Els mercaders del dolor (II). De "De Luxe", només les patates.

Em fixo en els personatges dels quals vaig parlar l'altre dia: els tertulians del cor, alguns d'ells "periodistes", mercaders del dolor. Enmig de les seves discusions, la veu els agafa una tonalitat com de peixater o de peixatera, amb un falset de mercat, un bon tros descarat, carregat de tòpics, prejudicis i servilismes morals; criden molt quan volen reforçar una posició que peca d'irreal o de poc probable; els aplaudiments d'un públic, sovint guiat, reforcen la seva posició artificiosa, destinada a satisfer la portera, l'executiu, la perruquera, l'empresària, el paleta, el professor universitari, la científica, que criticaran aquesta mena de televisió, però que paradoxalment se la miraran amb desfici; existeix una estranya dèria per les misèries de les divinitats modernes. El dolor, i les trifulques, dels que inconscientment són considerats superiors, ens alliberen de manera compulsiva dels complexos d'inferioritat inconscients i ens atorga el plaer morbós de contemplar el dolor sense patir-lo.

I criden, exhibint uns fets que desconeixen, amb un èmfasi forçat, com si allò que expliquen fos la preocupació més important de l'estat “Toda España sabe que te has acostado con...” Todo el país está pendiente de los cuernos de...”.

Potser el més trist és que reflecteixen i enquisten la moral popular més carca; la moral, la moda com si fos un absolut, l'esnobisme, els prejudicis, els tòpics, les falses concepcions i valoracions de la importància de les coses, els costums, els ritus... Imposen, amb els comentaris, amb la ironia, amb els crits... un ritme de vida i una escala de valors superficials i buits, com si fossin el normal, com si la felicitat no pogués arribar per cap altra via. Consideren obligatori allò que la societat considera veladament normal: “Antes de que se acabe la conexión sabremos si bautizaran al niño o no” acaba de dir una de les periodistes “marujones”. “Que pena tan grande tiene Rosa Benito por lo de no bautizarlo” diu una altra sibil·lina d'aquestes, que pel seu currículum no sembla pas gaire caritativa. “Han pillado a fulanita en top less” vaig sentir que deia una vegada una altra anomenada periodista que es veu que va estar casada amb no sé qui, i que per aquest motiu ja té la càtedra de tertuliana guanyada ... “...que alguien le compre un biquini, como dios manda”, vinga a enquistar la visió carca del bon gust! “Le dio a su hija marihuana!” va acusar no fa gaire un treballador del “cor” a una mare famosa que ha sofert molt. No deu saber, aquest estrany home periodista/voltor/cridaner (amb veu d'esnifar coca) que el debat de la legalització de la marihuana està obert, i que el tabac és una droga que mata, com l'alcohol, que segurament ell absorbeix generosament en més d'una farra. I que ell no és ningú per esbombar rumors. I que els medicaments poden drogar fins a l'addicció i la mort una persona, o salvar-li la vida, segons com es facin servir. No hi ha res més trist que un moralista immoral. Es pensen que perquè criden més fort, i amb més ràbia, la seva veritat triomfa. En realitat triomfa la seva misèria; entretenen una població que descobreix els seus defectes més vulgars a la seva manera de debatre i de relacionar-se. ¿Tant s'estimen el diner que han bescanviat la seva vocació d'informar per la de deformar i ferir? 

.

.

Montserrat Roig. L'escriptora de la Barcelona eterna. Vint anys de la seva mort.

Avui fa vint anys que se'n va anar l'escriptora de l'Eixample, la que va retratar millor la vida dels patis interiors de les illes d'Ildefons Cerdà; la que va narrar la submissió de la dona barcelonina del franquisme. La seva descripció mostrava una dona analfabeta, optimista, resignada, subjugada a un marit misogin, addicte a la ràdio, al futbol, al tàbac, senyor i rei d'un pis pobre que feia olor de resclosit, reprimit i espantat per la doctrina, voyeur de les lligacames de les dones de qualsevol portal.

