Al fons del carrer.

Relat finalista al XII Premi Víctor Mora de l'Escala.

Contemplo el fum i la grisor del cel. Retrunys i riallades. Eufòria deslligada de combatents que saben que el final s'acosta, que estan guanyant i que aviat tornaran a casa.

-Quin botí, collons! Això és un harem!

-Calla!

-Calla tu, Nicolau, imbècil. Que és que ets marica?

Rere els retrunys i les riallades, els xiscles i la por. Cau Berlin. S'aixeca qui sap què i qui sap com.

*

No sóc marica, i amb tanta mort com he vist no puc ser imbècil. Tampoc no recordo el significat dels mots “moral”, “decència”, “bons costums”, “honor”; sobretot “honor”. L'honor és dels qui guanyen, diuen. L'honor és dels qui trepitgen. La victòria fa que els assassins esdevinguem herois. La distàncià entre un brivall i un sant és un bri de palla batuda per un vent boig que decideix com, què, quan, qui, i a on. I la història l'escrivim els qui guanyem amb la sang dels derrotats, amb la vergonya dels vençuts. “Nicolau, sigues bo” em deia el pare quan jo no tenia cap més preocupació que arribar al camp de la seda abans que ho fessin els nens del barri de dalt. El camp de la seda era el nostre estadi sagrat, el temple dels gols, la residència dels herois. Suor, pols, pedres, genolls pelats, glòria i honor als vencedors de tots els partits. I a casa, la mare, l'olor de pastilla de sabó, de caldo d'oca i pastís de poma. I la meva germana petita amb els ulls blaus com el cel, els mocs al nas, les mans brutes, el somriure espontani com un raig de sol fugisser entre les boires. No sóc marica; el que passa és que tinc records. Porto el passat amb mi igual com porto el present, i tot se m'agombola, em bull i esclata. I veig un munt de germanes petites amb mocs al nas, amb llum esmorteïda als ulls; però no descobreixo cap raig de sol enmig de cap cel emboirat. Només els crits dels nois; la patrulla èbria de sang i sexe virginal. És fàcil esberlar una flor; però quan la flor s'ha esberlat ja no és viva, ja no té color ni bellesa. No podem posseir la bellesa; posseir-la és matar-la.

*

En Hans toca “Still ruht der See” amb el piano. Està molt trist. L'Elsa i l'Erika canten agafades a la seva espatlla, una a cada costat. Els abraço a tots tres, i bo i que intento cantar, la veu se m'esquerda. De fons se senten els estridors de les bombes; els russos s'acosten. Hem dit a les nenes que aviat s'acabarà la guerra i que no s'han de preocupar de res; però tenen molta por. Les parets de la casa tremolen. Arriba un bruit més fort que els anteriors i el plat de ceràmica que vam comprar a Saint Wolfganf l'estiu passat cau a terra i s'esmicola. En Hans deixa de tocar i es posa a plorar. L'Elsa no havia vist mai plorar el seu pare; de fet, mai no havia vist plorar cap home. L'abraço amb força i li faig un petó; li dic que ben aviat tot haurà passat i que tornarem a Salzkamergutt per banyar-nos als llacs de les muntanyes. En Hans torna a asseure's davant del piano; cantem tan fort com podem, intentant d'ofegar les explosions. Quan acabem, en Hans diu que és hora d'anar al refugi, i ens acomiadem de la llar. En Hans i jo sabem que potser no la tornarem a veure dempeus. Baixem les escales amb el cor dins d'un puny. Arribem al replà de baix de tot, davant la porta del carrer. L'Elsa l'obre, pensant-se que el refugi que el seu pare li ha preparat és a fora. Entra l'aire càlid de finals d'abril amb flaire de pòlvora i de pols. No podem evitar de topar-nos amb la visió dels carrers de Berlin plens de runa. No gaire lluny, hi jeuen tres cossos, llençats per terra com si fossin bosses d'escombraries. La terra i les pedres desfetes de les façanes del veïnat cobreixen les voreres per on hem passejat tantes vegades. A l'Èrika li ve un tràgit; es posa a plorar amb desconsol.

-Tot això és molt dur per tu, però ja tens dotze anys. -li dic, tancant de cop la porta del carrer, conscient que mai ninigú no té prou edat per a empassar-se una guerra -. Cal que siguis forta; la teva germana et necessita sencera.

