Tingueu per segur que el que percebeu no és la realitat.

Allò que percebem del món que ens envolta són sensacions.

Els nostres sentits capten senyals de la realitat externa a nosaltres, i un conjunt determinats de nervis són excitats elèctricament per aquests senyals. L'excitació elèctrica arriba al cervell; i el cervell genera la sensació a la consciència.

Tot allò que copsem del nostre entorn són sensacions a la consciència generades per l'activitat neuronal. No veiem la realitat; el que veiem són les sensacions que la realitat provoca a la nostra consciència.

En conseqüència, allò que anomenem colors, sorolls, tactes, gustos, flaires, són només sensacions, no són la realitat; la realitat no té forma; la forma, la fabrica la nostra ment en funció del que els sentits capten.

Els nostres sentits capten la realitat exterior a nosaltres, el seu ordre, la manera com s'organitza; i la nostra ment construeix un model i ens el fa creure. El model és terriblement limitat si el comparem amb la realitat mateixa. El model és com una metàfora de la realitat, un petit reflex de la seva totalitat; el model és, al capdavall, l'explicació sensorial d'una petita selecció de la realitat; aquesta selecció està formada només per aquella informació de la realitat que ens és necessària per a sobreviure, per a reproduir-nos i per a controlar l'entorn. Les estructures materials del nostre cos que ens permeten gaudir d'aquesta explicació sensorial han aparegut gràcies a la selecció natural, que ha governat l'evolució de la nostra espècie des de fa milions d'anys. Allò que percebem és un conte que ens explica la nostra ment per ajudar-nos a comprendre la realitat externa a nosaltres.

De tot això hem de concloure que només copsem un miratge, un petit reflex, un conte, una icona, una metàfora... que ens explica una petitíssima part de la realitat. L'amor a la saviesa i l'honestedat intel·lectual en hauria de moure a reconèixer la nostra profunda ignorància sobre la totalitat de la realitat.

Per això hi ha tants misteris. Per això ens manquen tantes respostes. Per això existeix una mena de límit aparentment infranquejable entre el món tal com el percebem i les incògnites existencials que a molts els aboquen a la mitologia i a la religió.

Cal dir que malgrat que tot el que percebem no sigui la realitat, tampoc no vol dir això que sigui del tot subjectiu. El que percebem és com és depenent d'algunes característiques de la realitat externa que són captades pels sentits. Però allò que percebem és molt limitat i excessivament imperfecte per  a considerar-ho el tot. Som fàcilment enganyats per la pròpia ment quan les estructures heretades ho disposen així en benefici de la supervivència.

Quan no som enganyats, percebem tan poc de la realitat!

Fins i tot la lògica, i les seves lleis, han estat abstretes no de la realitat sinó del model que la nostra ment representa per a comprendre-la. Si fóssim éssers que tinguéssim la grandària d'un electró, les lleis de la lògica que extrauríem serien lleugerament diferents, perquè al món subatòmic passen coses als nostres ulls estranyes; coses que segueixen una lògica diferent. La raó d'això és que hem evolucionat no pas a escala subatòmica, sinó macroscòpica, i estem seleccionats per la natura per a preveure i comprendre els fenòmens que succeeixen a la nostra escala.

Posaré un exemple (del molts que podria posar). Una partícula subatòmica d'espin 1 és una partícula que necessita fer una volta de 360º per tal que puguem tornar a veure la mateixa façana. Les persones tenim espin 1. Si girem 360º, ens tornaran a veure el rostre tal com ens el veuen abans de començar a girar. Hi ha partícules amb espín 2, que vol dir que han de donar 1/2 voltes (180º) per tal de tornar a veure la mateixa façana; podríem imaginar per aquestes partícules una fotografia que tingués impresa per les dues cares la mateixa imatge. Però ai! Hi ha partícules amb espín 1/2; són partícules que necessiten donar 720º (és a dir dues voltes senceres) per a tornar a veure la mateixa façana. Al nostre món macroscòpic, això és il·lògic, però és lògic al món subatòmic per les partícules d'espín 1/2. La lògica, per tant, depèn del model que la nostra ment crea; i el model depèn de les necessitats del nostre organisme dins del món on li ha tocat evolucionar.

