L'amabilitat del tracte

Avui fa trenta-cinc anys que vaig veure per primera vegada la meva dona. Mirant enrere contemplo els moments bons i els difícils i tot manifesta el seu sentit. Tinc una concepció de la vida que no trobo en massa persones; no dic que sigui millor ni pitjor, però és la meva; i sembla que també és la de la meva dona. La felicitat no són moments, no és una realitat idealitzada que perseguim, no és l'assoliment dels somnis, és l'estabilitat de la pau, és l'amabilitat del tracte, és la llibertat, és un fenomen que no desapareix ni quan es passa malament, ni quan l'angoixa sembla que mani; més profunda, més per dins, i més inalterable flueix la felicitat. La felicitat existeix; jo ho ratifico.

En contra de tots els consells matrimonials d'uns i altres psicòlegs contemporanis, el més important de la parella són els fills. Jo estimo més els nostres fills que a la meva dona; ella estima més els nostres fills que a mi; el sentit prioritari de la nostra parella són els nostres fills, això no vol dir que no n'hi hagi d'altres de sentits, però és així com ho sento i ho visc malgrat els moments de la vida en què es camina per la vall de les ombres. La mort no em fa por, perquè la vida té sentit i perquè soc feliç. Per poder ser feliç haig d'acceptar també que no ho puc controlar tot, i que no puc ajudar tothom; soc un ésser limitat que arriba fins a on pot, i no puc permetre que m'imposin obligacions que no són tals, perquè ningú està obligat a fer el que no pot. Per ser feliç cal immunitzar-se contra la manipulació. Les persones més properes són expertes en la manipulació emocional de les persones que els són properes, i aixó ens passa amb més o menys intensitats a tots dins de totes les petites comunitats humanes. 

Els diners no són per gastar; són per protegir els qui estimem. Els diners són la feina de moltes persones, i amb ells no s'ha de jugar, ni especular, ni frivolitzar. Qui es compra el que no li cal, a causa de la necessitat compulsiva de fer desaparèixer els diners que té estalviats, és un pobre desgraciat, i, a més a més, és algú que abusa del temps de vida de la gent pobra. Els diners són temps de vida de moltes persones que han dedicat aquest temps a crear una riquesa que es mal reparteix. Els diners estalviats no són riquesa, són els murs que protegeixen la tranquil·litat de la llar, són la garantia que ningú patirà per sostenir-te, perquè ho podràs fer tu, són l'assegurança de la tranquil·litat dels qui estimes; no són riquesa, no són un privilegi, són temps que has treballat perquè els qui estimes estiguin bé.

Els beneficis milionaris dels bancs són el sofriment i l'angoixa de la gent que perd les cases; a molts d'ells els van convèncer d'hipotecar-se amb riscs inassumibles o excessivament temeraris; a molts d'altres se'ls va fer creure que viure amb un deute crònic és necessari i que tothom ho fa; així s'enreda els il·lusos; pobra gent. El joc dels bancs és l'engany dels pobres per amuntegar capital i destruir vides. Els guanys que aquests dies les notícies anuncien que les entitats bancàries han tingut són la trampa dels rics que roben els pobres; la inversió del seny i l'espoli dels incapaços. L'esperó del consum innecessari és la mentida de qui vol amuntegar unes xifres de les quals mai no gaudirà perquè necessitaria moltes vides per fer-ho. L'única manera de protegir-se d'aquesta trampa és limitar el consum a l'essencial i una miqueta més (però molt petita), i viure conscients que els diners que s'estalvien no són riquesa, que no s'han de gastar, que són una fusta de salvació enmig del mar on has naufragat, o al mar on naufragaràs quan la xarxa de pesca del gran capital et vulgui capturar. No necessitem gastar per ser feliços; més aviat al contrari. Ens obliguen a gastar un mínim, perquè el sistema va així, però ha de ser el mínim del mínim del que tenim, per seguretat i per decència. La societat que se sosté gràcies a la trampa i l'espoli de la gent senzilla és una societat violenta i corrupta. Ens n'hem de protegir amb la poesia i la pregària, que són el mateix.

A la meva vida, he après unes quantes coses més, però en aquest moment l'escrit ja és prou llarg.

.

La realitat i el relat

                                                                                                                                IA image

Voldria desfer l’odi prement un botó, i eliminar per sempre el mal que enfonsa el món.
Voldria que fóssim capaços de dir que no quan és que no, i que sí quan és que sí.

Estimo la vida normal, la gent normal que no busca cridar l’atenció, ni ser el centre del món, ni el mort a cada funeral, ni el nuvi o núvia a cada casament, ni el nadó a cada bateig.
Estimo aquell silenci, aquella discreció de no necessitar ser el centre d’atenció, aquella dignitat de les persones que no cerquen de continu que els tinguin llàstima per ser cuidades i protegides gràcies a l’angoixa que generen en els éssers que les estimen.