En Hans aixeca les dues rajoles de sota l'escala que amaguen l'entrada al refugi. Hi entro la primera, després les nenes, a l'últim en Hans, que torna a posar bé la rajola i que es gira cap a nosaltres amb un somriure forçat.

-Tenim menjar per a tres mesos. Aquí no ens trobaran mai.

-Qui ens ha de trobar, papa? -pregunta l'Elsa amb cara d'espantada. Ningú no li respon.

*

“Nicolau sigues bo”. Però on és el Nicolau? On sóc? Els nois em criden. El tinent m'ordena de seguir-los i deixar-me de nostàlgies; i això que no li he explicat totes les meves nostàlgies. ¿Què sap ell de germanes petites? Entrem en una casa antiga del barri vell. Algú diu que se sent olor de femella. A mi, però, l'habitatge em recorda a una antiga escola de música; com aquelles que hi havia a Moscú quan estudiava piano. A la planta de dalt, unes nenes hi feien ballet, i jo mirava pel forat de l'escala amb l'esperança de veure un braç, una cama, la vora d'un tutú. Allò que no es veu és encara més bell.

*

De tant en tant, el sostre tremola, i penso que tot passarà aviat, com passen les malalties, les crisis, les tempestes. Miro les nenes i li pregunto a Déu que per què tot això? que per què el mal? ¿Que no ho saps, Déu, que les persones necessitem estimar-nos incondicionalment, i que ara i adés som torturades pel fat, per la fredor de molts, per l'obediència dels covards? ¿Això és bonic, Déu? ¿Això és bo? ¿Això és la glòria de l'ésser? ¿On ets, Déu, i què fas? ¿Quin és el teu joc i què vols? Recordo quan va néixer l'Èrika: entre les meves mans, la tremolor d'un ésser que obria uns ulls enormes i espantats, cercant enmig de la confusió d'unes imatges bromoses, noves i inèdites, el rostre d'algú que se l'estimava més que a ella mateixa. Després va créixer i es va convertir en una nena de cabells de sol i ulls de mar que somniava en sirenes i princeses, en regnes de fantasia on les persones eren com deien que eren; algú que parlava amb les estrelles i xiuxiuejava secrets als conills i als ocells. Quan va arribar l'Elsa, l'Èrika la va estimar amb la naturalitat amb què la pluja estima la terra. I les dues germanes han estat com un sol ésser fins avui. Ara les miro, i les veig dormir com àngels que mai no han ferit ningú, que sempre han cregut que tots els éssers humans són bons, i que en algun racó de l'univers algú hi té escrits els noms de totes les persones des de tota l'eternitat.

*

El tinent diu que hi ha teca. El terra és balmat. Una rajola és falsa i em diuen que a sota s'hi amaguen femelles nazis que han de ser ajusticiades per les nostres vergues. Riallades. Rots. Roncs de budells buits. Fortor de suarda que ja no sento perquè tinc els narius saturats. Què més tinc saturat? “Tens rovellat l'esperit, Nicolau!” em deia l'avi Boris quan a les xafogoses tardes de l'estiu jo li explicava com m'avorria. Després el vell m'ensenyava a convertir l'escorça dels pins en vaixells antics, ajudat d'un ganivet; o a donar forma al fang per a transformar-lo en soldats perfectament equipats per la batalla; o a mirar els planetes amb el reflector de Newton que el seu oncle li havia regalat el dia que complí quinze anys; o a escoltar el raüc de les granotes a les nits de lluna. Fou ell qui un dia em va dir que la bondat existia, diguessin el que diguessin els savis de pa sucat amb oli de les noves fornades filosòfiques; que la llum de la celístia, la remor del vent, el somriure de les persones, li certificaven sens cap mena de dubte que l'amor emplenava la terra, i que només s'havia de saber mirar per a trobar-lo. I jo m'adormia, convençut que l'avi Boris era un savi. Però l'avi Boris es va morir, i ara sóc a la guerra. I amb el fusell a la mà, miro per tots els racons, esgarrifosament victoriós, cercant l'amor en tots els éssers sense trobar-lo enlloc.

