oblidi del seu pare, i del que el seu pare vol. El seu pare sempre li dirà que ho ha fet bé, encara que ho hagi fet malament. El seu pare mai no insultarà un àrbitre. El seu pare, mai no criticarà un entrenador encara que n'estigui fins als ous. El seu pare, mai no donarà les culpes de la derrota de l'equip a qualsevol element diferent al seu fill; tampoc no les donarà al seu fill; no és la seva feina; contemplarà la derrota, en tot cas, com una conseqüència no buscada d'uns errors que ofereixen la possibilitat de millorar. El meu fill ha de ser de l'equip del Bob Marley, i ha de tenir clar que el Messi, pel fet de ser bo jugant, pel fet de ser famós, pel fet de ser ric, no ha de ser necessàriament més feliç. Serà feliç si gaudeix jugant, si crea amb els peus i amb la imaginació allò que el seu cap i el seu instint s'inventen; serà feliç si és un artista, si converteix la seva vida en una passió pel present.

-Estàs boig.

-Potser sí; però saps... sóc de l'equip del Bob Marley; i la gent que fa les coses no per la glòria, ni pels diners, ni per la imatge, ni pel poder... sinó perquè les coses en sí mateixes li agraden; aquesta gent acostuma a progressar i a triomfar. I igual com he estat feliç als moments en què les decisions de final de temporada han significat un “anar enrere” (en allò que a ulls del món estúpid significa anar enrere) doncs també en els moments en què toca anar endavant estic feliç; com feliç estaria si hagués anat enrere segons la mentalitat del món estúpid que no s'adona que estar viu i poder veure el sol, el mar, el bosc i el cel, és un autèntic privilegi. La dignitat de les persones no depèn de l'èxit material. La felicitat de les persones no depèn de la fama ni dels diners. Visca la vida, visca la llibertat.

-Continuo pensant que estàs boig; és un progrés anar a espetegar a un equip competitiu.

-El progrés és aconseguir abocar-se a l'esforç per gust i no per aconseguir un poder social o material que no proporciona una felicitat estable i perpètua. Els pares que s'enceguen en l'orgull acaben creient-se la seva versió distorsionada dels fets i acusen tothom menys a ells mateixos d'un fracàs que si hi veiessin bé descobririen que no és un fracàs, perquè el triomf és ser feliç. ¿Què vull que sigui el meu fill? Feliç!

La ceguesa dels despotes

Em mires. Enxiqueixes els ulls i forces un somriure fals, ensenyant unes dents de rata. I dius, mirant cap a una altra banda, que haig de posar una altra bandera aquí, al costat d'aquesta. Em pregunto d'on treus aquesta mala educació, aquesta falta de qualitat humana, que et mou a decidir les banderes dels altres, els amors dels altres, els anhels dels altres, el que els altres han de sentir o de creure, convençut que tu ho saps millor que ells, i que el que tu creus, estimes i anheles és el que tothom ha de creure, estimar i anhelar.

Ets un ignorant, perquè no saps que humanament estàs buit, com un petit dèspota que s'atorga el dret de decidir què han de sentir els altres i fins a on poden arribar en allò que senten o pensen.

Ets una persona amb una disminució empàtica, una persona amb una deficiència, perquè ets incapaç d'adonar-te que els altres poden sentir pàtries diferents a la teva, i poden tenir banderes que no tens tu; i al costat de la seva bandera no tenen l'obligació de posar-ne cap més.

El coratge de fer coses diferents a les que fa el ramat

No et preguntis mai si pots fer una cosa d'una manera diferent a la manera com tothom la fa arrossegats per la tradició o el costum, i acabaràs formant part del ramat; el costum se't convertirà en una obligació, i et perdràs també una manera diferent i potser meravellosa de comprendre el món i l'existència. A l'últim, amb el temps, acabaràs menyspreant els qui fan aquesta cosa d'una manera diferent a com tothom la fa.

La dansa i la saviesa de Bamba Lamine a l'Institut. El Senegal a Terrassa.

Han començat a ballar i a fer ballar els adolescents, xicot i xicotes un xic tensos per les circumstàncies de l'època de l'any; notes, exàmens, treballs. Han continuat fent ballar i ensenyant a ballar els professors enfredorits, també, per les aules, les obligacions, les llistes, les notes, les retallades, i els disgusts i topants de la vida. I a poc a poc, tots plegats han anat perdent la timidesa inicial i el rebuig lleuger provocat per la vergonya de moure's davant dels altres amb un ritme vibrant. I s'ha començat a engegar una llum diferent que s'esmunyia per les portes, des del pati gran fins a dins de l'institut. La gent que feinejava pel centre, enfeinada amb les tasques estressants de final de curs, girava el cap vers el pati i somreien quan veien aquella gent de color amb aquelles robes llampants, escampant uns sons tan humans i tan poc habituals en un institut seriós i treballador. I els tambors han incrementat el seu so. Els nens i les nenes han anat aprenent els passos d'un ball fascinant; palmes, crits, cants, alegria, capbussament a l'instant present, que ha esborrat el passat i el futur. Encara més rostres encuriosits a les finestres que donen al pati; comentaris d'admiració; positivitat; públic improvisat. Després, el patí s'ha omplert amb la totalitat dels alumnes nascuts al 2000; just al 2000. Més de cent-vint alumnes.

