Allò que és gran ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans.

"Sigues lliure i camina cap a l’estel que vulguis guanyar..."

Així comença la cançó que avui penso.

Una cançó senzilla com les més grans.

Aquesta podria ser una norma universal; tot el que és gran és senzill i clar. El que necessita donar massa voltes per a fer-se entendre, el que exigeix massa annexes, es fonamenta probablement en supòsits falsos o artificiosos. La grandesa és transparent i va nua. Allò que de debò importa, l’essencial, és clar i necessita pocs mots, o no pot encabir-se en ells. Allò que és gran ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans.

Allò que és essencial ens fa no tenir por de ser lliures, de dir les coses que pensem si ho fem amb amor, d’opinar amb claredat i amb humilitat, de reivindicar el nostre dret a dir i a fer.

Allò que és essencial ens abraça i fa que no tinguem por de la mort sinó de no viure lliures i esperançats.

Allò que és gran és acollidor i tendre com un nen petit, regala llibertat, no lliga, no culpa, no jutja, il·lumina amb gairebé res més que la claror d’una llar o d’una espelma, emplena d’una felicitat asserenada; es podria anomenar pau, però és més que pau, perquè està ple d’afecte, però d’un afecte que no encadena ni atrapa.

Allò que és essencial probablement ens acull després de la mort, però és tan de debò que només per assaborir-lo un instant a la vida val la pena haver arribat a existir, encara que després de la mort s’acabi, o s'acabés, tot.

Allò que és de debò no mou a estimar a causa que algú hagi fet això o hagi deixat de fer allò, o perquè és simpàtic o perquè és divertit... Allò que és essencial anima a l’amor perquè estimar és tan natural com respirar, i ens permet viure i no morir, tal com respirar ens ho permet.

I aquesta mena d’amor és l’essència, perquè aquest amor no vol dir atrapar, ni posseir, ni comprometre, ni lligar, ni tan sols necessàriament arribar a conviure amb... L’amor neix dins d’una profunda, real i confortant llibertat que no ens resta moviments ni relacions.

"Deixa que la pluja mulli els teus cabells daurats"

Passa-t’ho bé amb les coses naturals, tot el natural és bell, tu ets bell o bella... no tinguis por ni fàstic del fang, de la pluja, de la neu, del vent, de la nuesa... no et faci mandra gaudir de la natura, perquè tu formes part d’ella, d’ella has sorgit; la teva manera de ser, la teva imatge, el color dels teus cabells, daurats amb el sol, tant si és ros, com bru, com castany... Tu no només ets bell o bella; tu ets bellesa encara que no t’ho sembli, perquè has sortit de la natura, que és molt bella. I tu ets una realitat bona, tens la bondat a dins, perquè ets humà o humana, i l’ésser humà té empatia, que és la llavor de la bondat. I els que diuen que la bondat és feblesa o hipocresia són uns pobres ignorants que no saben que ho són.

"Petites gotes fredes tremolant"

Descobreix la bellesa d’una gota d’aigua, que gairebé ningú no s’atura a mirar. Les coses petites poden ser les més grans. Hi ha coses que semblen grans i que en realitat no ho són. El que és gran de debò és senzill i clar, i sovint sembla petit. I allò que és gran de debò ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans. (Sí, ja sé que això ja ho havia escrit.)

"Fes de casa teva tots els llargs camins del món"

No sabem a on la vida ens durà, però nosaltres podem decidir el camí... i allà a on anem a parar, hi farem la nostra llar.

La nostra llar, la nostra pàtria, no és un lloc concret, sinó allà a on hi posem el cor, allà a on hi tenim les persones que estimem.

Un 10% d'individus sense capacitat de comprendre, valorar, i sentir com a propis, els sentiments aliens.

Image of ROTFLOLEB in wikipedia. CC- BY-SA-3.0.

Defuges el sentiment, el consideres el refugi dels hipòcrites; però saps? el sentiment humà ens fa humans. És clar que un percentatge prou considerable dels sapiens no l'entenen directament. Saben de la seva existència perquè observen els individus humans que els envolten i dedueixen de les seves reaccions allò que el món anomena sentiments, però un petit percentatge de sapiens, no en tenen experiència, si no és en allò que afecta el seu jo. Ara en diuen psicopatologia social, i no es posen d'acord a l'hora de decidir si és una malaltia o una manera de ser. Però és sens dubte una disminució. 

He conegut persones amb aquesta disminució que anhelen tenir sentiments; són bones persones, perquè racionalment, d'una manera eixuta, sense premi, volen el bé de les persones; podríem dir inclús que estimen amb més puresa perquè no busquen el consol del sentiment; però n'hi ha pocs d'aquests. La majoria de persones que no experimenten sentiments, emocions, tendresa... no ho accepten com una disminució, sinó com un avantatge racional damunt dels altres éssers humans als quals veuen gairebé sempre com a competidors, com a graons, com a instruments, com a mitjans o com a molèsties. 

Els psicòpates socials no són assassins com els pinten a les pel·lícules; són persones perfectament integrades a la societat, que pateixen sense acceptar-ho una profunda disminució de la intel·ligència emocional; acostumen a ser tòxiques, a paral·litzar iniciatives que ells consideren, conscientment o inconscient, amenaçadores pel seu ego; no contemplen els sentiments aliens com un problema, perquè defugen qualsevol problema que no sigui propi; i allò que sent algú del seu voltant, especialment un igual, és tan important com el dolor d'una llagosta bullida viva en un restaurant de luxe, quan han de preparar el plat d'un humà sense amor pels animals.

Davant d'un psicopata social no funciona el diàleg, si no és que el dirigeixes a un interès seu; i quan ho facis hauràs de jugar a escacs, perquè no entén allò que no sent, i no sent perquè no pot. 

La millor estratègia davant d'una persona així (diuen que un 10% de la població ho és com a mínim en petit grau) és defugir-la. Només els que reconeixen el problema es poden integrar a la societat humana, amb humilitat i bona voluntat, però és tan difícil per a ells, que intentar-ho té realment un mèrit immens.

.

.

.

Territorialisme

Elefants marins lluitant pel territori. Image from wikipedia of Michael L. Baird. CC-BY-2.0

.

.

.

Això és meu, allò és teu. 

Això ja ho ensenyo jo, 

i allò ja ho ensenyes tu. 

I et pixes com els gossets 

als límits dels teus terrenys. 

Funcionariot! Funcionariot! 

Amb cara d'estaquirot! 

Les normes tot ho dissenyen, 

perfecte quadre d'honors! 

Aquí comença el teu regne, 

amb l'ego tot banyat d'or; 

i si és llautó se li assembla, 

la llei ho permet i tot! 

Funcionariot! Funcionariot! 

Fins et poses de puntetes 

per semblar més alt que jo. 

Se't menja l'enveja i omple 

el teu cap d'un núvol fosc. 

Arreu veus competidors 

que volen robar-te el lloc.

I així va passant la vida 

tu sempre cabrejadot!

Valorant fins a quin punt

el teu jo s'estén pertot.

Vols dir que no somriuries

si no visquessis amb por?

Que no hi ha línies vermelles

hi ha portes, braços i ponts

i la saviesa que és una

si la mires amb amor.