*

L'Erika es desperta sobtadament. Se senten veus estranyes. No s'entén què diuen. Sonen clares les passes uns quants centímetres per damunt del nostres cap. Criden. Semblen enfadats. Corren. Cada salt que fan és com un galop de cavalls que em trepana el cervell i m'haig de tapar la boca per no xisclar. L'Elsa encara dorm. Ploro. En Hans fa una expressió trista, però no vessa cap llàgrima. Tots ens estem tan quiets que sembla que no respirem. Les passes es fan més sorolloses. Ens fa l'efecte que milers de soldats boten a l'encop intentant d'esfondrar el terra. L'Erika no sap qui és que està damunt nostre, ni de qui ens estem amagant, ni per què. La rajola que ens protegeix del món de fora s'alça com si s'aixequés un mort, i entra el primer raig del dia dins la nit més llarga de la nostra història. L'Èrika engega un crit. Gemego. El cor em salta. En Hans cau de genolls, a punt de desmaiar-se. L'Elsa es desperta i corre fins a la seva germana. S'abracen totes dues i no deixen de plorar. Entren dos soldats i ens apunten amb les armes. Fan un somriure fred, fals, com si no somriguessin de debò, com si interpretessin un paper macabre. El més alt pronuncia un reguitzell de mots indesxifrables i acaba amb una riallada seca. Allarga el braç vers el meu pit i malda per descordar-me un botó del vestit. En Hans es llança damunt d'ell. L'estaborneixen amb un cop de culata. Les nenes sangloten. Arriben més soldats. Xerrotegen i riuen.

*

Se suposa que els homes hem de saber ser guerrers, i a les guerres es mata; però no puc suportar empassar-me el xarop àcid del dret a humiliar les filles del poble vençut. Els meus companys d'armes hi veuen germàniques feixistes; jo només sóc capaç de descobrir els ulls de la meva germana petita al rostre de les dues nenes que xisclen com xais mentre les despullen. No puc. Les cames no em serven. Un glop de ràbia em puja del baix ventre fins a la gola. L'avi Boris em mira i fa que no amb el cap. “Nicolau, sigues bo!” em torna a dir el pare. Vull que callin tots dos. Tinc al cap els morts que han caigut fins arribar a Berlin assassinats pels homes d'aquesta raça que ara destruim; però miro les nenes i veig la meva germana. Ploren amb la ganyota esquerpa que ella estrafeia quan la vida se li girava en contra; i des de la llunyania del temps i de l'espai m'estimo la meva germana petita que plora amb una pena que em forada els ossos. La mare de les petites s'escapa del soldat que la subjectava amb acarnissament perquè pogués veure el càstig de les verges, i s'abalança vers l'ésser amb cos d'home que despulla les criatures; no hi arriba, perquè una bala li forada l'estómac, i cau a terra panteixant a frec de les meves botes.

*

“Quan t'arrenquen la pell no fa tan mal com quan ho fan amb la roba i no vols que ho facin. Quan et maten el cos, no et mors tant com quan et travessen l'entranya amb un penis enterc com un pal d'escombra. I perceps la buidor de cor de qui et menysprea fins al punt de considerar-te un producte per consumir i llençar. Quan tallen el coll d'un fill teu no et dol tant com quan l'humilien i l'aterroritzen fins a fer-li entendre que la vida és un horror i que les persones són els monstres que construeixen aquest horror. Quan et cremen els ulls no et sap tan greu com quan t'obliguen a descobrir l'odi a la mirada dels qui et violen l'ànima i el cos alhora. Però per a mi tot s'acaba. Adéu filles. i perdoneu-me. perdoneu-me per no haver sabut defensar-vos.”

*

Les nenes són nues, de genolls i esgaripant. La mare jau sense vida, bocaterrossa. Acaben d'executar el pare. El tinent diu que vol ser ell qui les estreni. Ho diu amb una brillantor estranya als ulls i és en aquest moment que sé que no podrà ser, que no aconseguirà el seu objectiu. “Nicolau sigues bo” em torna a dir el pare. L'avi Boris deixa de fer que no amb el cap i per un instant em mira amb interès; si fa no fa com quan alguna de les escorces de pi agafava una forma bastant definida i es podia dir que s'havia convertit en una fragata o en un transatlàntic. La nena gran em mira com si jo fos déu i la pogués convertir en àngel del cel. I llavors ho dic, ho crido. “Deixeu-les estar! Ja n'hi ha prou!” I em tornen a dir marica. I penso que si ho fos no passaria pas res, però ells són molt lluny de les meves reflexions que no pronuncio en veu alta. “Deixeu-les estar, collons! Que no teniu dones, a la vostra vida?” I em miren com si jo fos el mateix Hitler etzibant-los un discurs patriòtic. Em dediquen un renec i el tinent comença a baixar-se els pantalons. Amb un gest veloç que no sé d'on em surt i que no penso, empunyo l'arma i li descarrego al pit. Cau amb els ulls en blanc, i els altres no tenen temps de reaccionar. La seva confusió i les meves bales els converteixen en cadàvers calents. Les nenes ploren amb més força. Faig que es vesteixin. Després les abraço i ploro com una criatura; feia massa temps que no vessava cap llàgrima. Sento que em tenen por, que potser encara tenen més por que abans, perquè ara saben que al món hi ha homes que maten, que humilien, que odien. Però jo les amanyago com feia anys que no amanyagava una criatura; són vives, i jo sento que torno a ser viu i que camino cap a algun lloc en concret.

