Que no us mossegui un senglar! Déu me’n guard! Si us mossega, a
més a més del dolor de la mossegada i del perill de les malalties
habituals que aquestes pobres bèsties a causa de la sobrepoblació i
pressió humana sofreixen, patireu assetjament per part dels i les
infantilitzadors/ores dels animals adults.
Us diran que si us han
mossegat és perquè els heu fet alguna cosa, que els animals mai no
ataquen si no és que se’ls ha atacat abans. Tant se val que hagin
mossegat la vostra filla petita quan jugava a la platja, o quan
passejava per la vorera; si l’han mossegada, diran que alguna cosa
els ha fet, perquè els animals són bons, i els humans dolents; com
si els humans no fóssim animals!
Jo reivindico el dret que tinc com
a humà de ser animal; és el que sóc, i qualsevol diferència que
observi entre el que el meu món anomena animal i jo és una
tendència antropocèntrica, una deformació de la nostra pròpia
percepció, que ens fa veure a la nostra mateixa espècie com a centre del univers; els animals i
nosaltres; com si no fóssim animals! Qualsevol animal, si la seva
activitat mental li ho permet, fa (o faria) la mateixa diferència, i
es creu (o creuria) diferent a la resta d’espècies. Els lleons pensarien que a
la Terra hi ha els lleons i els animals; els goril·les de muntanya
dirien que al planeta hi ha els goril·les i els animals; entre els
animals, situarien com a monstruosos, els humans; excepte els animals
domesticats, que ens veurien/veuen com a amos protectors, com a "papes" o "mames", en una
relació de submissió/dependència que no deixa de ser una forma
d’esclavatge, d'obediència constant i absoluta. Un dels pitjors maltractaments inconscients de
quasevol individu és el de ser mascota.
Com animal sóc
territorial i defenso el meu territori, la meva ciutat, la meva casa. Com animal, defenso les meves
cries. Com a animal humà, em nego a tenir per esclau cap altre
animal; em nego a tenir-lo a casa i fer que m’obeeixi en tot; i
encara menys em nego a tractar-lo com un nen petit quan és, de fet,
un adult, i com a tal té una dignitat. Com a humà, em nego a
impedir-li que visqui en llibertat, dins del seu hàbitat natural; la
llibertat, amb tots els seus riscos, dificultats i perills, és un
dret i un deure natural de tot individu viu, i jo em nego a impedir-li la vida que la
natura ha seleccionat per a ell, la recerca natural dels aliments,
els espais naturals que necessita i que la civilització humana
s’està carregant per interès capitalista.
Ara bé, si em
mossega un animal d’una espècie diferent a la meva, la culpa no és
meva, el seu atac no implica una agressió previa per part meva; els animals prenen decisions com també les prenem nosaltres, i
sovint són decisions violentes lligades a pulsions de defensa i
d’atac per protegir territoris i cries; poden atacar sense que per
part de cap altra bèstia hi hagi un atac, n’hi ha prou amb què
tinguin por, o amb què recordin altres males experiències amb
humans. No són més bons que nosaltres, ni més dolents; són més
febles, i nosaltres, com animals més poderosos, estem destruint el
seu món. Si una espècie més intel·ligent que nosaltres, d’un
altre planeta, arribés i ocupés la terra, probablement també ens
estimaria molt, tindria cura de nosaltres, ens donaria de menjar, però per altra banda, també destruiria el nostre hàbitat, se’ns menjaria, ens
explotaria en granges i ens tindria com a mascotes; tot alhora. Les
espècies s’han relacionat així sempre des de les primeres formes
de vida que van aparèixer a l’univers. Ens vam trobar aquesta
bestiesa ontològica en el moment de néixer; no és un invent nostre; la vida fa pujada.