Res no és teu i si t'hi arrapes

se t'escaparà del tot.

Funcionariot! Funcionariot!

no posis portes al bosc!

  

No tinguis por i avança, que el Sol fondra aquest gel que s'arrapa a les cases i esquerda les parets...

No tinguis por i avança, que el Sol fondra aquest gel que s'arrapa a les cases i esquerda les parets; el gel dels cors dels lletrats i els homes de fortuna, que compra tots els paisatges, ven pàtries, serveis, i que especula amb la vida de la gent. Ben aviat, no trigarà, a arribar aquell bon temps, que porta la primavera, i amb ella les tardes lluminoses de l'estiu alegre i viu. I les cales que ara no explico, perquè continuïn lliures de les urpes dels diners. 

No tinguis por i avança, que els tirans es moriran, però abans, quan mirin enrere, la vida que hauran portat, tremolaran de vergonya, i ja no podran presumir. Quedaran vells i casposos, avergonyits pels carrers, s'amagaran als castells i als palaus a on van crear la falsa realitat de la negror del poder. Seran vius, però hauran mort de pena i remordiment. 

Tants tirans com es vesteixen amb corbates sota els terns, grisos, foscos, pelleringues disfressats de noblesa; l'uniforme dels corruptes i els banquers, dels ministres poderosos que desfiguren la llibertat per a convertir la vida en la presó que han dissenyat, en el mas que han establert pels senyors de les empreses que controlen els diners.

No tinguis por i avança, seràs ric si no ets com ells; et moriràs amb la panxa relaxada de tan riure, de tant embrutar-te al fang dels camins, a la sorra dels racons oblidats pels mercaders; et moriras agafant la mà de qualssevol persona que t'estimarà fins al més profund del cor, pobre, lliure, content, satisfet.

No tinguis por i avança, clavant fort les arrels a la terra i al paisatge que tant estimes; a prop dels carrers del poble, amb la flaire de la llar de foc, les rialles dels infants, i la remor del vent als turons coberts de pins. Ningú no destruirà tot allò que és etern. 

La vida és un ukelele

Que no tenim prou temps per a perdre el temps pensant en guanyar diners! 

Tan curta i tan llarga com és la vida! 

No tindràs prou temps (senyor imputat per corrupció o encara no imputat) per a gastar-te tots els diners que d'alguna manerta has adquirit. No tindràs temps de prendre el Sol en una platja lliure de l'angoixa de tenir tant. Podràs, potser prendre el Sol en una platja, però el que tens, i el lloc que ocupes, ocultarà el teu cos i et robarà el Sol i el vent a tota la pell; i enfosquirà la teva ànima i li impedirà sentir el vertigen de no tenir res més que la sorra el Sol i el vent. I també t'ofegarà sense que ho sàpigues la moral amb què et van fer créixer i que t'ha servir per ser esclau de les formes i per a no tenir ètica amb els diners i les persones. 

A l'últim et moriràs, i descobriràs que allò al que t'has agafat amb tant d'anhel, la campana de Bankia, el tern i la corbata, les targetes, les accions... t'ha robat l'únic que de debò tenies sense saber-ho; la vida, que no és cap spa de luxe, ni el sexe pagat, ni els aplaudiments dels poderosos, ni el teu nom en lletres d'or, ni el poder econòmic absolut amb què tant has somniat. 

La vida és un ukelele. La vida és una guitarra. La vida és construir somriures. La vida és trepitjar el fang sense sabates. La vida és enriure-se'n del que la gent anomena prestigi, fama, admiració, enveja. La vida és un raconet de mar i ningú fora de dos o tres éssers estimats al teu costat, i el Sol que guspireja damunt les ones, i l'olor de sal, i res al cap, i una cançó, i un poema. La vida és poesia, però la poesia fuig dels absoluts del diner i dels absoluts del poder. Qui anomena rei al poder, al diner i a la fama, perd la poesia. I la poesia és la vida. 

A algun antic professor, o professora, que em va ajudar molt.

M'ajudes molt. 

A no ser com tu. 

A no creure com tu creus en el càstig com a eina de millora de la societat i de les persones. 

A no empassar-me dogmes de pedra que algú va trenar fa anys, pintant-los d'or i argent. 

M'ajudes a no fer com tu, i a no riure sense tenir ganes de riure perquè envegin la meva suposada felicitat. 

A no donar la mà si no em surt de dins. 

A no anar vestit amb l'uniforme dels poderosos sinó com a mi m'agrada anar vestit. 

A no perseguir el poder com un addicte el seu vici. 

A no ser miserable i semblar noble. 

A no viure per tenir i manar i poder i lluir. 

M'ajudes molt, sí, a no ser com tu, cada vegada que llegeixo les teves paraules fastigoses amb les quals trepitges i destrueixes el nom i els fets dels qui consideres enemics i als qui, encara que no ho diguis, voldries morts o a la presó. És molt fàcil imaginar un món millor, imaginant només com seria si les persones no s'assemblessin gens a tu. M'ajudes molt a definir com hem de ser si volem millorar la vida i la societat, i com ho hem de fer si volem construir un món lliure i en pau pels nostres fills i filles.

M'ajudes molt a no ser com tu; gairebé l'exercici de contemplar-te podria representar un curs sencer, una carrera universitària, o encara millor, un aprenentatge iniciàtic i vital de com ser lliures, de com viure lliures de les cadenes invisibles de l'esclavatge del poder i dels diners. 

Mirar tot el que la realitat seria sense tu, és com contemplar un paisatge meravellós, ple d'esperança, a on els antics monstres devoradors de vides i d'il·lusions han desaparegut per sempre.

Frases sense importància...

Imatge de David Monniaux a la Wikipedia. CC-BY-SA-3.0

Per descansar al final del món, cada vegada hem d'anar més lluny del món.

La velocitat que els ordinadors atorguen a la nostra vida cada vegada és menor, i cada vegada anem més lents, perquè hem d'esperar que s'actualitzin.

Els ordinadors ens donen molta llibertat; tanta que tot allò que fem amb ells queda registrat i pot ser públic i ho pot fer servir qualsevol per enfonsar-nos la vida.

No tenim temps de mirar les fotos que hem fet fa dies, ni d'arxivar-les, perquè necessitem temps per a fer fotos del que ara estem vivim no fos cas que en un futur no les poguéssim mirar, ens perdríem per sempre aquests records.

Apa, ecologista, de què et queixes. Hi ha molts parcs!

Apa! Amb tants ordinadors, de què et queixes! Ha tardat vint-i-tres minuts a engegar-se per què no has volgut dedicar 30 minuts a actualitzar el software; un software que, per cert, no és tan ràpid com hauria de ser perquè fas servir el programari lliure en comptes del bo, que és de pagament.

Apa, victimista! de què et queixes? Només has de pensar el que el Tribunal Suprem diu que has de pensar i ja no aniràs a la presó!

Apa! Victimista! De què et queixes? Que mai estàs content! Només has de vestir-te com la majoria diu i ja no et posaran multes ni et denunciaran per banyar-te en boles en aquest riu!

