Com pot no haver-hi "xiringuitos"?

Avui és dijous, i ja tocava que recuperés l'hàbit d'escriure algun microrelat sobre la nuesa a la natura. De passada penjo un video d'un racó solitari de les nostres vacances.

Tornem de la cala i ens trobem la Beatriz en un bar del centre. Feia anys que no veia la meva vella amiga de quan vaig estudiar la carrera. Recordo que vivia a Sant Cugat i que havia estudiat al Pureza.

-Ah! Heu anat a platja! -em diu, després de posar-nos al dia sobre les respectives vides -. Nosotros venimos del Corte Inglés, de hacer unas compras.

M'adono que ha pronunciat “a platja”, sense l'article “la”, potser perquè el missatge queda més senyor, més etiquetat, més encaixonat dins l'armari de les activitats tipificades; pràctiques reduïdes a tot un seguit de protocols i estris irrenunciables.

-Bé... hem anat a una platja -li dic -, a una cala, a gaudir una mica del mar i del sol.

-Molt bé! A nosaltres també ens agrada molt anar a platja! Ai! Comarruga me tiene loca! Una bona gandula! Un refresc! La passarel·la de fusta fins arran d'aigua! Pim pam! Pim Pam!

-No... no dúiem gandula; de fet no suportem dur gandula; no ens agrada haver de carregar res... I la sorra és el millor matalàs!

-La sorra, el millor matalàs? -estrafà, acabant amb una rialla d'incredulitat -. Que kitsch! Estàs de broma oi? O sea o sea... Ets un bromista, tu! -exclama, i em tusta el muscle tornant a riure com una lloca.

-No. Ho dic de debò. La sorra és un matalàs excepcional. I tampoc no prenem refrescs a la platja. De fet, a la platja a on anem, no hi ha guinguetes; no hi ha res.

-Guin què?

-Guinguetes... Xiringuitos... Saps?

-Ah! Xiringuitos! No hi ha xiringuitos? ¿Com pot no haver-hi xiringuitos? -xiscla, fent escarafalls amb les mans -. ¿Com pot no haver-hi xiringuitos? -repeteix, gairebé amb llàgrimes als ulls -. Però tu saps, Jere, com senta de bé un cubatilla, una horxateta, res.. una fanteta... el que sigui... unes olivetes... Oh! Per favor! ¿Com pot no haver-hi xiringuitos? -repeteix per tercera vegada, posant-se les mans al cap.

-Ni xiringuitos, ni passarel·les de fusta, ni carreteres, ni aparcaments...

-Però vosaltres heu anat a una illa deserta o a la platja? -demana després d'un silenci en què se m'ha quedat mirant amb la boca oberta com si contemplés un extraterrestre.

-A un racó de costa que encara no ha estat destruït per l'especulació immobiliària.

-Ai per favor! Que perroflauta que ets! Em deixes gelada! -exclama amb un to jovial que vol semblar de broma -. ¿I com hi arribes, si no hi ha carreteres?

-Caminant.

-Caminant? ¿Amb el para-sol, les gandules, la nevera, la cadira de la nena gran, les cadiretes dels nens, la cafetera, els dos matalassos inflables, la taula de surf, les pales per a fer castells, la roba de recanvi per a després de la dutxa, els canviadors, la bossa dels ipods i els MP3, la de les càmeres, la bossa dels tupperwares amb les pizzes, la bossa de les tovalloles, les raquetes...? Impossible caminar amb tot això, Jere. Deveu acabar morts!

-Certament. Seria impossible caminar amb tot això. Portem un pareo cadascú, un pot de crema de protecció 50, una mica d'aigua i moltes ganes de desconnectar. Ah! I a on anem tampoc no hi ha dutxa.

-Venga! Te estás quedando conmigo! -fa, canviant una altra vegada al castellà -. Pero que kistch! -insisteix -. ¿Y ya sabes que si vais a estos sitios correis el riesgo de encontraros algún nudista? -em llança, amb una mitja rialla de triomf, convençuda que m'ha enganxat.

-No és problema. De fet, nosaltres tampoc no fem servir banyador.

-Flipo! Em deixes sense sang! ¿M'estàs dient que us banyeu en pilotes?

-Sí.

-I amb els crios al davant?

-Normalment, ells també es banyen sense res.

-Esto es superior a mi! No sé què dir-te. -enrogeix, aguantant-se el riure.

-A veure, Beatriz, tal com tu vas a la platja, per mi se'm fa una tortura.

