Quan el món de l'infant s'esvaeix.

El plor silenciós de qui és infant i està sol en un món desconegut per ell, i potser esquerp, és un crit de la divinitat conscient vers l'amor. Tots necessitem amor. Amor en el sentit real del mot, i no un succedani que fa servir la mateixa etiqueta lingüística, però que en realitat és un fenomen d'una altra natura; no dic pas que dolenta, dic tan sols d'una altra natura.
El plor silenciós de qui ho descobreix tot estranger, tot llunyà, tot fred...
El plor silenciós de qui percep que el seu món de sempre s'ha esvaït i que cal caminar per passadissos gèlids, i cercar mans i mirades noves per a sentir-se de nou a casa, si és que per a ell arriba a ser possible, algun dia, sentir-se de nou a casa. A la foscor més freda, a cops, s'hi amaga la llum més brillant.

.

.

Contra els nervis. L'actitud més encertada quan arriba l'excés de feina.

.

La meva religió em prohibeix posar-me nerviós.
La meva religió em prohibeix enfadar-me.
Tot allò que no es pugui resoldre sense enfadar-se, no es pot resoldre.

Tot allò que s'ha resolt gràcies a l'enuig... o bé no s'ha resolt o bé ha creat un problema o necessitat similar o pitjor a la qüestió solucionada.
Tot el que es pot resoldre, es pot resoldre sense enfadar-se.
El meu metge em prohibeix posar-me nerviós.
Va molt bé fer-se una llista de tasques, i saber prioritzar-les. De mica en mica, es va acomplint amb totes les tasques, i es van tatxant; n'apareixen de noves, i la feina va endavant.
Les tasques de la llista que no es puguin arribar a fer, no es podran arribar a fer tampoc estressant-nos o posant-nos nerviosos.
Si caic en la procastinació (el vici de no fer res i perdre el temps de tan atabalat com s'està per l'abundància de tasques), estaré prement la molla de la tensió i de l'estrès; per contra, si caic en l'error contrari, si em rendeixo als exèrcits de la velocitat i la impulsivitat de fer-ho tot de pressa i corrents, treballaré malament i augmentaré el meu estrès. El camí correcte és la tranquil·litat de la feina metòdica i pausada que no es deixa influir per les febleses alienes. Sense pressa, però sense pausa. En tot cas, amb tota la pressa possible que no arribi a malmetre ni a qui obra ni a l'obra que fa.
La majoria de vegades en què hom pensa malament dels altres, s'equivoca. Acostumem a veure els altres com som nosaltres; i els altres són com són ells.
L'opinió aliena sobre l'efectivitat de la nostra feina ha de ser ignorada si hom vol que la pròpia feina tingui qualitat, que sigui efectiva, i que no perjudiqui la pròpia salut. ¿Què ens ha d'importar el que pensi de nosaltres qui gairebé mai no pensa en nosaltres?
Hem de saber trobar els nostres “Shangrilàs” particulars, i anar-hi sovint a agafar energia positiva, llum, força, bellesa i felicitat; que són els beuratges més eficaços per aconseguir les fites professionals, conservant, alhora, la salut i els més preuats tresors de la infantesa i de la humanitat. En aquests Shangrilàs, hom ha de saltar dins de l'instant present; defugir el passat immediat i el futur immediat, i concentrar-se en la llum, en els sons i en la nuesa, que ens converteix en un element més del paisatge al qual pertanyem; ja no som visitants, som un element més de l'entorn natural, i la Terra ens retorna l'energia que la foscor dels nervis ens manlleva poc o molt (per bona que sigui la nostra actitud) al llarg de la quotidianitat.
Viure sense nervis contribuirà a convertir, molt a poc a poc, aquesta pobre societat malalta en un lloc més natural, més en harmonia amb l'existència. I si al capdavall no podem canviar el món, haurem aconseguit, almenys, que el món no ens canviï a nosaltres.
De moment continuo fidel al meu metge i a la meva religió.

.

.

Gust de vida i traç d'autenticitat

.

