Totes les persones

Totes les persones necessitem estimar i ser estimades.

Totes les persones tenim algun aspecte en el qual som genials.

Totes les persones tenen dret a no estar soles, a trobar el nostre espai, a ser felices.

Totes les persones tenim la necessitat de ser acceptades.

Totes les persones tenim un valor immens, incalculable, infinit.

Les persones no necessitem ser perfectes per ser estimades, ni per ser valuoses.

Si som un grup, el que li passa a una persona, ens passa a tots i totes.

Totes les persones tenim el dret i la necessitat de ser lliures, de no ser propietat de ningú.

Si una broma no fa gràcia a qui la rep, no és una broma, és un maltractament.

Qui viu amb por, no és lliure.

Si veig que tracten malament algú, i no faig res, i no dic res, també soc còmplice del maltractament; i un dia la víctima potser seré jo, o algú a qui estimo, i m’agradarà que la gent normal m’ajudi.

Totes les persones tenim dret a ser diferents.

Fins aviat, Suso!

 

Pensàvem de manera molt diferent en tots els temes, però ens respectàvem mútuament. Jo feia la vista grossa quan ell es passava de vehement en alguna de les seves dèries. Ell feia la vista grossa amb mi quan amb les meves opinions jo trencava una mica la línia del seu blog, i el provocava potser en excés. 

En el seu blog, jo feia servir un pseudònim, com quasi tothom que hi escrivia, pero em penso que tenia ben clar qui era jo.

El vaig conèixer al 1986 en un viatge a Roma. Vam tocar i cantar junts en un grup esporàdic. Vam tenir llavors les nostres diferències pel que fa a opinions, però sempre de bon rotllo. 

Era una persona fascinant. Un Lope de Vega. Una ànima d'extrems. Algú a qui la vida li agradava molt. Un aragonés tossut i eixelebrat. Li agradava la bona vida, per això no va aguantar gaire o a on no va aguantar gaire.

Va conèixer una dona, la Manuela, que li va salvar la vida. La Manuela era un àngel; ara ell és amb ella.

La Manuela va morir d'Ela i ell es va quedar sol. Va passar una època dolenta, però es va refer, i es va casa llavors amb la Maria José, un pou de serenor que també li va salvar la vida.

Va viure els seus últims anys a la seva estimada Galícia, a prop de la natura, i ha estat en aquests últims anys on hem intercanviat més sovint opinions; i dins la nostra distància ideològica, hem trobat coincidències sorprenents, i molt, molt d'afecte. Jo tenia pensat anar a veure'l, amb la meva família, a Galícia, i abraçar-lo.

Era interessantíssim de llegir, fins i tot quan el que escrivia em desagradava. Era una persona amb qui m'hauria agradat prendre'm uns quants vasos de vi. 

No sé què dir més. Fa dos dies, és a dir dos dies abans de morir més o menys, em va escriure dient-me que em duia molt a dins... Van ser les seves últimas paraules per a mi. Espero trobar-lo un altre dia en un altre lloc i pendre'ns els vasos de vi.

Fins aviat, Suso!

Nosaltres, els sense nom.

 

Hem vist viva un tros de la història de Joan Garcia Oliver i de l’anarquisme a Catalunya, des de dins, i ben a prop. Fins i tot hem pogut votar…

Som fans d'aquests actors i actriu; intentem no perdre'ns les feines que ens van oferint. Del Pau, hem vist "El gegant del Pi" "Em dic Josep", "Nosaltres els sense nom", a part de la seva interpretació del professor de castellà a Merlí.

A l'Alba l'he vista a l'Institut de Terrassa en l'escenificació que acosta als escolars d'arreu de Catalunya, i que ens permet ser més conscients de la nostra història.

Al Diego, el coneixem des de fa menys temps, però a partir d'ara ens hi fixarem.

"Els sense nom" Molt recomanable!

@pauvinyals
@albavalldaura
@mosmaiorum_teatre
@salabeckett
#nosaltreselssensenom

Malgastar els diners és malgastar la vida dels qui els han produït

Si ningú desitgés l’or, aquest no valdria res.

