Llegir i escriure

Si no llegim ni escrivim, tenim una altra vida; no diré pas que no sigui una vida, però li falta cos, li falten fonaments, li falta una realitat invisible feta d'una substància sagrada que no té res a veure amb doctrines o asseveracions inqüestionables. Llegir i escriure és viure moltes vegades més; tenir la porta oberta a altres existències que ens fan descansar ni que sigui una estona de la nostra mateixa existència.

Em recordo amb deu anys, penjat d'una hamaca entre dos pins al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt amb un llibre de Tom Sawyer a les mans, i totes les hores per mi; només per mi. Vaig viatjar molt amb aquelles lectures, vaig sentir molt, vaig viure moltes vides, vaig conèixer molta gent que havia mort moltes dècades abans que jo nasqués, i va entrar dins meu una mica de la filosofia de Samuel Langhorne Clemens. El bo de llegir, en contra del que es pensen els censors, és que les filosofies es proposen, no s'imposen, i és la mateixa ment la que discerneix on és l'absurd i on la saviesa. Potser per això els sectaris prohibeixen alguns llibres, perquè saben que el "discerniment" corca les bigues de la seva imposició tramposa. El discerniment és un dels enemics de les cadenes.

Fer que la lectura i l'escriptura formin part de la nostra vida és decidir que el nostre cervell sigui diferent,  fins i tot des del punt de vista físic. I allò que tenim a dins configura sorprenentment el nostre aspecte extern i l'efecte que produïm en els qui ens envolten. Llegir un llibre no significa estar-hi d'acord, pot ser precisament l'esperó que estimula la vacuna contra els possibles errors del llibre, sempre que s'hagi desenvolupat en nosaltres la capacitat del discerniment i la sana actitud escèptica del mètode científic i del mateix seny humà.

Llegir és comunicar-se amb persones d'altres èpoques i d'altres llocs, per aprendre o per dissentir, per gaudir, per construir-nos, per posicionar-nos. Els missatges erronis ens ajuden a reflexionar i a reforçar la nostra capacitat de crítica i d'oposició. Llegir és l'antídot de la societat contra les diferents tiranies que segle rere segle intenten subjugar les persones humanes als interessos particulars d'uns quants.

Els meus primers records (I)

He començat a fer recerca dins de la meva ment, intentant escriure els meus primers records, els més antics que em venen al cap. Potser si faig aquesta pràctica sovint, aniré cada vegada més enrere, i arribaré a recordar successos d'abans de la naixença. El no ja el tinc; provar-ho no costa diners i m'ajuda a anar escrivint vivències que ni recordava que recordava.

1972..........3 anys.............La ràdio de la germana del meu avi sonava molt alegre al pati de la casa del carrer Doctor Ullés, la que tenia rates grosses com conills, que quedaven atrapades a les trampes que la meva àvia i la seva germana els preparaven amb trossos de cansalada:

 “Felicitacion, felicitacion felicitaciones

con el corazon, y de corazon, con los corazones

hoy en la mañana te trajimos flores con las mañanitas

y ahora debes darnos algun agasajo con las nochesitas”

1972.......3 anys..........“Lucecita” novel·la de la ràdio fins a 1974:

https://youtu.be/sg-aWlaCwIY?si=ZjWuP8zgc-YgvYGe

1970.......1 any i mig............Quan m’ensenyaven el meu germà acabat de néixer, a braços, jo era a baix a terra, jo tindria un any i mig i el meu germà dos anys i mig.

1970.......2 anys....................Quan viatjava en autobús fins a La Roda l'any 1970, jo tenia dos anys, potser dos i mig. Recordo l’angoixa del moment. No suportava anar-hi, m’hi van haver de canviar, i el viatge en autocar eren els instants previs al suplici.

1973.......5 anys..........Quan li vaig dir a la mestra, quan jo tenia cinc anys, que em deixés llegir tots els llibres de contes del parvulari, i que la colònia i la brossa tenien una part de l’olor que era semblant.

1971......3 anys...........Quan als 3 o 4 anys em visitava una germana de la meva àvia que havia mort tretze anys abans de néixer jo.

