El present absolut és una de les millors fonts d'inspiració;
descriure l'ara amb tota la seva senzillesa argumental, però amb una
bonior d'arguments narratius susceptibles d'evocar passats o
d'imaginar futurs. Tres quartes parts de la família, hem acabat de
dinar. Costelles de porc al forn sense un bri d'oli. Patates, pebrot
vermell, albergínia, tot al forn, igualment sense oli. Pa del
Valero. Abans, jo m'he regalat una copeta de Porto (un dels moments
en què descanso del règim alimentari nascut el 2021 amb l'ictus).
Aquests dinars, pare, mare i filla, són trossets de cel que algun
dia trobarem a faltar i que ara gaudim; jo els gaudeixo molt, perquè
soc plenament conscient de la fugacitat de tot, del canvi constant,
de vegades imprevisible de la vida.
L'altra quarta part de
la família està dormint encara, perquè ha treballat de nit i ha
arribat a casa passades les nou del matí. Queda en un plat costella,
pebrot, albergínia i patates per a quan es desperti. És un dels
elements de la vida que m'omple més de satisfacció; saber que
treballa, que ho fa en una feina en la qual gaudeix, es guanya la
vida, i el més important: contribueix a la salut de moltes persones
que lluiten per la vida, i ho fa d'una manera humana, atenent el
seu benestar no només físic, sinó psicològic. Bona part de la
tasca dels infermers i de les infermeres és tranquil·litzar,
animar, acompanyar, donar esperança... a persones que es troben en
situacions essencials, en circumstàncies en què no et deixes
enredar per castells de fum. Doncs, tal com deia, aquesta és una de
les meves satisfaccions íntimes més revifadores; haver aconseguit
que un fill meu triï allò de què vol treballar sense intentar
convèncer-lo d'aspirar a una professió de més prestigi o que li
pugui proporcionar més diners. La feina és el lloc a on passem més
temps del nostre dia, i fer-la contents és tan essencial com fer-la
bé.
La vida són etapes, i fa pujada; la vida
sovint fa pujada. Per això hem d'adonar-nos constantment de tot el
que ens dona i de tot el que ens ha donat. I trobar en cadascuna de
les etapes allò de bo que té, els tresors amagats sovint, perquè
no ens passi que en un futur, i mirant enrere, ens adonem del molt
que teníem i que ja no hi és.
La vida també és deixar
anar; evitar l'egoisme mesquí d'intentar retenir els fills amb el
victimisme i la manipulació. Quina felicitat més gran que marxin,
que visquin lliures i feliços, que ningú, i encara menys jo com a
pare, no els encadeni a cap pes egocèntric, perquè ells no són un
instrument al nostre servei, ni una fusta de salvació, ni servents.
La felicitat més gran d'un pare o d'una mare és haver educat uns
fills que un dia se'n puguin anar sense mirar gaire enrere. Això no
vol dir que no puguin quedar-se, o tornar, sempre que vulguin; però
amb la porta ben oberta i l'horitzó ben lliure per volar, per crear,
per ser i sentir-se lliures sense haver de donar explicacions de les
seves raons íntimes.
També cal tenir clar que són
adults, que si algú vol relacionar-se amb ells, és a ells a qui
s'ha de dirigir. Ja no val allò de dir: que el teu nen em vingui a
veure! Ja no és el meu nen. Ja no és la meva nena. Tenen la seva
pròpia veu i la seva pròpia capacitat de decisió; no em pertanyen.
Si són aquí és perquè volen; i ningú mai no és tan proper com
aquell que podent fugir encara és aquí. Ells tenen les seves
respostes, les que ells vulguin, les que ells pensin. Mai no ho he
fet, però són ells els qui han de respondre a les preguntes que els
fan i no pas els seus pares; i són ells els qui tenen la seva pròpia
identitat i personalitat per parlar i reaccionar segons són. Tenen,
òbviament, cadascun els seus mòbils, els seus horaris i les seves
relacions.
