Som més que quarks?

Imatge presa des de l'interior d'una copa buida; la realitat no es veu de la mateixa manera; però la imatge ens aporta una informació que procedeix de la mateixa realitat que percebem des de fora de la copa.

.

.

L'altre dia, arran d'un intercanvi d'idees al blog "Grans preguntes que no em deixen dormir" sobre la possibilitat tècnica de la fecundació amb dos espermatozous, va sorgir la pregunta de si som més que quarks (més que àtoms, més que matèria) o si per contra, amb la recepta adequada, purament material, ja "seríem".

Abans d'entrar en la qüestió de si som més que quarks, voldria recordar algunes idees que ja he escrit en aquest blog.

La percepció que tenim de l'espai i de les coses és només un model.

Em refereixo al fet que el que percebem quan percebem la matèria és només fruit d'un model creat per la ment. El que observem de la matèria són només sensacions: sensació de blau, de groc, de marró... sensació tàctil, sensació auditiva... Amb totes les sensacions a la consciència, la ment elabora un model d'espai, que no és la realitat en si, però que ens ajuda a entendre una part de l'ordre de la realitat (l'ordre de la realitat és la causa de les sensacions). El que percebem, tot el que percebem, no és la realitat, són sensacions a la consciència.

Per tant, és difícil dir que el que hi ha d'un individu és només el cos que veiem, perquè el cos que percebem és només el model creat per la ment que té la funció d'entendre tan sols la part de l'ordre que necessitem comprendre, de les partícules del cos i de la realitat, per a poder complir els tres requisits evolutius “reproduir-nos” “sobreviure” i “controlar l'entorn”, sense que això vulgui dir que aquest ordre sigui la totalitat del que hi ha. Segurament hi ha més que no percebem, però no està modelitzat per la ment, perquè no cal, perquè no representa un avantatge evolutiu; i probablement hi hagi més, perquè des de les primeres formes de vida que van aparèixer a la terra fins avui hem evolucionat només una mica (encara que sembli molt) i en diferents direccions; una d'elles, la dels humans, en la línia de l'augment de sensacions a la consciència, i l'augment de la consciència i de la intel·ligència; no estem al capdamunt de l'evolució (no hi ha capdamunt), ni som els únics conscients/intel·ligents. Per això dubto que la nostra ment sigui ja capaç de modelitzar-ho tot; potser mai cap ment pugui arribar a modelitzar tota la realitat. El que percebem de l'univers d'allà fora és un model. El que perceben els instruments de mesura, i el que raona la lògica científica, és més objectiu i abasta més (d'aquí la complexitat de la quàntica i de la relativitat), però fins i tot amb les abstraccions matemàtiques se'ns escapa la major part de la realitat, per això encara tenim tants dubtes, per això se'ns plantegen misteris i per això encara podem continuar investigant.

Resumint, cal agafar amb pinces la idea que els quarks que podem comprendre, o la matèria que podem veure, ho siguin tot; perquè entre d'altres coses no existeixen com a tals, són només un model creat per la ment; model que reflecteix una part d'un ordre que no veiem, i del qual només copsem indirectament una petita part. Si reproduïm sintèticament una fecundació i funciona probablement hem manipulat més del que veiem que hem manipulat, o potser hem manipulat només la icona del model que la ment ens crea, arribant indirectament a una part de l'ordre real invisible, una part suficient per aconseguir que l'ordre es manifesti en una vida, en un creixement, en una consciència...

L'altre dia, mirant una pedra, em va venir la idea que si la pedra pogués, pensaria; perquè en ella hi rau la mateixa presència misteriosa que hi ha a tot l'univers i que fa que la matèria tendeixi a la vida; la vida, a la consciència; i la consciència a l'empatia; i l'empatia a...

Sembla que, de vegades, de molts raonaments, es desprengui la idea que si només som quarks, la combinació material adequada de les molècules podria formar una vida; i que, si, per contra, som alguna cosa més que quarks, si hi ha una realitat més enllà de la realitat material que ens forma, no n'hi hauria prou amb els quarks, caldria aquest “esperit” o “força” que en algun moment ha estat considerada com a màgica o sobrenatural. No obstant això jo penso que aquesta lògica caldria matisar-la. Em fa l'efecte que, encara que fóssim alguna cosa més que quarks, n'hi hauria prou amb la correcta combinació de partícules materials (i/o energètiques) per obtenir un ésser humà, sense que ningú hagués d'infondre cap realitat misteriosa, perquè aquesta realitat encara desconeguda podria ser que fos present arreu i que fos una de sola. Si hi hagués alguna cosa més que quarks, això que hi hauria seria natural, no pas sobrenatural; si bé, desconegut.

Crec que una hipotètica demostració que evidenciés que, replicant sintèticament un determinat substrat material, s'obté una vida conscient, no voldria dir necessàriament que no hi ha res més que el substrat material.

