París

Potser per les ments que hi van pensar en llibertat, saltant tanques grises de mitologies i tradicions castradores. O potser per la bellesa que s'hi sent tan bé, i que s'atura per tots els racons, mirant i essent mirada. O pels que van somniar un món més lliure, més igualitari i més fraternal. Tal vegada pels fermalls romàntics, que volen lligar amors que no poden ser lligats, perquè són lliures com les idees que han brollat, brollen i brollaran a les rodalies del Sena. Per aquell a qui un dia van convidar a venir des de molt lluny, en una revolució a on molts hi van perdre el cap, i que va dir que sostenia aquestes veritats que són evidents per elles mateixes, que tots els éssers humans hem estat creats iguals. O pel color del cel damunt les façanes. O per Gene Kelly cantant-li a la Lesly Caron, vora del riu, que la qüestió és ben clara, que el seu amor era aquí per a romandre. O per George Gerswin, o per Picasso, o per Cole Porter, o per Hemingway, o per Scott Fitgerald, o perquè un barri del cor de la humanitat té aquesta ciutat com a capital... Potser per tot això m'agrada tant París...

Eduques en allò que calles, en quan ho calles i en com ho calles. Les pulsions tiràniques reproduïdes pels demòcrates educats en societats dictatorials.

Santiago "mata moros" (Autor anònim, segle XVIII)

.

.

.

Eduques en allò que calles, en quan ho calles i en com ho calles. Eduques, en allò que ocultes, en quan ho ocultes i en com ho ocultes. Eduques en l'expressió que poses davant de situacions determinades, ni que no diguis res; i potser perquè no dius res. Eduquen les actituds dels adults més que no pas les seves paraules. Eduquen els silencis, les mirades, les omissions, la por quallada a l'expressió. 

És per això, per exemple, que d'algunes dictadures surten persones tan obsessionades amb la sexualitat; ni que els seus pares i mestres mai no els parlessin de sexe, ni de desig, ni de relacions sexuals. La barca de vela lligada al port no es trenca pel vent huracanat, sinó per la mateixa corda que la té amarrada al port i que fa que quan el vent bufi, s'endugui la tela del masteler sense el mateix masteler. El vent desbocat de la natura hi és ni que l'ignorem i la seva força treballa, bé o malament, segons la llibertat que donem a la vela i els girs que li fem fer.

A les societats que no són lliures, més enllà dels adoctrinaments conscients i voluntaris que s'exerceixen damunt dels seus ciutadans, hi ha una escola constant de dictadura, que no sap que exerceix d'escola, però que esdevé més efectiva que qualsevol universitat i que es materialitza a les normes socials no escrites, a la manera quotidiana de parlar dels adults del poble i dels mitjans de comunicació, als valors no sempre predicats, però presents dins dels hàbits i dels silencis, a les mirades i als mutismes, a tota aquella educació que s'exerceix sense la intenció d'educar, als comportaments irreflexius quotidians, a les exclamacions, a les expressions sovint silencioses, a la por callada.

És per tot això que moltes persones que es consideren a si mateixes progressistes, i que potser fins i tot han liderat canvis polítics vers una major llibertat, un cop l'han aconseguida i un cop s'han convertit en governants o en actors de la nova societat suposadament més lliure, han reproduït progressivament les antigues pulsions tiràniques de les societats dictatorials on van créixer i on es van educar. 

Això fa pensar que després de dècades de dictadura és necessari no només transformar les estructures i el sistema, sinó que cal que cada persona realitzi damunt d'ella mateixa una revolució individual, amb la idea d'autoalliberar-se del bagatge psicològic i social rebut al llarg de dècades de quotidianitat reprimida i espaordida. Aquest autoalliberament és tan complex com atractiu.

Tenim l'exemple de Rússia, a on, després de la llarga dictadura soviètica, l'aparent democratització del sistema no ha aconseguit que les persones i els governants siguin més tolerants ni més democràtics. 

