Etapes de la vida, llibertat i educació.

El present absolut és una de les millors fonts d'inspiració; descriure l'ara amb tota la seva senzillesa argumental, però amb una bonior d'arguments narratius susceptibles d'evocar passats o d'imaginar futurs. Tres quartes parts de la família, hem acabat de dinar. Costelles de porc al forn sense un bri d'oli. Patates, pebrot vermell, albergínia, tot al forn, igualment sense oli. Pa del Valero. Abans, jo m'he regalat una copeta de Porto (un dels moments en què descanso del règim alimentari nascut el 2021 amb l'ictus). Aquests dinars, pare, mare i filla, són trossets de cel que algun dia trobarem a faltar i que ara gaudim; jo els gaudeixo molt, perquè soc plenament conscient de la fugacitat de tot, del canvi constant, de vegades imprevisible de la vida.

L'altra quarta part de la família està dormint encara, perquè ha treballat de nit i ha arribat a casa passades les nou del matí. Queda en un plat costella, pebrot, albergínia i patates per a quan es desperti. És un dels elements de la vida que m'omple més de satisfacció; saber que treballa, que ho fa en una feina en la qual gaudeix, es guanya la vida, i el més important: contribueix a la salut de moltes persones que lluiten per la vida, i ho fa d'una manera humana, atenent el seu benestar no només físic, sinó psicològic. Bona part de la tasca dels infermers i de les infermeres és tranquil·litzar, animar, acompanyar, donar esperança... a persones que es troben en situacions essencials, en circumstàncies en què no et deixes enredar per castells de fum. Doncs, tal com deia, aquesta és una de les meves satisfaccions íntimes més revifadores; haver aconseguit que un fill meu triï allò de què vol treballar sense intentar convèncer-lo d'aspirar a una professió de més prestigi o que li pugui proporcionar més diners. La feina és el lloc a on passem més temps del nostre dia, i fer-la contents és tan essencial com fer-la bé. 

La vida són etapes, i fa pujada; la vida sovint fa pujada. Per això hem d'adonar-nos constantment de tot el que ens dona i de tot el que ens ha donat. I trobar en cadascuna de les etapes allò de bo que té, els tresors amagats sovint, perquè no ens passi que en un futur, i mirant enrere, ens adonem del molt que teníem i que ja no hi és.

La vida també és deixar anar; evitar l'egoisme mesquí d'intentar retenir els fills amb el victimisme i la manipulació. Quina felicitat més gran que marxin, que visquin lliures i feliços, que ningú, i encara menys jo com a pare, no els encadeni a cap pes egocèntric, perquè ells no són un instrument al nostre servei, ni una fusta de salvació, ni servents. La felicitat més gran d'un pare o d'una mare és haver educat uns fills que un dia se'n puguin anar sense mirar gaire enrere. Això no vol dir que no puguin quedar-se, o tornar, sempre que vulguin; però amb la porta ben oberta i l'horitzó ben lliure per volar, per crear, per ser i sentir-se lliures sense haver de donar explicacions de les seves raons íntimes.

També cal tenir clar que són adults, que si algú vol relacionar-se amb ells, és a ells a qui s'ha de dirigir. Ja no val allò de dir: que el teu nen em vingui a veure! Ja no és el meu nen. Ja no és la meva nena. Tenen la seva pròpia veu i la seva pròpia capacitat de decisió; no em pertanyen. Si són aquí és perquè volen; i ningú mai no és tan proper com aquell que podent fugir encara és aquí. Ells tenen les seves respostes, les que ells vulguin, les que ells pensin. Mai no ho he fet, però són ells els qui han de respondre a les preguntes que els fan i no pas els seus pares; i són ells els qui tenen la seva pròpia identitat i personalitat per parlar i reaccionar segons són. Tenen, òbviament, cadascun els seus mòbils, els seus horaris i les seves relacions.

La llibertat és una de les realitats amb què els hem educat. No recordo haver-los castigat mai; sé que sona horrorós (molts coneguts ho troben horrorós) però ho dic amb tota sinceritat: no recordo haver-los castigat mai; tampoc no els he premiat mai. El que han viscut i gaudit ho han fet per la mateixa bondat o benignitat del que feien. Han estudiat per aprovar, no pas per aconseguir un premi o evitar un càstig. Han tractat bé la gent perquè fer-ho és bo, perquè fer-ho és meravellós; no pas per evitar una denúncia o per rebre una medalla. Mai no he fet burla dels seus sentiments, mai m'he negat a escoltar-los, mai he ridiculitzat les seves necessitats, les seves iniciatives. Mai he menystingut les seves inquietuds. Mai m'he cregut les noves pedagogies que demonitzen els biberons o dormir amb ells dins del llit quan ho demanaven de petits. L'esnobisme pedagògic és ple de crueltats absurdes la falsedat de les quals queda manifesta ara que són grans i que es veuen tan sans, tan ètics, tan lliures sobretot... I ens queden els records dolços dels biberons que es van prendre i de les nits en què quan ploraven caminaven fins al nostre llit i els acollíem. Recordo aquelles nits com tresors que mai ningú no ens podrà prendre.

Els vam dir també que potser el seu desig aniria cap a una persona del mateix sexe, o que potser no, però que fos el que fos el que passés, tenien el nostre respecte profund al que ells sentissin; que ens ho podien explicar, que els escoltaríem amb el màxim de respecte i amb tota la discreció possible. De moment, sembla que la seva orientació sexual és la de la majoria, però no ens angoixa en absolut. Ens preocupa molt més que escullin una persona digna, una persona honesta, treballadora, que els estimi molt, que no pas el fet que sigui del mateix o de diferent sexe. Els hem fet sempre conscients que una mala elecció en la parella pot significar la infelicitat la resta de la vida. I que passi el que passi, sempre han de ser lliures.

Tenen, i han tingut, la casa oberta i respectuosa cap a la seva necessitat d'intimitat sexual. Les relacions sexuals consentides, lliures, constructives, riques i responsables... no són mai un motiu de vergonya, sí que requereixen discreció i intimitat, però la casa familiar és casa seva també per a totes aquelles realitats que són importants a les seves vides, i cap doctrina tradicional no esguerrarà el seu desenvolupament humà ni les seves relacions humanes.

Hem donat a les seves relacions socials al llarg de tota la creixença la immensa importància que tenen. Conèixer gent a molts ambients diferents; fer amics i amigues de totes les condicions socials, sense exclusivismes ni sectarismes. Tenir molts ambients i escollir-los lliurement. Han triat els amics i les amigues que han volgut, i els hem respectat sempre una distància prudencial sense ficar cullerada en unes experiències que són seves i que necessiten distància i independència.

Segur que ens hem equivocat en coses, però n'hem fet moltes de ben fetes; la prova són ells. Hem entès que primer són ells, després nosaltres (això entra en contradicció amb la majoria de consells terapèutics), però repeteixo amb plena convicció: primer són ells, i més tard nosaltres. L'evidència de l'experiència pròpia té més valor que els millors consells dels millors psicòlegs, orientadors, etc.

I mira... jo volia descriure el present, i he acabat parlant d'educació familiar. Ha anat així, i crec que he estat absolutament sincer en tot el que he escrit. Podria haver parlat de més temes, de la religió i l'educació dels fills, del naturisme i l'educació dels fills, però si escau, ja ho faré un altre dia.