L'escriptora que va saber posar la pell de gallina a una generació sencera que es va reconèixer en la descripció d'un canvi d'època a “El temps de les cireres”. La poetessa que a través d'una prosa simbòlica va escriure el més agredolç poema novel·lat, o la millor novel·la poètica a “La veu melodiosa”, narració que representà un autèntic homenatge a la literatura catalana més eterna i universal. Barcelona traspuava dels seus mots, enamorats de les lletres.

Un univers sencer viu amagat a les línies de les seves novel·les, gràcies a les quals una època sencera resta gravada per sempre amb els sentiments i els matisos més precisos; aquells que cap càmera pot atrapar tan bé com la millor prosa catalana del segle XX.
.
.

La por

La por és el fosc camí que no du enlloc;

assassina brins de llum fets d'infinit;

enquista errors, eternitza fermalls;

construeix jous i els imposa amb delir.

Decideix com ha de ser la realitat,

i envesteix contra qui sigui que no ho creu;

escapça flors de salvatges contorns;

ho fa tot bla, tot pla, tot tou.

La por enxiqueix la humanitat que bull

en un continu creixement dispers.

"Som" per morir avançant rere una llum,

ni que a voltes ens aboqui a l'espadat;

més val morir cercant l'atzar del fat

que viure amb por, vençuts i agenollats.

Som risc dessota el tro al massís perdut,

enamorats del llamp i el fang humit;

ben nus rebem la pluja i, embogits,

agraïm l'existència dins la nit.

.

.

La por a les doctrines a la moral als costums a la vida davant la llibertat, la bellesa, l'art, etc.

Desfent la ceguesa de la rutina. (I) La llum indeterminada de cada instant.

Guspireja la llum que mai no mor,

a cada instant;

i cal mostrar-la arreu.

No pas per mi;

esborro el meu gargot;

jo no valc res si no sóc “u”

amb aquesta lluor que sempre hi és;

al núvol fosc,

al llamp atzur que trenca el cel;

a la difusa volta de la pluja

que abilla el firmament de bes d'hivern;

al dolç mantell taboll del bosc quan plou,

amb les flaires humides de la nit.

Pertot, la llum dibuixa l'infinit,

i l'haig de fer present a cada instant,

per defugir la mort gris del corrent

que empeny vers la rutina i la buidor.

Crear és cridar ben fort contra l'horror

de no mirar la llum que lluu pertot.

Traducció: 

Enmig del quotidià, del que sembla banal, s'hi amaga una llum per a molts invisible; un guspireig d'eternitat que destrueix la rutina. Cada instant és únic, ni que hom senzillament camini per una vorera, o contempli l'aigua dins d'un vas, o miri un núvol. Cada situació és una proposta d'aquesta llum que ens suggereix una manera de mirar amarada d'un amor que si es descriu s'espatlla perquè és de natura superior als mots. L'avorriment o el desencís vital tenen la seva arrel en la impossibilitat de veure aquesta llum metafòrica que trobem simbolitzada en escenes de la natura, i de la ciutat enmig de la natura, de la humanitat al cor de l'univers. La llum, però, és invisible i té com a única expressió física el reflex del dia a dia a cada instant i el truc al cor de la llum i qui la crea vers cada situació. Cada instant és nou i cada instant és present i la llum hi és, a cada instant.

És un crim abraçar la rutina i negar-se a mirar aquesta llum que no té contorns, ni està limitada, ni té les arrels a la moralitat a la religió o a la didàctica. És una llum salvatge i indeterminada com salvatge i indeterminada és l'existència i la natura; sempre sorprèn i no es pot endevinar la seva direcció; sempre crea, fins en el dolor més agut. No ho sé explicar millor, tot i que hi ha més. 

.

. 

"Estupor i tremolors" "Stupeur et tremblements" d'Amélie Nothomb.

Us recomano amb avidesa “Estupor i tremolors” d'Amélie Nothomb. De fet, i ja ho sabeu, us recomano sovint novel·les d'aquesta autora, que mai no em decep, tant per l'estil com pel contingut.