Sense anar tan lluny, a l'estat espanyol, molts dels educats al franquisme que van liderar la transició, reprodueixen un comportament i unes actituds marcadament feixistes, ni que amb la boca vagin dient que són demòcrates. Els espanta el que els és aliè, o el que no entenen, o el que no senten; i encara que per vergonya siguin capaços de dir que estimen la diversitat de l'estat, els seus actes i les seves omissions els delaten; son petits Francos disfressats de demòcrates, que se senten profundament inferiors quan algú del seu mateix estat els diu que no se sent espanyol, o quan els diu que la seva llengua és el català i no el castellà, o quan els diu que la seva nació és Catalunya, i no Espanya. Els petits Francos s'alteren davant les actituds lliures dels que són diferents a ells en idees polítiques, religioses, socials... Si no fos tan políticament incorrecte, prohibirien tot el que no fos entès i sentit per ells. L'Espanya que ells proclamen és un engany de Castella; l'anomenen Espanya, però és Castella imperial.

Estat de comptes després de 16425 postes.

A quaranta-cinc anys exactes de la meva naixença, mentre escolto els grills cantar, en aquesta nit càlida d'un agost que ja s'acaba, penso com de poc duren els instants; però com en són, d'intensos. Recordo cada capbussada d'aquest estiu, enfonsant-me fins a acariciar el fons sorrenc de la riba amb el rostre, el gust de sal al paladar, la fredor de l'aigua, el cop de l'onada... Tot passa, però resta en el record tan o més viu, que en el moment de ser viscut. L'estiu s'acaba per a poder encetar un curs que pot ser meravellós; s'acaba per a permetre l'entrada d'una tardor suggeridora, amb paisatges de color de terra i de vi. Tot s'acaba per a poder renovar-se. Morim perquè en puguin néixer d'altres, que encara que no ens ho sembli (perquè el procés és molt lent) estaran més adaptats que nosaltres a un medi sempre canviant.

A quaranta-cinc anys de la meva naixença, demano perdó pels errors comesos i em proposo no repetir-los. Si digués que no em penedeixo de res, seria un imbècil. Sempre tenim teca per a penedir-nos-en, i em temo que sempre la tindrem. Demano, a les forces de l'existència, que no es cansin de donar-me aquella saba misteriosa que ens permet continuar creient que el progrés humà personal i col·lectiu és possible. Agraeixo, també, els privilegis rebuts, que m'emplenen de responsabilitat, perquè els haig de posar al servei de la humanitat. Agraeixo infinitament la llibertat que se m'ha atorgat: la llum que em permet comprendre foscors antigues, i agraeixo també l'esperança natural i espontània que ha substituït a una fe inventada i imposada. Agraeixo la capacitat de pujar al Dragon Khan i de deixar-me endur, sense por a la mort, sabent que el vent que fa voleiar les fulles a la tardor les estima profundament i governa el seu destí vers una putrefacció física, que es convertirà en vida nova.

A quaranta-cinc anys de la meva naixença, agraeixo el fenotip o l'ensenyament rebut de no odiar el que m'és estranger, estrany, aliè o diferent; la capacitat gens meritòria de passar-ho bé aprenent llengües noves i desconegudes; la gosadia de gaudir amb la bellesa de les persones sense la necessitat de posseir-les ni de controlar-les, el xiuxiueig suau i agradable de no sé qui quan m'assenyala la grandesa d'aquella persona, i d'aquella altra, i d'aquella altra d'allà... El regal de no necessitar ser estimat, i de necessitar, i molt, estimar; potser perquè en tot moment rebo un amor immens no merescut de no sé qui, que sempre hi és i que em regala tempestes amb trons i llampecs dins d'un Museu de la Ciència i Tècnica a on estic jo sol i prou; jo sol i les màquines antigues, el sostre modernista, la lluor dels llamps, l'estridor dels trons, el martelleig de la pluja, el nosequí i jo, bo i ser tan dolent com sóc. No hi pot haver amor més gran que aquell és ofert fins i tot a algú dolent com jo, perquè aquesta mena d'amor no és merescut, i per això té un valor per si mateix i és incondicional.

