Nu.

Versió corregida de l'únic poema presentat al Concurs de poesia del Club Català de Naturisme de l'any 2011


Quan sóc nu, sóc al bosc, la primavera
dins la freda nit salvatge de l'hivern;
tast de roure, fruit madur, arrel enterca,
pedra humida, sina bruna, buf de vent;
sóc l'onada que s'aboca vers la riba
el guspir de sol infant al mar content,
el besllum de la claror que esclata viva
dins del llenç miraculós de l'univers.
Sóc la força anyil del cosmos que improvisa
el dibuix de l'amor pur i el pensament
d'aquell ordre sorprenent de la matèria
a les ribes del captard que mor rogent.


Quan sóc nu, sóc l'escuma que es desferra,
l'alenada per la sorra i el batec
del meu cor aviciat d'aquesta terra
al bressol de les onades i del vent.
Nu sostinc l'enterca dèria de la vida,
caminant ignot pels vells camins incerts;
sota els peus, el bes antic de la catifa
del jardí oblidat al dolç edèn secret;
ben arran, els grans tresors de quan somriure
esbossava l'expressió del primer gest;
l'equipatge n'era el cos, i el gust el viure
lluny del jou feixuc i fals del pas temps.


Quan sóc nu sóc el bat del ball dels astres
fet de molt d'amor prohibit i pols d'estels,
el reflex fidel de l'esplendor del dia
a l'estranya buidor crua del no res.
Sóc tan sols això que veus, res més que un home,
navegant a l'atzar boig del fat rabent,
despullat d'indumentàries mentideres
obsedides per fer bell el que ja ho és.
.
.
.

Necessitem governants bojos.

¿Deixarem que el mercat campi segons les seves forces naturals?

Compte que els volcans esclaten! Cal protegir-se'n!

L'onada s'ho endú tot si no li posem límits.

Compte que les coses que pesen cauen pel seu propi pes! És una llei natural!

Compte que sense esforç, sense una lluita ferotge, intel·ligent i conscient, per l'ordre, l'entropia (el desordre) creix de manera espontània! Cal un esforç per aconseguir l'ordre.

Compte que els qui negocien prioritzen el benefici per damunt del benestar del poble, si no és que hi ha una voluntat molt forta per part de les lleis de domesticar els qui negocien!

Compte que la presidenta d'Alemanya no és la veu del poble alemany, és la veu del Banc d'Alemanya! El dia que a Alemanya mani un altre polític, continuarà sent la veu del Banc d'Alemanya, perquè els discursos econòmics dels governants els escriuen els bancs. Passa el mateix França. Passa el mateix a tota Europa.

La democràcia real necessita d'una aportació, molt i molt generosa, d'esforç, d'intel·ligència i d'energia; necessita retallades a les llibertats dels financers, per tal que qui governi sigui el poble. Necessita que les idees de llibertat i d'igualtat sedueixin més que no pas els diners, per tal que el poder el tingui el poble i no els bancs.

Necessitem uns quants governants que a contra corrent, en contra de les forces naturals del mercat, menyspreïn el seu benefici personal i legislin en contra del poder de les finances. Necessitem que aquests governants bojos siguin capaços de rebutjar suborns, comissions, retribucions... que amb tota seguretat intentaran seduir-los a canvi de la seva traïció als ideals de llibertat i d'igualtat... Necessitem que els governants tinguin allò que tradicionalment s'han anomenat “valors”.

.

.

Quan les imatges demanen ser fotografiades.

Potser hi ha imatges de Ronda més tradicionals: el pont damunt del precipici, places de braus, edificis blancs que evoquen èpoques de valors arcaics... Però enmig de la petita ciutat (o del gran poble), de sobte, i sense esperar-ho, va aparèixer davant meu aquesta imatge que d'alguna manera em demanava que l'enregistrés. 

És una imatge que té una força estranya: la façana rònega, gairebé ruïnosa, que roman dempeus malgrat el seu estat malmès, que fa intuir una bellesa antiga i clàssica. El cotxe, als seus peus, atapeït d'enganxines consumistes d'avui dia, contrastant amb l'antiguitat decadent de l'edifici; la taula del cafè; el restaurant “Goyesco”; la baixada empedrada; el cel blau; el sol radiant; les boires de cotó; la farola; els cables; la jardinera; els graons... l'aire del moment. 

