Disculpi! Per a mi són importants els problemes que no són meus.

 

No puc evitar posar-me al lloc d’un altre. És tan atzarós el lloc de naixença! Què he fet per néixer a Terrassa? Per no passar mai gana? Quin mèrit tinc per viure en una família que m’ha fet agafar confiança en la vida? Com m’ho he manegat per haver passat tantes estones bones de rialles? Diuen que la felicitat i la salut mental d’una persona tenen molt a veure amb la durada i la qualitat de les estones en què ha rigut durant la infantesa, pel temps en què no ha viscut angoixat.

És meu tot el que considero que és meu? M’he trobat, de cop, en néixer en una terra rica en vegetació, en aigua, en aliments, i en un període de temps allunyat de les guerres. Tinc cinquanta-set anys i no n’he viscut cap de prop. Per què la terra on neixo és meva i no ho és la terra d’Argèlia? Les respostes a aquesta pregunta podrien perfectament néixer de convencions sense cap fonament lògic. L’atzar tria on naixem, per la qual cosa, l’atzar decideix què és nostre i què no. Però puc, com a persona, acceptar que l’atzar decideixi el destí de milions de persones sense cap més consideració que el mateix atzar de naixença?

Puc no pensar-hi. Puc dir: "i a mi què m’importa". Puc dir: "tant se val, no és el meu problema". Però el cas és que per a mi són importants els problemes que no són meus, perquè els pateixen persones purament per atzar; i jo no soc dels que acceptin això fàcilment. M’importa més la dignitat d’aquestes persones, la seva necessitat de viure, d’educar-se, de créixer, de ser felices, que no pas defensar el que l’atzar de naixença ha decidit que és meu. No soc un tigre que es mengi un antílop sense preocupar-se del dret a la vida de l’antílop. Soc una persona i no puc sotmetre’m a la habitual indiferència de qui té la panxa plena i es preocupa perque el pa del berenar està dur.

Jo no vull tenir el que em sobra si a un altre li falta. I el que és més punyent és que no és només un tema d’atzar de naixença, perquè hi va haver qui va fer negoci amb l’expoli dels bens de la Terra de la qual venen els qui volen viure amb dignitat; i hi ha qui encara ho fa. No em vull sotmetre a la indiferència burgesa de no investigar-ho i de culpar als pobres d’allò que és culpa dels qui tenen la panxa plena i s’ho miren tot amb els ulls petits, la cara de fàstic i l’habitual renec de bèstia disfressada de persona: “no és el meu problema”.

.

Uns dies als Llacs de la Maragda (III) Diari adolescent.

 

III

Aquest matí, quan ens hem llevat, m’he sentit estranya i feliç alhora, perquè el Xavi ja no hi era. D’una banda, ja no hauré de suportar el seu mal humor i la mania que em tenia, però per altra banda, em sap greu per la mare, perquè torna a estar sola. A més, no tenim les maletes, i no ens hem pogut canviar de roba. Sort que avui és l’últim dia que estem aquí i que ahir al vespre, la mare, després de l’excursió que va fer, es va dutxar i es va posar roba neta. Jo no, però tampoc em vaig embrutar gaire, perquè em vaig quedar al refugi tot el dia. La mare de l’Arnau i el Marcel, que es diu Rosa, ha dit que a la tarda em deixaria roba de l’Arnau, que més o menys té la meva talla. Encara que sigui roba de nen, està bé canviar-se i posar-me neta; tampoc no es nota la diferència entre la roba de nen i de nena si parlem només de pantalons i camises. I la Rosa ha dit que em deixaria la roba a la tarda, perquè, aquest matí, la mare anàvem a fer una excursió al pic del Peratallada, i al llac que hi ha per allà dalt, i és millor canviar-me de roba després de caminar que no abans.

