Amor i felicitat

Els mots "amor" i "felicitat" són els que comprèn menys l'humà sapiens quant al seu significat.

.

.

.

.

Tornar a néixer.

Unsplash

Tornar a néixer quan el cos s'espatlla i la ment es desperta.

Dominar la por quan sembla l'única resposta i ataca de manera fluctuant.

Confiar en la vida quan la perceps enfadada i comprens que té raó.

Mirar endavant, perquè no tens res més i creus en l'esperança.

Caminar quan plou i venteja. Cantar quan el cor et plora. Estimar quan reps indiferència. Confiar quan saps que no has merescut que confiïn en tu. Esperar ni que sembli impossible esperar.

La dignitat de no ser instruments

Potser l’educació consisteix a aprendre a fer les coses no pas per la seva utilitat, sinó pel seu valor; pel valor de les mateixes coses. El valor de cada cosa, s’amaga dins l’instant; i l’instant val per ell mateix, pel que en ell hi ha; no pas com a mitjà per anar vers un altre instant.

Ens ensenyen des de petits a buscar la utilitat i a treballar el camí; a ser per a un altre instant, o a no ser del tot per a poder ser en un altre instant. Quasi mai no ens ensenyen a descobrir tots els instants com instants d’arribada, finalitats en sí mateixos; tots són punts d’arribada que ja trepitgem i que ens han acostumat a no veure, a considerar invisibles o buits.

On és la vida si sempre la perseguim? On és el nostre temps, si convertim sempre el temps que vivim en graó per arribar al que creiem que serà un dia el nostre temps?

Ens han convençut per convertir-ho tot en mitjà, en provisional... fins al nostre propi ésser l’instrumentalitzen, l’instrumentalitzem, considerant-lo un factor de producció, un vot, un client, terra de conquesta, cap de bestiar, mitjà d’enriquiment. indicador de poder, del poder d’un altre.

Les persones, cada persona, som l’única riquesa, l’únic que té valor; el temps que habita és sempre el seu temps, que val per si mateix. L’espai on és, és el seu, el que ha d’emplenar de flors i de cançons perquè és el que té ara, i el que ha de viure ara; ja hi haurà prou temps per estar mort quan sigui l’hora; el temps de viure és finit i cal actuar amb agraïment i dignitat; la dignitat de no ser instruments.

El bé inalterable.

Els grans gests, els grans èxits, la feina oculta i feta amb convicció i goig, no te l'agrairà gaire gent, perquè la majoria només veuen la superfície, i perquè l'autoritat només observa allò que li afecta; però en realitat, l'agraïment no cal, i ni tan sols l'atac i el menyspreu que ens pugui sobrevenir no fan inadequada la realització del bé.

Fes el bé només a causa del bé, i espera sols el teu íntim i propi reconeixement; no busquis ni et deixis influir per altres factors, perquè tal influència portaria a una decisió perjudicial.

Si t'arriba un reconeixement aliè, i t'hi sents lligat o agraït, es convertirà en una cadena. El més habitual és que el bé que realitzes, sense cap més objectiu que el bé mateix, produeixi indiferència, invisibilitat, desagraïment, menyspreu, injustícia... però això no el fa menys valuós, perquè el bé l'has fet i el continuaràs fent a causa de tu mateixi del mateix bé en si. Res et desdirà de continuar-lo fent, perquè la raó que et movia a fer-lo és l'única que existeix i no passa mai.