Davant d'aquesta ocultació natural de la realitat és difícil assegurar que alguna cosa sigui possible o impossible, que algun concepte existeixi o no existeixi, o que la mort aparent sigui o no sigui el final. La resposta més prudent és la ignorància. I si algú necessita seguretats que les triï lliurement, que esculli els seus propis dogmes i se'ls cregui si ho vol així. Necessitem contes per subsistir. Jo en tinc un, només un, i d'aquest dogma dedueixo tota la resta: “L'existència és immensament bona”. Si m'equivoco, tampoc no passa res, hauré viscut més feliç. Però el cas és que aquest dogma em permet deduir moltes altres afirmacions que, ara per ara, harmonitzen amb la realitat i que em fan profundament feliç.

.

.

Suqueu pa al plat, que la felicitat existeix i hi té molt a veure. "Has d'aprendre... a veure el que estàs mirant"

Parlen amb els ulls pansits, resignats, amb una mitja rialla compungida. La felicitat, en si, no existeix, em diuen; i són a cops sacerdots, a voltes rics, sovint intel·lectuals, investigadors, enginyers... Hi ha també persones de classe mitjana, o mitjana baixa. Queda molt malament dir-los que sé del cert que la seva afirmació és falsa, perquè jo sé de mi mateix que sóc feliç, sempre feliç, i a totes hores, fins i tot quan pateixo alguna desgràcia. Als moments de dolor, àdhuc de tragèdia, la felicitat agafa un tast com de pau continguda, d'esperança misteriosa; una mica com aquella llum perlada dels dies de pluja abundosa, dies de bon temps amb mala fama, perquè quan plou tothom parla d'un temps de gossos. El dolor de la tragèdia no esborra la felicitat, la vesteix de plor i de serenor ferida; però fins i tot en aquests instants en què la mort, o la desaparició personal, serien aliats, no podria pas dir que no sóc feliç, que no agraeixo l'existència amb cadascun dels seus instants, cada episodi, cada forma, cada so, cada color... La derrota, la ruïna, el fracàs... ens atorguen l'apassionant privilegi de començar de zero, de caminar com per un nou país que hem de construir i fer nostre. Quan els amics se'n van, perquè no els agradem prou, gaudim del goig de la nova llibertat, de la incertesa d'un futur que es converteix en el nostre aliat perquè ho deixem tot i ho perdem tot per la dèria de ser lliures i de defensar la nostra identitat. “Ser” és increïble, i, quan te n'adones, és impossible no ser feliç; sempre feliç.

Quan veig un raig de sol que travessa l'aigua d'un vas, me'n ric de les segones residències, dels creuers, dels hotels de luxe, dels vestits de gala, de la “Rivera Maya”, dels Audis, de les pujades de sou, de la fama, de les victòries esportives, dels clubs elitistes, dels fons d'inversió lliures, de les accions, dels milions d'euros, de les loteries, del protocol, de la creme de la creme, de les camises d'onze vares, de les corbates, de les mans que es premen per compliment, dels petons que amaguen crítiques per l'esquena, dels costums políticament correctes, de no sucar pa al plat perquè és de mala educació... No hi ha res com l'aigua fosforescent pel sol de l'instant present; bé... sí... potser la visió d'un somriure, o d'uns ulls contents, o d'un cos lliure, o del joc dels nens, o del so de l'onada del bosc pels caps dels arbres brandant amb el vent...

Sento la rialla dels que estimen la persecució d'allò que només es compra amb diners quan llegeixen els meus mots ingenus i puerils. Riuen i riuen. I jo em pregunto de què serveix riure si després resten convençuts que la felicitat no existeix.

