Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, April 9, 2010

Informe sobre l'Homo sapiens. (Només queda una setmana!)


Una setmana, resta, només una setmana; per la presentació de "L'eixida i altres narracions", que conté la meva micronovel·la "Informe sobre l'Homo sapiens" que m'agrada de manera especial perquè... perquè sí.
A Vilabella, província de Tarragona, un poble que fa un esforç impresionant per organitzar aquest premi literari si tenim en compte el reduit nombre d'habitants amb què compta. A la sala de plens de l'Ajuntament d'aquest poble, la història de Virst, l'emperador de l'univers, del seu tutor Urps, d'en Corn, el senador, de la Laia, de l'estimat i meravellós planeta Terra, capaç de seduir un monarca universal i fer-lo abdicar del seu poder. Els informes de l'aventurer còsmic, republicà i agosarat, que contempla l'Homo sapiens com l'animal que és, i n'elabora informes dignes de la mateixa Dianne Fossey.
La presentació és a les vuit si us ve de gust fer una passejada pel camp de Tarragona.
Heus aquí el Montcau, la muntanya a on en Virts es comunicava amb l'Urps:


I la Cala Murtra, a on es va enamorar de la Laia:


Estic content que aquesta història estigui en paper i que l'hagi publicat Cossetània; i també d'acompanyar en el llibre als altres tres autors, tots ells de gran qualitat literària.
Heus aquí un petit fragment del començament de la història:

I

Diari de Virst

L'espai és tan ampli, i tan fosc, que després de viatjar-hi durant mil·lenis, hom s'adona que la llum és una excepció, que l'habitual és la negror i el buit. I aquí no valen els títols, ni les categories, ni els llinatges. L'univers calla per a tothom. A l’univers hi trobem el que portem a dins. A l’univers se'ns revela en certa mesura el que som. Aquí no hi ha emperadors ni servents. Tots som una espurna de miracle enmig del no res. Tots travessem aquest desert de quatre dimensions que de mica en mica ens descobreix els seus misteris, la seva essència, el seu ordre. Avui sabem que el buit és alguna cosa, que el no res per pròpia essència no existeix, que les dimensions plegades en certes condicions ens poden obrir camins a través d'aquest mar auster de buidor i estels. Gràcies a això conec, coneixem, gairebé la “totalitat dels dominis de l'imperi”. Bo i que quan els membres de la meva cort pronuncien l'expressió: “totalitat dels dominis” no puc evitar estrafer un somriure que si no fos per les meves obligacions de protocol es convertiria en riallada. ¿Què saben ells de la infinitud de l'univers? De tant en tant (molt de tant en tant, tot s'ha de dir) es topen amb un planeta desconegut, amb alguna forma de vida pintoresca; li posen una etiqueta, li fan quatre anàlisi, i au... ja han trobat més súbdits, més territori, més possessions, i l'imperi creix. Segons ells, l'imperi és tot; el que coneixem, i el que està esperant ser conegut per a nosaltres: els poderosos, els intel·ligents. La infinita diversitat universal, garantida per l'estadística i per l'omnipresent ordre de la natura, idèntic arreu, pertany del tot, segons diuen ells, a l'imperi que un servidor ha heretat de la seva família.
Ja en començo a estar tip. Voldria que l'existència fos alguna cosa més que aquesta comèdia de miserables vanitosos que ho centren tot en el domini.
Ser més forts, viatjar més de pressa, saber més, comprendre més, viure més temps, reproduir-nos més... Això, per a ells, és el títol que ens fa amos i senyors de tot. No s'adonen, però, que també representa la nostra cadena, el mur que ens impedeix estimar les criatures que descobrim. No pot estimar qui posseeix. No pot estimar qui es creu superior. I hi ha tant per estimar!
.
.

Thursday, April 8, 2010

El mateix udol de fa dos-cents mil anys.

.


El vent, el fred, l'udol ancestral,
que gemega avui amb el mateix lament
de fa dos-cents mil anys
ens esperona a competir.
I ho fem,
sovint, sense adonar-nos que som els tigres que
a la selva de Java
ens esgarrapem per a decidir qui s'emporta la vaca morta.
Ho fem amb corbata, clenxa i tern;
però ho fem.
I després, ens donem la mà,
o petons, o salutacions civilitzades;
però per dins el nostre verí és roent
com l'animalitat que amaguem.
.
.

Wednesday, April 7, 2010

La raó de la infelicitat

.
.


-Per què no veig la felicitat? -pregunta l'infeliç.