Val molt més l’excrement, que almenys serveix d’adob per als camps i ajuda a la vida.
L’excrement, però, si està recobert d’or, no enriqueix la terra.
La vida val més que l’or, i molt més que el plaer que produeix el piu, la titola, la llúdria, la botifarrona o l’ocellet. Comparar aquest plaer amb el goig de la vida és com comparar l’estridència aguda d’una trompeteta de plàstic de tòmbola amb la grandesa del so d’un piano de cua.
Els rics, siguin nous o vells, tenen en el seu poder el fruit del treball humà, del treball de moltes persones. Els diners són treball que algú ha suat i que s’emmagatzema en xifres; és temps de vida que algú ha lliurat i que es concreta en xifres.
No sempre qui les posseeix les ha treballades; de vegades ha fet servir les dinàmiques del poder i la superioritat intel·lectual per apropiar-se’n. Un ric és algú que posseeix aquestes xifres sense haver treballat tot el necessari per tenir-les, perquè ho han fet altres.
La legalitat protegeix aquesta possibilitat; la possibilitat que algú posseeixi les xifres sense l’esforç que la gran majoria necessita per tenir-les.
Malgastar els diners és malgastar la vida dels qui els han produït; és robar vida i transformar-la en capricis.
La vida de l’ésser humà més humil val més que totes les xifres juntes.

Tot, a la vida, és una qüestió de consciència. La llei no marca què és bo i què és dolent. Hi ha accions legals que són molt dolentes, i accions il·legals que són bones.
El problema és que molta gent ha viscut cedint la gestió de la seva consciència a una tercera persona, i no estan acostumats a viure amb ella, a agafar-ne les regnes.
Els diners són, en un sentit metafòric, el menjar de la gent humil, que són la majoria de les persones. El que fem amb els diners, ho estem fent amb el menjar de la gent humil.
Si la gent humil no té diners suficients per al menjar (en sentit metafòric) i jo en tinc tants que només em preocupo de saber en quines mans estan, i hi jugo, i els faig servir per nimietats, no importa que sigui legal, no importa que no em denunciïn, estic fent el mal.
Si es venen menys mariscades, els restauradors reorientaran el seu negoci. Si els executius van menys de putes, els proxenetes hauran de canviar de feina.
Els diners són “temps” que han lliurat moltes persones; “esforç”, “suor”. Els diners són el menjar de la gent. I jugar amb ells és un pecat, encara que no sigui considerat com a tal per cap religió.

No val fer mal

Fa una mica d’angúnia l’homenet repel·lent i pedant que parla i escriu com si fos el jutge objectiu de tothom i de tot; i, amb tot, no compleix la primera —la més important, potser la condició essencial que més compta quan s’opina—: no fer mal (no dic pas "no molestar" dic "no fer mal"). Perquè hem de saber diferenciar una opinió d’una veritat.

L’homenet, cregudet i bufó, a qui els seus, amb la boca oberta, riuen totes les gràcies i aplaudeixen amb les orelles, considera una feblesa intolerable tenir en compte la tòtila condició —a ulls d’alguns— de no voler fer mal, de tenir en compte les situacions humanes de les persones. Per a ell, segur, la veritat ha d’estar per damunt de les sensibleries; però, ai! què és la veritat? Doncs és ben clar: es pensa que la veritat brolla d'ell.

I si el que ell diu fos la veritat, doncs mira, potser li passaríem la misèria de ser un bufó cruel; però el que ell assevera que és la veritat, amb aparent objectivitat científica, és només la seva opinió; per això no val... No val fer mal... Perquè, en nom d’una opinió reforçada per l’autobombo de considerar-se filòsof infal·lible, a uns quants quilòmetres d’alçada per damunt de la resta de pobres mortals, ningú no té dret a fer mal.

Qui obre la boca en una astracanada de crític petulant de tot, fins i tot de Déu i de sa mare, no té dret, en nom de la mal compresa llibertat d’expressió, d’enfosquir la vida de ningú. I si un dia ho fa —que tots hi podem caure per error—, no costa tant demanar disculpes i reconèixer que hem especulat amb gens de tacte en un moment de profund dolor per la persona de qui hem especulat. Però això, per a ell, és impossible; perquè, encara que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca, Déu no s’equivoca, i allò que és de Déu tampoc.

En nom de la llibertat d’expressió, puc defecar damunt d’una imatge, però això no voldrà dir que estigui bé. La llibertat d’expressió, com qualsevol llibertat, es pot fer servir per millorar el món o per empitjorar-lo. Si em dedico a fer conferències ensenyant que la Terra és plana o proclamo a tort i a dret que els qui no pensen com jo són rucs, m’estaré fent molt de mal —a mi i a altres persones—, tot en nom de la llibertat d’expressió.

Amb la mateixa llibertat d’expressió amb què el pedant bufó se’n fot de qui viu una tragèdia, jo li dic que és un pedant bufó; i insisteixo, amb la mateixa llibertat d’expressió, que per sempre visqui!