El secret l'escrivia, al facebook, una exalumna meva, (una persona d'aura blanca amb gran capacitat per a copsar l'essencial): “Has d'aprendre... a veure el que estàs mirant”, va escriure, i és això. La Lucia Etxebarria ens preguntava l'altre dia al facebook si la felicitat és qüestió de voluntat o d'atzar. Li vaig respondre que la felicitat no és una qüestió de voluntat ni d'atzar, sinó de visió. Som feliços quan som capaços de veure la bellesa que ens envolta a cada instant, que ens estima a cada instant. A cada instant som estimats per la bellesa que ens envolta i que, a molta gent, i gairebé sempre, els passa desapercebuda. A cada instant hi ha tresors que ens envolten a cada punt de l'espai. Cada persona és un tresor; cada claror, l'aparició d'un déu; cada misteri, una esperança eterna; cada nit, una bonior d'estrelles; cada partença, un viatge nou, noves persones, tresors nous; cada sala d'espera d'un hospital, algú a qui fas companyia; cada jornada, un somriure a algú que no esperava el teu somriure; una tarda de diumenge ajaguts en un sofà, una nova posta, un propòsit nou per a continuar projectant i construint.

Si els somnis, alguna vegada, són...

Tenim dues opcions: creure que allò que tenim entre mans pot transformar la humanitat i mimar-ho com si el futur dels nostres descendents sortís beneficiat de l'èxit de la nostra tasca, o acomplir amb allò que tenim entre mans convençuts que no serveix per a res i que mil vents s'enduran sense remei el fruit del nostre esforç. Les dues opcions són falses, però nosaltres n'hem d'escollir una; hem d'escollir perseguir la utopia, o resignar-nos a l'obligació rutinària. Que cadascú trii una mentida o l'altra. La veritat va massa pel mig i entestar-nos a prioritzar-la ens faria perdre pistonada. I al capdavall els somnis, si alguna vegada són, són perquè ens els hem cregut. I això val per totes les feines i per totes les tasques.

El secret de la felicitat i els vestigis de l'antiguitat a la riera.

Les pedres ens informen de la història del paisatge, la qual és força més antiga que la història d'éssers tan efímers com nosaltres. La Riera que baixa del Montcau, i que s'estén fins a Terrassa, i de Terrassa al Barcelonès, mostra, a les rodalies de la seva naixença, els estrats d'argila i de pedres que assenyalen els anys i els segles.

Cerquem dins de cada estrat vestigis d'una vida antiga fossilitzada, que hagi pogut quedar atrapada enmig de les pedres de primavera que un riu antic amuntegava al llarg del seu curs. En trobem una de sospitosa, potser una cloïssa, qui-sap-lo. És petita i ens la guardem per a mostrar-la a algun expert. Cerquem, també, no ja als estrats sinó arreu, possibles restes dels homes i de les dones antigues que van habitar aquests boscos. Aquest propòsit és més feixuc i ara per ara roman sols als somnis. Però en algun racó d'aquesta riera, o als torrents que baixen fins a la vall, hi reposen, amb tota seguretat, els ossos dels l'Homo antecessor; i algun dia, algú, els trobarà. Bocins de la seva tecnologia van ser descoberts a Vallparadís no fa pas gaire. El jaciment s'ha convertit en un estrany edifici, de moment buit, que sosté una plaça força bonica, que va agradar molt als votants potencials. En general, i no parlo en concret de Terrassa, els morts de fa un milió d'anys són una pedra a la sabata dels que estimen llargues tirallongues de zeros als comptes corrents i als recomptes dels vots. Saber-ho tot d'aquells éssers, parents d'uns de gairebé idèntics dels quals descendim, representa un plaer que de moment no passa de la fantasia. El dia que trobi el més mínim vestigi d'ells, o de qualsevol altra espècie, tinc molt clar a qui trucaré, i serà un goig fer-ho.

El llit de la riera de les rodalies de la Torre de l'Àngel esdevé terra fèrtil per a les plantes aromàtiques del paisatge mediterrani, que emplenen l'hivern de colors. Aquests colors s'encenen amb el Sol i ens capbussen dins l'instant. Recordo un capellà que en un casament de fa un munt d'anys els va dir als nuvis que la felicitat no existia d'una manera continuada, que era una utopia, que en realitat la felicitat eren petits moments que s'anaven de seguida. ¡Que equivocat que estava aquest pobre home! ¡I tants! La felicitat constant existeix, i és a frec. Brolla de la capacitat de veure les flors (literalment i metafòrica) estacionals i restar extasiat amb la sensació de no necessitar res més. La infelicitat és un fenotip controlable que va aparèixer perquè movia l'individu a expandir-se i conquerir nous territoris, nous objectius, noves fites. Però, insisteixo, és controlable; el podem desactivar amb la contemplació de la bellesa. Un cop desactivat el fenotip de la infelicitat, restem en l'estat natural de la ment Homo sapiens, que és el d'una felicitat constant i imperturbable.