Per tant la mare i jo hem començat a caminar després d’esmorzar, cap a les nou del matí. Jo estava eufòrica! Ja no hi era el Xavi i podia saltar i riure sense por que em renyés cada dos segons. I a més, feia un dia preciós i el paisatge era molt bonic: prats immensos sense arbres; només algun avet i algun pi roig de tant en tant; i el camí que s’enfilava cap al cim del Perafita. Tot m’agradava: la llum del sol, l’aire fresc, el cel tan blau i tan ample, el silenci que només trencava el vent i les nostres trepitjades.
La família de l’Arnau i el Marcel s’han quedat a baix, al costat del refugi, al llac de la Maragda; ells hi van anar ahir a fer el cim. Hauria estat molt divertit que haguessin pujat amb nosaltre. Però jo he estat molt contenta perquè he tingut la mare tota per a mi sola. Quina sort! Sentia que, per un dia, la mare era tota meva, com si fos un tresor només meu. M’ha fet sentir important i estimada. Això que acabo d’escriure no ho podria dir mai a ningú, perquè sona molt carrincló, però tal com ho sento ho expresso aquí.
Pujar al cim del Peratallada ens ha costat una mica. M’he cansat molt, però m’he sentit viva. Quan mirava cap enrere i veia el camí que havíem fet, i els prats estenent-se cap a baix, em sentia petita i molt lliure. La mare i jo hem parlat de tot: del temps, dels nens, de l’Arnau i el Marcel, de com de guapo era el Marcel. He rigut i parlat tant que em marejava; però avui ningú m’ha renyat.

Quan hem arribat al cim, la vista era impressionant. Catalunya i Andorra estaven davant meu com un mapa gegant. Una mica per sota nostre, hem vist el llac d’alta muntanya, que semblava un mirall petit. He pensat que mai veuria res tan bonic a la ciutat. La mare m’ha agafat de la mà i hem baixat cap al llac; he sentit com un nus a la panxa, com una barreja de por i d’emoció.

Pel camí de baixada al llac, hem vist cèrvols! M’han fet una mica de por, però alhora els he observat fascinada. M’ha sorprès com n’eren de tranquils tot i ser tan grans. La mare ha somrigut i m’ha dit que gaudís, que l’alta muntanya té secrets que només els que s’hi atreveixen poden veure.

Un cop al llac, l’aigua era transparent i força freda, però com que el sol l’escalfava, i l’estany no era gaire gran, no estava tan glaçada com el Llac de la Maragda. La mare m’ha proposat de banyar-nos-hi. Jo li he dit que no podíem perquè no portàvem banyador. Ella ha rigut i m’ha explicat que allà no hi havia ningú, i que si mulléssim el banyador en aquella aigua tan neta, el sabó que pogués portar la tela, podria fer mal als animals del llac, i que per tant era millor banyar-se sense cap peça de roba. A mi em feia molta vergonya despullar-me allà a l’aire lliure, si venia algú i em veia em sentiria molt malament, però la mare m’ha insistit. M’ha dit: “Si fas l’esforç de passar només una mica de vergonya, viuràs una de les experiències més boniques de la teva vida”. I com que jo estava tan contenta, perquè estàvem juntes i soles, i en un lloc tan increible, doncs he tancat els ulls, he respirat fons, m’he tret tota la roba, i m’he ficat a l’aigua. La mare ha fet el mateix. L’aigua estava fresqueta, però era molt agradable, perquè el Sol picava molt fort. M’he sentit tan unida al paisatge, a la muntanya, al Sol... que gairebé se m’escapen les llàgrimes. La mare, llavors, m’ha parlat de com les persones formem part de la natura, i m’ha dit que és quan estem despullades del tot que som encara més intensament un tros de natura; i per això la natura, agraïda com està de veure’ns retornar a ella només amb la nostra pell, ens regala com a premi la sensació de felicitat tan gran que hem sentit. Hem jugat dins l’aigua, hem rigut, ens hem esquitxat. En aquells moments era com si el món existís només per a nosaltres.
Quan érem dins de l’aigua, hem vist que s’acostaven dues persones; dos puntets que avançaven lentament. Jo he corregut cap a fora de l’aigua per a vestir-me amb el cor a cent per hora, però la mare m’ha aturat i m’ha dit que no fos ximpleta i que estigués tranquil·la, que allà molta gent es banyava sense res, i que no havia de patir. Llavors m’he tornat a ficar dins l’aigua una mica nerviosa, i m’he adonat que els dos puntets, quan s’han acostat més, eren un home i un nen més o menys de la meva edat. Quan han arribat al costat nostre, ens han saludat, han tocat l’aigua, i han marxat tan tranquils sense estranyar-se que estiguéssim allà d’aquella manera. M’he quedat molt tranquil·la, i he pensat que tots els dies de la vida haurien de ser així, sense vergonya, sense por.