*

Avanço amb les nenes per un carrer en runes enmig del Berlin esfondrat. M'he posat l'uniforme d'un soldat nazi mort. He creuat el front i sóc a la ciutat que resisteix. Els meus em busquen per traïdor, i em volen tant de mal com els alemanys. La nena gran m'agafa la mà esquerra, la petita la dreta. ja no ploren, s'han quedat mudes com si la mort se'ls hagués endut l'esma. Portem tres dies vagarejant pels edificis mig destruits; no sé on les duc, però són a casa seva i algú les haurà d'acollir. No sé on vaig, però sóc a casa meva perquè l'avi Boris somriu feliç. Sempre havia desitjat tenir una filla, i ara em sento com si en tingués dues.

Albiro una forma confusa al fons del carrer que a poc a poc va agafant nitidesa.Al fons del carrer m'hi espera un tanc dels Estats Units d'Amèrica. Em rendiré i tot s'haurà acabat. Al final del carrer, la guerra s'haurà acabat i per això hi vaig, i per això hi porto les nenes. Surten tres soldats de dins del tanc, em criden, suposo que em deuen insultar. Fan escarafalls amb les mans, bo i fent-me entendre que m'allunyi de les criatures. Els dic a les nenes que se'n vagin amb els americans, però es limiten a allunyar-se a poc a poc amb els ulls pansits i la boca closa. Veig una infermera de la creu roja que les abraça i em sento intensament feliç. Sento una punxada a la boca de l'estómac, i després m'arriba el so dels trets. En sonen uns quants abans no topo contra el terra i tot se m'allunya. Veig l'avi Boris somrient molt content. M'allarga un braç i em diu “Ho veus, Nicolau? La bondat existeix, ja t'ho deia, jo.”

 

Si ens tapéssim els nassos com ens tapem el cul, un nas nu faria trempar uns quants mascles...

A l'estiu, la qüestió de la nuesa apareix de manera recurrent als mitjans; en part, perquè aquests mitjans saben que les notícies relacionades amb la nuesa enganxen; per això les situen just després dels spots publicitaris als telenotícies.

A la vuelta de publicidad, escuchen esto, el domingo, 17 de julio, se celebra el día sin bañadores.

I au... un percentatge important de l'audiència, arrepapat al sofà, esperant el reportatge fresquet de l'estiu.

En part, també, perquè és l'època en què uns quants milers de persones s'acosten, ens acostem, a la mar nus com vam néixer, provocant (cada vegada menys) l'habitual curiositat d'uns quants milers més, que s'ho miren des de fora, amb més o menys tolerància (cada vegada amb més tolerància).

La curiositat, la sorpresa, l'estupor, a cops, dels qui s'ho miren des de fora, és més aviat culpa de l'ocultació de segles que no pas de la desinhibició estacional.

La humanitat és tan bella, i tan nostra, que amagar-la a perpetuïtat fa que qui no la percep sencera senti, potser sense saber-ho, que li manca alguna cosa, que el paisatge és incomplet, que allò que som no és del tot com ho veiem. Pitjor encara si no ho sap, si la sensació només la pateix l'inconscient. Passa com amb aquells orgues antics d'algunes catedrals, capaços de reproduir notes de freqüències baixíssimes. Aquestes notes no són percebudes per la consciència, però una part de nosaltres mateixos les copsa, i ens emplenem d'un nerviosisme aparentment acausal, que prové, però, d'aquesta nota insonora que existeix i que arriba a una part de la nostra ment que no controlem.