Mestres inconscients de mestres ignorants.

Nen.

Lluny de casa.

Els teus pares no hi són.

El sol s'ha post a l'orient pels teus pares avui.

Aquesta nit, aquí, al Vallès, enmig de les fàbriques abandonades i dels barris de la bombolla immobiliària, el carrer és fred i un gos borda, el so d'una moto trenca el capvespre i la multitud t'és desconeguda i indiferent. Un món estrany que parlar rar et mira rar.

El teu germà gran és amb tu i té quinze anys. I sap que, més que germà, avui, i per algun temps, serà el teu pare; perquè esteu sols.

Algú, molt lluny, us plora, i es pregunta per dins com us deu anar.

No pot sentir la vostra veu. Quan dormiu, no pot escoltar la vostra respiració. No sap si esteu plorant o si esteu bé. I sou la seva vida, la raó que fa que ella hagi nascut. Desitja que la gent amb qui us topeu sàpiga veure-us tan sols un bri de com ella us veu, que sàpiga trobar la llum immensa de la vostra dignitat, que no us escombri com una molèstia, com una càrrega, com una nosa.

Una bonior us mira i us veu com algú que xucla el pa que ells han suat. Us han portat aquí. Només sou nens. Però hi ha qui us assenyala com a lladres de recursos, de diners, d'espai, de temps, de tot... A ells també els ha estat donat tot, fins la vida, i no se n'adonen. 

La por fa que els humans siguem com monstres. Caldria perdre aquesta por, i fer un petó, potser, a la mort, potser al fracàs, potser a la pobresa, però mai a l'instint tribal que us nega ser estimats.

Són els vostres ulls enormes com el cor de la vostra terra, on un bocí d'arròs és compartit.

Us contemplo i veig que contempleu amb el gest precís la llum del sol que mor; la mateixa llum que està mirant, molt lluny, la vostra mare.

Es veu als vostres ulls que sou feliços de ser; perquè, de fet, us adoneu que existir és un gran regal. Ningú no us ho ha ensenyat. El que passa és que encara no ho heu començat a oblidar. Els grans, un dia, arriben a oblidar el regal de ser, i s'encotillen en una camisa de desitjos i d'exigències que no els deixa ballar al ritme de la música de l'existència. El to de l'univers és un amor que venç l'odi i la violència; una consciència que troba en l'amor més senzill la seva identitat i que rebutja la pulsió que mou a competir.

Us envolta l'ésser una llum clara i esclatant que no es percep amb la vista. Camineu damunt dels caps que quan us miren no us veuen a vosaltres sinó a les seves pors. Sou grans, sou mahatmas, i encara ho sou més perquè no ho sabeu. Ningú no sap que sou grans. Sou mestres inconscients de mestres ignorants. Passeu per alumnes i sou déus encarnats.

Jo, com a mestre ignorant, aprenc de vosaltres el secret de la vida.

.

Missatge als teòlegs.

Que es la teologia? L'estudi de Déu. L'estudi dels fets i de les realitats relacionades amb Déu. ¿Pot, per tant, la teologia ser independent d'una creença religiosa determinada? ¿Té, la teologia, alguna mena de rigor si depèn d'un conjunt de creences determinades? Sens dubte, tindrà rigor per tothom qui comparteixi la fe de la qual determinada teologia es deriva.

La teologia em mereix tots els respectes, igual com em mereixen tots els respectes les diverses creences en la mesura en què aquestes respecten la dignitat humana. El gran problema de la teologia és la supèrbia d'alguns teòlegs, la majoria dels quals (no tots) pateixen d'una profunda ignorància científica. ¿Com es pot pretendre comprendre déu si no es comprèn prou la natura, que és la seva obra?