A quaranta-cinc anys de la meva naixença, em declaro deslligat de l'esclavatge a qualsevol idea, i esclau fidel i voluntari de la capacitat de canviar de pensament o d'opinió quan la veritat em sembli allunyada d'aquest pensament o opinió. Em declaro nu d'idees fixes i deslligat del compromís de mantenir cap fe per la fe mateixa; el meu compromís és amb qualsevol asseveració que mostri la seva veracitat i conveniència. Em declaro deslligat de qualsevol possessió, que si hi és, és només un miratge, perquè en una setmana, en un dia, en un segon... si la natura ho decideix, puc ser mort,i desposseït d'aquest miratge que ens fa creure que tenim alguna cosa, que posseïm alguna cosa. 

Llegia, avui, els últims mots d'en King quan deia que abandonar la lluita per la llibertat o per la idea que fa fimbrar l'arpa del nostre esperit per por a la mort o a la marginació no serveix per evitar aquesta mort ni per a evitar aquesta marginació, perquè la renuncia a la lluita és ja la mort, la protecció de la supervivència física renunciant a la lluita és ja la terrible marginació de la nostra identitat i de la nostra essència que ens imposem a nosaltres mateixos per por a morir-nos. Només aquell que s'abandona a la mort, si cal, per abraçar-se a la seva lluita, a la seva passió, està viu de debò.

A quaranta-cinc anys de la meva naixença, estimo el color verd dels arbres de França, el sol que llu pels camins del bosc, el color canyella de les cales, l'eco dels passadissos de l'institut, l'olor de les classes, els somriures de les persones joves, la seva llibertat i el seu futur, el mar immens de la Terra, les seves profunditats i la seva vida, el so de les onades, el feble tremolor dels estels cadascuna de les nits de la meva vida, les postes de sol que a cada instant de cadascun dels nostres dies llueixen en algun meridià del planeta; fa goig pensar que a cada instant hi ha un meridià sencer ple de postes de sol, la majoria de les quals ningú no veu, i, de les que són vistes, molt poques són mirades.

Enceto el quaranta-cinquè any de la meva vida, miserable com sempre, però amb la secreta il·lusió de ser-ho cada dia una mica menys, i de no molestar gaire a ningú. 

Neofeixisme disfressat de democràcia

.

.

El feixisme no dialoga ni raona; imposa. Al feixista no li importa tenir o no raó; li importa imposar. El feixisme més difícil de combatre és el que es disfressa de democràcia; i és difícil de combatre perquè els ximples no el distingeixen; i hi ha massa ximples. 

I posats a parlar de fanàtics, és en alguns aspectes pitjor el fanàtic ximple que el fanàtic intel·ligent; perquè l'intel·ligent, amb el temps, acabarà perdent el seu fanatisme o fracassarà per les conseqüències d'una iniciativa a la qual, per ego, no voldrà renunciar; el fanàtic ximple, en canvi, amb tota seguretat incrementarà amb el temps el seu fanatisme i l'acabarà defensant amb pistoles o amb qualsevol altra forma de violència.

El feixista camuflat, sigui ximple o llest, pateix una patètica manca d'empatia; aquesta disminució és la causa principal del menyspreu que exerceix i de la ignorància que el domina; ignora el valor i la riquesa de tot el que li és aliè. Pel feixista camuflat, només compta el que es gran, el que és fort, el que és poderós; i tan sols és capaç de valorar el que és petit si és seu, o dels seus. El que és petit i aliè, per un feixista camuflat, ha de desaparèixer.

