Vull
escriure sobre els boscos coberts de neu, a la nit i a l'hivern, quan
el cel és d'ivori fosforescent i se sent un silenci estrany, de
matalàs de sucre. Però em diuen que primer haig de parlar d'amor.
L'amor no és
sols allò que hauria de governar les relacions entre els membres
d'una parella; l'amor és l'energia que sosté viva una consciència;
no té sexe, ni es dedica a negociar interessos. La banalitat dels
mots que s'escolten ha embrutat el significat ontològic del misteri
de l'amor, que no és un cor de color de rosa, sinó el tresor perdut
de la humanitat. La tendresa és l'essència de l'ésser humà. La
força intel·lectual més poderosa no és la violència, ni la fúria, ni l'odi, ni els judicis, ni els càstigs, ni les sancions, ni les
correccions, ni l'absolutisme... La racionalitat més contundent i
resolutiva és aquella que es fonamenta en l'amor a cada persona, al
seu benestar i a la seva dignitat.
Amiga meva,
l'amor triomfarà sempre; i no parlo d'aquell amor de formalitat, no
em refereixo a aquell amor que mou a saludar per obligació. Ni a
l'amor dels dos petons obligats, perquè si no... no sé què passa.
Ni a l'amor de l'ara haig d'anar-hi perquè si no... se m'enfada. No
parlo d'aquesta mena d'amor malalt i atrapat. Parlo de l'amor que
actua quan és reclamat, o quan no és reclamat però és necessari.
De l'amor que encara que durant llargs períodes no es mostri, sempre
hi és; de l'amor que respon quan les circumstàncies l'exigeixen, i
que encara que sembli que s'ha refredat, sempre hi és; de l'amor que
no accepta perdre cap batalla en la lluita per a defensar la
felicitat dels qui estima, encara que, igual com fa l'herba sota la
neu, sovint creixi en silenci i no sigui vist ni s'exhibeixi. Parlo
de l'amor silenciós i desinteressat, despreocupat de les formes i de
les normes d'urbanitat i absolutament compromès amb la feina
discreta per aconseguir la pau al cor de les persones.
L'amor no
està fet de formes, sinó de cor i de decisió; tot i que les
formes, quan hi ha amor, agafen aquelles qualitats que espontàniament
agafen, sense que per obligació n'hagin d'adquirir cap de concreta.
Un mateix mar forma cales, platges, penya-segats... diferents
paisatges d'una mateixa estesa il·limitada d'aigua. Estima, el
cirurgià, quan talla la pell i la carn. Estima
l'instructor dels pilots quan els sanciona pel fet de no prendre's
prou seriosament les normes de seguretat; els està salvant la vida.
Estima qui treballa des de lluny, sense fer-se notar, per al benestar
d'algú que potser mai sabrà que estan treballant per ell o per
ella. Estima qui diu adéu a algú que necessita volar sol, encara
que quan es pronunciï aquest adéu el cor es trenqui com si es destruïs per a sempre; com més amor, però, amb més decisió i amb més empenta es pronuncia aquest adéu, maldant perquè el
dolor no es noti.
L'amor és
infinitament més que el sexe, que el joc, que l'autoritat, que la
correcció, que la rialla, que la broma, que la indiferència... Amb
el sexe, es pot estimar o es pot odiar. Amb el joc es pot estimar o
es pot odiar. Amb l'autoritat es pot estimar o es pot odiar. Amb una
correcció es pot estimar o es pot odiar. Amb una rialla o una broma
es pot estimar o es pot odiar. Amb la indiferència es pot estimar o
es pot odiar. L'amor estima el cos, però va més enllà; sovint
estimar un cos vol dir no tenir-lo en compte; sovint estimar un cos
vol dir tenir-lo en compte. I el fet de no esperar ni rebre res a
canvi, en comptes de ser un sacrifici esdevé, per a qui estima, la
garantia de la llibertat. No estima aquell que no deixa lliure qui
estima, o aquell que no se sent lliure quan estima.
Però jo
volia escriure sobre boscos coberts de neu. Perquè la neu cau en silenci. Al
cor del bosc, i a la nit, quan neva, es fa de dia. Una llum
misteriosa converteix la natura en l'escenari d'una obra de
Shakespeare. Els esperits que han viscut a qualsevol racó de la
terra, i a qualsevol època, han estat tots alguna vegada nens i nenes, i en conseqüència, han entès l'essència de la vida, encara que molts l'hagin oblidada.
Les persones passem la major part de la nostra vida essent nens o
nenes encara que el temps físic de la vida adulta sigui més llarg.
Per un nen de dos anys, un any és la meitat de la vida. Per un nen
de deu anys, dos anys són la cinquena part de la vida. El temps de l'època en què som infants és molt més llarg que el temps de quan som adults.
És per això, entre d'altres raons, que tot allò que passa a la
infantesa és més essencial i més influent.
I per acabar vull dir que, a la nit, i al bosc, en
aquesta història que us convido a llegir, un pare, molt gran, i que
se sent molt trist, es va cobrint a poc a poc de neu.
I amb
això ja he enllestit aquest segon capítol dels esperits del Nadal.
.
.
.