Apa! Victimista! De què et queixes? Només has de renunciar a fer el que vols fer, i a partir d'aquí ja ets lliure per a fer tot el que vulguis!

Apa! Inconformista! Cul de mal seient! De què et queixes? Renuncia a ser llop, sigues vaca! Fes cas del pastor que et porta el pinso i l'herba fresca! I no tindràs necessitat d'anar demanant llibertat.

Agrair, a l'existència, els estels a les nits més fosques.

Paraules negres mentideres que embruten vides. Mirades negres mentideres que brollen de la foscor dels desigs inconfessables per intentar fer l'impossible: convertir el mal en bé i el bé en mal. A l'últim, la llum més clara del dia s'endurà la victòria, perquè el no res representa la pròpia feblesa del mateix no res.

Què és sin no el temps de l'ésser humà damunt la terra? Destrueixen la seva ànima per un instant tan breu que l'immensa importància que el pobre humà li atorga al seu temps fa una mica de llàstima; com el goril·la que es copeja el pit, ignorant l'infinit ordre que l'envolta i que l'ha creat. 

Per què dedicar aquest temps tan breu, tan d'excepció, tan de privilegi, en enquistar-se en el mal per posseir allò que no és lícit de posseir?

Hi ha un mal que va vestit amb l'uniforme dels savis; un mal que pretén passar per bé fent servir el caràcter absolut dels pobres convenis humans amb voluntat d'eternitat i de justícia, però que no són si no acords presos per monos amb instints tribals i molt d'ego, sobretot molt d'ego. 

No oculta el teu patetisme el teu uniforme de senyoria; i el teu poder no fa que tinguis més raó. La raó no depèn del poder que tinguis, ni del teu grau de popularitat, ni dels anys que hagis estudiat, ni de la por que et tinguin. El poder no et fa tenir raó, el que aconsegueix el poder és que, encara que no tinguis raó, els teus criteris miserables siguin obeïts i adorats; però això et fa molt de mal encara que no te n'adonis, perquè t'estàs convertint en l'antítesi del que representes, i en allò que de jove vas jurar que mai no series.

Arriba un punt a la vida en què un ja no té por de les mentides que puguin dir d'un; arriba un punt en què l'únic que de debò importa és allò que és veritat, allò que un sap que és cert i que a un l'omple d'una pau profunda i d'una sensació de satisfacció impossible d'expressar amb paraules. La força de la convicció, de la consciència tranquil·la... La força que brolla de donar la vida sense especulacions ni càlculs de guanys o de pèrdues; donar la vida per les persones que tenim al nostre abast, tan febles de vegades, tan infinitament valuoses, i tan poc nostres, gens nostres, perquè han nascut per marxar i seguir el seu camí lluminós cap a la llibertat i la felicitat de l'existència. 

Em pregunto com s'ho fan per sostenir la seva crueltat, els cruels, si tenen fills. 

Em pregunto com ho fan per fonamentar la seva vida en la violència de la disciplina i el càstig, els botxins, els executors i els qui castiguen la gent, si tenen fills. 

Com poden instrumentalitzar la il·limitada dignitat d'una persona, els qui tenen fills. 

Em pregunto com poden viure amb normalitat o rutina els qui tenen fills, com poden viure com si viure no fos infinitament més gran que la loteria més gran de l'univers. 

Qui té fills i és dur amb qui sigui només ho pot ser per culpa d'una disminució empàtica, o d'una incapacitat humana profunda. 

Diuen que quan algú diu que no té por ho diu perquè té por i perquè no vol tenir-la, o perquè té por i no vol que la por influenciï les seves accions. En el meu cas crec que no és així; normalment quan tinc por no ho dic; la por em mou a callar. La por no hauria de fer vergonya a aquell qui la sent, sinó a qui la provoca. Qui força algú a canviar les seves idees fent servir la por no és excessivament intel·ligent, perquè la gent no pot canviar les idees per res que no sigui el convenciment; la por mou a mentir i a dir que es canvïen les idees, però la consciència interior de la persona, allò que la persona sap que és veritat, no pot negar-s'ho a si mateixa. La persona no pot canviar d'ideea a causa de la por; només els pensaments poden canviar els pensaments.

Afirmo, aquí, que hi ha molt poques coses que em facin por. No em fa por la meva mort. No em fa por que pensin malament de mi o que em critiquin. No em fa por la mort social; si fa no fa, jo mateix vaig triar la solitud social, o, si més no, una certa solitud social, per a poder ser independent. És així. No nego a ningú l'amistat; estimo els meus amics; agraeixo que existeixin, i puc dir que hi són; però ho són precisament perquè respecten fins a límits lloables la meva independència ideològica i d'estil. Els amics que m'han intentat convèncer de la seva estètica o de la seva doctrina han anat caient pel camí, i queden dins el meu cor com un record bell del passat. La independència personal és una exigència a la qual ningú no pot renunciar, perquè sense aquesta independència mental no es pot estimar. Estimem quan ens acostem a algú perquè volem fer-ho, no pas perquè ens calgui fer-ho. Estimem si som capaços de deixar marxar qui necessiti fer-ho; altrament, si no ho permetéssim, seríem els presoners i no pas els amics d'aquesta persona. No em fa por res més que deixar de treballar per allò que estimo com a la pròpia vida.  Servir i desaparèixer, amb tot l'amor que sento ara, i que hauré donat des de la invisibilitat. Passar desapercebut. Deixar llavor senser que ningú recordi qui l'ha llençada dins la terra. Descobrir l'obra d'algú més gran en els pobres moviments de mà que fa algú com jo manifestament incapaç de reproduir allò que la meva mà reprodueix guiada per no sé qui i no sé com. Agrair a l'existència, els estels a les nits més fosques, la claror de l'alba que promet un nou dia quan la nit sembla que no s'acaba mai, i haver estat copejat com un animal sense morir, tot i que la mort semblava més dolça, i aixecar-me de nou més per amor als qui serveixo que a mi mateix. Servir.

Propòsits per al 2018

Gaudir del goig d’intentar servir millor que bé els alumnes que m’han estat encomanats a la meva tutoria i a les meves classes. Estimar-los sense que es noti gaire.

Escollir, a la meva feina, la professionalitat i la lleialtat a l’educació, abans que no pas la popularitat; quan aquesta tria es faci necessària.

Aprendre a tocar un nou instrument musical

Compartir més temps i més activitats amb els meus fills. Fer collarets de ceràmica amb ells.

Identificar els meus errors personals i rectificar-los.

No tenir por dels esdeveniments atzarosos del futur. Acceptar la mort, si cal, amb un somriure.

Viure de manera que, si m’arriba la mort, em pugui sentir satisfet del que he estimat, del que he gaudit, i del que he donat de mi.

Continuar gaudint sense roba, a l’estiu i a la platja del Torn, de la naturalesa del mar i de la Terra en el seu estat més salvatge.

Penjar cada mes una cançó mínimament digna al meu canal de YouTube.

Aprendre una cançó nova cada setmana, només si és una cançó que em posa la pell de gallina.

Continuar fent pel·lícules, i envoltar-me de gent que estimi fer-les, més que no pas pensar en egos, fama, protagonisme, èxit...