Quan hem sortit de l’aigua, ens hem eixugat amb el sol, estirades a l’herba; i un cop seques, ens hem posat la roba. Mentre baixàvem al refugi, m’he sentit lliure i feliç, com si m’haguessin donat un regal molt gran només per mi.

Un cop al refugi, hem dinat amb l’Arnau i el Marcel, amb la seva mare, la Rosa, i amb el seu pare, que es diu Tomeu. La mare els ha explicat tot el que hem fet aquest matí, i m’ha fet una mica de vergonya que hagin sabut que ens hem banyat despullades. El Tomeu ens ha dit que no expliquem a ningú que ens banyat al llac, perquè als Pirineus està prohibit fer-ho. La mare no ho sabia i s’ha sorprès molt. Després el Tomeu ha dit que ja estava fet, i que tot això que ens havíem endut.

A la tarda hem estat tocant la guitarra i cantant tots junts. Jo cantava baixet, i a estones he agafat la guitarra i m’he atrevit a tocar algun acord. M’ha fet il·lusió que ens sentíssim tots tan contents, rient i compartint cançons. L’Arnau i el Marcel m’han explicat moltes coses i m’han fet sentir com si fos part d’una petita família improvisada que fins ara no coneixia, però que m’agrada molt.

Abans de sopar, hem caminat tots fins al Llac de la Maragda. El camí estava tranquil i, per un moment, només s’escoltaven les nostres passes i els riures. La mare estava feliç i jo també; i tot semblava perfecte.

Quan hem anat a dormir a la llitera, he pensat que potser avui ha estat el dia més feliç de la meva vida. Tot ha estat genial: l’excursió, el llac, la mare tota per a mi, riure i jugar sense por. He tancat els ulls somrient i m’he adormit pensant que voldria que aquest dia no s’acabés mai.

Uns dies als llacs de la Maragda (II). Diari adolescent.

II

M’he despertat a les 8:00 perquè entrava molta claror i ja no tenia més son; ja t’he explicat, estimat diari, que ahir vaig anar a dormir abans que ningú. Quan he obert els ulls, se sentien alguns roncs. He sortit de la llitera a poc a poc, m’he tret el pijama i m’he tornat a posar la roba d’ahir per no fer soroll i que no es despertés ningú per culpa meva. He pensat que me la canviaria després, quan tothom s’hagués despertat.

He sortit del refugi i he vist que feia un dia preciós; el cel era tot blau i net, els avets es veien elegants, de color verd ampolla amb tonalitat blavissa, les muntanyes s’alçaven més enllà del refugi; m’han vingut ganes de començar a caminar.
He anat directa a saludar el Núvol i he notat que se’n recordava de mi, del dia anterior. Després he caminat una mica pels voltants i he vist el Llac de la Maragda no gaire lluny. M’hi he acostat per un camí de pedres i he tocat l’aigua. Era molt clara i estava molt freda.
Quan he tornat al refugi, la mare i el Xavi ja baixaven. Ell s’ha fixat en la meva roba, i m’ha dit “marrana”, i que m’anés a canviar i a rentar. M’ha dolgut que m’ho digués així; gairebé ploro. Li he fet cas, i com que no hi ha dutxes, m’he rentat a poc a poc amb una tovallola humida i xampú. Després m’he posat roba neta.

He baixat al menjador i m’he assegut amb la mare i el Xavi. Hem esmorzat embotit, pa amb tomàquet i cafè amb llet (a mi m’han fet llet amb xocolata). La família que dorm al nostre costat, han baixat i reien molt; explicaven que pujarien al Perafita, i a un llac petit que hi ha a prop de dalt del cim.