De déu només en coneixem la natura, la seva bellesa, les lleis que la regeixen, l'ésser humà i la resta d'animals que formem part d'aquesta natura. Fins i tot la pregària, i la comunicació amb déu, brollen d'aquesta natura en la qual déu, cas que existeixi, ens ha posat i de la qual formem part; som natura. La comunicació amb déu no se salta les lleis naturals; perquè en tot el que som i ens envolta, no hi ha altres lleis. Si déu és aquí, i em penso que hi és, és a la natura.

L'orgull desmesurat d'alguns teòlegs, catedràtics, eminències respectades i lloades... els pot portar a cometre l'error de menysprear la comprensió profunda de la natura que atorga el mètode científic, el qual cada dia ens explica una mica millor el funcionament de la ment, el misteri de la llibertat humana, la influència de la genètica en la presa de decisions, l'atzar de la quàntica, la visió antropocèntrica i deformada de l'Homo sapiens... No es pot deslligar l'estudi de déu del coneixement profund de la natura si és que no es vol caure en una elucubració fantàstica i mitològica profundament deslligada de la realitat. Els estudis teològics haurien d'incloure assignatures de matemàtiques, de física, de biologia, de geologia, de neurologia... El mateix es podria dir de la filosofia en general.

Aprofito per convidar qualsevol teòleg que llegeixi aquest blog a comentar-me els escrits. No cal que estiguem d'acord. Una de les meves dèries és respectar profundament els qui no pensen com jo. Desitjo aprendre tot allò que pugui d'aquells que veuen la realitat d'una manera diferent a com jo la veig. Dels qui pensen com jo, no puc aprendre gairebé res; els que estan en desacord amb mi, en canvi, em poden obrir la ment, o com a mínim obligar-me a revisar els plantejaments, i això és una benedicció. No sóc fàcil de convèncer, però sóc fidel a la veritat, no pas a les idees. Puc canviar sense cap problema d'idees si algú em convenç que no són certes, o que tenen algun error. Una de les limitacions de qualsevol fe és que proclama la fidelitat a unes idees per damunt de la fidelitat a la veritat. Sigui com sigui, sóc un aprenent de tot, i tinc intenció de continuar sent un aprenent de tot.

.

.

Credencials políticament correctes.

Escolto aquest diàleg:

-Opino que els assassins han d'estar tots morts.
-Llavors, ets com un d'ells.
-Pregunta-li què en pensa al pare d'algun assassinat
-No està en condicions d'opinar; el dolor i l'instint de venjança no li ho permeten.
-Quan algú et mati un fill ho entendràs.
-Si algú em matés un fill, seria incapaç d'entendre res.
-Allunya't de mi, no m'interesses, ets un desgraciat.

L'ombra de Camus em persegueix. La radicalitat de l'amor absolut i universal fa que qui el proclami es converteixi en un proscrit. La societat dels Homo sapiens obliga a odiar els assassins, els dictadors, els feixistes, els corruptes, els terroristes... Odiar els culpables es converteix en la carta de presentació social, en la tarja identitària dels qui volen ser tinguts en compte. Els qui es neguen a odiar ningú, sigui assassí o assassinat, bo o dolent, innocent o culpable... són persones que no interessen, que molesten, que incomoden, que ofenen... Hi ha qui diu que la seva opinió és menyspreable.

Desitjar la mort o l'infern a un assassí ens converteix en allò que més odiem d'ell.

.

.

Vistos des de fora (I)

"És un ésser estrany, un primat sense pèl, bastant intel·ligent, amic de costums i tradicions. Obeeix de manera irreflexiva els dictats de la cultura en què ha crescut, entenent com a cultura el conjunt de costums, normes, ritus, celebracions... (que gairebé mai no són racionals) habitualment heretats dels avantpassats, de l'entorn, de la societat...

Aquesta cultura canvia gradualment amb el temps i al llarg de les generacions. Els canvis en els costums i en les tradicions semblen patir el mateix gradient de variació que els canvis tecnològics. El sistema judicial normalment sempre va al darrere dels canvis de costums, fet que produeix una constant insatisfacció amb les lleis. Els canvis en els costums, normalment i com és lògic, vénen després dels canvis tecnològics i dels avenços en els coneixements científics. Hi ha sociòlegs que afirmen que només pot ser així (...)"