Entra el mar, com un torb, com una mare. Bateja el tros de riba lluminosa. S'eleva i alça l'argentat mocador d'escuma. Sota la superfície, una vida immensa borbolleja maldant per viure.
Entra el mar, bo i l'estupidesa de tants que tenen l'empatia adormida, d'alguns que només la senten quan algú des de sota els fa sentir necessaris i importants. Hi ha qui sols sent empatia vers aquells que se'ls sotmeten, que se'ls reconeixen inferiors i dependents. Hi ha qui té una malaltia terrible, que mai no es diagnostica com a malaltia, que és la de ser incapaços d'estimar res dels altres que no els afecti poc o molt a ells. Tot allò dels altres que no els elevi a ells en el pla del domini o de la importància, els resulta invisible. Terrible disfunció psicològica dels qui no poden o no saben enamorar-se de les realitats alienes que no els afecten; enamorar-se amb tot el sentit d'aquesta paraula.
Si no ens enamorem de les vides alienes que ni ens van ni ens vénen... o no estimarem, o el nostre amor serà un pur exercici de militància altruista, feixuc, costós i exòtic. Des del silenci i la discreció, podem deixar-nos seduir per les persones i les seves vides; encara que aquestes persones mai no arribin a conèixer la nostra vida interior; i tot això, malgrat els nostres defectes i misèries.
Us imagineu un vi sense força? Una amanida sense vinagre? ¿Es pot deixar d'estimar un fill si aquest fill és defectuós, miserable o feble? ¿Hem d'esperar a trobar algú perfecte per a començar a estimar-lo? ¿Haig d'admirar menys Hemingway perquè fos caçador, perquè se suïcidés, o perquè participés de la sagnia de les curses de braus? ¿Haig de renunciar a l'art d'Elvis Presley per culpa de les seves addiccions o del seus excessos amb les dones? ¿Necessito que Truman Capote sigui honest, sant, virtuós... per a gaudir amb la seva obra, o per a estimar-lo com a persona? ¿Necessito que determinada persona tingui importància a la societat, sigui famosa, o em pugui aportar algun benefici per a interessar-me per ella?

Preguntes retòriques que per a mi tenen una resposta clara. Necessito persones reals, de carn, de sang, de nervis, d'ossos, d'amígdales, amb neurones, amb pulsions i amb somriures. Necessito éssers contradictoris, confusos, errants... que tinguin gust de vida i deixin un traç d'autenticitat.
.

Entra el mar, i demà tornarà a marxar, deixant al seu darrere un paisatge net i nou, una nova riba, un nou guspireig del Sol i de la vida.

..

El dolor del món.

.

Quan em sento estressat intento pensar que sóc un privilegiat, perquè puc treballar amb dignitat, perquè els meus drets estan reconeguts, i perquè tinc una situació (dins del que és l'existència) segura.
I penso també que moltes de les persones que m'envolten no viuen com jo.
I em sap molt greu.
Ho haig de tenir en compte quan tracti amb aquestes persones i sobretot quan senti dins meu la temptació de queixar-me.
Em saben greu les qui deixen els nens sols, de vegades molt petits, a les set del matí per anar a treballar a les maquiles, i els retroben al vespre en arribar a casa o a la barraca, sabent que han passat el dia sense cap adult a prop.
I els qui tenen una feina insegura, amb contractes insegurs, amb condicions insegures, amb sous escadussers, amb caps de producció sovint injustos, amb companys competitius, i amb una família que depèn d'ells, i potser amb una hipoteca.
I els qui veuen créixer dia sí, i dia també, els seus deutes, i no saben com tapar forats, i tenen criatures, i treballen moltes hores, o no treballen.
I els qui han de lluitar amb la mala cara dels seus caps quan els demanen un permís per anar a parlar amb el tutor o la tutora del seu fill, o per anar a una reunió de l'escola, o per anar al metge.
I les qui volen tenir un fill i saben que si el tenen perdran la feina (bo i totes les lleis que malden per impedir-ho).
I em deixo tantes situacions!

Enmig d'aquesta existència estranya que ens ha tocat hi ha molt de dolor; i comprendre aquest dolor és el primer pas per a combatre'l. Comprendre aquest dolor ens ajudarà a despertar la nostra empatia que de vegades dorm profundament.

.

.

.

.

Vida intel·ligent no humana a la Terra.

Qui, mirant aquests ulls, no veu una persona?

Expressivitat. Tendresa. Afecte. Saviesa ancestral. Serenor.