En tinc alguna altra de semblant, i no vull gastar més mots; perquè tampoc no sóc capaç d'expressar-ho tot. Només volia dir que la imatge em va demanar ser fotografiada; i haig de reconèixer que això m'ha passat molt poques vegades.

.

.

Van els neutrins més de pressa que la llum? ¿Van los neutrinos más rápido que la luz? Are, neutrinos, faster than light?

Cal ser prudents; però a Gran Sasso han mesurat una cosa estranya, un impossible (si més no, un fins ara impossible) partícules subatòmiques desplaçant-se a una velocitat superior a la de la llum.

Fins avui “c”, la velocitat de la llum, era un límit natural, la frontera infranquejable entre els decorats del gran teatre de l'univers i la representació de l'obra de la realitat que s'hi representa. Res matèrial, res que contingui una informació, es pot desplaçar més de pressa que la llum. Ho demostra l'experiència, i a partir d'aquesta realitat, presa com a dogma, s'ha desenvolupat la teoria de la relativitat, que fins ara ha explicat amb precisió eficient un bon feix de fenòmens; la majoria dins de l'àmbit astronòmic.

Però els científics que treballen amb el detector subterrani OPERA, al Laboratori de Gran Sasso, han mesurat neutrins que sembla que superen la velocitat de la llum.

Els neutrins són partícules amb una massa menyspreable i que no interaccionen pràcticament amb la matèria.

De primeres, ningú s'ho creu. Caldrà contrastar-ho. De fet, aquest escepticisme és necessari; sense l'exercici de dubtar, la ciència no avançaria. El dubte i el qüestionament de tot són el camí del rigor i del progrés científic.

Ahir, al CERN, es van presentar aquests resultats.

Què passarà si es confirmen?

Hi ha qui diu que si fos cert que els neutrins van més de pressa que la llum, això voldria dir que vénen del futur. Jo no ho tinc tan clar. Si fos així, de quin futur vindrien? Perquè sembla que a partir de cada situació, i a causa de la indeterminació quàntica, s'obren milions de futurs possibles.

El temps ho dirà.

.

.

Avís per navegants a la recerca d'informació per fer treballs. Cal tenir en compte respecte el texte anterior que:

.

D'aquest color s'escriu: el que s'ha mesurat però necessita ser contrastat.

D'aquest color s'escriu: el que és especulació, i que encara no és ciència.

D'aquest color s'escriuen: les informacions objectives.

.

.

Però què fas amb els teus diners?

Et fa por el que passa a Grècia? ¿Et desesperes quan veus que anem camí que eliminin o rebaixin dràsticament les pensions? ¿Doncs què fas amb els teus diners invertits en bancs tradicionals que no tenen escrúpols a invertir en fons d'inversió lliures, ni vergonya d'especular amb les necessitats de les persones? ¿Què fas domiciliant la teva nòmina a caixes o bancs que negocien amb fum, fent negoci a on no hi ha una riquesa real per a les persones? Ets tu que els alimentes. ¿Tan difícil és escollir la Banca Ètica? Potser els interessos que et donaran seran més petits, però... i el futur? ¿I el panorama que es presenta davant la vida dels teus fills? ¿Te'l vendràs per un 2% més amunt o més avall sobre el valor de la misèria?

Et queixes que tot el que es ven ve de l'Àsia; que aquí les fàbriques han tancat i que tot ho comprem a mercats estrangers... I ets el primer que et compres camises de la Xina, o cotxes de Corea, construïts per persones explotades, amb jornades laborals de més de quinze hores i sense unes condicions de treball dignes... Ets tu qui empobreixes l'economia del nostre país... Per què et queixes?

Et manifestes contra les retallades... Però tu... tu què fas?

.

.

Els mestres de la república.

Us vull recomanar un llibre excepcional: “Els mestres de la república” de Raimon Portell i Salomó Marquès, editat per “Ara Llibres”.