Què és morir-se?

No arribava als trenta anys. Patia, des de no feia gaires mesos, un càncer inoperable. Es trobava en tractaments paliatius, i ja havia començat amb la sedació. El cos resistia força, però era qüestió d’hores, potser de dies.

A la sedació paliativa, hi ha un monitoratge del nivell de consciència amb una escala Bispectral Index (BIS), que mesura l’activitat elèctrica cerebral per mantenir un nivell adequat de sedació (ha d’estar normalment entre 40 i 60 per a l’anestèsia general; per sota de 20 és pràcticament coma profund).

Per tant, el nivell de consciència del cervell d’aquest malalt havia de mantenir-se per damunt de 30 i per sota de 60. Per sota de 30, indicaria una sedació excessiva i s’hauria de baixar la dosi; per damunt de seixanta, implicaria gairebé plena consciència, i per tant, patiment inútil, i caldria pujar la dosi.

Després d’unes quantes hores, el nivell de consciència va augmentar abruptament i de manera inexplicable des de 30 fins a 60 malgrat el sedant. Es va sostenir en 60 durant un instant breu, per posteriorment baixar del tot fins a 3, de cop; moment en el qual el cor es va aturar definitivament i va deixar de respirar.

Dues hores després de l’aturada, l’electroencefalograma, en una de les seves línies, donava un senyal elèctric lleu. El més estrany i soprenent és que quan la veu dels infermers es dirigia al pacient, el qual feia dues hores que estava en parada, el senyal elèctric es produïa i s’incrementava encara més. Era ben bé com si el pacient, sense batec de cor, sense circulació sanguínia, escoltés la veu que es dirigia a ell i respongués amb el senyal elèctric del seu cor.

Només ho escric perquè quan passi el temps no se m’oblidin els detalls.

No t’enamores quan desitges un cos

Hi ha enamoraments que no ho són pas. 

Si un senyor experimenta un impuls sexual intens a causa del cos, o d’una part del cos d’una dama, aquest senyor no està enamorat: caldria buscar un altre adjectiu. 

Hi ha qui utilitza el terme “enconyat”; no sé si és el més adequat, però penso que “enamorat” no és la paraula. 

 De vegades, escolto l'expressió: "enamorar-se com una gossa". Ningú no es pot “enamorar com una gossa”; aquesta descripció correspon més aviat a un desig. 

No t’enamores quan desitges un cos; t’enamores quan sents que necessites la proximitat d’una persona com es necessita l’alegria, la felicitat, la pau. 

En fi, són coses òbvies, però el llenguatge social indica sovint que no s’entenen. 

Al meu parer, les relacions únicament per atracció no ofereixen tota la intensitat que una relació autènticament humana mereix; no parlo ja només des del punt de vista ètic, sinó també del propi plaer, de la satisfacció, de l’amor. 

A més, les relacions entre humans, que només valoren el desig, atreuen com un imant les males conseqüències; alguns en diuen “karma”, jo penso que és una llei natural com tantes altres. 

Els humans estem fets per estimar-nos, és el verb que dóna sentit a la nostra raó de ser. I s’ha de donar en tot intercanvi humà, no només en l’àmbit sentimental o sexual. 

Si jo fos empresari i contractés com a dependenta d’una de les meves botigues de roba una treballadora, i si només m’interessés el servei que em prestés amb la seva feina, i si escatimés tant com pogués els seus drets per obtenir un benefici més gran, doncs no l’estaria estimant; l’estaria tractant com un instrument del meu interès; encara que ella hi estigués d’acord, encara que les imperfeccions i les escletxes de la llei ho permetessin. L’empresari, òbviament, ha de procurar el seu propi benefici, sens dubte, però no pot deixar de tractar les persones amb qui comparteix la feina d’una manera digna, si és possible, més enllà del mínim exigit. 

En un sentit semblant, no és il·legal jeure amb una dama per la forma del seu nas, però això no vol dir que sigui bo o plenament humà; això no vol dir que no pugui ser destructiu. 

I jo sóc dels qui consideren que l’enamorament (malgrat tota la seva força humana i la seva necessitat) encara és insuficient. Per damunt de l’enamorament hi ha d’haver l’amor; seguint una mica la idea d’en Rick a Casablanca, quan va decidir deixar que l’Ilsa marxés amb el seu avió, renunciant a un enamorament que probablement no harmonitzava amb l'amor, mentre deia: 

 "Ilsa, I'm no good at being noble, but it doesn't take much to see that the problems of three little people don't amount to a hill of beans in this crazy world."

