Silenci! Estem rodant!

Durant molts anys, he treballat la narrativa a través de l'escriptura; encara, avui, ho faig de vegades, i sense promoció. Estic segur que, per evolució vital, no trigaré a tornar-hi amb força quan la meva vida familiar no sigui ja tan intensa, quan els fills facin la seva i torni aquell silenci que emplenava la casa abans que arribessin, i que potser em posarà trist. 

Ara, però, he descobert, i practico, una narrativa que mai no hauria sospitat que podria realitzar; una narrativa que necessita persones, equip, col·laboració, resistència a la frustració, fe en la màgia i molta empatia. Em refereixo al cinema. Després d'uns quants curts, el primers molt humils; cada vegada intento exigir-me més. I he tingut l'oportunitat de rebre formació a ESCAC, i gràcies a això, el cinema ha esdevingut també una eina educativa transversal per a treballar el currículum; especialment el de Cultura i Valors, o Valors Ètics. 

Ara per ara, tenim entre mans (de fet estem en ple rodatge) un curt sobre el bullying, precisament dins de l'assignatura de Cultura i Valors, a on els protagonistes són, en la seva majoria, adolescents o preadolescents. Algú podria pensar que el que fem només és un treball escolar, però el cert és que va molt més enllà; el producte que s'està forjant no són deures, i no ens conformem amb qualsevol resultat. Estem buscant, amb modèstia però esforç, qualitat cinematogràfica, tant en el que es refereix a la tecnologia del rodatge i de l'edició de la imatge i dels so, com pel que fa a les localitzacions. I sobretot, també, en la interpretació. I no és fàcil. Tot i això, la interpretació de les persones de tretze i catorze anys que hi participen està resultant sorpresivament enorme. També la seva implicació i motivació, amb la qual cosa, l'objectiu educatiu de reflexió sobre el bullying està assolit. I, al mateix temps, donem sortida a una matèria que no està present a les escoles ni al currículum, i que és molt important; em refereixo a la interpretació. La interpretació, al costat de l'educació física, ajuda al desenvolupament personal de l'expressivitat de les persones; les empeny a sortir de la seva closca, a perdre la vergonya, a ser ells mateixos davant d'una multitud, perquè al cap i a la fi, l'acció d'interpretar personatges esdevé l'exercici de trobar dins d'un mateix aquell tros de nosaltres que és idèntic al personatge que interpretem, i fer-lo sortir a fora. 

Fer una pel·lícula, però, també és una cursa d'obstacles, perquè passa de tot; i normalment el que passa no és bo: targetes de memòria que s'espatllen, pluja intensa el dia que ha de fer sol, malalties dels actors quan estava planificat el rodatge d'una escena determinada, error en el so del qual no t'adones fins que ja s'ha gravat tot, gent que et critica o t'ataca perquè no comprèn la teva didàctica... Però tot i així, la pel·lícula surt. La que tenim entre mans està sortint; i el resultat sorprèn força a uns actors que mai no havien fet cine i que pot ser no comprenien del tot com anava. Amb aquest exercici, s'aprèn, no tan sols a interpretar, sinó la idea general del procés; la mentida que es converteix en veritat: el plor, que és simulat i que sembla real; la nuesa, que no existeix, però que l'espectador es creu; els sentiments fingits, que sense ser reals, es traspassen a l'espectador. 

Aprofito per reivindicar amb anhel la interpretació dins del currículum educatiu.

El cine té una màgia estranya; malgrat la cursa d'obstacles que representa, de vegades, sembla que mani ell, i que, sense buscar-ho, se solucionin els dubtes o dificultats que un tenia, només pel propi desenvolupament del procés. 

El curt que estem fent en aquests moments, i que segurament durarà un quart d'hora, serà presentat a un premi concret si aconseguim la qualitat que de moment sembla que va tenint. Però el premi ja estarà aconseguit només pel fet d'existir el curt, de ser capaç d'explicar una història, d'emocionar, de divertir, de sorprendre...

I després en vindrà un altre, i un altre, i un altre...

I a banda de tot això, durant el rodatge, i el treball d'equip, hi ha alguna cosa que no es pot explicar; una realitat misteriosa, màgica, invisible però sensible que se t'endú del tot. No puc descriure-la; però és immensa. Si ho proveu, i sentiu el mateix, ja m'ho direu.

.

.