Petit fragment de la investigació duta a terme per Virst, l'extraterrestre que va escriure "INFORME SOBRE L'HOMO SAPIENS", que està inclòs en el llibre "L'eixida i altres narracions" publicat per Cossetània. Fitxa del llibre a Cossetània.

.

.

El valor de les coses.

Veieu aquest ferro rovellat que pentina el vent?

Si fos la desferra d'una antiga fàbrica en ruïnes, i no representés una icona artística valorada pels poders socials, molts ni se'l mirarien; i si se'l miressin, seria amb menyspreu o amb fàstic. I si realment fos una fàbrica destruïda, molts tampoc no serien capaços de veure-hi el treball de les vides anònimes que hi van deixar somnis i sofriments al llarg de dècades. Una fàbrica en ruïnes no és només un munt de matèria inútil, és un traç que ha estat observat cada dia per moltes persones que hi han abocat intensitat vital en un o altre sentit.

Hi ha persones que perceben el valor amagat rere la matèria; i n'hi ha d'altres que només valoren un objecte o una obra si la valoren també els líders dels models estètics, socials, morals i econòmics. El grau de pobresa espiritual dels qui depenent del corrent dominant és molt elevat, i curiosament acostumen a considerar-se superiors a tots aquells que són diferents, ja sigui perquè porten pantalons de vellut, perquè ballen sota la pluja o perquè no tenen un mòbil d'aquells que ho fan tot i encara més i que tenen una marca que... renoi! que bé queda aquesta marca!

No cal aclarir que “El Peine de los Vientos” no són les restes d'una fàbrica, sinó una obra cercada i dissenyada per Chillida, que té un valor per si mateix. I aquest valor el continuaria tenint encara que només el mar li atorgués. La meva opinió és que el valor de les obres d'art és intrínsec; per això, els crítics, al meu parer, moltes vegades, parlen de fum.

Boira baixa

 De la Mata en direcció a l'alzina del Salari, un diumenge fred de gener amb boira baixa, es descobreixen flaires diferents i colors especials que la llum del sol no ens deixa veure. El present, si som capaços de fugir del passat i del futur, ens regala la intensitat vital. El so de les trepitjades ens recorda que caminem damunt d'una terra salvatge; el concepte de salvatge adquireix l'elegància que sempre té i que gairebé mai no veiem. Allò que és salvatge és com la natura ho ha fet sense la intervenció tècnica humana, i té el traç de la força que ho ha fet tot, que ens ha fet com som. 
Igual com una aleta de tauró ha estat dissenyada per la necessitat aerodinàmica del cos dins la mar, i amb el color de la mar, i amb el tacte lliscadís que talla l'aigua... nosaltres hem estat fets per aquesta terra i per aquestes pedres, fetes de pedres més petites i d'argila roja, i per aquesta boira que ara amaga una penya, ara mostra una alzina, ara deixa endevinar el sol rere un vel de núvia de boires, i per aquest verd negrenc que absorbeix l'aigua del cel. 
Milers d'anys enrere vam estimar tant aquest paisatge com l'estimem avui; i el vam reconèixer tan nostre com avui el reconeixem.

Seixanta-sis milions d'anys.

Cadascuna de les capes d'aquest Flysch del turó d'Igueldo, al costat del Peine de los Vientos a Donostia, es va formar fa entre 100 i 66 milions d'anys. Milions de petits granets de sorra, pedres minúscules, terra arrossegada per algun corrent d'aigua, potser un riu o un canó submarí, es van anar amuntegant i formant diferents capes que assenyalen períodes temporals. També el temps, la pressió i la temperatura es van encarregar de convertir el fang i la sorra en pedra; i els lents moviments de l'escorça van deformar i inclinar les capes inicialment horitzontals (perpendiculars a la força de la gravetat).

¿Què és la durada de la vida humana si la comparem al temps que fa que es van formar aquestes capes, quan encara hi havia dinosaures? Si una vida dura vuitanta anys, caldria la durada de 825.000 vides humanes per arribar als seixanta-sis milions d'anys.