Jo volia anar amb la mare i el Xavi a fer una caminada, perquè el dia i el lloc són preciosos, i em semblava que alguna cosa a dins meu em deia que havia de sortir cap a les muntanyes, però el Xavi ha dit que jo no, que tots dos sols farien l’excursió i que jo em quedaria al refugi. La mare feia cara de no estar-hi d’acord, però no s’ha queixat, i, a mi, m’ha dit que aprofiti el dia per avançar amb els deures d’estiu, que a les dues anés a dinar al menjador, i que ja havia avisat a la Magda perquè m’ho tingués a punt.
Per tant, m’han deixat sola tot el dia. He fet deures (què avorrit), tal com m’ha dit la mare, i, de tant en tant, he sortit a parlar amb el Núvol. La Magda, del refugi, també ha parlat molt amb mi; m’ha preguntat moltes coses, i també me n’ha explicat moltes altres de la seva vida i dels seus fills (en té dos). El seu marit es diu Pere, i ara no hi és perquè està a Terrassa; a més de guarda del refugi, el Pere també és joier. Durant el matí, he anat una vegada fins al llac i m’hi he assegut una estona mirant l’aigua. He vist com la família que dorm amb nosaltres sortien tots junts d’excursió, i m’he posat una mica trista tot i que m’alegro per ells. He pensat com hauria estat de genial si hagués pogut afegir-m’hi i anar d’excursió. Un dels nens és molt guapo.

A les dues, he anat al menjador i la senyora del refugi m’ha dit que ja tenia el meu dinar preparat. Com que estava sola, la família que dorm amb nosaltres (que acabaven de tornar de l’excursió) m’han dit que m’assegués amb ells. Em feia vergonyeta, però he dit que sí, perquè encara em feia més vergonya dir-los que no. Hem parlat molt: d’on soc, què estudio… Els nens es diuen Arnau (té la meva edat) i Marcel (un any més). El Marcel és el que trobo més guapo (no l’hi he dit, és clar).

A la tarda, he fet el mateix que al matí: una mica de deures i estones amb el Núvol. M’he sentit molt sola i m’han vingut ganes de plorar. La mare i el Xavi han tornat cap a les 8 i m’han dit que havien fet una ruta pels boscos i que havien vist cérvols. Jo estava contenta perquè, per fi, estava amb la mare.

Després de sopar, jo xerrava i reia molt (quan estic contenta em passa això). De cop, ell s’ha posat a cridar i m’ha donat una bufetada. He plorat, i a la mare se li ha glaçat l’expressió; després s’ha enfadat molt i li ha cridat, al Xavi, que marxés d’una puta vegada. Amb el soroll ha sortit molta gent de les habitacions, també l’Arnau i el Marcel amb els seus pares, i jo he passat molta vergonya pel fet que em veiessin així.
El Xavi ha dit cridant que si marxava hauriem de tornar a peu a Barcelona, però el pare de l’Arnau i del Marcel li ha dit a la mare que no patís, que ens baixarien ells amb la furgoneta. Llavors el Xavi se n’ha anat, i estava tan enfadat que s’ha endut les nostres maletes i ara només tenim la roba que portem a sobre.
Després de tot el sarau, ens hem quedat xerrant al menjador amb el pare i la mare de l’Arnau i el Marcel, i amb els dos nens. M’ha agradat molt aquesta estona. I quan hem anat a dormir, com que jo dormo al costat de l’Arnau i del Marcel, hem pogut continuar xerrant dins del sac fins molt tard. M’he sentit molt feliç d’haver fet dos amics nous.

Uns dies als llacs de la Maragda. Diari adolescent. (I)

(Relat de ficció)

 I

 Avui hem vingut amb el Jeep vell del nòvio de la mare fins al refugi dels Llacs de la Maragda. Ell conduïa, la mare anava al davant, al seient del copilot; jo al darrere. Un cop hem agafat el camí de terra que començava a Aransa i anava cap al refugi, el Xavi, que és com es diu el novio de la meva mare, no ha volgut posar música, perquè deia que el camí era difícil i que s’havia de concentrar. Encara està pagant les lletres i ha dit que només faltaria que es trenqués i que hagués de pagar per un cotxe que ja no funciona. Jo mirava per la finestra i veia el riu que baixava al costat del camí amb una força increïble. L’aigua era tan transparent que semblava de vidre; menys quan es trencava amb les pedres, que estava com fet d’escuma blanca. Tot era com a les pel·lis que parlen del Canadà o d’Alaska, però aquesta vegada no era una peli; era de veritat. Jo estava eufòrica, em semblava que vivia una aventura.