-Una tortura?

-Si. Veuràs. Sembla que te'n duguis la casa sencera a la platja. Per a tu, la platja és una mena de xalet portàtil a on hi dus totes les mandangues i vicis del teu dia a dia consumista.

-Ui! Ha dit vicis! Míralo! El que se baña en pelotas!

-Tu vas a la platja com si anessis a un parc de Barcelona, o a una cafeteria, o a un club social! No desconnectes!

-Y dale con el desconectar! Desconectar de qué?

-¿Mai no se t'ha posat la pell de gallina quan has vist un paisatge esculpit pel vent? Un indret idèntic a com era fa deu mil anys, sense passeigs marítims, ni torres, ni avingudes... i tu allà sola, amb el mar, el vent, i el teu ésser lliure. Saps, Beatriz? En aquesta situació de virginitat natural, tu no vas a la platja, tu formes part de la platja, tu formes part del paisatge; ets allà dins, i tot, al teu voltant, t'acull i t'abraça.

-Flipo, Jere. T'ha tocat massa el sol. A mi, se'm posa la pell de gallina amb la Roja, amb el Nadal, que està boníssim, amb la inauguració dels Juegos Olímpicos... o quan tinc fred... però no per estar en boles en una platja, com una hippy! Déu me'n guard!

-No saps què et perds!

-Ni lo quiero saber. ¿Pero que teneis los verdes contra los paseos marítimos y contra las tiendas? Si son el progreso!

En aquest moment arriba el seu fill, de vuit anys, corrents i rient com un boig, mentre apunta a un graffiti que hi ha a la paret del costat del bar on som.

-Mira mama, un pene, un pene! -exclama, i vinga a riure!

Miro el graffiti i veig un Simpson despullat damunt d'un monopatí. El penis del Simpson només ocupa un bri de la totalitat del dibuix, que reprodueix una escena d'una de les pel·lícules de dibuixos animats més ben aconseguides. Els meus fills es miren el nen de la Beatriz amb estranyesa. La Beatriz li diu al seu fill que no digui marranades o li haurà de netejar la boca amb sabó. Després s'acomiada amb un “Hemos de quedar, hemos de quedar!” I s'allunya damunt d'uns talons d'agulla, deixant al seu darrere una intensa olor de maquillatge i perfum pujat. Camina feixuga, carregada de paquets, nerviosa. Ha comprat una gran quantitat de regals i no vol que li'n caigui cap a terra.  

Feu d'arqueòlegs amb mi?

 A uns dos o tres quilòmetres de les restes d'una antiga ciutat romana, en una zona salvatge i verge de costa, descobreixo, en una marea molt baixa, aquesta mena de línies damunt d'una possible llosa enterrada a la sorra. 

Us en demano l'opinió. 

¿Creieu que les línies tenen un origen natural o bé podrien ser gravats damunt d'una paret o d'un sòl urbà? Es tracten de les restes d'una altra ciutat romana? ¿D'una casa aïllada? O de res de res?

 

 Aquí, a sota, podeu veure el perfil soterrat de la hipotètica llosa:

 

Sobre la Targeta VIP de la Catedral de Cuenca i les belleses de la Catedral de Salamanca

 Aquí, al capdamunt, teniu una imatge de la Catedral de Cuenca; la única imatge que se m'ha permès prendre sense pagar entrada. Al cartell hi podeu llegir els preus i la normativa de visita; també us informen sobre la Targeta Vip de la Catedral de Cuenca. Tingueu en compte que, ni que pagueu l'entrada, no us deixaran fer fotografies; ni amb flash ni sense. Per què? No ho sé. No ho entenc, perquè les fotografies sense flash no fan cap mal. Deu ser alguna mena d'obsessió contra les fotografies, perquè vaig intentar fer-ne una des de l'entrada (sense flash), i una senyora vestida amb una mena d'uniforme que semblava de la “Sección Femenina” em va fer uns “aspavientos” que gairebé surto corrents.

Aquí, a sota, hi teniu unes imatges de la Catedral de Salamanca, a on sí que hi deixen fer fotografies sense flash. A mi, particularment, m'agraden més les fotografies sense flash, perquè respecten més la llum i el color natural que veu l'ull. A Salamanca no tenen cap problema amb el fet que el visitant s'endugui la bellesa de la construcció cap a casa. Compareu la Catedral de Cuenca (a dalt de tot, al cartell, en un blau elèctric molt financer), i la Catedral de Salamanca, que deixa entrar la puta i la reina, el pobre i el ric, el que fa fotografies sense flash i el que compra postals. Que cadascú trii. 