No entenem el codi dels sons que emeten i per això estem convençuts que no són altra cosa que sorolls instintius sense significació. Fem servir una vegada i una altra la paraula "instints" per a allunyar-nos mentalment dels altres animals; sense adonar-nos que som, igual com ells, titelles dels instints, i que el nostre pensament està (en un percentatge força considerable) provocat per l'acció dels instints al cervell.

Busquem amb ésperança vida intel·ligent enllà de les estrelles, i no ens adonem que la vida intel·ligent no humana existeix ben a prop nostre, i que l'estem extingint.

.

.

Ningú destruirà mai la bellesa.

.

Cau la pluja sobre un món que malda per recuperar la normalitat, la pressa habitual, la competició habitual, les màscares habituals, la por habitual, les fugides habituals, els auto-enganys habituals. Plou després d'una tarda xafogosa en què l'estiu respirava angoixat, resistint-se a morir. Tot mor. Tot s'acaba. Tot recomença. L'estiu encara respira, però més a poc a poc.
Cau la pluja damunt l'esperança de sempre, que ni cap auto-engany, ni cap fugida, ni cap por, ni cap màscara, ni cap competició, ni cap pressa, ni cap normalitat no podran destruir.
A poc a poc s'estén la força que perdura, la ment que copsa la resposta precisa a la pregunta adient. La lentitud avança més de pressa que la pressa; si no s'atura i vol avançar, i si ho fa sense por.
El Sol guspira, tant si el dia plora com si tot és plàcid i angoixant alhora com una tarda de diumenge, com si el dia és ric en flaires de carrers molls i vent de bosc.
Caminem vers la tardor bella, i més enllà l'hivern i la neu; cal que arribi la foscor perquè la llum pugui tornar a néixer.

Ningú destruirà mai la bellesa.

.

.

Vora el riu. (A Saint Jean Pied de Port)

.

S'ho endú tot;
deixa el tast
de la llum i la frescor,
el tremor únic dels caps dels arbres molls, i la cançó
silenciosa i absoluta del corrent que lliura el Sol.
S'ho endú tot;
posa el punt
a l'absurda feredat.
Punt i a part.

S'ho endú tot
riu enllà;
la lluor de l'aigua balla vora el verd de la veritat.
Rere el vidre de la vida neda amunt la llibertat.
Ni la boira negra triomfa,
ni la mort, ni l'estendard
del poder auri dels àngels foscos de la vanitat.
L'aigua fon la malaptesa de la glòria i de la por.
Brum el vent,
silenciós;
riu avall,
s'ho endú tot.

Mira el riu,
llença-ho tot;
submergeix-te nu d'històries;
de la teva, sobretot.
Surt del riu i escolta el cant del nou nadó;
neix de nou.

.

La mort de Raimon Pannikar. Crònica de l'Anekantavada o del teorema d'incomplitud de Gödel. Records d'una nit al World Trade Center.

.

Tinc el record d'una conferència entranyable al World Trade Center de Barcelona, a l'any 1999 o 2000, no ho recordo, atapeïda de persones de diferents cultures i religions, algunes guarnides amb indumentàries bigarrades. La sala respirava un ambient estrany i etern, de felicitat continguda. En Panniker no arribava. A l'últim va aparèixer, amb una expressió estranya al rostre. Va asseure's al lloc adreçat al conferenciant i feia una gest com de dolor intens. Va començar la seva intervenció parlant d'allò que jo sentia tan meu; ell ho expressava amb els mots encertats de la filosofia, l'Anekantavada; jo, en aquella època, començava a creure en un déu que estava per damunt de totes les religions i que no podia ser atrapat per cap definició humana. Haig de confessar que portava un plec d'escrits que secretament pretenia donar-li; a l'últim em vaig frenar, no sé per què.

Dies després, un amic d'ell, que també era amic meu, em va dir que aquella nit en Pannikar havia arribat tard perquè havia tingut un accident i s'havia trencat el braç, i que va fer tota la conferència amb el braç trencat.

No diré "descansi en pau"; diré "feinegi en pau"; perquè no deixarà de feinejar en un lloc molt semblant a Tavertet.

http://www.raimonpanikkar.org/

.

Màrius Torres fa cent anys.

.

Transcric un dels seus poemes, el preferit de Montserrat Roig.