Continuar escrivint ficció, i tornar a presentar-me a premis literaris com fa alguns anys.

Continuar abocant al meu blog, en aquest onzè any de la seva existència, tot allò que em passa pel cap i pel cor, malgrat els atacs dels intolerants i els intents de censura.

Continuar escrivint cançons, treballant-les, i mostrant-les quan estiguin madures.

Continuar parlant amb aquest déu que està per damunt de totes les religions, i que ens estima a tots, siguin quins siguin els nostres actes i els nostres pensaments; el déu de la llibertat que no hi entén de morals ni de repressions.

Menjar tot el que m’agradi sense passar-me. Fer exercici. Caminar per la muntanya. Deixar-me de mandangues de règims i gimnassos dels nassos.

Recordar que no sóc el millor en res, però que això no importa, perquè faig les coses el millor que puc, només perquè m’agrada fer-les així i no pas per ser millor que els altres.

Continuar enamorat de la llengua anglesa. Llegir-la, escriure-hi, escoltar-la, parlar-la. Amarar-me de la profunditat dels pensadors i poetes Nord-americans dels segles XVIII, XIX i XX.

Rebutjar qualsevol proposta professional que impliqui algun càrrec de responsabilitat, incompatible amb la llibertat mental necessària per fer bé la meva feina i per lliurar-me a les meves tasques creatives.

Escoltar més sovint Israel Kamakawiwo‘ole.

Procurar, de tant en tant, encendre una llar de foc, beure un vas de priorat, escoltar les onades, caminar per la sorra sota la lluna plena, cantar arran d’aigua, plorar recitant poesia, i dir coses boniques a les moltíssimes persones que estimo i que deixo lliures, perquè s’allunyin de mi sense manies quan ho necessitin fer.

Agrair tantes coses bones que tinc i que no és habitual de tenir, i acceptar amb curiositat i esperança el final de tot, com una porta a una vida desconeguda i potser millor, bo i que costa creure que pugui ser millor que aquesta Terra que trepitjo i que la companyia de la gent que m’envolta.

Treballar, lluitar i caminar cap a la llibertat, la meva i la de tothom, igual com he fet tota la meva vida.
.
.

No fareu que el mal sembli bonic, ni que el plor dels infants es vegi just

Avergonyiu-vos, els qui pinteu el món de por. Enfosquiu amb les vostres lleis de pedra el Sol immens que daura el mar de llum. Nosaltres el veiem amb les onades enceses de foc i amb tot l'esclat de llibertat. La vostra veu funesta que pretén dominar el món no pot apagar el goig d'allò que és bell per dret natural.

Avergonyiu-vos de la vostra intolerància els qui voleu el món igual i gris; sotmès a la petitesa que us abasta; per poder-lo entendre i encabir-lo al niu dels petits espais del vostre cor, tan ple d'ambició i de menyspreu.

 Avergonyiu-vos els qui empresoneu persones, pares, gent de pau, amics. I els qui aplaudiu les cadenes i mordaces que volen silenciar el món de dissidència. No fareu que el mal sembli bonic, ni que el plor dels infants es vegi just. No enganyareu la il·lusió de qui avança  entremig d'ombres cap a un món més bell. 

Avergonyiu-vos els qui reprimiu la magnífica imatge del nostre cos; vell o nou, madur o esponellant, terra de la terra revifada amb tones d'amor i d'ordre etern. Llavor d'un pensament preciós. No fareu lleig allò que és bell; ni agre, allò que és dolç. El bram que us surt és el bram de la bèstia, que escomet contra qui no té por. Temeu qui viu alliberat del monstre fabricat pel mite antic de la foscor. I no escolteu el vent que cada dia xiuxiueja tossut la mateixa tonada, feta de misteri i d'esperança; de vegades en silenci, d'altres amb sons.
Bon any per tothom!

Ja n'hi ha prou d'instints tribals; deixem lliures les persones, i deixem governar les urnes.

La convivència es trenca quan una idea política, legítima com qualsevol altra, és demonitzada. 
Es trenca la convivència quan el poder d'un estat, manipulant tots els mitjans al seu abast per pasturar el seu poble a la contra d'unes persones que pensen d'una determinada manera, condemna, proscriu, maleeix, persegueix... les accions legítimes, les manifestacions, els colors, els signes, els versos, les frases, els mots, els cants, les colles de gent... que identifiquen un moviment format per milions de persones pacífiques. 
La convivència es trenca quan un mateix acte, realitzat de vegades pels que pensen com el poder, i altres vegades com els que pensen segons la idea prohibida, és jutjat, i tractat de manera diferent, depenent de si qui el realitza forma part dels qui pensen com el poder, o dels qui pensen segons la idea perseguida. 
Es trenca la convivència quan el jutge crida a declarar algú per la forma d'uns mots que van a favor d'una idea prohibida, i quan, per contra, aquest mateix jutge considera una broma pueril els mots que expresen la idea contrària i favorable al poder, però expressats de la mateixa forma que va provocar la citació a declarar. 
Així, amb aquest sistema judicial tendenciós, als Estats Units el nombre de condemnats pertanyents a les minories racials és habitualment superior al nombre de condemnats blancs. Així, Adolf Hitler afirmava que si s'anaven reprimint molt a poc a poc les llibertats als individus de determinada raça o cultura, tan a poc a poc que cap canvi semblés excessivament fort, al cap de poc temps, la suma de la pèrdua d'aquestes petites llibertats, aconseguien que aquestes persones pertanyents a una minoria indesitjable pel dictador visquessin un autèntic infern. I no... no és veritat que el nazisme no es pugui comparar a res conegut, i no és veritat que no es pugui fer servir com a argument en un discurs o en un raonament; per desgràcia, la història té connotacions actuals i perpètues que es van repetint, cadascuna amb els seus detalls i circumstàncies. No cometem l'error de mitificar el nazisme fins al punt de creure que res tornarà a semblar-se al que va ser. Per desgràcia, els humans el duem a dins, i malgrat l'aversió que ens produeix, uns i altres, treuen gairebé sense ser-ne conscients la llavor instintiva de la persecució de l'enemic de la tribu per part del poder i de les lleis, que una vegada  i una altra surt com una mala herba, i que és capaç d'anomenar democràcia a la mateixa invenció de lleis arbitràries decidides per esclafar el dissident; i és capaç d'anomenar democràcia la interpretació fabulada i fantasiosa d'una llei per tal de poder destruir la vida dels adversaris ideològics.

La convivència es trenca quan s'ignora el resultat de les urnes, quan es considera més important una llei de pedra que la tossuda voluntat d'un poble que sap que és una nació, i que no deixarà de treballar mai per la seva independència mitjançant l'exercici de la pau, sense violència i amb un profund amor fins i tot vers aquells que el persegueixen i el pretenen destruir. 

