Quan un gos borda perquè algú entra al seu territori

La mena de gent que ens envolta, amb els comentaris que escampen, fan molta por. No sobren persones, sobren racistes; sobren animals territorialistes sense empatia; sobren persones sense amor per als altres; sobren persones que jutgen sense saber res de l'altre com quan un gos borda perquè algú entra al seu territori. Però no ho entendran.

Sense immigració, tots els que escampen odi i indiferència, no haurien arribat a existir. Sense fusió cultural no hauria arribat a existir ni la llengua que parlem. I sense la sort que hem tingut de néixer on hem nascut, estaríem com els que més pateixen i han de marxar del seu país. Ningú no recorda que tot el que tenim és en bona part per l'atzar de néixer on hem nascut. És més fàcil odiar; la indiferència és la forma més covarda de l'odi.

Les realitats més importants de la vida són inútils.

De vegades em sembla que no puc més. No suporto un món on la gent només es preocupa d'allò que li aporta un benefici. Em cansa la submissió al que és útil. No suporto la gent incapaç de preocupar-se per els sentiments aliens. Em destrossa veure la ceguesa de persones que no surten de la seva posició injusta, ni dels privilegis als que no volen renunciar perquè no els veuen com a privilegis. No m'agrada competir. No m'agrada que es doni veu a persones injustes que fan mal amb les paraules i intoxiquen. Em sento cada vegada més a fora d'aquesta mena de món incapaç de dir Bon Nadal a algú que no els importa, o d'acomiadar-se quan marxa, o de mirar els ulls de qui demana una almoina mentre camina cap a un centre comercial. No suporto no preocupar-se de les persones que pateixen, i personalment no trobo cap més sentit que estimar-les sensiblement. M'emplena d'impotència sentir que no soc capaç de convèncer gaire gent del fet que val la pena estimar encara que no en treguem res. M'agradaria convèncer-los de la realitat de l'oximoron: "La utilitat del que és inútil".

Les realitats importants de la vida són inútils; la mateixa vida, com l'element més valuós, és absolutament inútil; perquè quan una realitat és la finalitat de tot, no pot servir per res més que per ella mateixa.

Aigua negra

 

"Vaig fer uns passos cap a l’aigua. La sorra estava gelada sota els peus. Quan les primeres onades em van mullar els turmells, em va semblar que m’ofegava. L’aigua era tan negra que semblava que m’empassés. Cada onada era una boca que s’obria per engolir-me.

Vaig avançar a poc a poc, amb el cor accelerat. El mar era immens, infinit, i jo m’hi endinsava com si fos una formiga dins un desert. La pell em tremolava, no sabia si de fred o de pànic. Quan finalment vaig capbussar-me, l’aigua em va tancar per totes bandes, fosca i silenciosa.

I, tanmateix, hi havia una bellesa estranya en aquell instant. Flotar en la foscor absoluta, amb només el so apagat del meu respirar i el batec accelerat del cor. El mar, en la seva negror, era també un refugi. Ningú no em veia. Ningú no podia veure’m. La vergonya es dissolia per un moment en aquella immensitat invisible."

Fragment de Records tristos de la Beth

La noia perduda a l'àrtic

 

De vegades, les pors de la vida ens persegueixen i ens arraconen. Però és precisament en aquests moments de sofriment i de caiguda que,  a través del fracàs, trobem alguna realitat o a algú que té cura de nosaltres i que ens retorna l'esperança quan tot semblava perdut.

M'agrada Tolouse perquè al riu hi veig el cel

M'agrada Tolouse perquè al riu hi veig el cel. M'agrada la gent, tan diversa. M'agrada el ventall bigarrat de diferents gastronomies, l'ambient dels estudiants, el pont de Sant Pere, el pont Nou, la plaça Daurada, el cafè dels Artistes, el riu, la música, els carrers, l'urbanisme francès, la casa on va néixer Carlos Gardel, el jardí japonès, els mercats de Nadal, la gent de França, m'agrada la manera de ser dels francesos en tot allò de bo que tenen i contradir els que generalitzen i avorreixen les diferències especialment si són dels veïns. Tinc més en comú amb els horaris, els costums, els gustos, la cultura... francesa, que no pas amb l'espanyola. De fet, tinc França més a prop que Espanya, i segueixo la filosofia i l'esperit de Saint-Exupery i de Camus. Sé que això que escric, a alguns, els fa picor; que es gratin; a mi em molesta que en altres latituds la gent parli tan fort pel carrer, als parcs o als restaurants, però ho respecto. 

 

Records de fa 53 anys

Aquest senzill que gira, i que no puc fer sonar pel tema del “teu” “meu” dels sapiens va ser el primer que vaig ser capaç de posar i escoltar en un reproductor de vinils (que en aquell temps es deia “tocadiscus”) ara fa 53 anys, quan jo en tenia 4. Escoltava aquesta mateixa cançó, amb els mateixos microespetecs, i observava les llums d’un arbre similar, en una casa semblant a aquesta.

Despertar el record de sensacions tan primerenques del cervell desperta altres records dolços de quan no existia la mort (en aquell temps, jo, amb quatre anys, ignorava que la gent es moria) ni els diners, ni l’infern, ni el perill… Les coses feien una olor més intensa. Habitualment, sentia a dins la pau, m’agradava l’olor dels llibres i dibuixar, de tant en tant em visitava un mort de la meva família, m’agradaven els Dakars (els qui no sou de Terrassa no sabeu que són), i al carrer Sant Pere hi passaven cotxes, del carrer Cardaire (que llavors era Sant Fructuós) fins a la Rasa, i a la plaça Vella també.

De fet, ara, amb 57, tampoc no crec en la mort, ni penso gaire en els diners, sé que no hi ha infern, els perills hi són però intento no pensar-hi gaire. Sento menys l’olor de les coses, ja no m’agraden els Dakars (l’origen del nom és un pèl racista i missogen), hi ha més cotxes que mai i cada vegada circulen per menys carrers, ja no veig cap mort tot i que sé que em visiten, i… escolto el mateix disc, amb els mateixos llums i un arbre similar en una família on ara soc el gran.

Mentre el món menja pastelina de carn, fruím el nectar, de la fruita del sol.

 

L’amor s’escampa,
com la llum des del cel.
El sol guspira,
i els teus ulls són de mel.
Fem la foguera,
quan la claror se’n va.
Cantem la vida,
amb les onades del mar.

Nadal al blau,
que dança ran l’espadat.
La sorra és càlida,
amb els ratjos tan vius.
La mar es trenca,
entusiasmada quan rius.
Regals de vent,
de sorra i de llibertat.

Mentre el món menja,
pastelina de carn.
Fruïm el nèctar,
de la fruita del sol.
Quan la gavina,
mostra el goig del seu vol,
i aquest silenci,
envolta el foc del teu cant.

Nadal de pau,
deixa fluir el teu amor,
esperit que crees,
bells dibuixos al mar,
traça les sines,
de les dunes al tard,
quan el llom blau,
ja enfosqueix el seu color.

No hi ha més festa,
que el so dels teus tambors,
no hi ha més àpat,
que el que ens fa sentir bé,
ni més conversa,
que els mots que atorguen pau,
ni més vestits,
que el ball del cor vora el blau.