La humanitat és tan bella, i és tan nostra, que no és just, ni bo, ni sa, rebre-la esquinçada, censurada, prohibida, culpabilitzada, reprimida, menystinguda, demonitzada...

Serem madurs quan puguem veure'ns nus, com som, sense sentir-nos empesos com bèsties a copular sense seny ni raó. Serem madurs quan les nostres relacions sexuals siguin decidides amb llibertat, sense l'esperit de possessió que s'estén com una plaga, i que provoca desenes de morts cada any; sense l'impuls que provoca l'instint reprimit durant dècades quan es deixa anar davant d'una visió ocultada per la repressió al llarg de tota una vida. Serem madurs quan al costat de la llibertat desenvolupem la responsabilitat de preocupar-nos del fet que rere una relació sexual poden passar moltes coses: una intensa comunicació entre dos éssers que s'estimen, o el seu contrari: la banalització; una vida humana nova, o, si no hi ha hagut responsabilitat, una vida humana no buscada, que deslliga tot un ventall de problemes; potser una malaltia crònica... la llum, l'ombra, la vida, la mort... Cal escollir bé. Cal ser responsable.

Hi ha tota una generació malalta d'ocultació, la de la postguerra (la de moltes postguerres a tot el món); una generació d'infants a qui es va negar l'educació al costat de les nenes, a qui es va ocultar el cos amb obsessió, pintant-lo com el pitjor dels enemics, a qui es va descriure un món de bons beatífics i estèticament correctes, i de dolents infernals amorals abocats a la perdició eterna. Una generació maltractada pel sistema, amb el cervell dissimuladament rentat (¡Que difícil és adonar-se de l'adoctrinament quan tot, dins la societat, es mou en la mateixa direcció i qualsevol veu dissident és silenciada per la mateixa família per pànic als qui manen!). Aquesta generació, amb la visió natural espatllada, ha esdevingut educadora de les següents generacions, que, com passa amb les onades, han reproduït el vaivé ideològic de manera, quasi sempre, inconscient; perpetuant l'artificiós concepte d'elegància terroríficament allunyat de la bellesa natural insuperable del cos humà i de la natura.

¿Fins quan el reflux i l'onatge mantindran la societat de la por; la societat que escull deixar el vaixell a port per evitar les inclemències del viatge, o amagar la llum del sol per evitar les cremades, o tallar els arbres per combatre els incendis, o amagar la bellesa del cos per evitar els mascles desbocats? Si ens tapéssim els nassos, com ens tapem el cul, un nas nu faria trempar uns quants mascles... som així.

Aquest diumenge gaudiu pacíficament del dia mundial de la nuesa humana... (a mi m'agrada anomenar-lo així) no tingueu por de tastar la llibertat (que com a llibertat que és, no és obligatòria) si més no, un cop l'any... 

.

.

Com més objectiva és la visió de l'existència, més gran és la felicitat.

Hi ha qui es casa per ser feliç, i hi ha qui se separa, també, per ser feliç. És un error. El fet de ser feliços (encara que ens sembli el contrari) no depèn d'allò que fem sinó del que som capaços de veure. I allò que som capaços de veure depèn de la manera com mirem i de què mirem. Allò que fem (igual com passa amb la felicitat) és una conseqüència de com mirem i de què mirem.

L'acte d'escollir fer determinades coses per aconseguir la felicitat és un error, perquè la felicitat és a cada instant i a cada punt de l'espai on som, independentment del que fem o del que deixem de fer. Si som capaços de “veure” la bellesa i la bondat que ens envolta, que (encara que ens sembli el contrari) sempre és i serà més que la foscor, aleshores ja ningú no ens podrà robar mai la felicitat. La felicitat té a veure amb la visió objectiva de l'existència; com més objectiva és la visió, més esclatant és la felicitat. Les persones que consideren que no són felices és perquè no poden veure la bellesa i la bondat amb les quals estem envoltats contínuament; fins i tot, i potser llavors encara més, en els moments més durs.

Podem casar-nos. Podem separar-nos. Podem comprar, vendre, donar, crear... Però tot això ho hem de fer perquè considerem que és el més correcte, perquè ens ve de gust, perquè racionalment o emocionalment considerem que és el millor... però no pas per ser feliços. Feliços ho hem de ser igualment, perquè no depèn de res fora de “veure-hi”.