Els petits consol es perceben immensos

El patiment és una pàtria nova de la qual tots som o serem súbdits. És plena de racons lluminosos, de clarobscurs difícils d’entendre si no ets d’allà. Els petits consol s’hi perceben immensos; les preguntes essencials esdevenen les seves pròpies respostes. 

L’estranger, en aquesta pàtria, hi és cec; perquè, per percebre’n els matisos, una llum excessiva és inadequada: elimina els colors i els detalls de les formes. 

L’estranger, aquesta pàtria, no la comprèn, i s’esglaia davant la possibilitat d’habitar-la algun dia. El dia que l’habiti, l’estimarà com tots. 

 A la pàtria del patiment, som capaços d’assaborir i descobrir totes les belleses i els petits grans plaers, que són invisibles als ulls dels estrangers.

El dret a la vida dels qui fugen de la guerra o de la fam

La típica frase de l’ultradretà que no suporta que ens horroritzem de l’estratègia d’Israel de matar de gana la població de Gaza és:

“ I per què no parles del conflicte rus-ucraïnès, de les guerres civils de Síria, Sudan i Iemen, de la República Democràtica del Congo, de Caixmir i Myanmar…? Només parles de Gaza!”

La resposta és tan senzilla com real:
“ I tu, com saps que no he parlat de totes aquestes guerres? Que em coneixes? Que has assistit a les conferències on jo era? No t’hi he vist. Has escoltat les meves classes? Els genocidis, les matances que alimenten els noticiaris i arriben a les ments infantils s’han de digerir: cal educar! Fins i tot vaig fer un curtmetratge amb uns alumnes sobre la guerra d’Ucraïna, i la protagonista era una nena que n’havia fugit. He parlat un munt de vegades, i sense prendre partit, de la guerra de Síria, de les guerres d’Àfrica, dels propis ostatges segrestats de Hamas i dels assassinats. Recordo que, quan va passar la tragèdia de la matança de Hamas, el primer que vaig fer va ser posar-me en contacte amb una coneguda d’Israel per saber si estava bé.”

Els fatxots no conscients de ser-ho no tenen ni punyetera idea dels horrors dels quals s’han queixat les mateixes persones que ara ploren pels nens de Gaza, i van dient, com si ho sabessin, que només es parla de Gaza! És més còmode creure-s’ho sense verificar-ho.

I són els mateixos que odien els moviments migratoris. Els qui insulten les persones que defensen els palestins són els mateixos que criminalitzen els immigrants; coincideixen com un rellotge. Senten por i fàstic per la immigració, que als seus països és majoritàriament de l’Islam. S’arrapen al seu territori com si el dret a la vida dels qui fugen de la guerra o de la fam no fos més important que els seus privilegis de classe benestant. Prefereixen viure sobrats que compartir país amb aquells que no poden sobreviure a la seva terra d’origen. Són l’egocentrisme perpetuador de les diferències. Ni es plantegen que, a més, a nivell econòmic els necessitem; necessitem la seva feina per mantenir l’estat del benestar. El detall que la naixença a Europa, en un entorn de privilegi, sigui pur atzar, i que els podia haver tocat a ells i als seus fills néixer al Sudan del Sud, al Marroc o al Congo… se’ls en refot.

Els qui arrisquen la vida pels somnis

Un resum dels últims minuts del Marinette, quan els soldats d’Israel l’han assetjat amb diversos vaixells de guerra i l’han abordat, pujant al petit esquif que duia menjar per la gent moribunda.

Molta gent, de mentalitat pràctica, considera que la gesta de les petites embarcacions de la Sumud no serveix de res, fins i tot n’hi ha que afirmen que fan el ridícul. Aquesta mentalitat és la que al llarg de la història ha sostingut els genocidis, els genocides i les injustícies imperials i feixistes. Sense aquests ximples útils que només miren pel seu petit interès, i que no arrisquen mai res si no és per intentar una pujada de sou, els genocides no podrien sostenir el seu horror. I són les barques petites, les missions impossibles que s’enfronten a la maldad que sembla invencible les que aconsegueixen al final de tot enderrocar els tirans.
Només podem agrair els qui arrisquen la seva vida, la seva llibertat, per somnis que tenen escrit el seu final immediat, perquè aquests somnis són la matèria d’una esperança que aconseguirà la victòria final, que és la victòria de la gent de pau.