La mateixa tossuda i noble determinació de George Washington, de Tomas Jefferson, de John Adams. La determinació dels herois d'Irlanda al 1916 amb l'Easter Rising, la determinació de l'Índia, o de Letònia, o de tantes nacions que han volgut decidir les seves polítiques en llibertat i convertir-se en nacions independents. I Catalunya no està disposada a fer-ho amb violència, ni amb rebel·lions, ni amb agressions... Passi el que passi, mai amb violència; mai, posant en perill la vida de cap ésser humà. De fet, l'única violència que hi ha hagut fins avui, ha estat la de l'estat. 
Només parlant, votant; parlant i votant; i estenent la mà a qui vota que no; i acceptant, tant el sí com el no, perquè el futur existirà si les grans decisions, els debats sobre les fronteres, els conflictes nacionals i internacionals... es tracten humanament, amb l'eina de la pau i del respecte a la dignitat humana.

És per això que fa tanta vergonya la ignorància i la intransigència. Fa vergonya que es pensin que el seu propi poble és ruc. El podran enganyar un temps, però un dia la gent s'adonarà de qui és un agent de pau i de respecte, i de qui busca conflicte, impòsició, irracionalitat, i unilateralitat. De qui manipula la informació per inventar-se dimonis. De qui va a la presó per les paraules; i de qui per por a les paraules alça presons i forja cadenes i barrots.

Respecte a les urnes, només això. Que es canviïn les lleis injustes. Solucionem els conflictes parlant i raonant objectivament. No tinguem por de la democràcia. Expulsem els corruptes, que s'aprofiten del conflicte per desviar l'atenció de la seva vergonya. Encetem una nova i eterna primavera de llibertat. I deixem tornar a casa seva als qui mai no haurien d'haver estat empresonats per la partidista, forçada i agressiva interpretació de les lleis; unes lleis que a Bèlgica van dur a ser mereixedors de llibertat els mateixos actes que aquí mantenen a presó uns pares que no han pogut abraçar les seves famílies per Nadal. Ja n'hi ha prou d'instints tribals; deixem lliures les persones, i deixem governar les urnes. 

  

Injustícia

Guillaume Le Rouillé, IUSTICIE ATQUE INIUSTICIE (Paris, 1520)

CC BY 2.0

El so del metall quan es tanca de cop. La clau que gira al pany i les passes que s’allunyen. La riallada esquerpa del discapacitat empàtic. L’escopinada a la raó i a les paraules. La repressió dels mots. L’artesania de la por. L’orfebreria de la crueltat. La mentida al poble. La puntada de peu repetitiva i cíclica a la bancada de fusta. La cornamenta que escomet el vers. La ceguesa emocional de l’abduït pel poder. El bram del violent. L’infant sol al pis i orfe de pare. Les esposes tancades a la presó de la incertesa. La disfressa de l’hipòcrita. El somriure de cera de l’escombriaire de persones. La llengua esmolada de la manipuladora. La nit rere les reixes quan el fred forada. El silenci del temps als pobles esborrats. Els diners que silencien l’Europa de les tavernes i dels cafès. Els diners glaçats als discs durs dels ordinadors dels bancs. Les cases buides. Les portes esventrades. El negre del pou de rere els ulls quan l’absolut és la norma. El plor de la nena quan viu a la vorera en complir-se la legalitat vigent. El càstig general. El «no vas al lavabo» perquè ho dic jo. La disciplina que es recupera del magatzem de les eines rovellades. El «Qué dice tu DNI?». La boca mig oberta, i els ulls a mig camí entre l’odi i la burla. La irresponsabilitat jurídica per dret de naixença. La imputació del creador de idees. La impunitat del saquejador de famílies. La barba i la boca de la hiena quan respira la ruïna moral de la seva existència fallida. Les branques i els nius que no acaben de caure. Un nen que plora. El poeta mort en un banc de Cotlliure. El Liceu de Lleida esfondrat per les bombes. La mirada de la Krystyna Trzesniewska. El camp d’Argelers. Les dones rapades de la revenja franquista. La cabra, la cabra, la puta de la cabra. El pobre que vota al ric explotador i que estossina al més pobre per fer content al ric. Les files de dos en dos. Les bates de ratlles. La resignació de la dona espantada. La renuncia a la vida per a la supervivència. La por. L’olor de perfum pujat de Pedralbes amunt. La renuncia a l’esperança. La mar bruta. El cos demonitzat. La nuesa prohibida. El groc proscrit. Les cassoles denunciades. La crítica perseguida. El pensament retallat. La voluntat menyspreada. La llibertat il·legalitzada. L’escola dirigida. La televisió intervinguda. El ramat esporuguit. Les cunetes i els cossos colgats. El porpra que abraça el monstre. La ignorància. El gris. L’uniforme. Les finestres tancades i l’olor de resclosit. El camí de bosc asfaltat. El passeig marítim a la platja verge. L’embaf de joguines en un Nadal orfe. La cadira buida. El vertigen del no ser. La ràbia del tirà. La nit de la pàtria. «La mare una desferra, la casa i la neteja». I més.
.
.
.

Deu anys de blog i la maternitat d'Elna

Esclafen els sentiments amagant la malícia, dissimulant-la, disfressant-la amb un somriure fals de maniquí de cera, si això els resulta beneficiós per la defensa del poder. El poder substitueix en ells, i en les seves vides, la bondad, de la qual s'enriuen i a la qual menyspreen, considerant-se ells mateixos per damunt de la bondat; i no ho posen ni per un instant en dubte. De fet, no dubten, perquè els és ben igual tenir raó o no tenir-la. Són vampirs del poder; absorbeixen aire per a mantenir el poder; o aigua, si cal, o un gas tòxic, o monòxid líquid si fos necessari. El poder per ells és la justificació de qualsevol acció ni que aquesta acció sigui tan miserable com les pitjors accions dels éssers humans damunt la terra,

Però Elna (Elne en francès) destrueix el seu verí. Entrar a Elna és trobar-se un munt d'esperits lluminosos que et bressolen l'ànima. Entres espantat i surts amb ganes de menjar-te el món. Entres vençut pel pessimisme i el pes d'un realisme insuportable, i surts convençut que els miracles són més reals que l'escepticisme dels qui van dissenyar i aixecar els camps legals de l'Auchwitz legal, de la repressió legal de tantes persones innocents que van ser exterminades dins d'una legalitat que es fonamentava en un sistema judicial legal i irrenunciable pels servidors de l'estat.

Elna és la resposta a l'estupidesa que adora i treballa pel poder. La persona val més. La persona és més important. La vida de qui neix val més que qualsevol llei impressa en un paper ple de segells oficials i absoluts. El plor de qui neix. El biberó de qui neix. L'olor de talc. La flaire de sabó de nen. La manta petita i blanca amb brodats de la senyoreta Elisabeth. La vida en estat pur, en essència, per damunt de la ceguesa dels adults malalts. 

Avui, fa deu anys que vaig començar aquest blog, que intenta ser un camí cap a l'essència. L'essència és poc: la vida d'una persona, la llibertat, el respecte als sentiments humans per damunt del que sigui, inclosa la llei humana, tan contaminada de por, d'odi, de violència, de desconfiança, d'absolutisme i dolor. La llei és convertir en absolut un dolor arbitrari convertit en eina d'uns interessos concrets gairebé sempre contraris a la llibertat. Els éssers humans estan cridats a superar l'era de la llei i els càstigs, i a endinsar-se en l'amor i el respecte com a motors de la transformació social, i a creure-hi ni que l'evidència inicial ens en vulgui desdir. Hem nascut per a la vida molt més que per a la supervivència.