I entre dansa i dansa, una cançó; i entre cançó i cançó el missatge proper d'una terra llunyana; l'Àfrica d'on tots procedim.

I ens han dit que allà, al Senegal, els avis són sagrats; i que un avi assegut hi veu més que un jove dret; i que quan es mor un avi es mor una biblioteca vivent; i que hem d'estimar i respectar els avis perquè són la força que ens empeny cap al futur. I mentre ens ho deien, els cossos musculats i adolescents, pells que traspuen hormones i que etziben estirabots, ulls que fins fa poc es miraven amb desconfiança l'exercici de ballar en públic... escoltaven, amb la mirada fixa i el gest concentrat, les paraules de Bamba Lamine acompanyades del so de l'instrument de corda que portaven.

 I ens han dit que els nens i nenes de Catalunya tenim molta sort, perquè l'electricitat arriba a les nostres cases, perquè tenim una aixeta d'on hi surt aigua, perquè tenim biblioteques i llibres i escoles; i mentre ho deien, tothom, fins i tot els qui malbaraten l'aigua, fins els qui es fastiguegen quan els toca de llegir, absorbien el missatge amb el repic dels tambors i la lluor dels colors de la roba dels músics.

I ens han dit que quan arribi un nou company a l'escola, un nen o una nena que ve de l'Àfrica o de Sudamèrica o d'Austràlia, l'hem d'acollir amb el cor; perquè ningú no se'n va content de la seva terra; qui se'n va és perquè vol un futur pels qui estima, perquè necessita lluitar per la vida dels qui estima. 

I han continuat ballant amb aquell ritme que portem tots amagat en algun racó del nucli de les cèl·lules; aquella repetició insistent que ha encès la sang de centenars de milers d'avantpassats nostres, que al pas d'aquesta mateixa dansa s'han enamorat, han celebrat un naixement o han plorat una mort. Cent trenta joves nascuts al 2000, que probablement fregaran el segle XXII, han mogut el seu cos amb els mateixos ritmes que han ressonat per la nostra mare Àfrica al llarg de segles. I tot d'un plegat, s'ha alçat una boira invisible d'eufòria, un núvol de llum que volava de ment a ment, una comunió espontània, una energia positiva que emanava dels cors dels músics i dels dansaires, una mena de mel invisible que netejava les ments de tota la toxicitat que el mecanicisme inevitable del sistema ha anat amuntegant a les escletxes dels engranatges que mouen la vida de cadascú. La noia que dansava anava enlairant damunt dels caps dels presents llenques d'un foc invisible; l'invisible del que parlava al meu anterior post; energia del cor que flueix d'una ment enamorada de l'existència vers desenes de ments que comencen a estar espatllades per les pulsions competitives de la vida, pel consum, per la buidor de l'objectivisme social. Els instants en què l'anima dansa, el rovell dels engranatges de l'existència es desfà i s'escola, i tornem a recordar per què val la pena viure, per què és necessari tirar endavant, i per què existir és un privilegi.

I a l'últim, dues persones, que ho portaven a dins i que no ho podien silenciar; dues persones, d'entre totes les nascudes al 2000, i que mai no haurien dit elles mateixes que farien aquest gest, s'han aixecat d'entre les cent-vint, han demanat el micròfon, i, dirigint-se a Bamba Lamine i als seus músics, els han dit si fa no fa: “Volem donar-vos les gràcies per aquests moments increïbles que ens heu fet passar; ha estat poca estona, però ha estat del millor que hem viscut aquests dies; moltes gràcies i visca Senegal!” i l'aplaudiment que s'ha deslligat s'ha enlairat al costat de les llenques invisibles d'energia positiva, i ha curat una mica més a molts dels que érem allà i que no podíem deixar de somriure. L'invisible de nou.

Si uns interessa contar amb els serveis de Bamba Lamine pel vostre institut o escola m'ho dieu i us posaré en contacte amb ells. 

L'invisible sorprenent

“Pertanyem a un món en el qual ja no vivim l'invisible, però si som receptius i interioritzem, hi ha coses que podem sentir-les sense veure-les” Diu avui a la Contra de la Vanguardia Frédéric Lenoir; i el comentari és oportú dins la meva existència, com oportunes han estat les estranyes casualitats de les últimes hores i dels últims dies.