El que val cada persona

La fragilitat és un tret comú que ens hauria de fer sentir germans.

Tots la compartim, encara que poden ser diferents els contextos; però convé pensar-hi una mica cada dia; cadascú coneix molt bé els seus topants, aquells punts on el vaixell pot fer aigües. Dins la intimitat del nostre jo, allà on ningú fora de nosaltres entra, sabem (o podem saber si som prou valents per ser humils) tot allò que evidencia que som fràgils.

Si ho som, no ens hauria de costar posar-nos al lloc de l’altre quan el percebem fràgil. Del color del cor, depèn la manera com cadascú respon en adonar-se que qui té al davant és tan feble com ell, encara que sigui en camps diferents als nostres, encara que la fragilitat que li descobrim ens pugui provocar repugnància. En aquests moments hem de pensar si la nostra fragilitat pot repugnar a algú, i com ens agradaria que ens tractessin si fos el cas.

Als humans, la fragilitat dels altres ens hauria de moure a l’amor.

Estem fets de misteri; i si no ens n’adonem és que no hem pensat prou. I un ésser humà és tan valuós! Però tant!

Tenim tan poc temps per descobrir el poc que cal descobrir! Tan poc temps per cantar junts! Tan poc temps per somriure! Em sento mogut a no malbaratar aquest temps amb res que no enalteixi aquest valor tan gran que té tota persona. 

No hi ha res que desitgi més que encomanar als meus fills, als meus alumnes, a la gent que estimo, aquesta dèria pel valor que té cada persona.

La demostració de déu i els sentiments.

NASA Dana Berry (Ilustration)

Jo crec en Déu. Per mi és evident la seva existència. 

No sé exactament per què em passa això. Però és així.

Tanmateix, per molt que he llegit i estudiat les demostracions racionals de Déu, no em convencen. Demostren una causa que és causa d’ella mateixa; però... això no és demostrar Déu; és demostrar una causa que és causa d’ella mateixa; per dir alguna cosa.

I ho fan sense tenir en compte la dimensió científica, que podria completar (podrà potser algun dia) o corregir postulats.

N’hi ha prou d’estudiar una mica de física de partícules, la seva lògica absurda però real, per adonar-se que la realitat depèn de partícules que no segueixen la nostra lògica “filosòfica”, és a dir les anomenades lleis de la lògica. La realitat està feta de partícules que només “són” potencialment, i que prescindeixen de la lògica macroscòpica més elemental; podeu veure la raresa de l’espín d’algunes de les partícules subatòmiques per adonar-vos que estem fets de "bogeria".

Si ataquem per la baixa probabilitat de trobar un compendi de factors d'un valor exacte i únic per a la configuració de l'univers tal com és i per a la vida, ens acostem més a una demostració vàlida de Déu. La quantitat de factors, de constants naturals, de les quals l’univers depèn per existir tal com és i originar-nos és esfereïdora.

Quasi, quasi, seria una demostració; però no. Una altra vegada apareix la possibilitat dels milions i milions d’universos; la majoria dels quals, pel tema del valor de les constants que he comentat abans, no permeten la vida, ni tan sols un temps considerable d’existència; però una successió d’infinits universos amb infinites i diferents constants, i amb geometries diferents, fan que l’existència del nostre univers, com un entre infinits diferents, sigui un esdeveniment segur.

No sé si he estat capaç d’explicar-me bé. Si només existís un univers, Déu estaria provat, simplement per la baixa probabilitat de l'existència del nostre univers amb tots els seus valors únics, de manera que si un fallés no existiria res; i en canvi, existeix. 

Si hi ha infinits universos, l’existència d’un amb tantes caramboles meravelloses no només no és impossible, sinó quasi segura (si un univers no va bé, anirà bé el següent).

El tema dels sentiments; de sentir la presència de Déu... És un tema de química: serotonina, dopamina, adrenalina... Les genera el nostre cos per pasturar-nos cap on la programació genètica en coordinació amb l’entorn té registrat de fer-ho.

Una de les coses que em preocupen és no deixar mai de sentir, tot i no merèixer-ho. Si algun cop aquestes hormones baixen una mica, en tinc prou amb caminar per la natura, prendre el sol, escoltar una cançó; i torno a ser al cel. Per això voldria prendre un cafè amb Déu, perquè em digués si vaig bé o no amb les coses importants de la vida, perquè no em puc refiar del que sento; tinc les hormones disparades!

En fi... No us refieu gaire de mi; però jo ho veig sincerament així.