La idea que vull dir és que hi pot haver alguna realitat, arreu, a tots els punts de l'univers, que en trobar-se un cervell, per dir-ho així, es manifesti com a consciència; i que en trobar-se nucleòtids formant mol·lècules ARN fa uns 3500 milions d'anys, empenti la formació de ribozimes, capaços d'autoreplicar-se i d'iniciar l'aventura de la vida i l'inici de la seva evolució; una realitat misteriosa (de moment) capaç de la consciència i d'altres potencialitats que ara no podem ni imaginar perquè encara no tenim. El que vull dir és que podria ser que la consciència estigués a fora dels cossos, en comptes de ser-ne un producte, i que la consciència fos la que hagués impulsat la formació dels cossos i del cervell, en comptes de ser a l'inrevés; que la consciència fos una sola realitat per a tots els éssers, i que agafés diferents identitats en cada individu humà o en cada individu de qualsevol altra espècie on es manifesti, en funció del subtrat material; i que es manifestés com a consciència quan l'ordre de les partícules formés un cervell capaç. És per això que mirant una pedra em va venir la idea que si la pedra pogués, pensaria; perquè en ella hi rau la mateixa presència misteriosa que hi ha a tot l'univers i que tendeix a la vida, a la consciència, i de la consciència a l'empatia, i de l'empatia a on sigui que evolucionem.

.

.

Si ens dius adéu...

Intueixo que demà s'acaba una era, un cicle, una part de la història del futbol, i una part també de la nostra història; tant de bo l'errés; tant de bo el que em fa l'efecte que passarà, allò que els ocellets m'han dit, sigui només un fals rumor... però em temo que la dolçor que hem viscut en tants moments dels últims quatre anys es convertirà en un record inesborrable que només ens pot moure a l'agraïment i a l'admiració.

Si ens dius adéu, vull que demà sigui un dia net i clar, i que cap ocell trenqui l'harmonia del seu cant, i sobretot... sobretot... que tinguis molta sort, i que trobis allò que aquests moments històrics o intrahistòrics no et poden donar; per desgast, per esgotament, per la necessitat que tens d'oxigenar-te, o per gaudir amb més serenor dels teus fills.

Si ens dius que et quedes... que el sol faci el dia molt més llarg, i així robar temps al temps, i aconseguir que el cicle s'estiri, i lluitar per gestes noves començant des de zero. És absolutament revifador començar des de zero una altra vegada; i això, quan s'ha guanyat tot, i s'ha perdut també quasi tot, és un privilegi que només els grans esportistes es poden permetre, els que de debò tenen coratge, els que són els mateixos quan guanyen i quan perden; només ells... ho poden afrontar: “Tot guanyat, tot per guanyar...” recordes?

I així, facis el que facis, pren tot el fruit que et pugui donar el camí que a poc a poc escrius per demà. Perquè demà, segur, mancarà el fruit de cada pas, i per això, malgrat la boira, malgrat que cada decisió que prenem té un risc, cal anar endavant i cal jugar. I tu no ets dels que es tanquen enrere; ets dels que són capaços de perdre-ho tot per continuar fidels al futbol que estimen, fidels a l'atac i a l'essència de l'art feta esport. Per això malgrat la boira, cal caminar.

Si continues, no tindràs un camí planer, ni estels d'argent, ni la seguretat de la victòria, ni promeses acomplertes... Però tindràs sort, n'estic segur; perquè els qui es lleven ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, sense excuses ni retrets... i es posen a treballar, són imparables, i sempre guanyen. Un Camp Nou sencer els aclama en la victòria i en la derrota, perquè sempre guanyen. 
Bona sort!

Mallos de Riglos

 Si ara mateix un meteorit impactés contra la Terra, i li modifiqués l'òrbita en un petit percentatge, si fa no fa com passa quan, jugant al billar, la bola blanca frega qualsevol bola i la desplaça ni que sigui una mica... d'aquí a pocs dies, a cap racó de l'escorça de la Terra, no s'hi sentiria ni un mot, ni una veu. El vent udolaria, com sovint passa, i volarien papers que ningú no reclamaria. No hi hauria ningú que pogués lamentar la desaparició de les persones, però continuarien dempeus els Mallos de Riglos, amb la pedra roja i vertical, intensificant el seu color a cada crepuscle. 