Hi ha moments en què l'invisible, sense poder-ho explicar clarament, es fa evident. És un invisible que no té a veure amb les quadriculades definicions doctrinàries i moralistes. És un invisible que interpel·la golfos i vividors com jo, que estan tan lluny de la perfecció idealitzada. És un invisible que dibuixa aproximacions, traços, esbossos del que haurien de ser les coses; però aquests esbossos resulten més eficients i lluminosos que els mateixos projectes ja acabats i perfeccionats. És un invisible que t'agafa la mà i te la fa escriure, que et planta al davant el somni d'una Sagrada Família imponent i te la fa aixecar maó rere maó encara que un sap bé que aquesta Sagrada Família és descomunal i que un és incapaç i indigne d'aixecar-la; però com un boig, amb l'ajut del priorat, els records d'un temps gloriós, i la música d'Esquirols, del Manu Chao i d'en Llach, un es disposa a posar els maons un damunt l'altre, tot i saber que els maons estan pagats amb la fortuna del senyor Güell, que la va fer traficant amb esclaus d'Àfrica a Amèrica. I un va posant els maons i s'esgarrifa que aquest invisible misteriós, bo i que sap qui ha pagat els maons, vol que els maons siguin posats un damunt de l'altre; i això és sorprenent ni que faci segles que en Güell vagi fer els diners com els va fer.

I la Sagrada Família que un aixeca condemna l'origen de la fortuna que li ha permès d'existir. Com aquell fill descendent dels pirates violadors de donzelles d'una època medieval cruel; el fill descendent condemna amb tota l'ànima la violació dels pirates, que d'altra banda, però, l'han originat a ell mateix.

La vida és estranya. L'invisible és estrany i ens supera. De vegades l'invisible es manifesta d'una manera tan poc discreta que un se sent a mig camí entre l'admiració, l'agraïment, i sobretot la sorpresa; perquè l'invisible no és beatífic, és amic del fang, dels pantans, del vi, de les teulades i els gats a la nit, de la nuesa, del sexe, de la gresca, de les façanes brutes i amb la pintura bufada de tants barris de tantes ciutats... Aquest invisible va en contra de tot allò que destrueix la persona, però també va en contra, amb tot el seu anhel, de la por esmonyonant a viure i a gaudir amb la qual alguns es pensen que eviten el risc de la destrucció humana. El vici ens destrueix; però, paradoxalment, la por al risc ja ens ha destruït si l'abracem; la por a la vida i la castració de la mateixa vida pels riscos que hipotèticament ens poden posar en perill són ja l'enterrament de la vida. L'invisible, mal que alguns els pesi, també bufa aquest missatge.

La Roca Salvatge i el Paller de Tot l'Any.

Deixant el cotxe al costat de la Barata, iniciem el camí vers la Roca Salvatge. El cel amenaça tempesta, però ha promès no començar a ploure fins a la una. 

Trobem escorpins, corbs i erugues, flaires de farigola, un aire net que bufa després d'haver plogut molt, i la solitud de l'Ubach, tan diferent a la bullícia de les rodalies de la Mola. 

Com passa quan arribem de nou a la llar, que és el paisatge on el nostre ésser ha evolucionat durant mil·lennis, tornem al present; el pèndol de la consciència, que de continu oscil·la entre el passat i el futur, se centra, atura el seu brandar, i apunta al present, on acabem estant; al present ens trobem amb nosaltres.

Ens mirem la Roca Salvatge des del Paller de Tot l'Any, al qual rodegem, contemplant els forats de la seva faç roja. Un pessebre, un llibre de dedicatòries, espadats, Montserrat al lluny, il·luminat pels raigs que s'escolen per les escletxes dels núvols. La perla i el plom de les boires compleix la seva promesa i no ens arribem a mullar.

L'instint bestial del dominant, o l'Espanya tirànica

La teva llengua estranya, vols que sigui la meva, que l'estimi com si la portés a l'ànima; i que enganxi a la meva parla de naixença l'etiqueta trista del folklorisme: “pàtria chica” “región” “autonomía” “Que autonomía tienes! Ya eres un hombrecito” “Ya eres una mujercita”.

Vols pintar-me l'ànima amb els colors que té la teva, esborrar els meus somnis per acomplir els teus en mi; canviar-me el nom i escollir-me'n un tu sola; dictar-me el que haig de sentir, el que haig d'estimar, el que haig de creure; delimitar curosament el meu paper, que no ha de fer ombra el teu; perquè el teu és l'únic que vols que sigui tingut en compte.

Cada vegada que dius que no puc decidir, disposes un fermall al voltant del meu coll per a fer-me anar per allà on tu decideixes; i et penses, que això et fa més gran. Però et miro, Espanya, i veig un rostre fals, maquillat d'hipocresia; un cervell barallat amb el teu inconscient, que disfressa de legalitat el vell instint de la camada que fa esclafar el lliure perquè el lliure posa en dubte la teva autoritat; la coordinació hereditària dels lleons que es mengen el cadell albí; la pulsió simiesca de devorar els fills de la tribu rival. Vesteixes aquest instint bestial de constitució i legalitat, i amb un tern i una corbata fas veure que ets demòcrata, i que els qui volen ser lliures són insolidaris i egoistes, i que els qui volen “ser” són en realitat de mentalitat tancada i excloent.

Exclous Espanya la humanitat, perquè exclous la llibertat; i actuant així et fas monstruosa i tirànica. 

FELIP V