Uns dies als llacs de la Maragda (XXI)

 

Bo i aquests deu minuts que em sobraven, vaig arribar tard, perquè em vaig asseure a les escales d’entrada de la casa, tancant els ulls per assaborir els rajos de sol que il·luminaven la façana. Tot això fins que vaig sentir un “nena!” embogit, que em cridava, i vaig fer un bot.

-Tres minuts! -va exclamar l’Elisenda quan vaig arribar corrents a la cuina -. Tres minuts d’endarreriment que t’apunto per a l’hora de la revisió! -va repetir, i vaig veure com ho escrivia en una llibreta amb tapes folrades de cuir.

Després em va ensenyar amb molta paciència a fer un conill amb samfaina, i em penso que en vaig aprendre. De fet, m’agradava de cuinar, i hi tenia traça.
El dia va passar estrany, el ritme de viure sota un horari era una experiència nova per a mi, i vaig tenir uns quants endarreriments més, que van fer arrufar el nas a l’Elisenda. Hi havia tasques que no les podia fer tan de pressa si les volia fer bé, i jo no hi tenia pràctica.
I em preocupava molt la nit. Aquell horari em forçava a dormir només unes sis hores i mitja, i jo, de normal, necessitava més descans; si alguna vegada a la meva vida no havia descansat prou, l’endemà no m’havia trobat bé.
A les cinc de la tarda, tal com marcava el meu pla de vida, em van fer estar a la porta de la casa, i hi vaig arribar tard perquè de tants nervis tenia malament la panxa i vaig estar més estona del compte asseguda a la tassa del vàter. L’Elisenda va apuntar sis minuts més d’endarreriment a la llibreta de tapes de cuir, i, com sempre, em va dedicar una mirada d’ira profunda.
Vam pujar al cotxe del Santi, que era molt antic; un Seat 1500, amb els seients de cuir i una olor estranya de plàstic i pell.
No sabia on aniríem, però em sentia tan insegura que no m’atrevia a preguntar-ho. L’Elisenda tampoc no m’ho va explicar. Vam sortir de la finca, travessant la reixa de l’entrada, i iniciant el camí de terra que duia fins a la carretera asfaltada. Des d’allà, el cotxe va anar fent el seu curs, serpentejant per la carretera i entrant en pobles. L’Elisenda i el Santi s’estaven en silenci, i, òbviament, jo també.
Em semblava que feia molt de temps que havia arribat a aquella casa, i en realitat, només havien passat dos dies; suposo que aquesta sensació venia del fet d’haver viscut moltes experiències diferents i intenses. Tots aquests pensaments em van acompanyar fins que el cotxe es va aturar davant d’una església de pedra esgrogueïda. Un immens niu de cigonya reposava a la seva teulada. Al davant, s’hi estenia una plaça de poble tranquil·la, amb uns nens jugant a pilota.

-Ara coneixeràs Don Benito -va dir l’Elisenda -. És una gran persona; sigues educada i escolta bé tot el que et dirà.
-És una eminència! -va afegir el Santi -. Creu-me que t’agradarà molt, ja ho veuràs! -. I em va picar l’ullet.

Vam entrar a l’església, i vam avançar fins al fons. Al costat de l’altar, una porta conduïa a la sagristia. Més enllà d’uns passadissos amb les parets molt blanques, vam arribar a un despatx a on hi havia un capellà vestit amb una sotana i un alçacoll. Jo no estava gens acostumada a veure capellans, i em va sorprendre molt aquella indumentària. L’home era calb, amb uns quants cabells grisos al voltant de les orelles. Portava unes ulleres amb els vidres molt gruixuts i parlava molt de pressa.

-Molt bé, molt bé, molt bé! A qui em porteu avui? Em voleu presentar una noieta molt eixerida, oi?
-És l’Aurora, Don Benito -va fer l’Elisenda -. La filla d’una cosina meva; i ara serà… és ja de fet… filla nostra. Ja li n’he parlat algun cop.

-Sí, sí, sí… I tant… És la noieta que vols preparar per al noviciat, oi? -va fer ell, i la panxa se’m va regirar.
-Exacte. Tot i que a ella encara no l’hi he dit.
-Doncs quin millor moment que aquest per explicar-ho, oi? -va fer l’home mentre m’allargava la mà. Jo, molt sorpresa pel que acabava d’escoltar, no sabia ben bé que havia de fer amb la seva mà, i li vaig allargar la meva, agafant la seva. El Santi es va posar a riure mentre l’Elisenda feia cara de pomes agres.
-L’anell! -va exclamar ella -. Li has de fer un petó a l’anell! No li has de donar la mà! No és el teu amic!

Jo em vaig enrojolar, i agafant-li de nou la mà, vaig fer un petó a l’anell d’or que el capellà tenia al dit del cor.

-No passa res! -va fer ell, amb un somriure estrany -. Ja n’anirà aprenent. Asseieu-vos, per favor!

Ens vam asseure en unes cadires de fusta molt baixes. El sacerdot, davant de la seva taula de despatx, quedava molt més alçat que nosaltres.