.

.

Els somnis que un dia ens van empènyer endavant

El temps passa. Alguns amics se'n van; per la mort, l'oblit, la mandra, la malfiança, la construcció que la ment fa dels altres... 

Un cel fosc embelleix el verd de la Terra. La Terra sempre hi és, i regala la seva calidesa, en forma d'escalfor o de frescor dolça. El verd no passa mai, ni el gris blavís del mar. Ni la roda de cavalls que gira a Donostia any rere any des de fa dècades. 

Hom voldria també que les persones no passessin mai, que es mantingués allò de bo que tenim tots i que no depèn de com pensem o de com vivim: l'amor a la llibertat, l'amor als éssers humans, l'honestedat, l'ajuda mútua, el respecte a la independència dels altres, a les seves paraules, expressions, creativitat, opinió... Però les persones cauen; l'instint sàpiens acaba arraulint-se en algun racó del cor i neix l'aversió, la mania, la construcció de l'altre amb el poc que se sap de l'altre. Molts surten a navegar amb la carta meteorològica d'anys enrere; d'altres, amb unes ulleres que els mostren les persones no pas com són les persones sinó com són ells. La ciutat es buida de confiances i rialles. La pressa substitueix els llargs sopars amb cançons, pregàries, poemes i esperances. I hem de lluitar cada dia i cada nit per continuar creient en els somnis que un dia ens van empènyer endavant, vers la construcció d'un món més tendre. 

Continuo creient que la tendresa és la màxima plenitud de la persona humana, que la bellesa demostra l'existència de la bondat, i que aquesta mateixa bellesa assumeix formes diverses que molts no saben valorar. 

Penso encara que la felicitat és una conseqüència de l'amor, més que no pas un objecte de captura, i que l'alegria és el principal motor del progrés i de la construcció del benestar de les persones. Visc segur que els qui viuen abraçats a tanta foscor, un dia, s'adonaran del seu error; i maldo per perdre el temps cada dia una mica i entonar les velles cançons de sempre i les noves cançons de les generacions que vindran.

Faig per allunyar-me dels qui em volen lluny, no els faig falta, ni ells a mi; i camino per bells camins de bosc que van a raure a cales a on no hi ha ningú; sóc, allà, al costat dels petits que estimo i que m'he proposat que visquin feliços i lliures, creient que l'honestedat i la llibertat ho poden tot, lliures de llastres morals i especulacions religioses. 

A cops tinc por, com tothom; però crec que avenço. 

Sovint m'equivoco, i torno als vells errors, com tothom; però rectifico. 

Em nego a jutjar a ningú, però evito el tracte de les persones que creuen en els càstigs eterns i en presons per gent pacífica; i crec que l'educació no és ensinistrament, que només els pensaments poden convèncer els pensaments, i que quan ens relacionem amb persones que s'emocionen, que són gairebé totes, hem de tenir en compte els valors emocionals i els sentiments aliens.

No m'agrada la proximitat dels planyiders o les planyideres que ploriquegen perquè visquem pendents d'ells o elles mentre van vigilant si de debò ens tenen el cor atrapat; quan hi haig de conviure, faig tot el que puc per no enfadar-me ni respondre malament; de vegades em costa. Són persones que necessiten tenir tothom pendent per sentir-se segures; és una forma refinada d'egoisme, que fa mal, i al qual mai em sotmetré.

En general, m'agrada fer el que em sembla, sense fer mal ningú; i fent bé, si puc. Ara bé, no m'importa gaire l'opinió aliena, sovint sotmesa als criteris estètics, i de glòria i triomf propis d'aquesta estranya societat de "masclets" i pedants.

 Hi ha qui viu pendent de si els altres són més, tenen més, poden més o gaudeixen més, i això fa que visquin a ritme dels altres, i que les seves accions siguin com campanes ben llustroses que si no llueixen no valen.

M'agraden els corrals de poble, amb unes quantes gallines; els arbres dels racons de bosc que ningú no veu. Encara que sembli mentida, m'agraden els espais i dies sense wifi, i l'única fama que m'agrada fins a sentir-me molt feliç és la de trobar-me alumnes, i antics alumnes, a diferents racons del món; normalment això als professors no els agrada, però a mi, no sé per què, m'omple de felicitat.

De moment, res més, ja continuaré deixant anar sentiments un altre dia.

.

.

.