Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, March 2, 2026

Uns dies als llacs de la Maragda (XI)

 


Després de la meva fugida, i del meu retorn al pis amb la mare, la vida no va tornar a ser com abans. Recordo que la policia venia sovint a preguntar com anaven les coses; interrogaven la mare i parlaven molt amb mi. El Xavi va agafar por i es va allunyar de nosaltres. La mare el trobava a faltar molt i estava sovint irascible. Em renyava per tot, es victimitzava, era insuportable. També venien assistents socials que burxaven i burxaven, posant molt nerviosa la mare. A l’últim, no gaires mesos després de tot el que va passar, algú va posar una denúncia contra ella per negligència; a mi, no em van explicar mai els detalls i sempre m’ha fet com mal a la panxa preguntar i escoltar les respostes.

De primeres, els serveis socials em van deixar estar amb la mare amb molt de control per part seva, però a la primavera següent, ella mateixa va començar a plantejar-me, com una ombra, la possibilitat d’allunyar-me d’ella temporalment per por que li prenguessin definitivament la custòdia, o —segons em va explicar anys més tard— perquè potser si veien que jo ja estava “ben atesa” en un altre lloc, el jutge no podria acusar-la de deixar-me desemparada. Era el seu càlcul: protegir-me per protegir-se ella. Vaig plorar molt a les nits, em costava dormir. D’una banda, ho passava malament amb ella, però la possibilitat que se’m tragués de sobre encara no sabia a on ni amb qui em produïa un rosec insuportable.

I el fet és que en aquell moment jo no sabia encara tot el que tramava; ella m’ho va plantejar com una temporada en un espai més natural, amb unes persones a qui no coneixia gaire, però que al capdavall eren família meva. Em va dir que potser de primeres em costaria, però que hi sortiria guanyant. Recordo moments de desesperació en què li suplicava que no ho fes, i em ve a la imaginació també el caràcter irrevocable de les seves respostes implacables. També va influir el fet que el Xavi volia tornar al pis amb ella, i la mare, sense confessar-m’ho, va prendre la decisió de canviar de vida; el Xavi mai no tornaria si hi havia tots aquells problemes, si jo continuava existint al seu costat. Per dur que soni, i encara avui em costa escriure-ho sense que em tremoli la mà, va voler deixar de ser la meva mare i començar de zero. No m’ho va dir mai amb aquestes paraules, però això era el que duia dins del cap i del cor.

Per això, el 6 de juny, un divendres com qualsevol altre, quan jo era a classe de matemàtiques, intentant concentrar-me en les equacions que la professora escrivia a la pissarra, la monja de la consergeria va entrar a l’aula i va dir que em venien a buscar. El cor em va fer un salt. Per què? No tenia cap cita mèdica, i la mare no m'havia dit res aquell matí quan m'havia deixat a l'escola. Vaig recollir els llibres i la motxilla a correcuita, sentint els ulls dels meus companys clavats a l'esquena. Vaig baixar les escales pensant en mil coses: potser havia passat alguna cosa, o potser la policia havia tornat per fer-me més preguntes.

A la porta d’entrada a l’escola, la professora de guàrdia em va rebre amb un somriure forçat.

-La teva mare ha vingut a buscar-te. Diu que heu de fer un viatge familiar urgent.
-Un viatge? Urgent?

Vaig sortir al carrer, i allà estava la mare, dempeus, i el Jeep vell del Xavi, aparcat davant la porta amb ell a dins. La mare em va abraçar fort, massa fort, com si volgués compensar alguna cosa que jo encara no sabia.

-Hem de marxar ara mateix, amor. T'ho explicarem pel camí.

Vaig pujar al seient del darrere, amb la motxilla al meu costat, i el cotxe va arrencar. Tot era estrany i no m’acabava de lligar res del que succeïa.

-Però què passa, a on anem?
-Ara t’ho explicarem. Tranquil·la. Posa’t el cinturó bé i descansa -va dir el Xavi en un to sec. El meu cor va començar a bategar com una metralladora sense saber per què.

Quan vam sortir de Barcelona i ja avançàvem per l’autopista, la mare amb una veu forçadament tranquil·la es va girar cap a mi i em va parlar.

-Aurora, hem decidit que passaràs l’estiu a casa de l’Elisenda i el Santi. No els coneixes, oi?
-Doncs no.
-És veritat que ens hem relacionat poc amb ells; l’Elisenda és cosina de la iaia Bego.
-És que tampoc no he vist mai la iaia Bego.
-Ja ho sé. Va morir fa molts anys, però te n’he parlat moltes vegades. La meva mare et va arribar a veure acabada de néixer i t’estimava molt.
-Ja…
-Doncs el cas és que l’Elisenda i el seu marit, el Santi, viuen en una casa preciosa del segle XIX enmig del bosc.
-Ah sí? Als Pirineus?
-No, amor… -la mare va fer una petita rialla de sorpresa -. Viuen a prop d’un poble d’Àvila, a El Barraco. Però és molt bonic. La casa és molt gran, com un petit palau, i hem pensat que t’anirà bé canviar d’aires, almenys durant l’estiu.
-És el que m’has anat dient des de fa temps, oi?
-Sí. I ara ha sortit l’oportunitat, no he pogut ni avisar-te. M’han respost avui mateix, i si no t’acompanyàvem avui, el Xavi no tindria dies lliures per fer-ho més endavant.
-I què faré, allà, jo sola!
-T’ho passaràs molt bé, amor… No pateixis gens. I et trucaré sovint.
-Ja. -vaig dir, seca, i vaig deixar de mirar-la als ulls i de respondre el que em deia. Ella va continuar explicant-me coses, però el meu cap ja era lluny, fent esforços per no trencar-me en plors davant del Xavi.

Ella va tornar a girar-se cap endavant i li vaig descobrir una llàgrima a la comissura dels ulls.



1 comment:

Francesc Puigcarbó said...

El meu germà mitjà, deia que a l'estiu els pares em feien fora per estalviar-se feina (tenien una botiga de comestibles) Un any em varen enviar a Cervera del rio Alhama (Logroño) a la familia de la noia que tenien a la botiga qiue els ajudava que era d'allí.