La realitat i el relat

Voldria desfer l’odi prement un botó, i eliminar per sempre el mal que enfonsa el món.
Voldria que fóssim capaços de dir que no quan és que no, i que sí quan és que sí.

Estimo la vida normal, la gent normal que no busca cridar l’atenció, ni ser el centre del món, ni el mort a cada funeral, ni el nuvi o núvia a cada casament, ni el nadó a cada bateig.
Estimo aquell silenci, aquella discreció de no necessitar ser el centre d’atenció, aquella dignitat de les persones que no cerquen de continu que els tinguin llàstima per ser cuidades i protegides gràcies a l’angoixa que generen en els éssers que les estimen.

A banda d’això, però potser hi té a veure, estimo la música senzilla de la gent senzilla que canta com li surt del cor i no pas com cal cantar per vendre més; són l’esperança de la sensibilitat en un món que no s’atura, que gasta, que menja carn com bèsties devoradores, que consumeix com insectes irracionals.

A banda de tot, i potser parlo del mateix, m’agrada pensar bé dels altres, de tots, fins dels menys bons, i descobrir-los aquella sinceritat que m’agradaria que tingués tothom. Sovint penso que molts dolents només són més sincers (no tots); però els dolents que només ho són a les històries que ens expliquen, potser no ho són; potser només ho són a les històries que ens expliquen.

Practico l’esport de no parlar malament de ningú quan no hi és present, i intento disculpar-lo quan l’entorn practica davant meu aquest esport tan mesquí, i interiorment penso sempre que qui parla malament d’algú em diu molt; i no pas d’aquell de qui em parla, sinó d’ell mateix.

Intento no construir el relat de les experiències que visc ni fer-me’l venir bé segons les meves necessitats o desigs; prenc les experiències com són, com les escolto, com les veig, encara que no m’agradin, encara que allò que escolto i que veig violenti els meus instints de bèstia. No estic còmode quan algú m’explica algun relat fals d’un fet que acaba de succeir davant dels nostres ulls, sobretot perquè m’adono que aquest algú es creu realment aquest relat fals, i dedueixo que amb aquest hàbit aquesta persona sempre habitarà un món irreal en el qual ell o ella sempre serà la víctima, el centre, el o la protagonista… Aquesta persona encimbellarà arbitràriament els qui li vingui de gust encimbellar, i enfonsarà sempre el qui el seu inconscient malalt de gelosia necessiti enfonsar.

Construir la realitat és viure en una irrealitat, i patir l’escomesa de la mateixa ràbia, que torna com un bumerang i que et copeja on fa més mal. M’entristeix aquesta malaltia de la percepció d’alguns que també són persones i que potser no han escollit ser com són, que tal vegada pateixen profundament perquè no aconsegueixen ser diferents.

Les fal·làcies lògiques com a eines de manipulació

 

Sovint, la gent confon el significat de la paraula fal·làcia amb el que seria una “mentida”; no és exactament això; podria ser fins i tot pitjor.

Una fal·làcia és un raonament enganyós o incorrecte aparentment vàlid, però que en realitat no ho és, perquè no és lògic. Es fa servir per persuadir, de vegades de manera intencionada (sofismes), en altres ocasions sense mala intenció a causa del mal hàbit de fer servir massa les fal·làcies per influència de l'educació rebuda o per haver estat víctima sovint de la manipulació familiar, que alhora les ha utilitzat com a eina.

Les fal·làcies es divideixen en fal·làcies formals (errors d'estructura) i informals (errors de contingut, com atacs personals o apel·lacions a l'emoció).

En repassarem unes quantes:

Fal·làcia Ad Hominem: quan no suportes un argument i ataques la persona que el diu per desautoritzar l’argument. Per exemple, si algú diu que vas brut i tu reacciones assenyalant la brutícia de qui et diu això, fas servir aquesta fal·làcia, perquè la teva reacció no té res a veure amb l’atac que has rebut. Que qui t’acusi de brut vagi brut no vol pas dir que no sigui veritat el que diu.

Fal·làcia Ad Verecundiam: Quan defenses una idea només perquè la diu algú amb autoritat, famós, de prestigi… Per exemple, quan negues que els humans puguin venir d’un mico perquè algun científic, o algú molt poderós o de molt prestigi, també ho nega. O quan dius que cal resar el rosari, que és una actitud científica, perquè Louis Pasteur, el descobridor de la vacuna contra la ràbia, resava el rosari.

Fal·làcia Ad Populum: Quan defenses una idea o un costum perquè la majoria de la gent la creu així o la fa així. Seria com quan defenses la pena de mort com a bona si la major part d’un país la veu com a bona. O quan condemnes la nuesa a la platja perquè una majoria la condemna (si fos el cas).

Fal·làcia Pos hoc ergo propter hoc: El fet d'afirmar que si un fet passa abans que un altre, el primer és causa del segon. Per exemple, dir que el gall és la causa de la sortida del Sol perquè canta sempre abans que surti el Sol.

Hi ha molts més tipus de fal·làcies, i molta gent funciona amb elles per a manipular, per a justificar les seves petites o grans causes sense reconèixer els seus errors, o per atacar persones quan no es tenen arguments sòlids. Així som els humans.

Més tipus de fal·làcies:

http://www.xtec.cat/~mcodina3/Filosofia1/falacies.html

.

.