Nota: les persones invidents poden substituir, en el text anterior, el verb “veure” pel de “copsar” o “percebre”, i el verb “mirar” pel verb “parar atenció”.

Final de curs: servir i desaparèixer.

Cada final de curs ens recorda la velocitat amb què passa el temps, i el canvi implacable dels infants/adolescents, que avui són i que demà seran diferents, i que demà passat seran encara més diferents. Estimar-los vol dir estimar aquest canvi; i estimar-los des de la vessant de professors vol dir estimar que ben aviat, al setembre o potser a principis del curs que ve, ja no es recordin de nosaltres.

Hem d'estimar que ens oblidin, que ens deixin de saludar, que conservin el més essencial dels hàbits i dels coneixements que els hem ajudat a adquirir, i que ràpidament ens arrenquin fonamentalment de les seves vides. Si estimem aquest oblit, els estimem a ells. Si algú critica aquest oblit és perquè es cerca a si mateix. L'amor, un concepte tan falsejat, comença pel menyspreu a qualsevol contrapartida sentimental que l'exercici d'un servei pugui regalar. L'adolescència és essencialment canvi, i els professors hem de passar amb discreció a frec d'aquest canvi amb el goig d'haver-hi estat i d'haver marxat sense que el protagonisme d'aquest acte tan poc valorat de l'aprenentatge estigui en cap lloc més que en l'esforç i la il·lusió de l'alumne.

Si estimem haver-hi estat, haver servit, i haver estat oblidats (tot alhora), llavors estimem l'aprenentatge i també estimem l'alumne/a, que ens deixa enrere; com ha de ser.

Hi ha qui, pensant en l'aprenentatge i en el procés educatiu escolar, no contempla ni l'amor ni l'educació, sinó purament l'ensenyament. Li demano disculpes per l'avorriment d'haver de llegir-me, perquè per a mi és essencial estimar i educar (si parlem dins l'àmbit de l'ensenyament obligatori) per a poder eixir. Ara bé estimar segons la definició del primer paràgraf, que consisteix en arribar, servir, i desaparèixer sense fer soroll (al marge que, humanament, sempre hi siguem malgrat el pas del temps, per quan faci falta, igual com hi som per qualsevol conegut estimat)

L'Illa Roja, la catedral. Pals, el poble.

L'atzar de les circumstàncies de vegades ens du fins on ell vol, i el destí real acaba sent millor que el planificat, i així, i per aquest fenomen, avui hem anat a parar a un racó que fa anys que tenia ganes de trepitjar.

Si la unió de l'ésser humà nu amb la natura fos una religió, l'Illa Roja en seria la catedral, temple de la natura i de la llibertat; espadats d'un taronja pujat, sobre el blau profund del mar i arran d'un bosc taboll de pins desmanegats. I es torna a acomplir allò que la setmana passada ja vaig escriure tornant del Torn: el naturisme és majoritàriament familiar, i, en aquest àmbit, el cos humà recupera la puresa i la innocència infantil, i fins el més bell i el més esclatant es converteix en un reflex de l'amor que la Terra té vers nosaltres, els seus fills, i en una icona de la bondat de l'existència.

Per acabar el dia, Pals ens ha regalat imatges úniques que, però, cal que siguin vistes. Si caminem massa de pressa, massa atabalats, se'ns escapen. El poble aixeca la seva bellesa enmig dels camps i ens recorda la dolçor de les coses essencials, les úniques que són necessàries.

.

.

La fastigosa connotació violenta de les discussions. L'agressivitat que ho emmerda tot. La mort de la tendresa.

Tots els qui llegiu aquest discret i nu i lliure i minoritari espai... haureu escoltat alguna vegada dins dels àmbits on us moveu paraules malsonants, pujades de to, agressives, ofensives, enverinades, insinuants en sentit negatiu, ressentides, egocèntriques... Avui, un servidor, ha pensat en tot això, i ha arribat a la conclusió que la violència verbal no deixa de ser un hàbit més d'aquests simis que som i que ens diem Homo sapiens.