La llibertat és una de les realitats amb què
els hem educat. No recordo haver-los castigat mai; sé que sona
horrorós (molts coneguts ho troben horrorós) però ho dic amb tota
sinceritat: no recordo haver-los castigat mai; tampoc no els he
premiat mai. El que han viscut i gaudit ho han fet per la mateixa
bondat o benignitat del que feien. Han estudiat per aprovar, no pas
per aconseguir un premi o evitar un càstig. Han tractat bé la gent
perquè fer-ho és bo, perquè fer-ho és meravellós; no pas per
evitar una denúncia o per rebre una medalla. Mai no he fet burla
dels seus sentiments, mai m'he negat a escoltar-los, mai he
ridiculitzat les seves necessitats, les seves iniciatives. Mai he
menystingut les seves inquietuds. Mai m'he cregut les noves
pedagogies que demonitzen els biberons o dormir amb ells dins del
llit quan ho demanaven de petits. L'esnobisme pedagògic és ple de
crueltats absurdes la falsedat de les quals queda manifesta ara que
són grans i que es veuen tan sans, tan ètics, tan lliures
sobretot... I ens queden els records dolços dels biberons que es van
prendre i de les nits en què quan ploraven caminaven fins al nostre
llit i els acollíem. Recordo aquelles nits com tresors que mai ningú
no ens podrà prendre.
Els vam dir també que potser el
seu desig aniria cap a una persona del mateix sexe, o que potser no,
però que fos el que fos el que passés, tenien el nostre respecte
profund al que ells sentissin; que ens ho podien explicar, que els
escoltaríem amb el màxim de respecte i amb tota la discreció
possible. De moment, sembla que la seva orientació sexual és la de
la majoria, però no ens angoixa en absolut. Ens preocupa molt més
que escullin una persona digna, una persona honesta, treballadora,
que els estimi molt, que no pas el fet que sigui del mateix o de
diferent sexe. Els hem fet sempre conscients que una mala elecció en
la parella pot significar la infelicitat la resta de la vida. I que
passi el que passi, sempre han de ser lliures.
Tenen, i
han tingut, la casa oberta i respectuosa cap a la seva necessitat
d'intimitat sexual. Les relacions sexuals consentides, lliures,
constructives, riques i responsables... no són mai un motiu de
vergonya, sí que requereixen discreció i intimitat, però la casa
familiar és casa seva també per a totes aquelles realitats que són
importants a les seves vides, i cap doctrina tradicional no
esguerrarà el seu desenvolupament humà ni les seves relacions
humanes.
Hem donat a les seves relacions socials al llarg
de tota la creixença la immensa importància que tenen. Conèixer
gent a molts ambients diferents; fer amics i amigues de totes les
condicions socials, sense exclusivismes ni sectarismes. Tenir molts
ambients i escollir-los lliurement. Han triat els amics i les amigues
que han volgut, i els hem respectat sempre una distància prudencial
sense ficar cullerada en unes experiències que són seves i que
necessiten distància i independència.
Segur que ens hem
equivocat en coses, però n'hem fet moltes de ben fetes; la prova són
ells. Hem entès que primer són ells, després nosaltres (això
entra en contradicció amb la majoria de consells terapèutics), però
repeteixo amb plena convicció: primer són ells, i més tard
nosaltres. L'evidència de l'experiència pròpia té més valor que
els millors consells dels millors psicòlegs, orientadors, etc.
I
mira... jo volia descriure el present, i he acabat parlant d'educació
familiar. Ha anat així, i crec que he estat absolutament sincer en
tot el que he escrit. Podria haver parlat de més temes, de la
religió i l'educació dels fills, del naturisme i l'educació dels
fills, però si escau, ja ho faré un altre dia.

1 comment:
Un text que toca el cor. La teva mirada sobre la família, el present i la llibertat dels fills desprèn una tendresa profunda i una saviesa que commou i no sovinteja. Gràcies per recordar la bellesa d’estimar sense retenir. I per damunt de tot, el concepte clau: Familia
Post a Comment