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns:-la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres, 5 de març de 1939.

.

No fa gaire vaig escriure un relat que té molt a veure amb ell:

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2010/05/la-noia-de-la-residencia-de-les.html

..

Avui faig 42 anys.

.

He passat molts anys pensant que algun dia arribaria a tenir l'edat en què ell va morir. Al principi, em semblava que va morir molt gran; avui, que he fet 42 anys, m'adono que va morir encara sent un nen; i em sap greu.
I precisament perquè és el meu 42è aniversari em permeto aquest post homenatge a algú que no va passar dels 42; si més no, entre els mortals. Algú tan imperfecte com jo mateix, però no per això menys digne. A algú que em va pintar de sons les primeres imatges de la meva vida.

.

Saint Jean Pied de Port.

.

A l'any 1988, Saint Jean Pied de Port, fou per a mi un camí transversal que m'aparta de la via veloç que em conduïa a l'autopista de l'ambició i del poder. Hi ha pobles que, com les persones, en algun moment de la nostra existència esdevenen mestres; i ens suggereixen vies lluminoses de discreció i de senzillesa que, sense estridència, caminen molt per damunt dels guspireigs que en aquest món estrany són valorats amb una xifra, de vegades molt elevada. Una setmana ennuvolada d'agost en un càmping municipal vora un riu petitó i diàfan, amb un pont romà oblidat de tothom; el silenci abillat del picarol de l'aigua; la pressa desterrada. La visió objectiva de tot, amb el que importa de debò davant dels ulls, la bellesa d'una existència asserenada i simple, per carrers empedrats, boscos d'un verd gemat, i la dolça sensació que el telèfon no sonarà, que ningú no sap a on sóc, i que la meva vida és a les meves mans pel que jo decideixi, al marge de la seducció dels diners, el poder, el prestigi o el futur gloriós d'un líder.
Al 1988 Saint Jean Pied de Port fou un mestre.
L'altre dia el vam visitar i, si fa no fa, tot continuava al seu lloc; va ser la trobada amb un vell amic, a qui vaig poder presentar la família, amb el goig de saber que fa vint-i-dos anys, no em vaig equivocar ni un pèl.

.

La necessitat d'escriure.

.

Escrivia Reynaldo Arenas damunt del paper higiènic en un penal miserable de Cuba, i plegava el paper per introduir-lo després a l'anus d'un transsexual que el portava fora de la presó perquè algú l'edités a París. Tenia temps i necessitat d'escriure, ni que la seva vida estigués empresonada per la intolerància doctrinària.
I tenia temps i anhel d'escriure Anna Frank a la seva reclusió dins d'un habitatge camuflat a l'Holanda ocupada pel terror nazi.
I escrivia Miguel Hernández a la presó, encadenat a la seva fam i a la seva tristor; i Sant Joan de la Creu a la seva nit fosca; i Mercè Rodoreda quan als dotze anys la seva família es va arruïnar i va haver de deixar l'escola per a posar-se a treballar, i al llarg del seu matrimoni infernal, i al llarg del maleït camí de la guerra, i a la solitud d'una vida plena d'amargor... Escrivia i escrivia, i potser fou el dolor, el gresol de la seva escriptura. El món no podrà mai vèncer un home que és capaç de cantar enmig de la misèria, deia Ernesto Sabato. El nom dels qui han trobat temps per escriure malgrat la gana, la mort, la guerra, la malaltia, l'esgotament, la censura, la persecució, la incomprensió, la por... podria ser infinit.
Perquè no vivim per a sobreviure, sinó que sobrevivim per a “viure”. Per aconseguir el privilegi de “viure” estem disposats a perdre la vida.
Mentre alguns que mengen cada dia es queixen de tenir poc, o de tenir menys del que consideren que haurien de tenir, d'altres, enmig de la seva misèria, necessiten escriure; i roben temps a la son per a escriure, per a crear, per a continuar creient en l'existència.
Sobrevivim per a viure; sobrevivim per a creure en la llum.
Els qui estimen el pensament i la literatura són capaços d'escriure mentre ploren per a continuar fidels a la necessitat de crear.

.

Hendaia: el mar, l'urbanisme, la natura i la història.