Per un neofeixista camuflat és perfectament lògic que el ser o no ser dels pobles i de les persones depengui de la seva força física, militar o econòmica. En el fons, el neofeixisme camuflat no és una idea, sinó una actitud front la vida, les persones i els pobles.

El neofeixista camuflat, ni que sigui a nivells inconscients, és un covard, perquè renuncia al seu jo real, als seus sentiments humans espontanis, naturals... i, potser, vulnerables... per abraçar els sentiments i valors dels poderosos; d'aquesta manera aconsegueix no ser esclafat pel fort, i la seva feblesa personal, que es fonamenta en un complex d'inferioritat inconscient, queda compensada per la pertinença a una força arrossegadora que alimenta el seu ego.

La majoria de neofeixistes del segle XXI no s'adonen que ho són; i fins i tot, i paradoxalment, poden considerar-se, a ells mateixos, defensors de la democràcia i de l'ordre establert.

La bondat pronuncia el nostre nom

En veure tota la bellesa que ens envolta... com no estimar? 

En sentir-li tanta intensitat a l'existència... ¿com conformar-se amb l'actitud mediocre de no crear, de no formar part d'aquesta força invisible que fabrica bellesa arreu? 

En emocionar-se davant de tants camins com utilitza la bellesa per a fer-se present... ¿com no estimar la diversitat, com no agrair que siguem diferents, que ens puguem sorprendre, que ens puguem enriquir mútuament? En percebre la força dels colors de la natura... ¿per què obsessionar-se amb anhels materials que no poden afegir res ni a la bellesa ni a la felicitat? 

¿Com no perseguir la bondat, si la bondat pronuncia el nostre nom amb cada raig de sol damunt d'una fulla, amb cada esclat d'una onada, amb cada carícia de l'oreig damunt la nostra pell nua i colrada, amb cada somriure sincer que ens topem per la vida? 

.

.

Quanta mort!

Bella terra aquesta on es mor el cérvol, per la inconsciència d'uns caçadors que s'omplen de banyes i caps morts, com si escapçar éssers capaços de sentir fos l'esport més gloriós de la vida. 

Bellesa austera la d'un paisatge que acull aquest clam silenciós; els ulls aterrits dels qui moren pel plaer d'uns altres. Sang i por. Estesa d'herba groga bruta d'aquesta sang i amarada d'aquesta por. Silenci de l'oreig estripat pel crit esgarrifós del moribund que veu enfosquir-se un sol preciós.

-Gràcies a nosaltres aquesta espècie encara existeix -. Diuen, a la defensiva. I la camisa els put a pólvora i a excrements d'animal trist i espantat. Van, contra els animals nus, amb armes automàtiques que multipliquen la seva malaptesa d'individus Homo sapiens orgullosos i ignorants de la seva pròpia condició animal. Com si per a justificar els camps de concentració, algú, afeccionat a la tortura, digués que aquests camps garanteixen la pervivència d'una espècie que sadolla els seus pobres instints sàdics. Els supermercats venen carn nascuda per a ser criada i devorada pels humans, sense que matar una espècie lliure sigui necessari; com si la llibertat d'una espècie fos suficient per a convertir el seu assassinat en un dret. 

Assassinat i somriure. Adrenalina i rialla buida. I una cria de cérvol plora perquè s'enduen la seva mare morta, penjada d'un pal; perquè s'enduen, en un episodi d'extraordinària bona ratxa, deu o quinze membres del seu ramat. ¿Fins quan continuarem justificant la violència i la mort en nom d'un plaer innoble, el de dominar i matar els més febles? 

Flamarades de blat

Flamarades de blat; al darrere, les vinyes. Pebre vermell de Sol al sud d'agost. Melodia de l'oreig ran de les branques. Lentitud de la Terra sota el cel. Origen i destí a on els ulls es mengen els colors del paisatge i el seu traç; com la pell, com el vestit bru, adobat pel bes precís, i alenat per un vers ocult, per un so amagat, al cor dels fills que han vist qui els ha engendrat.