Si estimeu l'educació i la llibertat, no us el perdeu.

L'escola catalana de la república fou activa, oberta, dialogant, pionera en el laïcisme, la coeducació i la renovació pedagògica. Esdevingué una eina al servei de la llibertat de l'individu, per damunt de les tradicions ancestrals acientífiques i obscurantistes; una oportunitat per l'alliberament humà, que va quedar truncada amb el tancament de ment del feixisme i del dogmatisme religiós enquistat en una moral feixuga, poruga i arcaica.

Vull des d'aquí retre un homenatge a les persones que Raimon Portell i Salomó Marquès anomenen en el seu llibre, i que són només una petita mostra del elevat nombre de docents que van ser perseguits, inhabilitats i fins i tot morts, per ensenyar als infants a estimar la llibertat i la bellesa de la natura i de la vida.

Per exemple, amb l'entrada del règim franquista, Dolors Purcallas, fou acusada d'haver estat negligent amb les coses de la religió (és a dir, de no anar a missa), i de tenir un taller per a fer peces de vestir per als milicians. Se la condemnà a nou anys d'inhabilitació. Un mestre company seu, va ser acusat de ser fidel a la república i ateu; fou inhabilitat per a l'ensenyament. Una companya de la Dolors va ser acusada de conducta immoral. Una mestra de Sant Sadurni d'Anoia, fou inhabilitada per catalanista. Un altre mestre d'aiguafreda, catòlic, vidu i pare de família, va ser acusat d'explicar als seus alumnes una lliçó sobre la reproducció dels animals; el van condemnar a mort. En total, a Catalunya, van expedientar un de cada quatre mestres.

Aquestes injustícies, i moltes d'altres, sòn explicades al llibre de Raimon Portell i Salomó Marquès; però cal dir que aquests autors també escriuen sobre una il·lusió, sobre una gran esperança: la de la renovació educativa en una república on es treballava per una societat més lliure, més igualitària i més fraternal. L'educació per a la llibertat, a la república, no fou una utopia, ni un ideal, ni un mite, sinó una realitat que els amargats de sempre van frustrar. Però la llibertat s'obre pas, i la sang vessada serà saba fèrtil al cor de les generacions que vindran, i que amb tota seguretat prendran exemple d'unes persones que, fa més de setanta-cinc anys, es van atrevir a convertir els seus somnis en realitats. Alguns dels ideals educatius de llavors encara estan per venir; però arribaran, de ben segur que arribaran.

Jugar contra el Barça

El premi de jugar contra el Barça (tingueu en compte que parlem del segon partit de la temporada, en un equip de nens de vuit i nou anys que no es coneixien i que tot just estan començant a coordinar-se) no és pas la victòria, sinó purament el joc i l'experiència. El premi és creuar la porta de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, i trobar-se de cara amb l'Andrés Iniesta, que em mira, i al qual, de la sorpresa, gairebé saludo, ja que el meu inconscient m'informava que es tractava d'una persona molt coneguda abans que el meu conscient m'advertís que l'Andrès, en qüestió, no té ni faves de qui sóc jo... Li hauria pogut dir que sóc aquell que fa un parell d'anys li va dedicar un poema en un diari barceloní, o que sóc un dels únics que comenten de tant en tant la versió catalana del seu bloc (som tres o quatre els que li comentem, front els centenars que li escriuen a la versió castellana), o que sóc un dels més de deu mil que al seu facebook acostumen a felicitar-lo. Però mentre pensava tot això, l'Andrés s'ha amagat als vestidors del camp d'entrenament enmig d'una boira de mans, veus i ulls que l'admiraven i que pronunciaven el seu cognom. Ha de ser molt pesat, perillós i desagradable, que vagis on vagis tothom pronunciï el teu nom i vulgui tocar-te.

Després ha aparegut l'Abidal, i aquí sí que tenia la càmera a punt i li he enregistrat la imatge. Certifico que l'Abi és un sant, un màrtir... Amb quina paciència s'ha fet fotos amb els nens, dones, noies, iaies... i demés mitòmanes que feien cua per abraçar-lo i xiuxiuejar-li “Abiiiiii...!”, allargant, així, molt la “i”. Jo no hauria aguantat tant com ell, ho confesso. Admirable!