Quanta existència abans de l'existència humana! Qui s'ho mirava tot això? ¿Qui ho convertia en consciència? Hi havia consciència en algun racó del cosmos fa seixanta-sis milions d'anys? Quina perfecció en la natura! Quants detalls! I ningú ho convertia en consciència!

.

.

Per què no dur gorra? Exercici d'autocrítica políticament incorrecte.

Imatge de la Wikipèdia.

Observant les tendències, els hàbits i els codis de conducta de molts instituts del País Basc, de Castella i Lleó i de tot el territori de Catalunya, que són els que més conec, voldria, avui que entrem a la nit de Reis, fer un exercici més de sinceritat (dels molts que faig) pel que fa a les meves opinions, malgrat que corri el risc de no ser políticament correcte. Si algú es molesta, que sàpiga que el que jo escric és només la meva opinió, i que no ha de ser modèlica ni compartida; i que tingui en compte, també, que cap opinió no ens hauria d'ofendre, sinó, en tot cas, d'obrir al debat respectuós i assenyat.

El cas és que fa por de vegades opinar que la dèria de prohibir als adolescents de dur gorra és un absurd. Ningú no m'ha donat una raó convincent per la qual no es pugui dur gorra. Jo, en canvi, tinc un munt de raons per a respectar la lliure indumentària dels joves dins dels límits de l'operativitat i de les hormones. I fa por opinar, perquè no hi ha enuig més furibund que aquell que es veu empès a defensar una norma mancada de fonament; cal una certa crispació, una contundència manifesta, quan no hi ha arguments lògics. A un bon feix de societats, s'imposa cobrir el cap per estar en una classe, en un parlament, o en un temple; aquí, acostumem, a prohibir l'ocultació del cap. ¿Per què prohibir un detall que no afecta a l'exercici intel·lectual, que no oculta els trets de la fesomia, que pot respondre a una necessitat d'expressió identitària, o que pot ajudar a sentir-se bell un jove o una jove? Prohibir és afegir llenyar seca al foc de la provocació adolescent. Prohibir una gorra és una manera equivocada d'imposar una autoritat que s'ha de guanyar amb l'exemple, amb el tracte just, amb l'empatia, amb el caràcter... i no amb normes que en realitat esdevenen marques territorials castradores i injustes.

I podríem passar al tema de l'autoritat. Moltes vegades l'alumne té raó quan se sent injustament tractat pel professor, quan percep un to repressiu que prejutja, quan troba a faltar una comprensió profunda, quan no se sent escoltat, quan se sent tractat com un ciutadà de segona, com un “menor”, mai millor dit. La paraula “menor” s'hauria d'esborrar del vocabulari pedagògic. No hi ha cap alumne “menor”; si volem que es converteixin en adults cal tractar-los com adults; per tot allò que és fàcil i també per tot allò que és dur. I igual com cal suspendre'ls si no fan la feina que pertoca, o sancionar-los si actuen en contra de les normes de convivència,  cal també concedir-los aquells drets, aquells privilegis i aquell bon tracte que concediríem a un adult.

Imaginem que ens toca impartir un curset per a professors... ¿li diríem a un professor adult que es tragués la gorra a classe, cas que algun dels professors la dugués per estil, per estètica o per gust? ¿Li diríem que amagués l'ampolla de plàstic d'aigua, a un professor adult, si la tingués damunt de la taula, i anés fent petites glopades mentre treballa i està atent? ¿I si un professor o professora (alumna del curset) ens demanés que necessita d'anar al lavabo, li deixaríem de mala gana, i amb algun renec les claus, o li diríem amablement “aquí tens les claus!”? Doncs si tractaríem així de bé, i de respectuosament, als professors adults participants al curset perquè són adults... ¿per què no ensenyar a ser adults els alumnes també en els drets, en el respecte a la indumentària i en el bon tracte que els oferim?