El camí feia un munt de giravolts i estava ple de pedres; algunes ben grosses. Jo només pensava que, si el cotxe picava massa fort, potser es trencaria, i que el Xavi s’enfadaria com una mona i diria que la culpa és meva; perquè passi el que passi, sempre diu que la culpa la tinc jo. A més, jo m’estava pixant, i li he hagut de demanar que pari. Ell s’ha posat nerviós i ha dit que si trigava molt em deixarien allà. He buscat un arbre que estigués lluny del cotxe, i llavors s’ha enfadat perquè no podien veure on era, i perquè com més lluny anés més trigaria a tornar; jo només volia que no em veiés ningú.

Quan hem arribat al refugi, per fora semblava una caseta petita de fusta i pedra, amb els porticons de les finestres de color verd; una caseta molt mona, però un cop a dins, hem vist que era força gran. El menjador feia olor de sopa i de fusta, i hi havia taules llargues i una llar de foc. Més endins, les habitacions, amb una llitera llarguíssima de fusta on hi cabia molta gent junta. El lavabo era compartit, i al pis de dalt, també hi havia habitacions amb el mateix tipus de lliteres.

A la sala d’estar, hi sopava una família. El pare era grassonet i calb, la mare rossa, i tenien dos nens més o menys de la meva edat. Ens han saludat molt amables. Nosaltres hem deixat les coses a les habitacions. La mare i el Xavi, a la llitera que era damunt de la meva. Al costat nostre, hi havia els sacs de dormir de la gent que compartirà l’habitació i la llitera amb nosaltres.

Un cop instal·lats, la mare ha proposat d’anar a passejar fins al llac abans de sopar, però el Xavi ha dit que volia anar-hi només amb ella, tots dos sols, perquè també els tocava una mica d’intimitat. Jo no he dit res, però he vist que a la mare no li ha agradat el que ha dit el Xavi, perquè sap que a mi m’encanten els llacs. Ella m’ha dit que aprofités per fer deures, però no he volgut, perquè m’he sentit una mica dolguda pel Xavi, que contínuament m’està fent sentir malament.

Un cop he estat sola, he sortit del refugi i m’he trobat un burro preciós que es diu Núvol (que es diu Núvol m’ho ha explicat la Magda, que és la senyora que porta el refugi, perquè el burro no parla). Li he acariciat el llom (al burro no a la Magda) i m’he estat amb ell tota l’estona fins que han tornat la mare i el Xavi.

Després hem sopat. Jo he menjat conill amb samfaina i de postres pastís de formatge. Boníssim. Després m’han fet anar a dormir, i encara no eren les deu. El Xavi i la mare s’han quedat al menjador. Jo m’he adormit de seguida, i una hora més tard m’he mig despertat quan la família que hem vist a l’arribar, la que té dos nens de la meva edat, ha vingut a dormir a la nostra habitació. Els pares, s’han posat a dormir a la llitera de dalt, al costat del Xavi i la mare, i els nens a la de baix, al meu costat. Quan han arribat, tot i que m’he despertat, m’he fet l’adormida, perquè ells s’han posat el pijama i em feia cosa mirar-los; i a més, tampoc no sabria què dir-los. Un cop s’han posat el pijama, els nens s’han posat a dormir al meu costat, i jo em sentia molt rara dormint al costat de dos nens que no conec de res.

 

La força del Sol

Anar a passar el dia a Sitges en un dia assolellat, d'aquells en què la temperatura és prou càlida per ficar-te a l'aigua si et ve de gust, és tota una festa; encara que després no t'acabis ficant a l'aigua. 

Hi ha indrets, i Sitges n'és un d'ells, en què es respira una llibertat espontània i elegant. La bellesa hi és present, i no està renyida amb la natura. La festa, l'alegria, la tolerància, el plaer, hi són sense manifestar-se enemics del bon gust, de l'art, de la dignitat humana; si més no de dia; de nit, no conec el poble. 