A banda d’això, però potser hi té a veure, estimo la música senzilla de la gent senzilla que canta com li surt del cor i no pas com cal cantar per vendre més; són l’esperança de la sensibilitat en un món que no s’atura, que gasta, que menja carn com bèsties devoradores, que consumeix com insectes irracionals.

A banda de tot, i potser parlo del mateix, m’agrada pensar bé dels altres, de tots, fins dels menys bons, i descobrir-los aquella sinceritat que m’agradaria que tingués tothom. Sovint penso que molts dolents només són més sincers (no tots); però els dolents que només ho són a les històries que ens expliquen, potser no ho són; potser només ho són a les històries que ens expliquen.

Practico l’esport de no parlar malament de ningú quan no hi és present, i intento disculpar-lo quan l’entorn practica davant meu aquest esport tan mesquí, i interiorment penso sempre que qui parla malament d’algú em diu molt; i no pas d’aquell de qui em parla, sinó d’ell mateix.

Intento no construir el relat de les experiències que visc ni fer-me’l venir bé segons les meves necessitats o desigs; prenc les experiències com són, com les escolto, com les veig, encara que no m’agradin, encara que allò que escolto i que veig violenti els meus instints de bèstia. No estic còmode quan algú m’explica algun relat fals d’un fet que acaba de succeir davant dels nostres ulls, sobretot perquè m’adono que aquest algú es creu realment aquest relat fals, i dedueixo que amb aquest hàbit aquesta persona sempre habitarà un món irreal en el qual ell o ella sempre serà la víctima, el centre, el o la protagonista… Aquesta persona encimbellarà arbitràriament els qui li vingui de gust encimbellar, i enfonsarà sempre el qui el seu inconscient malalt de gelosia necessiti enfonsar.

Construir la realitat és viure en una irrealitat, i patir l’escomesa de la mateixa ràbia, que torna com un bumerang i que et copeja on fa més mal. M’entristeix aquesta malaltia de la percepció d’alguns que també són persones i que potser no han escollit ser com són, que tal vegada pateixen profundament perquè no aconsegueixen ser diferents.

Les fal·làcies lògiques com a eines de manipulació

 

                                                                                                                                IA image

Sovint, la gent confon el significat de la paraula fal·làcia amb el que seria una “mentida”; no és exactament això; podria ser fins i tot pitjor.

Una fal·làcia és un raonament enganyós o incorrecte aparentment vàlid, però que en realitat no ho és, perquè no és lògic. Es fa servir per persuadir, de vegades de manera intencionada (sofismes), en altres ocasions sense mala intenció a causa del mal hàbit de fer servir massa les fal·làcies per influència de l'educació rebuda o per haver estat víctima sovint de la manipulació familiar, que alhora les ha utilitzat com a eina.

Les fal·làcies es divideixen en fal·làcies formals (errors d'estructura) i informals (errors de contingut, com atacs personals o apel·lacions a l'emoció).

En repassarem unes quantes:

Fal·làcia Ad Hominem: quan no suportes un argument i ataques la persona que el diu per desautoritzar l’argument. Per exemple, si algú diu que vas brut i tu reacciones assenyalant la brutícia de qui et diu això, fas servir aquesta fal·làcia, perquè la teva reacció no té res a veure amb l’atac que has rebut. Que qui t’acusi de brut vagi brut no vol pas dir que no sigui veritat el que diu.

Fal·làcia Ad Verecundiam: Quan defenses una idea només perquè la diu algú amb autoritat, famós, de prestigi… Per exemple, quan negues que els humans puguin venir d’un mico perquè algun científic, o algú molt poderós o de molt prestigi, també ho nega. O quan dius que cal resar el rosari, que és una actitud científica, perquè Louis Pasteur, el descobridor de la vacuna contra la ràbia, resava el rosari.

Fal·làcia Ad Populum: Quan defenses una idea o un costum perquè la majoria de la gent la creu així o la fa així. Seria com quan defenses la pena de mort com a bona si la major part d’un país la veu com a bona. O quan condemnes la nuesa a la platja perquè una majoria la condemna (si fos el cas).

Fal·làcia Pos hoc ergo propter hoc: El fet d'afirmar que si un fet passa abans que un altre, el primer és causa del segon. Per exemple, dir que el gall és la causa de la sortida del Sol perquè canta sempre abans que surti el Sol.

Hi ha molts més tipus de fal·làcies, i molta gent funciona amb elles per a manipular, per a justificar les seves petites o grans causes sense reconèixer els seus errors, o per atacar persones quan no es tenen arguments sòlids. Així som els humans.

Més tipus de fal·làcies:

http://www.xtec.cat/~mcodina3/Filosofia1/falacies.html

.

.