Després d'aquests minuts de concessió a la mitomania, me n'he anat a fer un mos, perquè ja quedava poc pel partit dels petits, que era el més important de tot aquest sarau. Haig de confessar que des que al 1982 o 83 el “Migueli” em va enviar “a prendre pel cul” quan un bon dia li vaig demanar un autògraf, tota aquesta festa dels mites se'm fa una mica embafosa. En Migueli em va ensenyar molt, aquell dia de la meva adolescència; vaig descobrir que els jugadors estelars són persones de carn, com jo, plenes de defectes i de misèries, capaçes de dir paraulotes gruixudes si tenen un mal dia; paraulotes, la totalitat de les quals no escric aquí, per respecte; i perquè de tot això ja fa molts anys. Aquell mateix dia, en Carrasco me'n va deixar anar també alguna de fresca... I jo no vaig fer res, us ho prometo. Va ser al camp del Terrassa, en un amistós; a mitja part ens van deixar saltar al camp a demanar-los autògrafs (érem uns xavals), i els jugadors es van enfadar.

Sigui com sigui, aquella experiència em va servir per no admirar mai més ningú. Que em demanin autògrafs a mi, si volen; que com qualsevol persona de la humanitat, tinc el mateix valor que els mites; als quals sóc capaç d'estimar, però com al veí, o com a un alumne o com a qualsevol conegut o desconegut... sense més històries.

I els nens han jugat el partit. I s'han enfortit més. I s'han coordinat. I han après a lluitar malgrat el resultat advers. I han anat descobrint aquells punts febles que encara poden millorar. I s'ho han passat molt bé. I s'han dutxat als vestidors del Barça.

L'esport és el camí que ens mena a una continua millora, a una autoexigència constant, a un exercici continu de fe en les pròpies possibilitats contra qualsevol adversitat. L'esport és un entrenament constant de l'esperança i de l'optimisme; i si s'enfoca des del punt de vista de la millora constant i sobretot de la diversió, en l'esport sempre, sempre, sempre... es guanya, encara que de vegades es perdi algun partit, com avui. 

Us convido a llegir un article que vaig escriure fa alguns anys:

Reflexions d'un pare prebenjamí al final de temporada.

.

.

Quadre.

Un quadre nou, pinta quan vol, l'atzar del vent; de suau plasticitat i llum de mel. Amb plecs daurats a la catifa de vellut; dibuix precís del cop enterc, salat i etern.

Se'n va i retorna l'alenada com si res; la quantificació de tot embat.

De neu que bull, l'escuma traça estels al blau.

Llenques de pedra, de canyella i foc vençut; moren d'amor desassenyat al mar perdut.

.

.

T'ho havia de dir

Em fa mal tot.

De mica en mica em recupero del sotrac.

L'accident fou terrible; i terribles les conseqüències que se n'han derivat. Com el trobo a faltar! No puc continuar així. No puc... no puc.

Truquen. Despenjo.

-Nena, sóc jo! -em diu, i la sang se'm glaça. Si el cor em pogués sortir del pit, ja fóra morta.

-Qui és? -bramo; bo i que sé qui és; però sé que no pot ser.

-El teu pare, nena; prou que em coneixes la veu. Sóc el teu pare -insisteix, i vull plorar. No sé si de por o de pena; o potser de les dues coses.

-No ets tu, pare, perquè ets mort! Et vam enterrar ahir! -i el plor se'm deslliga. I llenço l'auricular lluny, ben lluny, i surto al balcó. Necessito aire. Necessito que algú vingui a casa i em faci companyia.

Torno a entrar al menjador.

Em col·loco l'auricular a l'orella.

-Nena... -em torna a dir. És una veu ronca, enrogallada. Xisclo i penjo. Gairebé a l'instant torna a sonar el telèfon. M'hi poso.

-Parla'm. Nena. No tinguis por.

-Deixa'm! Per què em fas això? Qui ets? Per què m'espantes?

-Sóc el teu pare.