El Sol, reflectint-se a l'aigua viva del mar, té una força que no trobo mots adequats per descriure. Si això ho acompanyes amb un vermut, la química suau de l'alcohol moderat acaba de construir la màgia, i la ment es fa més sensible a les petites meravelles de la vida, que en altres circumstàncies ens passarien desapercebudes.

Havent dinat, després d'un dels millors arrossos de la història, caminem fins a Balmins i descobrim que enmig del poble, i ben arran d'aigua, existeix encara un bell racó de bellesa natural a on si et ve de gust pots posar la teva pell nua sencera en contacte amb el Sol i amb el mar. Aquesta possibilitat; la possibilitat que la teva nuesa no sigui proscrita, que no molesti, sinó que s'integri en la bellesa de l'entorn sense molestar a ningú ni ser el reclam necessari de cap promiscuïtat, converteixen aquest poble en un estrany privilegi de vida, d'art i de llibertat, enmig d'un món cada cop més agressiu, violent i perfeccionista.

I el cas és que havent dinat, amb la sangria a les venes, i el Sol començant a afeblir-se, no em vaig sentir cridat a remullar-me. Caminar pel passeig, amunt i avall, respirar la pau del lloc i deixar reposar la vista damunt la bellesa de les façanes i el misteri sempre igual i sempre diferent del mar, fou suficient per a sentir-me a l'oasi a on necessitava estar en aquell moment. Ens cal que existeixin la bellesa i la llibertat, i amb això en tenim prou; no existeix l'obligació d'exercir-la; de fet, l'obligació seria contradictòria amb l'essència de la llibertat.

La força del Sol, aquesta estrella que tenim el privilegi de conèixer, és una medecina revifadora que allunya les ombres del desgast de la vida, i ens permet continuar pel camí que anem traçant.

Aquest món, cada vegada més competitiu, cada cop més allunyat de l'objectivitat, a cada any que passa més enfonsat en la satisfacció immediata de l'ego i la seva banalitat entronitzada, necessita breus parèntesis de retorn a la pàtria; i l'única pàtria essencial és la de la bellesa, l'amor a la dignitat humana, i la llibertat.

La gàbia silenciosa

 

(Relat de ficció)

Les nenes de la meva edat duien pantalons curts de texà, amb les butxaques que sortien pel baix i les cames plenes de rascades d’haver-se enfilat als arbres. Jo les mirava amb una barreja d’enveja i de timidesa.
La mare sempre m’havia fet posar faldilles i vestits. No recordo haver tingut mai ni un sol pantaló. La roba no era, per a mi, només roba; era un destí imposat. La indumentària em feia diferent; el tacte del lli o del tergal, les costures, la sensació de fragilitat, el segell de l’estètica de la meva mare, la raresa imposada. Quan corria, el teixit s’aixecava i sentia com si tothom em mirés. Quan m’asseia a terra, el genoll quedava sempre massa a la vista, massa exposat. Jo no volia que em miressin, però alhora no podia evitar pensar que ho feien. Tal com ho sento ho escric.

Recordo els matins de diumenge, a casa, quan la mare obria l’armari i triava per mi. Els seus dits passaven per les perxes; una a una, com si fos un ritual. Sempre escollia el mateix: estampats florals, colors suaus, formes que ella deia que em feien "bonica". I jo, davant del mirall, no em veia bonica. Em veia disfressada. Una disfressa que m’allunyava dels altres nens, una barrera invisible.

Hi havia un dolor subtil en tot plegat. No era el dolor d’una ordre cruenta, sinó el d’un detall constant, repetit, impossible d’esquivar. Recordo haver-li dit un dia, molt fluix, que volia uns pantalons. Ella em va mirar com si hagués dit una absurditat. Em va respondre amb un somriure cansat: “Les nenes, amb vestits, són més fines.” Aquella frase em va pesar com una condemna. Com si jo hagués de ser fina, com si jo hagués de ser el reflex d’alguna cosa que no havia triat.

I, tanmateix, en aquell dolor hi havia una estranya bellesa. Quan caminava pel càmping amb els vestits que ella m’havia posat, sentia la tela moure’s amb el vent; la volatilitat que em tensionava també em feia sentir especial; la incomodita i l’eufòria es barrejaven en una simbiosi que no em sé explicar. Hi havia una elegància involuntària en tot allò, com si portés a sobre un secret antic, un secret que em diferenciava.

