Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, April 11, 2014

Necessito més anys, i me'n queden pocs. Necessito més temps per a poder aprendre més coses...



De vegades penso que necessitaria viure més anys; en tinc quaranta-cinc i estic aprenent a escriure poesia en anglès; m'il·lusiona molt, em fa sentir coses, i el que em surt m'agrada, i agrada a gent que parla anglès, i penso que és meravellós, i penso que és poc el que em queda de vida per a poder deslligar tota la poesia en anglès que sento que pot sortir de mi. No parlo de qualitat, ni molt menys, sinó de passió, de sentiment, de la verdor dels boscos, de la flaire de la sal arran del mar. 
I necessitaria més anys i més vides per a millorar l'anglès, i per aprendre a posar millor els dits quan faig els acords amb la guitarra, i per a ordenar tot el que tinc escrit i publicar-ho, com he fet amb el llibre sobre la nuesa, o amb el vent del bosc, o amb el llibre sobre educació
I voldria treballar de professor més del temps que em queda de vida. Voldria conèixer més persones a la meva tasca docent, i fer l'intent, utòpic i esbojarrat, de convèncer-los de l'aprenentatge més essencial: estar viu és meravellós, un privilegi, un regal, un goig... i aquest és el sentit de tot: vivim per a gaudir, per a fer gaudir. 
Voldria tenir un cos i un cervell que no es deterioressin amb els anys, i poder aprendre més i més, amb la mateixa facilitat amb què els infants aprenen les coses.
M'esgarrifa la gent que no té cor, ni capacitat de diàleg, ni respecte per les diferències, ni, sobretot... respecte per la llibertat. Voldria viure prou temps per a escriure mots que poguessin convèncer aquesta gent que el més bonic no val diners, que el que no sent una pàtria no la sent, i que el que sent una pàtria diferent la sent, i ja està. I que el que vol marxar té dret a fer-ho, i que només és nostre de debò aquell qui s'apropa perquè vol. I que si se'n va, cal deixar-lo marxar. I que si és nostre, tornarà. I que sinó torna, és perquè mai no ha estat nostre, i perquè mai no ho ha de ser.
Voldria viure més anys que els pocs que em queden per a poder cantar sense amagar-me, per a predicar que la seriositat és un fracàs, i que la manera estirada de fer, plena de protocols i de culte a la imatge, que s'estila tant per la societat dels que van disfressats de corruptes, és una manera de fer que ens allunya de la humanitat, de la tendresa, de la llibertat, del gust de passar-ho bé. 
Voldria convèncer de la idea que les persones per naturalesa no estem fetes per a tenir autoritat, ni per a sofrir-la. La nostra evolució ens mena a construir una organització social a on hi hagi diferents tasques, trenades de manera que ningú estigui per sota ni per sobre, ni en sou, ni en esforços, ni en dignitat. 
Voldria viure més anys per a banyar-me despullat a tots els mars de la Terra, per a pujar tots els cims, per a perdre temps i temps sense fer res útil, i així poder pensar i crear en la direcció en què la meva existència decideixi. 
Necessito una vida a on no estigui tot fet, a on no hi hagi descansos eterns, ni joies infinites, ni la visió beatífica d'un ésser incomprensible. Doneu-me la nit i els estels, i els crepuscles de totes les albes i de totes les postes, i el misteri que mai s'esgota, per a estimar infinitament allò que intuïm i que no entenem ni coneixem. 
Voldria sempre la imperfecció per a tenir en tot moment un espai per a millorar i per a no oblidar-me de ser tolerant i despreocupat. Necessito el desordre per a sentir-me relaxat en un entorn que accepti el meu legítim i natural desordre. Voldria ser sempre un activista en contra de la idolatria de la "fama" i de l'utilitarisme, en contra de la falsa idea que predica que la professionalitat ve definida pels diners en comptes de la professió. Voldria convèncer els escriptors del goig d'escriure per gust i no per fama o per diners; i els que canten; i els que actuen; i els que es dediquen a qualsevol tasca. Voldria que estimessin la seva tasca i no allò tan fals i tan buit que des de petits ens han ensenyat que ho és tot, i que es diu èxit i triomf, i que massa vegades identifiquem amb riqueses materials i amb una popularitat despersonalitzada i falsejada.

Necessito més anys i me'n queden molt pocs... però us asseguro que ni que demà em morís, ja m'estaria bé. Ha estat genial. Continua estant genial. No sé qui ha muntat tot això, però ni que alguna vegada hagi un servidor donat cop de punys contra una paret de ràbia i dolor, ni que m'hagi topat amb persones que no han experimentat el do de ser felices sempre, ni que hi hagi hagut moments d'ombra... la vida és, i ha estat, una mena de flor insòlita, tan bella que em quedo sense respiració. I aquesta flor pronuncia com si fos un vers, com si fos una cançó d'amor, el nom de cadascuna de les persones; de totes i cadascuna de les persones...
.
.
.  

4 comments:

Argentina Jofresa i Lluch said...

Jeremies, el teu escrit es com un poema. M'ha agradat molt però m'ha deixat entre dubtes. Si que la vida és meravellosa però moltes vegades és trista i dura per a molta gent (vells, nens, joves..)
Dius que et queden pocs anys per a viure però pensa que ni ha que ja no hi son. Dius que t'agradaria aprendre més i t'entenc, però tu has tingut la sort de poder estudiar i d'altres no saben ni llegir.

Nuesa Literària said...

És clar. Hi ha situacions duríssimes. Algunes, de duríssimes, també les he viscut jo. I hi ha gent que n'ha viscut de més dures. Però el que vull dir en aquest escrit és que el bo sempre és més i és immens. I també, més que una queixa pel poc temps que em pugui quedar, és l'agraïment pels privilegis viscuts, i la determinació de continuar aprenent i lluitat pel gaudi dels altres, fins a on les circumstàncies, no sempre senzilles, permetin.

xavier pujol said...

Jere, tu mateix dius que tens 45 anys. Penso que et resten un munt d'anys per fer tot aquest inventari d'activitats que desitges.
Com deia en John Lennon: "la vida és allò que passa mentre fas plans per viure-la"
Fita

Nuesa Literària said...

Gràcies, Xavier! Mai no se sap el temps que queda, però si fos poc, em sento ple. Si és més, me'n sento agraït. Intentaré no fer gaires plans per a no perdre'm ni un bri de vida.