-I doncs què? -va fer ell -. Com veus això d’entrar d’aquí a un temps al noviciat?
-És que… No sé ben bé què és el noviciat. -vaig respondre, i el cor se m’accelerava.
-No saps què és el noviciat? -va demanar amb èmfasi l’Elisenda.
-Elisenda, per favor, deixa’m a mi -va fer ell -. Doncs… és un temps de discerniment, que passaràs dins d’un convent, amb una comunitat de monges, per valorar un possible futur ingrés a la comunitat.
-Per a ser monja? -li vaig demanar mentre notava un foc que em pujava a les galtes i m’aguantava les ganes de plorar.
-És clar… Sembla que Déu t’estima d’una manera especial…
-Però jo no vull… Vull dir que… No sé si és el meu camí.
-Oh! Per això hi aniràs! Per esbrinar-ho! Ja ho sabràs! -va fer ell amb un somriure glaçat a la boca.
-És que… Em sembla que no és el que sento que vull fer.
-Ai, noieta! L’esperit propi és molt mal conseller!
-Com?
-Tu segur que dubtaràs, no ho voldràs, et faràs enrere, t’hi negaràs… Les persones som miserables! Si ens deixessin escollir, sempre diríem que no!
-Però… No puc escollir?
-A veure! Ets aquí, ara, oi? En aquesta església, una tarda de juny. I estem parlant de la teva vocació, que és una cosa molt gran! Això és un senyal! Moltes altres noietes, ara mateix, estaran a la platja, o a l’escola, o ves a saber a on! Però tu ets aquí! I això és un senyal. T’has de deixar guiar! Has de ser obedient!
-Ja…
-És clar! Mira, jo aquesta mateixa nit, trucaré al convent de les Germanes de l’Apocalipsi, que són la branca religiosa femenina de l’ordre al qual serveixo des de fa dècades, i els explicaré que aviat tindran una nova vocació. No cal que sigui demà, ni el mes que ve, ni tan sols d’aquí a sis mesos, fixa’t què et dic! Tu ho has d’anar meditant, ho has de portar a l’oració... I a l’últim… serà! Perquè tu ets una noia generosa! Oi que ets generosa?
-Doncs… No ho sé.
-Però vols ser generosa, oi?
-Sí...
-Doncs porta-ho a l’oració i sortirà. Va! No en parlem més! -i es va tombar cap al Santi i l’Elisenda -. I vosaltres què m’expliqueu, parella?

I van posar-se a xerrar tots tres de la casa on vivien, de les caves de vi que volen instal·lar a les antigues masmorres, i d’algunes qüestions més que no vaig poder seguir de tan confosa com em trobava en aquell moment amb tot allò que m’havia dit Don Benito. Semblava com si l’Elisenda i el Santi ho sabessin i no me n’haguessin dit res; em costava de comprendre el que estava succeint.
Després d’uns deu minuts, van tornar a parlar de mi.

L’Elisenda li va ensenyar el meu horari a Don Benito, i aquest el va anar repassant molt seriós.

-Això està molt bé! Sí senyora, molt bé! Dues hores d’esbarjo? Potser massa!
-Massa?
-Sí. Massa temps sola! Massa temps sense una activitat que la faci créixer! Amb una hora ja faria. I ha de dormir més. Aquesta noieta dorm poc. Una horeta més de son li aniria perfecte.
-Ah, molt bé, Don Benito -va acceptar l’Elisenda -. Doncs li traurem una hora a l’esbarjo, avançarem tot l’horari, i així podrà anar a dormir una hora abans.
-Si ho fas així, tindrem una novícia formidable! Molt bé, doncs! Ah! I una altra cosa!
-Digui’m -va fer l’Elisenda amb els ulls clavats en el sacerdot.
-Té molt contacte, l’Aurora, amb nens o amb nois, habitualment?
-Doncs… No. És sempre a casa, amb nosaltres.
-Molt bé! Així ha de ser! -va exclamar, ell -. No és que passi res, però cal evitar-li qualsevol contacte amb nens, noiets, homes… Prohibit! D’acord? Evitar-los. Si pel carrer apareix un noiet, doncs que no el miri i que canviï de vorera. Si en una botiga entreu a comprar i hi ha un nen, doncs que el Santi s’esperi amb ella a fora. En fi… Suposo que m’entens, oi? Cal vigilar el cor, que no som de pedra! I si es donés el cas que es topa amb un nen i no es pot evitar, doncs que no el miri als ulls, que no hi parli. En fi… Sentit comú!

-Sentit comú, Don Benito! Sentit comú! -va repetir l’Elisenda.

I així va acabar la conversa.
Vam sortir de la sagristia i ens vam quedar a la missa de les sis que oficiava Don Benito. A l’església no hi havia gaire gent; quinze persones a tot estirar, i força grans.
A dos quarts i cinc de set, vam pujar al cotxe i vam tornar cap a la casa.
Vaig fer tot el camí plorant, en silenci.
A les set, ja érem a la cuina, començant a fer el sopar. Avui encara seguiríem l’horari vell. Demà l’Elisenda em passaria el nou, amb una hora menys d’esbarjo i una hora més de son.