Però tot plegat era també una gàbia. Una gàbia silenciosa, feta de roba lleugera que m’impedia ser qui volia ser. Jo veia les altres nenes enfilar-se a les branques, lliscar pels tobogans metàl·lics amb el vestit de bany, sense por que la roba els desfés cap diversió. Jo m’hi acostava, però sempre amb un fre invisible. Sempre amb la consciència que el vestit podia aixecar-se.

I així vaig créixer amb la sensació que la meva pell no era meva, que cada pas que feia podia estar equivocat. La roba que em posaven era com una veu que deia: “No ets lliure.”

Potser avui encara perviu en mi aquella nena que se sentia disfressada, atrapada, incòmoda dins d’un vestit que no havia triat. I la que intuïa una bellesa estranya en aquella presó de roba. Una bellesa que fa mal, però que m’atrau tant, i de manera tan estranya, que no la puc deixar anar.

La tenda al càmping

 (Relat de ficció)

I

Tenia deu, potser onze anys. Recordo amb exactitud l’estiu, la calor enganxosa que no marxa ni quan el sol baixa, i aquella olor barrejada de gespa xafada, de fum de graelles i de crema solar rància que impregnava l’aire del càmping. Era l’hora en què començava la vida de veritat, quan el dia es transformava en vespre i tot agafava una mena de lluïssor suau, daurada, com si fos un secret compartit entre els que encara eren desperts.

Però jo no hi era.

La mare deia: “És hora de dormir.” Sempre puntual, sempre inflexible, com si fos una llei natural que a les vuit del vespre una nena com jo havia de tancar-se dins la tenda. Jo no m’atrevia a protestar. M’ho deia amb aquella veu que no admetia rèplica, com si darrere de les paraules hi hagués tot un món que no gosava desafiar.

Recordo la sensació de la cremallera de la tenda pujant lentament, el soroll metàl·lic que se’m clavava a dins. Era el so d’una porta que es tanca, d’un mur invisible. Quan la tenda quedava tancada, tot canviava. L’aire era diferent, més pesat, més pobre. Feia olor de plàstic calent, de sac de dormir humit. Jo m’hi ficava a dins i em tapava fins al coll, intentant convèncer-me que podia dormir.

Però no dormia.

Els sons de fora m’arribaven esmorteïts, però vius. Les veus dels altres nens que encara corrien pel càmping, la música llunyana d’una ràdio, els cops secs d’una pilota rebotant contra el terra. Tot plegat m’entrava com una punyalada. Jo imaginava què devien estar fent, com devien riure, com es devien mirar entre ells. La meva imaginació ho multiplicava. Jo, a dins, era un espectador invisible d’un món al qual no podia accedir.

I el pitjor no era només no ser-hi, sinó sentir que tothom sabia que jo no hi era. Com si els altres nens, mentre jugaven, pensessin en mi i murmuréssin: “La Beth ja és al llit, com una nena petita.” Aquesta idea em cremava per dins, una vergonya que no s’aturava. No calia que ningú en fes burla realment: la burla ja vivia dins del meu cap, alimentada per la meva pròpia sensibilitat.

Recordo mirar el sostre de tela de la tenda, amb la llum del dia filtrant-se encara. Era un blau apagat que no s’apagava mai del tot. Aquella llum em semblava una burla més: el món encara era despert, i jo estava condemnada a la foscor prematura.

Vaig plorar en silenci, amb les llàgrimes lliscant pel coixí. Però ni tan sols el plor m’alliberava. Perquè, alhora, hi havia alguna cosa estranya en aquell confinament. Alguna cosa que em feia sentir especial, diferent, com si jo estigués vivint una experiència secreta que ningú més coneixia. Era dolorós, però també era intens, com si la vergonya em donés una profunditat que els altres no tenien.

Encara ara, quan penso en aquella nena dins la tenda, la sento com una ombra dins meu. Una ombra feta de silenci, de calor enganxosa, de sons llunyans que no podia tocar.