Les gàbies del cap

No vull ser elitista. Intento no creure que el noranta-cinc per cent de la població defuig la recerca de la bellesa. No vull viure convençut que la mandra frena les persones a anar més enllà del que està escrit, a cercar alguna imatge més de les que ja han estat preses, a viure experiències no tradicionals, a conèixer terres que no anuncia cap agència de viatges, que cap veí no enveja, indrets i vivències que no necessitarem explicar a ningú a la nostra tornada perquè siguin complertes, que són vàlides perquè les hem viscut nosaltres ni que ningú no sàpiga que les hem viscut. M'enfarfega l'actitud de viure experiències només per explicar-les; m'enfarfega fins i tot l'actitud d'explicar-les, perquè l'essència de les experiències és intransferible. M'avorreix no poder parlar de l'origen de les espècies, de la selecció natural, de Scott Fitgerald, de Hemingway, de Key West, de Cole Porter, de la recerca de maneres diferents d'organitzar-nos els humans, dels colors dels diferents parcs naturals, de la distància a la qual es troba l'horitzó, del bossom de Higgs, de la innocència dels infants, de Mart, D'Armstrong, de Mozart, de... Em buida el cor no poder compartir una goteta de poesia amb el gruix de la gent que m'envolta. A cops, i disculpeu-me, em sento com si copsés alguna realitat que ningú més no veu, o en tot cas que ningú més no veu igual, i quan intento explicar-la no trobo un ressò, ans una mena d'indiferència silenciosa que acompanya la meva pell de gallina solitària i incompresa. Potser només al blog he conegut persones que s'han emocionat amb mi. Potser no queda bé això que escric, però de tant en tant va bé confessar el que un sent, que en certa manera és una forma de solitud. Confesso que la majoria de vegades m'avorreixo amb la gent, tot i que estimo la gent i necessito la gent; no sé si hauria de dir-ho, però és la veritat. No em queixo. El que sento em resulta suficient. Amb el que visc i el que veig en tinc prou per a sentir-me sadollat, ni que a cops em trobi sol. Però és avorrit que gairebé tothom sigui igual, que gairebé tothom sigui esclau dels costums, de les tradicions, dels tòpics. Fa llàstima que gairebé tothom consideri incomodíssim i estranyíssim que les dones girafa duguin el coll tan estirat i amb tants collarets, i que gairebé tothom trobi normal que les dones del món occidental caminin damunt d'uns talons d'agulla que les obliguen a anar gairebé de puntetes, a torçar la planta del peu i a fer equilibris. Avorreix que el gruix de la població consideri bo allò que només és tradicional i habitual, i que arrufin el nas davant el que desconeixen. El gruix de la humanitat té una dignitat infinita, no ho poso en dubte i ho defenso; però també considero que aquest gruix és majoritàriament avorrit i que majoritàriament viu amb la creativitat adormida i amb la sensibilitat reprimida per l'opinió aliena.

Recordo un personatge estrany, un sectari, que a la meva joventut deia que només es podien fer fotografies on hi sortís algú, i que no s'havien de fer fotografies que només fossin de paisatges, perquè pels paisatges ja hi havia les postals, i cap fotografia no podia ser millor que les postals, que era un signe de supèrbia fotografiar paisatges sense gent. Quina manca de creativitat! Els sectaris confonen la llibertat creativa, i en general qualsevol llibertat de pensament, amb la supèrbia.

Comparteixo amb vosaltres aquesta fotografia de Salamanca, que diu el que amb malaptesa he intentat escriure en aquest post tan intimista. Nàmaste.

Cuenca salvatge

Des de l'anomenat Ventano del Diablo, prop de Villalba de la Sierra, el riu avança com una serp maragda al fons d'un canó folrat de pins. Àguiles Reials, voltors, llúdrigues i altres espècies, tenen al Júcar com a hàbitat natural i element vital. 

 Al cantó nord-occidental de la Muela de La Madera, a Cuenca, hi ha un turó que mostra, en una àmplia extensió, aquesta mena de paisatge anomenat Lapiaz. Les roques dolomies estan formades per carbonat càlcic i magnèsic, i són solubles en aigua. Al llarg dels segles, l'aigua ha anat desfent la superfície rocosa massissa, i ha dibuixat un paisatge de fantasia de dimensions gegantines.