La densitat de la pedra continuaria sostenint el mur que l'aigua, el temps i la química han bastit. La longevitat de les roques fa que els humans siguem com una anècdota esporàdica que paradoxalment es creu el centre de l'univers i la raó de tot. Ens arrapem a qualsevol realitat que considerem valuosa i, amb dissimulació, l'agafem ben fort, no fos cas que la perdéssim; però quan morim, fet que succeeix força aviat, ho perdem tot, i tampoc no passa res; i Mallos de Riglos continua ferm. Ara mateix, per exemple, algú llegeix això que he escrit quan jo ja fa temps que sóc mort; i dic "ara mateix", perquè per qui ho llegeix, és “ara mateix”. Saludo aquest algú que ho llegeix quan jo ja he deixat de respirar i quan ja he esbrinat (o no) el gran misteri del més enllà. Mallos, mentre aquest algú em llegeix, continua dret, roig, i bell... És un consol saber que, bo i que la meva vida acabi, continuarà existint la bellesa.
Ens mou un profund anhel de bellesa, ni que no ho sapiguem. Ens atrau la bellesa, ni que li donem un altre nom. Fins i tot, a cops, ens estressa una mena de dèria que ens fa córrer esvalotadament sense anar enlloc més que a la mort, perquè anem cap a la mort. Hauríem de gaudir del goig de córrer, en comptes de patir, perquè tant si patim com si gaudim arribarem a la mort. Aquesta cursa veloç a la qual ens aboquem enderiats és una recerca sovint inconscient d'una bellesa que ens atrau des que vam néixer. Cal, però, que trobem la bellesa a cada instant de la nostra cursa, perquè la bellesa no és a la meta que perseguim, a la qual no arribarem mai, ja que quan hi arribarem se'ns en proposarà una altra; la bellesa és a cada instant de la cursa, i potser, per gaudir-la, per trobar-la, cal aturar-se.
Si aneu a Mallos de Riglos, veureu una gran muntanya roja, recta, vertical, freda, magnètica. Està quieta i trigarà mil·lennis a morir-se. Damunt el roig de la roca, sovint s'hi contrasta un cel d'un blau profund, amb algun voltor planejant. Sota de Riglos, un riu, d'aigües maragda, baixa suau, o esvalotat, fins a Murillo. A la paret de la roca, sempre hi ha gent que s'hi arrapa i que hi escala; tenim la dèria de pujar ben amunt per a veure que tot és petit i fugaç; i que si és important, ho és perquè ens hi hem aturat, ens hem mirat, hem xerrat, ens hem entès, ens hem respectat, ens hem estimat... Només és important l'instant si hi som a dins; si a dins l'instant, hi descobrim tota la bellesa que hi rau i la compartim. 

Descobrint Almenar, i un premi de contes amb el relat AK-47.

Ahir vaig viure la meva anticipada i particular celebració de Sant Jordi al poble d'Almenar, que es troba a vint quilòmetres de Lleida, en el camí que du a la Vall d'Aran.

Hi vaig anar perquè una setmana abans em van trucar per dir-me que tenia un premi, el segon, en el concurs de contes que convoquen cada any, i que ja va per la V edició. Això em va servir per a gaudir d'un poble molt interessant, que potser no hauria conegut mai si no hagués estat pel premi (hi ha tants pobles!)

D'entrada, i només arribar, em vaig trobar una escultura del Lorenzo Quinn, el fill de Zorba el Griego: dues mans agafant-se, i simbolitzant l'amor sota el fons del cel del capvespre i el poble d'Almenar amb l'església al capdamunt.

Després, i com que encara quedava una hora per al lliurament de premis, vaig pujar fins al capdamunt del turó del poble, on hi ha l'església; i com a premi vaig rebre la visió de les teulades del poble, i la serenor del silenci de crepuscle, abillat amb les veus d'una dona que cridava els seus néts i amb el cant d'una bonior d'orenetes que saludaven la nit.

A la Sala Polivalent d'Almenar, el lliurament de premis va ser entranyable, perquè abans va cantar la coral de nens del poble; un regal per a la vista, l'oïda i sobretot el cor. Es va donar l'agradable coincidència que coneixia la persona que va guanyar el tercer premi, ja que també escriu al web de relatsencatala.cat, i a més, és del mateix poble d'Almenar.

Per cert, no us he parlat del meu relat, el que va quedar segon, que vaig poder explicar a la Sala Polivalent en el moment de recollir el premi.

Oiartzun.

L'imperi de l'aigua saturant el verd, gemat, taboll, olivaci o encès, negrenc o exultant. I a tots els racons, el riu, i la boira, i els turons enfilant-se vers un silenci abillat amb vent.

Façanes amb rostre de temps i d'història.

Un àpat sublim de la terra a l'Albistur.

El regal de la pluja constant que escampa llum.

Segell d'ecos ancestrals en la lluita per ser, per existir, per no dissoldre's entre la rauxa de rius de corrents diferents però amb la mateixa virulència. 

La resposta ara, i per sempre, és Askatasuna eta Bakea.

 

Al cartell hi diu: "Fins i tot en les condicions més difícils, mantenim una sòlida xarxa de mitjans de comuncacions en euskera"

.

.