-El meu pare és mort!

-...

Crema el silenci més enllà de la línia. Sento una respiració. Els morts no respiren. Però ahir el vam enterrar

-Em vas veure? -em pregunta la veu del meu pare.

-Què vols dir?

-Si em vas veure? Vas veure el teu pare ahir dins la caixa?

-És clar que el vaig veure! Era ell! I era ben mort! Qui és vostè?

-Saps qui sóc. Em coneixes la veu.

-El meu pare és mort!

-I és clar que sóc mort. Però sóc jo. M'has d'escoltar. T'haig de dir una cosa.

-Deixi'm estar! Qui sigui que em parla. Vagi-se'n a la merda! Ara trucaré a la policia!

Penjo.

Despenjo nerviosa. Intento teclejar el nombre de la policia. Són tres xifres i no l'encerto. Marco, però quan toca prémer l'última xifra, el dit se'm desvia sempre. Torno a començar. Em torno a equivocar.

Truquen a la porta. Corro esperançada; deu ser la mare. Miro per l'espiell. Xisclo de goig, és la mare. Plora. Poso la mà al pom. No puc obrir. Torno a mirar per l'espiell. La mare fa que no amb el cap i continua plorant; no em respon.

-Espera mare, que no puc obrir! -exclamo, i tibo el pom cap a mi. Però no s'obre. No puc... no puc...

Torno a mirar per l'espiell i ja no hi és.

-Mare! No te'n vagis! Que és que no puc obrir!

Però la mare ja no hi és.

Torna a sonar el telèfon.

-Digui'm -pronuncio amb terror, confiant que sigui algú altre.

-Nena, que sóc jo, el teu pare -insisteix ell -. M'has d'escoltar...

-Està bé... -xisclo, allargant la “e” del mot “bé”, que s'acaba convertint en un udol -. Digues i acabem d'una vegada!

-És clar que sí, petita! Aquesta és la meva noia!

-Què vols? -i vinga a plorar.

-Que què vull? No trobes estrany el fet d'estar tancada aquí, al pis, sense poder sortir?

-Sí.

-Des de quan ets al pis, filla?

-No ho sé. Jo... És com si se m'hagués esborrat la memòria. Recordo el meu pare, a l'enterrament, dins la...

-Sí. Dins la caixa. No et faci cosa. I... digues... després... després, què més recordes?

-Res. Em recordo aquí. I les trucades. I aquesta calor.

-És clar. I saps per què?

-No. -gemego.

-Perquè tu també ets morta, filla. Això és el que et volia dir. Tu et vas morir amb mi a l'accident. Era això el que t'havia de dir saps?

.

. 

Deixem de pintar façanes!

Si un sempre ha pogut pagar, no és impossible, però és més difícil, comprendre objectivament la tragèdia dels que no poden pagar.

L'avantatge d'haver vist, alguna vegada a la vida, perillar el propi habitatge, el futur, el destí... és que qualsevol persona que se'ns planta al davant amb una hipoteca monstruosa, fruit de la mala llet dels qui els han concedit amb mitges veritats crèdits innecessaris, és per a nosaltres un déu encarnat; els cristians de debò dirien que és un “altre Crist”. 

Algú que té criatures i alhora deutes als quals no es pot enfrontar, esdevé per una persona que sap el que és caminar per la corda fluixa, l'encarnació del déu sofrent; un déu vivent que amb el seu sofriment posa en evidència els immensos forats del nostre sistema. 

Per algú que, amb o sense fe, també ha caminat pel país de les ombres, pel llindar de la pobresa i de la marginació, el fet de topar-se amb algú amb fills que no té diners per a l'electricitat, per al carro de la compra, per als llibres de l'escola... ve a ser com topar-se amb un germà petit que ha estat maltractat per les mentides de l'especulació, per la hipocresia dels que porten tern al parlament, pinten façanes amb les subvencions, i s'omplen la boca de creixement i eficiència. 

La primer lliçó de l'educació és el respecte per l'ésser humà, l'amor a la persona humana, i la militància en la fe en una educació gratuïta, una sanitat gratuïta, un habitatge gratuït, el pagament dels quals no surti d'enlloc més que dels impostos que paguem tots, els més i els menys afortunats. 