Espero, d'aquí a deu anys, celebrar els vint anys d'aquest blog, que és casa meva, i si voleu, també la vostra; volar és fàcil.

GRÀCIES A TOTS ELS QUE ALGUNA VEGADA M'HEU LLEGIT!

Coses belles dels últims mesos.

El soroll d'algú que estimes quan puja les escales a la nit. El silenci de la neu quan cau. La manera de riure de qui saps que està tranquil. El to de la veu de qui no vol imposar res ni ofendre. Allò que arreu es percep bell, objectivament bell, rotundament bell. La convicció que aquell qui respecta la dignitat de l'adversari té una raó que ningú no li pot manllevar. El vent quan bufa de nit enmig d'un bosc atapeït de neu. La sensació que la natura ho pot tot, que ha viscut milers de milions d'anys que aparegués el primer mono sapiens, i que viurà milers de milions d'anys després que l'últim sàpiens desaparegui. La petitesa de la Terra enmig de l'univers. La sorprenent força de la vida enmig d'un aparent buït fred i negre. L'estranya comunicació amb els qui et guien els fets i et toquen el cabell i les orelles, i et sostenen quan tot s'enfonsa. La profunda energia dels qui han convertit en fills teus per un temps i et donen tant sense buscar-ho tu. La por que no pot vèncer l'esperança. La ràbia per la injustícia que no aconsegueix ni aconseguirà cap militància en l'odi. L'amor a Irlanda, a Escòcia, a Anglaterra, a Texas, als mots de Lord Alfred Tennyson, de Douglas Malloch, de Whalt Whitman, de Henry David Thoerau, de Màrius Torres. La llengua anglesa. Les cançons de Borja Penalba. Les cançons de Sílvia Pérez Cruz. La guitarra. La platja del Torn. Masriudoms. Gòsol. Txoria txori. Oh freedom i aquells que la canten tan bé. El vas de Priorat. El cinema malgrat les dificultats dels rodatges. Els estels al cel de la nit. Els diumenges al matí. Els divendres a la nit. Els dissabtes al vespre. I tantes coses més.
.
.

Prohibiran el groc

Prohibiran el groc, però florirà la ginesta

quan el Sol de maig fongui els gels més tossuts.

Prohibiran el groc, però el boixac pintarà

el paisatge de la Terra amb ones de zèfir saur.

Qui pot aturar el vent que escampa olors de bosc?

Prohibiran el groc, però la dent de lleó

mossegarà la funesta por de la vida

que experimenta qui adora l’ordre imposat,

la fe obligada, el temor submís.

Prohibiran el groc, però la tamarida

alçarà el seu cap damunt les malves, feliç

d’albirar més lluny que els bassals de llot

i el sòl polsegós, apagat i gris.

Prohibiran el groc, però el gaiol tremola

quan bufa el llevant des de mar endins,

a la cala encesa de les roques roges,

i al llit de canyella d’entremig dels pins.

Prohibiran el groc, però la flor de nit

pintarà els colors del dia a l’albada

si amaguen la llum, la foscor els clourà

la visió més bella de la mar daurada.
.
.
.

El mal és copejar persones que no copegen ningú. I el meu condol per la mort de Maza.

Image of Wikipedia from Jessie Eastland - Own work CC-BY-SA-4.0.

El sistema judicial que no garanteix la llibertat de les persones pacífiques pateix d'una profunda mancança democràtica.

L'obediència a la llei només va a favor de la democràcia si les lleis són democràtiques, si garanteixen la llibertat de les persones pacífiques.

La violència legal només té sentit si s'aplica a persones violentes en el moment en què exerceixen la violència i a causa de la impossibilitat de fer servir altres mètodes més pacífics.

La violència legal aplicada a persones que no tenen actituds violentes evidencia una inacceptable manca de democràcia i una profunda deslleialtat vers els drets naturals de les persones reflectits a la Carta de les Nacions Unides.

Lamento profundament la mort del Senyor Fiscal Maza, el dolor dels seus familiars. Tots els éssers humans siguin quins siguin els seus actes mereixen viure i ser lliures; i totes les vides humanes, siguin quins siguin els seus actes, tenen una dignitat infinita i mereixen ser estimades i respectades.

Pensem en l'amor com una realitat poderosa. We think of love as something strong!

"I think of love as something strong..." deia M. L. King, quan els partidaris de Malcom X li insinuaven que era naïf, ingenu, "bonista" com dirien ara els fatxes disfressats de demòcrates. King creia amb fermesa en el poder absolut de la "no violència" bo i saber que li podia costar la vida, bo i ser conscient que aniria a la presó, i que potser ell no veuria el fruit de la seva lluita. 

Aquests dies estic entenent molt del que he llegit i escoltat de King al llarg de la meva vida. També estic descobrint la provisionalitat de les morals que no es fonamenten en els conceptes essencials del bé i del mal sinó en les tradicions. Hi ha qui creu que algú que tingui relacions amb moltes dones no pot estimar ni entendre què és l'amor, ni defensar causes, ni donar la vida al servei dels altres. Durant molt de temps vaig pensar el mateix, però al capdavall he arribat a la conclusió que les relacions sexuals, els costums, la manera de vestir, els gustos de tota mena, l'estètica, les formes, els ritus de salutació i de comiat... no formen part dels signes que defineixen el bé i el mal. 
El bé i el mal són realitats tan simples que sovint els qui som excessivament complexos els hem de consultar als infants. 
Què creus, nen? Això està bé o està malament? I el nen, mirant quin mal ha patit algú, si és que l'ha patit, respondrà que no és dolent, o que sí perquè aquell o aquell altre s'ha posat a plorar... 
El mal i el bé només són si estan referits al benestar o al malestar de les persones; i prou. Per això el món és tan ple de gent bona, de la qual molts  s'allunyen perquè tal o qual viu així o d'aquella altra manera. 

Per això empresonar bona gent és un acte diabòlic. Per això castigar fets que són pura política, i que a més no han tingut èxit, és pura maldat; i si hi ha lleis que fonamenten aquesta maldat, aquestes lleis són inhumanes. És la bondat o la maldat dels fets allò que defineix el bé o el mal i el que hauria de moure els humans a crear lleis que defensin el bé real, i no pas els interessos polítics dels poderosos; especialment quan aquests interessos polítics menyspreen la voluntat de milions de persones pacífiques que només volen viure al seu país en pau i decidir les seves polítiques com a nació.

El mal és condemnar les persones a causa de mots, d'opinions, de frases, de comentaris, de crítiques. El mal és copejar gent que no copeja ningú; arrossegar persones com si fossin sacs, algunes ja grans. El mal és criminalitzar qui s'atreveixi a escriure la frase que he escrit  abans que aquesta. 

I ens trobem gent de missa, que es pensen que són bons, i desitgen la presó per tots aquells que critiquen les injustícies del poder, o que defensen que uns éssers humans estiguin tancats a la presó per qüestions polítiques sense haver comès delictes de sang ni d'odi; o gent que insulta els qui no pensen com ells, i que anhela lleis que esborrin de la societat els qui prediquin models diferents. El mal és la violència legal que posa un drap a la boca de les persones lliures.