Quan passem a França per la frontera d'Hendaia, canviem d'estat, que no de país. El traç de les façanes conserva l'estil basc, si bé l'urbanisme és absolutament diferent: desapareixen els blocs de pisos en forma de nius d'abella, els carrers es fan amples, creixen els jardins, els camins per vianants i bicicletes es dupliquen, reservant-se'n un pels vianants, i un de diferent per les bicicletes. Potser França és, en alguns aspectes, més rígid i més absurd pel que fa a algunes normatives; però en d'altres aspectes és més bell, més dolç i més lliure.
El primer que trobem a Hendaia és un Parc Natural Marítim dins del mateix nucli urbà, ran del braç de mar que el separa d'Hondarribia i que esdevé frontera política; ran del braç de mar que custodia l'Illa dels Faisans, on Ferran VII i Napoleó van decidir el destí d'Espanya; ran del braç de mar on Hitler va mirar Espanya amb la fúria entre les celles, maldant la manera d'ampliar el seu poder pel sud, i organitzant l'entrevista amb Franco, que tindria lloc en aquesta mateixa població; ran del braç de mar on Unamuno vivia exiliat a causa del dictador Primo de Ribera, ullant els contraforts dels Pirineus Bascos que s'endinsen a la mar, i la forma del Fuerte de San Marcos, que s'aixeca ben al costat d'on escric tot això.
La Badia de Txingudi, tal com diu el rètol, pertany a la Reserva de Caça Marítima d'Hendaia, creada per un decret interministerial francès, el 23 d'agost de 1977; condició que prohibeix pertorbar la fauna, caçar-hi, baixar a la platja, practicar-hi windsurf, caminar per les maresmes, deixar-hi baixar els animals domèstics, o nedar. Des del camí per a vianants que transcorre ran de les maresmes, podem observar, amb la marea alta, llenguados, crancs, i d'altres espècies que no identifiquem, amb la qual cosa ens adonem de fins a quin punt la fauna creix quan els humans ens allunyem d'ella.
Al vespre, la badia ens regala la visió del sol morint a l'oest, damunt la població de Hondarribia i les muntanyes de Guipúscoa.

.

De què ens serviria "sobreviure" si no fóssim capaços de "viure"?

.

Fuerte de San Marcos

Algú sap què és?

A escadussers quilòmetres del barri de Beraun d'Errenteria, rere el “Fuerte de San Marcos” (el mateix que Unamuno descrivia des del seu exili d'Hendaia), s'obre un ventalls de boscos i turons tan atapeïts de vegetació que els camins es tanquen i desapareixen fàcilment després d'una tardor, un hivern, una primavera i un estiu de pluges intenses. Aquests paratges estan entre els límits dels termes municipals d'Astigarraga i Errenteria, i és convenient no recorre'ls amb pantalons curts si un vol conservar la pell de les cames en bones condicions; però sigui com sigui aquests boscos amaguen història i històries. Els romans van fer el que van poder; molts asseguren que mai no van conquerir tot el territori. D'altres parlen de les llegendes dels homes peluts, que diuen que van ser expulsats pels bascos quan van arribar per primera vegada a aquestes terres fa desenes de milers d'anys (es referien aquestes llegendes als Neandertal?).
El que hem pogut visitar i tocar, després de buscar-lo amb anhel de tan amagat com estava, és el Monòlit de Txoritokieta, de l'Edat del Ferro, que es feia servir com a monument funerari i d'enterrament després de la incineració del difunt; es calcula que fou aixecat entre el 900 i 300 abans de Crist.
És curiós pensar com des de sempre hi ha hagut persones, i aquestes persones s'han mort, i aquesta mort ha entristit algú; en moltes llengües, des de molts àmbits psicològics, socials, culturals, històrics... Els éssers humans sempre ens hem emocionat, sempre hem lluitat per aconseguir la supervivència, la nostra i la dels qui estimem. Sempre han nascut criatures i sempre han estat belles. I això sempre continua, malgrat que el context canviï. L'essència de la humanitat avança per damunt del banal, per molt que l'entronitzem i el divinitzem. L'essencial és algú que “sent”, algú que estima la vida. I es busca la supervivència no pas per no morir, sinó per “viure”, i viure és sentir i estimar. De què ens serviria sobreviure si no fóssim capaços de “viure”?

.

.