La primera norma de la qualitat ha de ser la qualitat humana. I per assolir la qualitat humana cal tirar a terra els privilegis, les prioritats errades, l'adoració a l'aparença, i la llunyania dels qui mai no han passat gana. 

Cada persona val més que totes les estrelles del univers juntes i el seu ordre. El pensament d'un infant és més valuós que tots els diners del món junts. El somriure d'un adolescent és més sagrat que les façanes pintades de qualssevol edificis, oficials o no. El pa de cada dia de totes les famílies és més important que els sous vitalicis dels polítics i els poderosos. ¡Quin terror que tenen els rics a compartir!

El llarg viatge a la bellesa que tenim al costat.

Viatges al preu que vulguis, als euros que duguis (no te'ls demanarem); al carrer de casa, a on hi veuràs postes úniques, que un cop llueixen mai més no tornen a fer-ho amb idèntics traços.

Estades d'un instant al paradís dels somnis que duguis a dins, que seran els que tu vulguis dur, els que puguis dur; si ets capaç de vèncer les pors i la foscor. Avui Moragues, Casanovas i Villaroel van perdre un somni, però els recordem; i un país s'aixeca quan li trepitgen el dret a ser; a ser país, a existir com a identitat. L'onada va i ve. I tornarà a venir amb força; i a anar; i a venir...

Paquets turístics sense taxes d'embarcament, sense un “tot inclòs”; mai no està tot inclòs per a les necessitats del cor i del destí; mai no es pot incloure tot si hom vol ser lliure; mai no tens res inclòs si no és que pagues un peatge excessiu, inconvenient, indigne... T'ho has d'incloure tu; i ho has d'incloure aquí i ara.

Aquesta posta que acabo de fotografiar no és a Cancun, ni a Santorini, ni a Bali, ni a Hawaii... és al Vallès Occidental. I n'hi ha prou amb caminar pels seus carrers per a gaudir-ne. Explica-ho! Explica que has estat al Vallès! Que és increïble (la bellesa sempre ho és) Que el viatge és llarguíssim (ho deu ser perquè poca gent hi ve de vacances tot i ser tan bell). Que el bitllet t'ha costat un ull de la cara (aixecar no un ull, sinó dos, i enfocar-lo cap al cel), però que treballes molt i t'ho mereixes (això sempre!). Però quines postes, al Vallès! Les millors del món! No pas com les d'aquí (les de tants aquís que tenim al costat i considerem banals). Aquestes són una altra cosa... cal veure-les per entendre-ho... no es poden descriure! (La bellesa que tenim contínuament al costat està lluny nomes perquè ens és molt i molt difícil de veure).

.

.

L'amor no és imbècil.

L'amor de debò no fa un dring de campana de coure, que tothom veu i lloa; passa desapercebut i procura no ser el centre d'atenció de res; i és petit, i petit i petit... humil i modest; no pretén ser la solució a tots els problemes del món.

L'amor de debò no parla mai d'ell, ni de les seves virtuts, ni de la seva sort, ni del seu poder, ni del dring de campana que fa que tothom giri els ulls vers la seva pietat. És un amor petit, petit, petit... humil i modest; que estima qui té al costat primer... i després, i progressivament, els més allunyats.

L'amor de debò no escull les creus més aplaudides, ni les més valorades, ni les més suggestives, ni les més emotives... L'amor de debò escull la seva creu; que normalment ningú no lloa, ningú no aplaudeix, ningú no agraeix, i que sovint ningú no veu... i ho fa sense que ningú se n'adoni. L'amor de debò es conforma amb la creu que li ha tocat, i no va a buscar creus que són d'altres si la seva ja pesa prou; correria el risc de no poder sostenir la seva, la que ningú no veu, ni aplaudeix, ni lloa i que per tant, és menys atraient.