“Estupor i tremolors”, a través de la seva trama de fort contingut autobiogràfic, descriu de manera afuada la masclista societat japonesa, carregada de concepcions tradicionals i enquistades relatives a la jerarquia entre les persones. El poder, al Japó, esdevé el valor que ordena les classes i els individus, abocats al treball com a una religió, profundament lligats al protocol, a l'aparença, al costum fossilitzat i inhumà, al xovinisme que menysprea el món occidental, que nega els seus valors i que el ridiculitza. El món laboral japonès és dibuixat com una selva asèptica de sentiments ocults que se sap que hi són però als quals no es permet exhibir.

La dona és l´últim graó (afirmen, amb l'actitud i les omissions) el servidor mut, la catifa damunt la qual els homes millor caminen; per bé de l'ordre d'una societat que es creu superior.

Amélie Nothomb sap del que parla, perquè ha nascut i ha crescut al japó, i perquè ha pogut comparar els valors del seu entorn amb els de la seva família belga. I a més de conèixer a fons l'escena de la novel·la, domina amb mestria l'art de la ironia i de l'humor fosc; obre amb un bisturí precís, com el millor cirurgià, el cos esblanqueït del Japó, i en mostra, sense pudor, les vísceres ocultes, fetes de poder i servitud. Un plaer, la seva lectura.

.

.

.

Vilafranca de Conflent. Villefranche-de-Conflent.

Sempre m'he preguntat com s'ho fan els fundadors de les ciutats; com s'ho va fer Guillem Ramon (Comte de Cerdanya) per a decidir, a l'any 1090, que Vilafranca de Conflent havia de ser una ciutat. 

Segurament tot va començar amb una fortificació militar, un assentament, un grup de cases... 

El cas és que al 1117 va passar a formar part del Comtat de Barcelona; al 1276, del Regne de Mallorca; al 1344, de la Corona d'Aragó; al 1463, del Regne de França; al 1493, del Regne de Castella; i al 1659, i a causa del plorat i lamentat tractat dels Pirineus, va tornar a pertànyer a França. 

Tot això, sense moure's del lloc, sense apartar-se d'aquest paisatge. I malgrat aquests canvis sobtats i d'importància relativa, en aquest poble, les mares, cada generació, es varen dedicar a estimar els seus fills; els forners i les forneres feien cada dia pa; els nadons ploraven com avui ploren; els vells morien i eren enterrats pels éssers estimats, que els trobaven molt a faltar; les famílies regalaven els seus fills als poderosos, els quals els sacrificaven per a la guerra; les fulles, cada tardor, queien i descansaven damunt del sòl, es podrien, flairaven a bosc, i formaven l'humus que alimentaria els arbres nous; cada hivern, la neu cobria el paisatge. I tots; els tirans i els esclaus, els pobres i els rics, els pedants i els humils, tots... es van morir, i encara es continuen morint tan sols uns quants anys després de néixer. Només es pot morir allò que està viu; si algú es mor, és perquè ha viscut; la vida són les vacances de la mort. 

I Vilafranca ha anat existint, i continua existint, bo i contemplant l'estranya i curta vida d'aquests individus humans que es creuen omnipotents, eterns, gloriosos; com si tot allò que fan i que tenen fos el més important i el més necessari de l'univers. 

Llac de la Bolosa. Lac des Bouillouses.

                    Hi ha un aire clar; la llum travessa nítida els amplis espais de la muntanya. Arran d'aigua, els senyals de les ments humanes que han estimat el paisatge. Cada esperit, una escultura que vol transcendir. El bosc és com una mena de jardí de pedra noble i molsa de vellut. Branques guarnides de festa, atapeïdes d'agulles de luxe, espesses, d'un verd ampolla; i el tronc amb matisos roigs. I els caps dels arbres, al capdamunt, contrasten el verd amb el blau esbandit del dia. La imatge del verd i el blau la duem tots gravada als gens, i, en descobrir-la, ens truca al cor; els prou amics de la natura senten el truc i ja no reposen fins que es perden pels espais salvatges del planeta; com més salvatges més desitjats. 

La boira baixa, i besa la terra i l'aigua, i es desfà amb la força abrusadora del sol en filagarses de cotofluix de sucre.