Després de la meva fugida, i del meu retorn al pis amb la mare, la
vida no va tornar a ser com abans. Recordo que la policia venia
sovint a preguntar com anaven les coses; interrogaven la mare i
parlaven molt amb mi. El Xavi va agafar por i es va allunyar de
nosaltres. La mare el trobava a faltar molt i estava sovint
irascible. Em renyava per tot, es victimitzava, era insuportable.
També venien assistents socials que burxaven i burxaven, posant molt
nerviosa la mare. A l’últim, no gaires mesos després de tot el
que va passar, algú va posar una denúncia contra ella per
negligència; a mi, no em van explicar mai els detalls i sempre m’ha
fet com mal a la panxa preguntar i escoltar les respostes.
De
primeres, els serveis socials em van deixar estar amb la mare amb
molt de control per part seva, però a la primavera següent, ella
mateixa va començar a plantejar-me, com una ombra, la possibilitat
d’allunyar-me d’ella temporalment per por que li prenguessin
definitivament la custòdia, o —segons em va explicar anys més
tard— perquè potser si veien que jo ja estava “ben atesa” en
un altre lloc, el jutge no podria acusar-la de deixar-me desemparada.
Era el seu càlcul: protegir-me per protegir-se ella. Vaig plorar
molt a les nits, em costava dormir. D’una banda, ho passava
malament amb ella, però la possibilitat que se’m tragués de sobre
encara no sabia a on ni amb qui em produïa un rosec insuportable.
I
el fet és que en aquell moment jo no sabia encara tot el que
tramava; ella m’ho va plantejar com una temporada en un espai més
natural, amb unes persones a qui no coneixia gaire, però que al
capdavall eren família meva. Em va dir que potser de primeres em
costaria, però que hi sortiria guanyant. Recordo moments de
desesperació en què li suplicava que no ho fes, i em ve a la
imaginació també el caràcter irrevocable de les seves respostes
implacables. També va influir el fet que el Xavi volia tornar al pis
amb ella, i la mare, sense confessar-m’ho, va prendre la decisió
de canviar de vida; el Xavi mai no tornaria si hi havia tots aquells
problemes, si jo continuava existint al seu costat. Per dur que soni,
i encara avui em costa escriure-ho sense que em tremoli la mà, va
voler deixar de ser la meva mare i començar de zero. No m’ho va
dir mai amb aquestes paraules, però això era el que duia dins del
cap i del cor.
Per això, el 6 de juny,
un divendres com qualsevol altre, quan jo era a classe de
matemàtiques, intentant concentrar-me en les equacions que la
professora escrivia a la pissarra, la monja de la consergeria va
entrar a l’aula i va dir que em venien a buscar. El cor em va fer
un salt. Per què? No tenia cap cita mèdica, i la mare no m'havia
dit res aquell matí quan m'havia deixat a l'escola. Vaig recollir
els llibres i la motxilla a correcuita, sentint els ulls dels meus
companys clavats a l'esquena. Vaig baixar les escales pensant en mil
coses: potser havia passat alguna cosa, o potser la policia havia
tornat per fer-me més preguntes.
A la
porta d’entrada a l’escola, la professora de guàrdia em va rebre
amb un somriure forçat.
-La teva mare
ha vingut a buscar-te. Diu que heu de fer un viatge familiar
urgent.
-Un viatge? Urgent?
Vaig
sortir al carrer, i allà estava la mare, dempeus, i el Jeep vell del
Xavi, aparcat davant la porta amb ell a dins. La mare em va abraçar
fort, massa fort, com si volgués compensar alguna cosa que jo encara
no sabia.
-Hem de marxar ara mateix,
amor. T'ho explicarem pel camí.
Vaig
pujar al seient del darrere, amb la motxilla al meu costat, i el
cotxe va arrencar. Tot era estrany i no m’acabava de lligar res del
que succeïa.
-Però què passa, a on
anem?
-Ara t’ho explicarem. Tranquil·la. Posa’t el
cinturó bé i descansa -va dir el Xavi en un to sec. El meu cor va
començar a bategar com una metralladora sense saber per què.
Quan
vam sortir de Barcelona i ja avançàvem per l’autopista, la mare amb
una veu forçadament tranquil·la es va girar cap a mi i em va
parlar.
-Aurora, hem decidit que passaràs l’estiu a
casa de l’Elisenda i el Santi. No els coneixes, oi?
-Doncs
no.
-És veritat que ens hem relacionat poc amb ells;
l’Elisenda és cosina de la iaia Bego.
-És que tampoc
no he vist mai la iaia Bego.
-Ja ho sé. Va morir fa molts
anys, però te n’he parlat moltes vegades. La meva mare et va
arribar a veure acabada de néixer i t’estimava molt.
-Ja…
-Doncs
el cas és que l’Elisenda i el seu marit, el Santi, viuen en una
casa preciosa del segle XIX enmig del bosc.
-Ah sí? Als
Pirineus?
-No, amor… -la mare va fer una petita
rialla de sorpresa -. Viuen a prop d’un poble d’Àvila, a El
Barraco. Però és molt bonic. La casa és molt gran, com un petit
palau, i hem pensat que t’anirà bé canviar d’aires, almenys
durant l’estiu.
-És el que m’has anat dient des de fa
temps, oi?
-Sí. I ara ha sortit l’oportunitat, no he
pogut ni avisar-te. M’han respost avui mateix, i si no
t’acompanyàvem avui, el Xavi no tindria dies lliures per fer-ho
més endavant.
-I què faré, allà, jo sola!
-T’ho
passaràs molt bé, amor… No pateixis gens. I et trucaré
sovint.
-Ja. -vaig dir, seca, i vaig deixar de mirar-la
als ulls i de respondre el que em deia. Ella va continuar
explicant-me coses, però el meu cap ja era lluny, fent esforços per no
trencar-me en plors davant del Xavi.
Ella va tornar a
girar-se cap endavant i li vaig descobrir una llàgrima a la
comissura dels ulls.

1 comment:
El meu germà mitjà, deia que a l'estiu els pares em feien fora per estalviar-se feina (tenien una botiga de comestibles) Un any em varen enviar a Cervera del rio Alhama (Logroño) a la familia de la noia que tenien a la botiga qiue els ajudava que era d'allí.
Post a Comment