Si escoltéssim, o llegíssim, algunes de les converses que tenen els adolescents entre ells quan es queixen d'alguna actitud que consideren injusta per part d'algun professor, ens posaríem vermells, perquè ens adonaríem que, algunes vegades, quan diuen que se senten prejutjats, mal mirats, i menystinguts, tenen una bona dosis de raó. Si entrem a classe amb por, aquesta por és traduïda per part de molts alumnes no com a por, sinó com a llunyania empàtica; i de manera inconscient generem rebuig i desconfiança. I compte! que, si és necessari, cal fer un crit, i un crit ben fort, i si convé un cop de puny sobre la taula; i cal castigar, i sancionar, i expedientar... si és necessari. Però tot això acompanyat d'un tracte d'adults, d'un respecte profund, auster i asèptic, a la persona que tenim al davant; i tot això, també, al costat de l'absoluta convicció que aquell ésser que tenim davant té un dignitat infinita i que mereix ser tingut en compte. I si cal dir-li “aquest no és el moment de discutir d'això, ara t'has de limitar a fer-me cas” se li diu; però se li diu en un to amable, respectuós, com li diríem a un adult; i després, amb calma, es busca el moment per a discutir o debatre el que l'alumne ens demana de discutir. Cal eficàcia executora, però ha d'anar acompanyada d'un tracte madur, si volem que els alumnes arribin a ser madurs. I no hem d'oblidar que tractem diversitats familiars, al costat d'una bonior de sensibilitats diferents i de visions diferents de la vida; evitem del tot les referències als costums o morals familiars, que poden ser immensament diferents i que no hem d'entendre, que no tenim la missió d'entendre, i encara menys de dirigir o corregir.

I malgrat tot el que he dit, que quedi clar: si existeix una norma escrita o consenuada que prohibeixi les gorres, jo la faré respectar amb contundència, i la respectaré jo mateix; però el dret a opinar sobre qualsevol norma el tinc i el tindré sempre.

.

.

Charles Otis Whitman i Oskar Heinroth, descobridors de l'efecte de la selecció natural damunt les estructures on se suporta la conducta.

Imatge de la wikipèdia

Heus aquí el primer dels ensenyaments de Konrad Lorenz que escriuré entre avui i el 9 de gener, i que fan referència a la influència de la informació heretada pels gens sobre la conducta humana.

De fet, ja n'he parlat una mica, però en aquest post hi afegeixo el nom dels descobridors de l'evolució de les estructures de la conducta.

Així, en K. Lorenz, al llibre “L'acció de la naturalesa i el destí de l'ésser humà”, ens diu que Charles Otis Whitman i Oskar Heinroth van descobrir, de manera independent l'un de l'altre, que les formes de comportament, i les estructures que els serveixen de base, mostren una trajectòria filogenètica similar a la dels demés òrgans. Això vol dir que, de la mateixa manera que l'aleta d'un tauró adquireix al llarg de generacions la forma que té gràcies al fet que aquesta forma li atorga, al tauró, avantatges de cara a la supervivència, a la reproducció i al control del entorn... les estructures que a nosaltres com a humans ens fan decidir, pensar, opinar... són com són perquè ens atorguen avantatges de cara a la supervivència, la reproducció i el control del entorn. La capacitat de pensar i de decidir com hem d'obrar sofreix els mateixos embats de l'evolució que el cos del individu.

Errenteria.

 

Les imatges que penjo aquí no són pas les més turístiques d'Errenteria. Errenteria, de fet, no és un municipi turístic; però és cert que té un nucli antic amb una força especial que brolla de la història, de la tradició, de la vida. Aquesta força queda plasmada a l'estil arquitectònic dels edificis del centre. Prometo, en una altra ocasió, enregistrar-los. Avui he dedicat aquest reduït arxiu fotogràfic a unes quantes imatges urbanes que mai ningú no gosaria fotografiar per si mateixes, de tan quotidianes com són. Potser els que no estem habituats al municipi (jo ja començo a estar-ne) valorem la proximitat dels turons gemats de Jaizkíbel, rere els quals brama el Cantàbric; o el detall del dibuix de les façanes; o la grisor humida del cel; o la pluja purificadora, tan freqüent; o la llum natural dels rostres adolescents mancats de l'esnobisme i la complexitat burgesa dels joves d'altres latituds. Hi ha un no sé què d'espontaneïtat als ulls de molta gent; un no sé què que evidencia la buidor de cert protocol social que en altres països fa llunyans els veïns i desconeguts els conciutadans. No sentireu mai tractar ningú de vostè; aquest tractament jeràrquic no existeix.