1972.....4 anys............Un malson que tenia diàriament aproximadament a 4 anys en què el meu pare era el director d’una mena de tub metàl·lic molt llarg i amb moltes giragonses i a mi em provocava una angoixa molt gran, fins a un dia en què en el somni vaig aconseguir deslliurar-me d’aquest tub metàl·lic, i al meu pare també. Han passat cinquanta-tres anys i me’n recordo, del somni i la seva recurrència, i de com va desaparèixer.

1972...............4 anys.................Quan tenia quatre anys, hi havia un home a casa de la meva iaia, un conegut; portava una americana grisa i una corbata, i apuntava amb el dit a una imatge de Jesucrist i deia cridant: “Ell! Ell té la culpa de tot!”

1971..............3 anys..................Amb l'Elisa, al 1971, jugàvem a caçadors. Se'm fa difícil pensar quina edat tenia l'Elisa, potser 16 anys, 18? Jo no sabia decidir l'edat de les persones quan en tenia 3. No fa gaire, vaig veure l'Elisa. És curiós, però tot i no haver-la vist des de llavors la vaig reconèixer, i per la manera de mirar-me, diria que ella també em va conèixer.

1972................4 anys.............................Al parvulari Arquímedes, quan no ens portàvem bé, ens havíem de menjar un polvoron amb una cullera de sopa. Almenys, jo ho recordo així.  

1972..............4 anys........................En algun moment, al parvulari, ens vam treure i posar la roba. No recordo si era per les disfresses de carnaval, per vacunacions, o per alguna revisió mèdica... Però me'n recordo, perquè va ser la primera vegada que vaig veure algú nu que no fos jo.

1972...........3 anys................Als mesos de juliol i agost anava cada tarda al Parc de Sant Jordi amb la germana del meu avi i allà caçava capgrossos; o almenys ho intentava.

1972..............3 anys....................Em recordo al balcó del pis carrer Arquímedes, i l’angoixa dins meu, esperant el meu pare de la feina, en veure l’angoixa de la meva mare, perquè no venia el meu pare, revisant els cotxes que passaven, i que no eren el cotxe del meu pare. Sempre he pensat que les angoixes lògiques o il·lògiques dels pares es transmeten als fills. Aprenem a patir per raons sense sentit.

1970...............2 anys..............................El bar de l’Èpic, i la meva mare de mala llet, jo no savia per què, i també em posava de mala llet; el que deia abans, les emocions que es transmeten.

.

.

Els camins lliures i bells que un dia un senyor compte va prohibir

Vull emprendre aquests camins tan lliures que un dia un senyor compte, tan noble i poderós, va dir que eren pecat; i tothom, sense cap més raó que la veu del senyor compte, s'ho va creure i ho va fer dogma, llei, realitat inqüestionable.

Vull estimar aquells colors prohibits que ha produït aquest paisatge tan bell que ens envolta; la terra no els ha prohibit, ho va fer el senyor compte; tan ben vist ell; perquè amb el seu poder i els seus diners podia no deixar abandonats els pobres pagesos esclaus de la terra, que necessitaven tant la terra i el compte per continuar respirant ells i els seus fills.

I així es va configurar aquest món estrany fet de boires mentals de senyors comptes i senyors bisbes i reis i presidents i rics i militars... Els nostres avantpassats, per por, per amor als seus, van anar dient que sí, que sí i que sí, i ens vam quedar sense els tresors d'aquesta bellesa tan exuberant que qui sigui que va generar l'existència va regalar per tothom.

I aprofito per agrair l'existència a aquest ésser, o més que ésser, meravellós, que ens l'ha regalada. Gràcies per fer-me ser, ni que sigui patint cops, ni que sigui havent de reivindicar els colors que vas generar i que han decidit mantenir ocults, ni que sigui lluitant pel dret a la gorra dins les aules, als passeigs de milers de ladies Godiva, o per ser cadascú qui vulgui ser sense fer mal a ningú; encara que els senyors comptes de cada temps se sentin incòmodes. Gràcies per fer-me existir, gràcies per deixar-me existir, per deixar-me viure, per deixar-me ser, per haver-me fet conscient, per comptar amb mi, per donar-me la possibilitat de no estar d'acord amb allò que no està bé quan et trobo a faltar en qualsevol conflicte, gràcies per la vida...

No sé si t'ho havia dit. És el mínim que puc fer de moment: agrair-t'ho.