El Déu de debò i el déu inventat

 

Gairebé sempre, a totes les cultures, s'ha descrit Déu segons criteris subjectius. Déu ha estat la idea que ha aplacat les pors humanes; qualsevol fenomen natural no comprès s'ha identificat amb una divinitat responsable de determinada qüestió relacionada amb les nostres pors. Les nostres pors i limitacions han estat el motlle que ha donat forma a la descripció universal de Déu, que bo i tenir petites variacions d'una cultura a una altra, és explicat si fa no fa d'una manera semblant.

Tradicionalment, i fora de poques excepcions, se l'ha fet enemic de tot el que proporciona plaer; sobretot el déu que brolla de les religions del "llibre". El gaudi, el plaer, la festa, la disbauxa, s'ha viscut amb culpa, i aquesta culpa s'ha concretat en una o altra prohibició no sempre justificada fora de la suposada ofensa a la divinitat. Un extrem d'aquesta tendència han estat els sacrificis humans oferts a Déu o als Déus, com si el sofriment aportés alguna satisfacció a Déu.

Sovint el creient es fa culpable del que imagina, tot i tenir clar que allò que imagina no vol que vagi més enllà del gaudi o de l'exercici interior, especialment en temes relacionats amb els esdeveniments més misteriosos de l'existència: la mort, la reproducció, el sexe, la naixença... La repressió de la imaginació no és beneficiosa per la ment humana, i ser capaç de diferenciar la gravetat d'uns fets respecte la llibertat d'una creació literària o d'una construcció mental és important.

Al món occidental, es dona una identificació gairebé absoluta entre la idea de Déu i el personatge mitificat de Jesús de Nazareth. Ni tan sols les persones no religioses, o agnòstiques, s'arriben a plantejar que el déu de debò, aquell que no hem vist mai i que al qual no coneix directament ningú, podria ser força diferent a la imatge que tenim configurada a la ment, i que s'ha alimentat de tota una vida de coneixements transversals nascuts de la literatura, l'educació, el llenguatge, l'art... A un occidental li és molt difícil plantejar-se un déu diferent de com la persona de Jesús suggereix; però el fet és que el déu de debò podria ser molt diferent; a parer meu, força millor que el déu descrit, el qual s'assembla massa als humans en tot el que és bo i en tot el que és dolent; en tot el que és dolent, fins i tot supera els humans. Relacionem Déu amb la foscor d'una església, amb l'olor d'encens, amb cerimònies ritualitzades; la religiositat humana ens filtra la idea de Déu de manera que no ens podem apropar a ell d'una manera neutra o objectiva, en tenim sempre una preconcepció molt difícil d'apartar-nos de la ment.

Donem per fet que Déu controla a voluntat tots els successos, però l'evidència ens mostra que no és així. L'atzar decideix la mort o la vida; els esdeveniments vitals no fan justícia, no premien els bons, no castiguen els dolents, el mite del karma no existeix. Existeixen injustícies indiscutibles davant les quals un déu de debò no podria restar indiferent ni les podria voler o tolerar si realment les pogués controlar. L'evidència mostra que no les controla, perquè molt del que succeeix és inacceptable.  

De manera irreflexiva, assumim que Déu, si existeix, considera pecat tot allò que les diferents tradicions consideren que és pecat; i ho fem, de vegades, sense un fonament lògic. Molta gent no creu en Déu, i se sent legitimada per no fer-ho en percebre una doctrina que moltes vegades condemna realitats no condemnables en nom d'un suposat Déu, que en realitat recull sovint les fòbies i les ràbies del prejudici humà; és antropomòrfic no només en la forma física sinó en l'encarcarament doctrinal i mental. Aquesta actitud és un obstacle per a l'acceptació del Déu de debò, que és aquell del qual no podem dir res sense caure en la visió distorsionada de tots els filtres humans.

No hem explorat el sentit de l'humor del Déu de debò. Si el sentit de l'humor és bo, i déu existeix; l'humor i ell no poden anar per separat.

Ens creiem algoritmes aparentment lògics sense revisar-los, i això fa que acceptem falsedats en matèria de creences o de moral.

No ens atrevim a protestar per actituds que el déu fabricat per les civilitzacions suposadament exerceix i que trobem equivocades; preferim la hipocresia de reprimir la idea de la protesta i, o bé deixar de creure en l'existència de Déu, o posar-nos-hi en contra. La resposta, probablement, és que vivim en un món que no controla Déu.

No reflexionem sobre el fet que el caràcter finit de tot fa que res sigui definitiu i absolut.

No se’ns ha acudit llegir l’únic llibre que sabem segur que ha escrit Déu, si és que existeix, i que és la natura.