-Perquè la tens "aquí", i mires "allà" -respon un que diu que és feliç.

.

.P.D. La felicitat pot consistir en contemplar l'espectacle d'un tros de gel surant en un safareig, que és exactament el mateix que contemplar l'espectacle d'un iceberg surant a l'àrtic.

.

Ells i nosaltres

.

El gregarisme humà és universal: “Ells i nosaltres” “bons i dolents” “estrangers i els d'aquí” “Com sou els tèxtils!” "Com sou els naturistes!" “Com sou els del Madrid!” "Com sou els catòlics!" "Com sou els ateus!" “Com sou els pagans!” es resum tot en “Com sou els que no sou dels meus, els que no penseu com jo, els que no esteu d'acord amb la normalitat!”
I potser s'accepta de boca la diversitat, i el dret a no ser del grup o a pensar diferent; però sovint et miren de trascantó, amb inseguretat, amb una certa por, com tement que en qualsevol moment els etzibaràs un estirabot, un cop, o alguna de les teves armes secretes amagades contra els normals.
.
.

Tuesday, April 6, 2010

Tendim vers la llum

.

Algú va dir que les branques dels arbres són les arrels del cel. Mirant aquest plàtan d'Oiartzun, ho entenc una mica.

Amb quina força totes les formes vivents tendim vers la llum!
.

Monday, April 5, 2010

La Santa Espina

.




Entro al soterrani rònec de llum desmaiada. La pintura de les parets es bufa per la humitat. Contemplo les cinc o sis taules petites de fusta noble, el moble ple de llibres, el quadre d’en Ruyra prop de la reixa que dóna al carrer als peus de la gent. Un feix de farigola perfuma el forat. En un racó, una guitarra vella i atrotinada i una tenora.
-Ja hi som tots –pronuncia a poc a poc el senyor Sanahuja amb les ulleres a la punta del nas.
Reguitzell de mots de colors clandestins. Sintaxi de classe. Orgull de pàtria. La xardor d’agost ens fa suar.
A l’hora del descans l’Arnau s’acosta a la finestra a ullar les calces de les senyores.
-Marrà!
-Si no es veu res...
Hi tornem. Vigilància maragalliana d’un esperit que no ha de perdre el nord, que mai no s’ha de deixar arrossegar a les aigües manses de cap port. Aribau ens ho recorda parlant-nos d’aquella estranya i punyetera sort que li permeté de veure de més a prop les torres de Castella. Adéu trobador!, t’enyora la meva orella.

Surto al carrer convençuda que algun dia eixirem. València, Mallorca, m’allunyo del Gòtic Passeig de Gràcia amunt.
-Documentación!
-Me l’he oblidat.
-¡En español, cojones! ¿Que edad tienes?
-Catorze.
-¿De donde vienes?

M’empenten vociferant fins una comissaria gris que fa olor de carn crua. M’asseuen davant d’un buró negre, sota la foto d’un dictador i d’un feixista; al mig, un assassinat en una creu.
M’acosten un vas ple d’oli. Me l’haig de veure. No puc. Caic, a terra d’un cop. Sagno pel nas. M’aixequen. Començo a empassar-me’n glops. Em ve un tragit.
-Roja catalana! Te vamos a enseñar modales!
M’acabo l’oli. Em marejo. Em porten a casa i adverteixen els pares que em vigilin o acabaré malament.
L’endemà torno al Gòtic. Baixo les escales estretes que fan olor de resclosit. El senyor Sanahuja m’abraça. Em posa la tenora a les mans.
-Algun dia la tocaràs a la Plaça de Catalunya sota d’un sol de primavera.
-La Santa Espina –li dic fent que sí amb el cap.
-La Santa Espina –assevera.
Hi tornem. Reguitzell de mots de colors clandestins. Sintaxi de classe. Orgull de pàtria. Vigilància maragalliana d’un país que no ha de perdre el nord, que mai no s’ha de deixar arrossegar a les aigües manses de cap port...
.
.
.

Saturday, April 3, 2010

Primers dies d'abril a Euskadi

.






Malgrat la foscor de l'hivern,
arriba la primavera a Euskal Herria.
El temps passa com si res,
indiferent a les cabòries humanes.
La neu s'ha desfet,
la mar s'esvalota quan li ve de gust, com sempre.
El verd perpetu s'abilla de flors.
La molsa, amarada a les pedres, dibuixa arbres geneaològics de segles i nobleses.
I ben a prop França:
flaires de salabror,
esquitx d'escuma salvatge
i nuesa lliure i innocent.
.
.