Com ens bandeja el vent de l'inconscient! Defensem, sense adonar-nos-en, causes poc clares; més per la necessitat de defensar-les que per les causes en si mateixes. El que podríem argumentar amb un to positiu, conciliador, amable... ho escopim amb la punxada de la intolerància a l'estil de l'altre “No m'agrada aquesta ironia” sense adonar-nos-en que a l'altre potser no li agrada el to de menyspreu, de combat o d'agressivitat freda que li llencem. Necessitem sovint, sense saber-ho, cridar l'atenció, satisfer la pulsió ancestral de ser valorats ni que sigui anant en contra d'algú amb un estil molt més violent del que és necessari. La violència (la freda) ens traspua massa vegades pels porus, i cerca defectes, nafres, febleses... en aquells qui manen per exaltar (sense saber-ho; mai no em cansaré d'insistir-hi) les proclames populistes que ignoren les causes i branden els estendards de la lluita sense aportar més solucions que un combat contra els qui potser no són els responsables finals del problema. Ens inventem enemics i ens creiem de bo de bo que ho són; tenir enemics ens uneix, ens fa més forts, ens convenç més i millor d'allò que proclamem. Ferim, de passada, els qui envegem, els qui ens carreguen perquè són on voldríem ser i ho considerem injust. Ens fem amics de la violència a la qual no gosem, per vergonya, anomenar violència; però gastem una mala llet enverinada que encén les masses, que aixeca aplaudiments balmats i instintius, i ens sentim els reis, o les reines.

La violència, la freda, la calenta, la picant, la directa, la indirecta, la verbal o la física, és una merda. Els qui la fan servir es fan mal i fan mal, i aconsegueixen que el món que els envolta sigui pitjor gràcies a la seva actitud. La violència, de vegades, guanya guerres, però perd la raó i prem la molla d'una futura injustícia. Tot allò que s'aconsegueix a partir de la violència acabara corromput i crearà, a la llarga o a la curta, més violència. La violència és l'eina dels qui es deixen vèncer per la mandra de no dialogar amb les formes, l'educació i el respecte que les persones humanes mereixem.

L'histerisme enfonsa les causes més nobles, i els simis ens hi abracem, ignorant que ho fem a les ordres de l'inconscient sotmès a les pulsions.

Ens cal flema; més flema; molta flema; per a poder dialogar com a persones humanes, com a intel·lectuals, com a éssers civilitzats, les qüestions més cantelludes, assegurant-nos que fem servir la lògica, que mantenim el respecte per l'oponent ideològic, i que acceptem les normes de la convivència.

Els anglesos diuen (o deien en els bons temps) que els cavallers només corren dins del terreny de joc. Adaptant la dita als temps que corren jo diria que les dames i els cavallers (els homes i les dones) només s'haurien de barallar metafòricament, i dins d'un terreny de joc, i que fora del terreny de joc, haurien de dialogar, treballar junts, rectificar, donar o treure la raó, exigir civilitzadament la revisió d'una decisió, insistir sense perdre el bon gust ni l'elegància... però mai... mai... mai... exercir la violència ni el mal gust.

Viatge per un oceà bell i turbulent.

"Convertir cada instant en un quadre picassià. Estimar-se com s'és un sense renunciar al canvi constant. Acceptar el canvi com a part de l'existència. Lluitar contra les repeticions i la rutina. Evitar ser esclau de l'èxit, la fama o el prestigi. Prioritzar el camí propi a les opinions o lloances alienes. Prioritzar, també, el camí propi als menyspreus aliens, sobretot si aquests menyspreus tenen gust de vinagre i deixen veure la cua pilosa del simi que encara som. No tenir pressa. No veure la mort com l'enemiga. No donar ningú per perdut. Defugir la credulitat. Fer servir l'eina de l'escepticisme; sense atorgar-li més paper que el d'instrument. Confiar en l'existència. Optar per la veritat. Escollir la bondat. Lluitar per la llibertat. Triar la natura, els seus temps i la seva estètica; respectar-la com a una mare, acceptar que en som un fruit..."

Tenia això escrit en una llibreta des del 17 d'agost de l'any passat i no estava segur de si ho havia penjat. Crec que no. Si el google no em falla, fins fa un instant, encara era inèdit, i penjant-ho, com a mínim, ho tinc una mica més endreçat i ho puc trobar amb més rapidesa.
Són, en realitat, idees una mica inconnexes que em van venir al cap; desitjos vitals per a poder conservar la tranquilitat, autoconsells per a ser capaç de mantenir el timó ben fix en aquest viatge que travessa oceans bells i turbulents.