Ens abraça la profunda esperança d'un poder superior a tot, que potser no ens estalviarà lluites i sofriments, com no els va estalviar a Treblinka, a Mathausen, a Santiago de Chile, a Gernika... Però aquest poder superior acaba guanyant sempre, i la voluntat  de milions de persones lliures, que no tenen por, i que tenen com a única doctrina l'amor a les persones i la fe en la pau... no ens abandonarà. 

Creiem en la bondat present al cor dels éssers humans quan es despullen d'ideologies tribals, de grans pàtries unides, de colors nacionals irrenunciables, de lleialtats a éssers humans que es creuen per damunt dels altres per no sé quins drets històrics que no deixen de ser privilegis històrics. Creiem en l'esperit invisible d'amor que protegeix els més febles i que viu amagat al fons dels cors; i que no adora les formes com els superficials, i que estima els cors de les persones normals. Rep diferents noms al llarg de la història, però la seva essència és l'amor, i viu molt per damunt de les tradicions i els costums, perquè la seva moral és la dels nens, que tenen molt clar que és un fet horrorós que hi hagi pares i mares a la presó quan no han fet mal a ningú, i quan la única violència que ha esdevingut al seu país ha estat la de aquells poderosos que han reaccionat embogits davant d'un acte lliure de més de dos milions de persones pacífiques, amb un paper a la mà per a expressar el que voldrien que fos el seu futur.

No tenim por de dir tot això. No tenim por de dir que exigim amor, esperança, pau, respecte als drets humans, il·lusió pel futur... cap d'aquests dons no serà possible si tenim por; per això no en tenim. Seguirem criticant la violència; encara que ens amenacin amb la destrucció si la critiquem. Quina vida ens espera si hem d'acceptar les cadenes de la violència? Les cadenes només sonen quan un va endavant, per això alguns no les senten. Abans de ser esclaus, serem enterrats als nostres sepulcres, per anar a la llar de l'esperit de l'amor, a la terra de la llibertat. No tenim por d'estimar ni d'afirmar i proclamar ben fort que considerem l'amor com una realitat forta i poderosa a la qual cap foscor podrà mai vèncer.

We think of love as something strong!

Obligar a pensar. Obligar a opinar. Obligar a creure. Obligar a no creure. Obligar. L'essència de tot allò que és vergonyós en l'ésser humà.

Image of Arxoland from wikipedia. CC-BY-SA-4.0.

.
.
.

Tenim l'essència del mal dirigint els destins dels estats; de fet, la mateixa idea de càstig/venjança s'entronca en el més brutal i cruel de la persona humana. "La cabra, la cabra, la puta de la cabra... la madre que la parió" canta la dona madura i analfabeta a les rambles de Barcelona, demanant la presó per algú a qui no coneix de res, i que li han dit que ha fet una cosa que ella no entén; però la dona és fidel al que la seva tele li diu a l'hora de sopar, al que al seu voltant es respira; odi pur contra l'enemic de la tribu.

I els intel·lectuals de la tribu s'encarreguen de vestir de gala les misèries instintives dels qui esclafen la dissidència; els intel·lectuals, enamorats de les formes principesques d'un poder daurat i buit, com buida és qualsevol filosofía que demonitza persones, i que anhela presons i tortures mentals pels qui se surten del guió.

"Vostè va dir, va pensar, va declarar, va proclamar..." "I en canvi ara diu... tal o qual, perquè si no ho diu se'n va a la presó... Ara rectifica, perquè si no rectifica va a la presó..." "I ara, sobretot, no es manifesti públicament... perquè si ho fa, tornarà a la presó..." "No sigui dolenta..." diu el mal, encarnat en persona.

L'essència del mal disfressada de justícia.

L'essència de tot allò que és vergonyós en l'ésser humà.

Obligar a pensar. Obligar a opinar. Obligar a creure. Obligar a no creure. Obligar.

Com si es pogués convèncer algú amb el terror. Com si amb el pànic provocat poguessin canviar les idees de les persones; com si amb l'amenaça poguessin configurar la ment dels presoners; i com si els carcellers i els legisladors, i els bufons patètics amb capa de cavaller, per una mena de raó ontològica que va més enllà de la vida i de la mort, definissin amb les lleis i els càstigs, el bo i el dolent; el just i l'injust.

I el bruixot de la tribu tranquil·litza les consciències dels fidels, afirmant que no s'han de construir trinxeres, i ho diu sense condemnar els qui destrueixen les vides dels qui no pensen igual, dels qui únicament fan i desfan actes polítics, pacífics, fàcilment desmuntables pels qui tenen els tancs, sense que la tortura fos necessària; però ells adoren la tortura psicològica contra els qui han gosat convertir-se en dissidents; forma part del contingut dels seus testicles, de les hormones de matadors de braus i d'inquisidors oficials. Volen esclafar les persones humanes que no accepten sotmetre's a la seva concepció del món. I ho volen fer, fent veure que formen part del món civilitzat, disfressant-se de demòcrates, i escopint feixisme. No accepten els raonaments que fan evidents els seus forats; els resulta més fàcil reprimir, destruir, espantar, cridar, mossegar, excretar i esbufegar.

El mal és tan refinat que busca espantar les paraules, les idees, les accions pacífiques de diàleg o de proposta democràtica.

Hi ha qui ha estat sis anys a la presó per una llei que condemna els qui s'asseuen a parlar amb terroristes, ni que sigui per a buscar la fi de la violència. Hi ha lleis que impedeixen que algunes opcions polítiques siguin vençudes a les urnes, fossilitzant així la repressió política, i impedint que el poble rebutgi amb els seus vots les opcions contràries a la dignitat humana. Hi ha lleis que envien a la presó persones per culpa d'una frase; com si no n'hi hagués prou amb una altra frase per a esbotzar qualsevol error que la primera frase exhibís. Hi ha lleis que condemnen les persones que es manifesten davant de determinats edificis, o que pronuncien determinats mots...

I de sort que els pensaments són íntims, perquè si alguns fossin capaços de saber què pensa la gent, fabricarien lleis que enviarien a la presó la gent per pensar això o allò altre. És l'essència del mal que intenta convertir la vida en un corral d'ovelles espantades i obedients, curoses al pensar i al dir, sotmeses al pastor repressor; silencioses i treballadores, esperant el dia de la matança, que per això han nascut.