En aquestes terres, a aquest paratge, l'anomenen "Los Callejones", i a diferència de la propera Ciudad Encantada, "Los Callejones" són lliures i naturals, i no estan limitats per xarxes, ni fan pagar per accedir-hi.

Sovint descobrim reflexos impactants de la grandesa i del poder de la natura; la mateixa natura que encén les estrelles i  que empeny l'univers vers l'expansió. Els mitjans de comunicació i la industria audiovisual mitifiquen escenaris naturals cinematogràfics, i ignoren racons anònims poc coneguts que exhibeixen el mateix ordre i el mateix misteri.

Tot ve de la mala llet

Imatge de Stefan Kuhn

Hi ha una mala llet latent rere cada conflicte econòmic dels que últimament sonen i ressonen per les nostres contrades. La mala llet del senyor que guanya centenars de milions d'euros, potser milers de milions d'euros, i considera danys col·laterals els milions de persones sense uns ingressos mínims per a viure amb dignitat, potser desnonats o condemnats a l'esclavatge econòmic de per vida. La indiferència pot ser la pitjor de les violències. La mala llet dels especuladors que esperen amb candeletes davallades dels valors per a comprar oportunitats, i que si cal forcen les davallades per a després esperar pacients les pujades i vendre obtenint uns beneficis balmats que no repercuteixen en cap millora social i que els fan somniar en futures i suculentes davallades al preu que sigui, ni que sigui de sang. La malla llet dels que tenen doble raser; un pels lladres ben vestits i cultes, el delicte dels quals fins i tot costa d'entendre als que no som versats, i un altre pels lladres petits que roben a plena llum del dia, i que declaren el seu robatori en nom del dret al pa que tenen els miserables de la Terra. La malla llet dels que prioritzen els beneficis per damunt de la dignitat de les persones. La mala llet dels bancs que un dia van enredar ignorants amb mitges veritats, mirallets i promeses, per a col·locar uns productes enverinats que els atorgaven poder i futurs beneficis. La mala llet dels governs que ho van permetre. La mala llet dels defraudadors, que feien el que consideraven que feia tothom, i que si no ho feien eren imbècils, i que ja estava bé de tants escrúpols, que el qui no mama és ruc, i els rucs han de treballar sota del sol. La mala llet dels que han esperonat aquesta febre dels vuitanta i dels noranta per tenir, fruir, viatjar a crèdit, empenyorar-se l'ànima i l'ànima dels descendents per a tenir alguna cosa a la vida i ser algú; mala llet en mala hora la dels que van emplenar els mitjans de comunicació, les portades dels diaris i de les revistes amb anhels consumistes de plaers ràpids que es fonamentaven més en l'efecte produït als veïns i als parents; l'adorada enveja que aconseguien provocar i que per a ells era el signe del triomf vital; mala llet en mala hora; mentida podrida que ara produeix els seus fruits de mort i d'esclavatge. Tot el que passa és conseqüència d'una mala llet col·lectiva que neix d'una actitud vital nefasta; actitud que a més impedeix la felicitat de gaudir del que és gratuït, del que és natural, del que és nu... Mala llet que xafa la felicitat que existeix, creieu-me que existeix... però passa per abandonar totes les males llets que us he comentat i algunes altres. En el fons és cert que tot és un problema de valors, i qui no ho entengui, que ho torni a meditar. Nàmaste.

La natura és el llibre de la nostra història

Hi ha, a la natura, com un reflex dels quants i de la tendència de l'energia a arribar en paquets, a moure's en paquets, a transmetre's a batzegades. Si ens fixem bé en allò que veiem a la natura, descobrim la discontinuïtat meravellosa dels cops del vent, que es dibuixa en les ondulacions de l'aigua del mar, i com a conseqüència en les ondulacions de la sorra.

Tot, a la natura, està íntimament lligat; per això, tan sovint, la natura és una metàfora de les realitats humanes, un llibre on s'hi reprodueix la mateixa història nostra. Aquesta analogia entre els processos naturals i la vida humana no sempre és evident, però sempre hi és, i cal tenir la ment a punt per a saber llegir el missatge dels elements naturals i comprendre la nostra identitat i el nostre destí. Al capdavall, ens ha creat aquest paisatge al llarg de milions d'anys d'evolució; per força, ell i nosaltres hem de tenir alguna cosa en comú.
.
.