L'amor de debò no defuig el seny, ni la responsabilitat, ni la intel·ligència, perquè sap que són dons que hom té la responsabilitat de fer servir per evitar sofriments. L'amor de debò no cau en la ingenuïtat dels qui es pensen que tot el que passa, passa perquè déu ho vol. Si no hi ha seny, es desbarra. Si no hi ha intel·ligència, sovint la casa s'ensorra. I déu calla, i no sosté la casa. Potser perquè ja ens ha donat el seny i la intel·ligència, i ens toca a nosaltres fer-los servir.

.

.

Catifa de peixos al fons de l'Atlàntic.

Érem a Punta Paloma, un dia de juliol; sols, com habitualment.

Pertot, una bonior de dunes, esculleres, roques antropomòrfiques aixecant-se damunt d'una aigua blavissa i cristallina sota d'un sol esclatant. Feia hores que el ponent havia amainat, i s'esperava un llevant que, de sort, encara no arribava. Estranyament, el paisatge se sostenia immòbil, i les onades eren minses.

Com que el meu fill pescava, i no tenia gaire sort; se'm va acudir de submergir-me amb les ulleres i una càmera submergible a veure què em trobava. El fons sorrenc (a uns dos metres de profunditat) que envoltava les roques des d'on la canya actuava, estava cobert, com si d'una catifa es tractés, de centenars de peixos estàtics, aturats, que s'agitaven al pas de l'Atlàntic. 

Vaig fer més d'una fotografia, i haig de dir que cap d'elles no va ser fidel a l'espectacle real; la tècnica és la que és.

De totes les imatges, he escollit la que més s'apropa a la visió natural (us recomano que clickeu la fotografia per fer-la més grossa i que l'amplieu al màxim). Allò que a la imatge sembla la foscor tenebrosa de l'oceà, a la realitat era lluminós, i continuava oferint la visió de més peixos, que com ovelles aturades cobrien, elegants, el fons del mar.

.

.

Nueses, borratxeres i pistoles...

Us passo un escrit del meu amic Robert Conway, que com que no té blog m'ha demanat si el puc posar aquí, i que trobo força interessant:

Alguna vegada passa que et trobes en una festa social d'aquelles en què t'asseuen al costat de gent a qui no coneixes gaire, a qui veus de pasqües a rams. I veus que, com tu, van posats i mudats, tal com toca per l'ocasió, amb la ratlla ben marcada i un somriure perfecte (somriure de façana harmònica amb el protocol i els convencionalismes). Els escoltes parlar de les vacances i et quedes amb cara de pòquer quan pronuncien despectivament:

-¿Y las playas donde la gente se quita el bañador? ¿Os habéis encontrado con esto? Es que son la leche! -ho expliquen als de la seva esquerra, i tu vas preparant la resposta (cas que se'ls acudeixi preguntar-te el mateix, a tu, que estàs davant seu).

-Nosotros en Punta Umbría vimos algunas -responen els de l'esquerra, mentre continues rumiant com fer-los veure que també “ets la leche” però que no téns banyes, ni cua, ni fas pudor de sofre, ni et fiques al llit amb tres o quatre alhora -. pero la gente està muy espaciada y no pasa nada -afegeixen assuaujant la tensió. I a tu, a l'últim, no et pregunten res, amb la qual cosa, la resposta multicultural i alliberadora que tenies en ment resta al calaix de les possibilitats que mai no van ser.

Minuts després, et quedes de pasta de moniato quan els escoltes explicar, a uns i altres, l'última borratxera que van experimentar, i en la qual van agafar un pet tan gran que els van haver d'acompanyar a casa. I penses... ¿banyar-se nu en una platja envoltada de natura es la “leche” (en sentit pejoratiu) i emborratxar-se fins a perdre els sentits és una gesta digna de ser explicada amb satisfacció?

Instants més tard, algú parla dels Estats Units, i diu que allà sí que ho fan bé; perquè et pots comprar una pistola al supermercat i la gent viu més segura. I algú altre, en veure la meva cara de sorpresa, afegeix:

-¡Forma parte de su cultura! Desde el siglo pasado que defienden su país así... Ya sabes, el Far West y tal...

Xarrupo el cava, agafo un musclo amb una patata, em poso bé la corbata, i compto les hores que manquen per acabar la festa. Es veu que la moral no és relativa!