De sort, que la vida no és això, i tenim la fugida de la mort ineluctable sempre a l'abast. La mort és un viatge que no poden impedir els repressors. Els qui no tenim por de la mort, som lliures a la vida, perquè no la canviarem per l'obsessiva necessitat de sobreviure. Viurem lliures, sempre que puguem; i quan no puguem, marxarem, deixant el cos enrere, perquè la vida és nostra per llei natural, i ningú no ho pot impedir, ni amb el seu odi, ni amb la seva màquina de repressió. Viurem estimant el color blau de la mar quan guspireja al migdia sota un sol que exhibeix la bellesa de l'existència. Viurem cantant, esperant un futur millor, lliure de l'imperi de les llei abusives, de les normes uniformadores, de les formes imposades que amaguen una buidor existencial esfereïdora. Viurem sense por de parlar ni d'escriure, perquè si no visquéssim així, no tindríem vida. Viurem estimant les persones, estimant fins i tot les qui viuen atrapades pel convenciment diabòlic que els mena a proclamar que les lleis decideixen el que és bo i el que es dolent, i que els qui no respecten les formes no mereixen viure; els estimarem tot i el profund odi pràctic que rebem d'ells, tot i el mal i el dolor que produeixen. Estimem perquè estimar és la nostra essència, i ningú ha de ser tan poderós que ens obligui mai a odiar; mai ningú ha de tenir prou poder com per obligar-nos a odiar ningú; i qui odia, sempre s'equivoca. No podem saludar els qui defensen l'engarjolament de les bones persones, però tot i així els estimem i ens produeixen una gran pena, un sentiment profund de llàstima, per la seva llunyania vital profunda vers la llibertat dels éssers humans. Viurem treballant per construir el món de llibertat amb el qual naixem totes les persones; tots els éssers humans naixem anhelant la llibertat de viure i de volar, de crear i d'estimar. A dins de cada nadó, s'hi amaga la llavor, el tresor, el llibre amb la qual arribem, i que milions d'ocells negres intenten cruspir-se al llarg de la nostra creixença. Només els artistes, els poetes i alguns bojos... aconsegueixen conservar aquesta llavor i treballar perquè es converteixi en planta, i després en arbre immens. L'arbre prohibit del jardí de l'Edén del qual un escriptor antic va escriure  (deformant el déu veritable i convertint-lo en un fals demiurg) tot dient que no mengéssim de l'arbre del bé i del mal, atemorit que les persones assolissin el do dels déus. Venim de l'eternitat, d'una realitat que no podem descriure i que ens va donar aquesta llavor, que coincideix amb la nostra pròpia essència. I sovint trobem, a la vida, que ens enterren, però no saben que som llavor; i que les llavors creixen i es fan planta, i arbre. El bé triomfarà, perquè la victòria forma part de la seva essència, si no, no seria bé. Però igual com les nebuloses planetàries necessiten el rerefons de la foscor per a mostrar tota la seva bellesa; aquesta llavor que duem des d'abans de néixer, sovint es veu forçada a conviure amb el mal per a poder fer-se entendre i per a mostrar-se. Llavors quan l'enterren comença a créixer i es fa eterna per sempre.

No passaran, ni que durant un temps la lluentor de les seves espases els faci creure que són el tot. Al final guanyarà la humanitat, i la foscor dels que situen les normes i les lleis com a origen de tot el que és humà, serà desfeta per la llum d'un sol que no tindrà final. Som vius per a ser lliures i ningú pot continuar dempeus si s'enfronta a les mateixes lleis de l'existència, que són la llibertat i  l'amor.

.

.

.

Som persones i valem més que qualsevol estat.

No sé si em fa més ràbia una llei que envia a la presó dos éssers humans per participar com a líders en una manifestació pacífica, o més pena el dolor de les persones que cada dia els troben a faltar. L'enyor d'un pare bo, d'un marit alegre i honest, d'un ciutadà lliurat al servei de les persones. L'absurd d'una legalitat que s'ofereix al tirà per a ser interpretada segons les necessitats repressives de la màquina del poder, buida d'humanitat i de sentiments. Arma de tortura en mans de desferres humanes, perquè som desferres humanes qualsevol de nosaltres en els instants en què odiem, ens convertim en ignorants de riallada gelada i ulls buits.

Et veig, Jordi, impedint que els manifestants bloquegin entrades i sortides. T'observo amb flors a les mans i poemes a la veu. Escolto tot seguit el plor dels teus fills petits. L'espai buit de la teva llar. La dona que estimes, abatuda i trista. La fredor de la llunyania amb què el feixisme disfressat de democràcia et tortura; perquè les lleis que empresonen algú pel fet d'haver-se manifestat, ni que estiguin ordenades per un sistema democràtic, són lleis d'inspiració feixista. 

Veig, lluny dels carrers, o als mateixos carrers alçant el braç amb la salutació nazi, personatges patètics, que defensen que sigueu presos, inconscients, ignorants o indiferents al terrible dolor dels vostres (alguns apel·len a Franco i a la pena de mort) i analitzo la contundent injustícia que patiu pel fet de ser a la presó amb el risc de ser-hi quinze anys, i només per manifestar-vos. Després, aquests defensors civils, envestigats de l'horror repressiu, tornaran a les seves feines, a fer classes de Cultura i Valors, a atendre malalts en una consulta mèdica o a vendre assegurances. I riuran amb els acudits sobre els presoners, i alguns aniran a missa a pregar per "La  España" una, o pel monarca que admiren gairebé fins a plaers inconfessables, o per Franco, al qual reclamen i enyoren. I es vestiran com toca, perquè adoren les formes; i fins i tot consideren que qui viu sense formes no mereix viure; i ho ensenyaran als seus alumnes, els que els tinguin, sense adonar-se que divinitzant les formes certifiquen que no tenen fons, i potser ni ànima.  Tenen fills? Alguns sí. Si els éssers humans tinguessin fills i els estimessin com cal, com s'estimen els fills, potser entendrien que totes les persones són fills i filles d'algú, infinitament valuosos, infinitament respectables. Torturar una persona per les seves idees, per alçar una bandera, per estrafer un crit, per entonar una cançó... és pitjor que el nacionalisme que odien tant els que són nacionalistes sense saber-ho. 
Creu-me; el pitjor no és el nacionalisme company, encara que ho digui el teu adorat Stefan Zweig; el pitjor és odiar algú per ser nacionalista, o per no ser-ho, o per ser d'un color o d'un altre, o per voler la independència, o per no voler-la, o pel que sigui. El pitjor és odiar. El pitjor és donar més importància a una causa que a la llibertat d'una persona honrada.

Mereix viure tothom, i tothom mereix ser lliure; mereix ser lliure el país, la gent, la societat, per a escollir el futur, d'un color o d'un altre, d'una manera o d'una altra manera. Mereixen, els éssers humans, viure en un món a on totes les cultures puguin decidir el seu destí sense que els seus fills hagin d'acabar en una presó lluny dels fills que els necessiten. Mereixen totes les persones ser respectades com a persones sense que cap vigilant d'idees les provoqui pel carrer i els pregunti amb mala llet "que miras mamón" per a  tot seguit engarjolar-les per un mal gest de reacció, o per una mirada de rebequeria natural. Mereixen totes les terres del món que els seus fills i filles siguin iguals davant la llei, sense senyorets privilegiats a causa del cognom, adoctrinats per tutors, adoctrinats per preceptors, adoctrinats per militars i dictadors... Mereixen totes les terres tenir Caps d'estat votats, i no imposats i elevats, per llei, a la categoria d'irresponsables jurídics. Mereixen totes les societats de gent honrada viure en una república de persones amb les mateixes oportunitats, sense que la llosa del passat, amb la seva herència aristocràtica, com un llast, com un pes insuportable, com una taca a la dignitat humana i a la llibertat de tots els éssers humans, els esclafi com si fossin bestiar. No som bestiar. Som poble i som persones.